6.1.08

Matí de Reis



Ha arribat el matí del dia de Reis de 2008 i, malgrat que no tinc nens petits a casa ni a la família més directa, encara em fa molta il·lusió aquesta festa. Potser perquè a casa meva, que no eren excessivament festers, aquest era un dia molt especial, que feia també molta il·lusió a tothom. Fa poc mencionava Fernando Peña i les seves referències a la sort vital en el tema de les il·lusions nadalenques i, de fet, una mestra jubilada més gran que jo m’explicava fa uns dies que a ella tot això no li fa ni fred ni calor, perquè a casa seva no feien Reis. A més, va tenir un mal matrimoni, cosa que suposo que també va afectar la seva percepció nadalenca.

Quan jo era petita hi havia, a l’escala, al barri, molts nens i nenes de la meva edat o una mica més petits, fruit de la natalitat optimista de postguerra, cosa que demostra, a més, que per tenir fills no hi ha res com la il·lusió juvenil, que creu que tot renaixerà de forma alegre i esperançadora. No entraré en aquestes consideracions, ara sembla que tenir fills abans dels quaranta sigui un disbarat perquè has de disfrutar, estudiar i situar-te. I la veritat és que ni es gaudeix tant com diuen, ni els estudis serveixen per al que haurien de servir, ni les situacions laborals són estables, però com que així ens venen la moto, doncs... La majoria de matrimonis joves, de l’edat dels nostres pares, vivien amb avis, -a casa dels avis, més ben dit- i el seu gaudi era limitat i reprimit, els seus estudis, impossibles, i la seva situació, precària. Malgrat tot, pel matí dels Reis es podien escoltar grans exclamacions d’alegria i il·lusió pels celobrets, tothom ho celebrava i entre els veïns de vegades també ens fèiem algun regal de poc valor. Jo crec que la festa agradava i agrada molt als petits, és clar, però, sobretot als grans, perquè quan tens fills revius la infantesa, moments feliços, idealitzats en el record. La festa de Reis, era la del gran protagonisme infantil, protagonisme que avui ha augmentat però que en èpoques pretèrites era molt limitat.

Quan els meus fills eren petits, a l’escala on visc ara hi havia també alguns nens, i recordo les exclamacions, molt matineres, de sorpresa i il·lusió. El temps, quan et vas fent gran, s’escurça de pressa, veure créixer els fills evoca la nostra infantesa i joventut i fa que es revisquin, d’alguna manera, totes aquests sensacions. Imagino que els qui tenen néts deuen sentir altra vegada aquesta revifalla de les espurnes eufòriques de la diada. Pels Reis, la gent fem coses pels fills impensables, que de vegades resulten incoherents i exagerades, cosa, al meu entendre, positiva i necessària, perquè algun excés puntual i algun disbarat s’ha de fer, a la vida. Gastem massa, ens fem pols els peus voltant per les botigues, i els braços, carregant paquets, que després s'han d'amagar de forma acurada. Per anar a veure la cavalcada es passen llargues estones amb els infants a coll-i-be, hi ha gent que té molta moral i fins i tot carrega escales amunt i avall, per tal que els menuts es puguin enfilar i viure la festa amb plenitud oftalmològica.

Avui sembla que els nens i nenes tenen moltes més coses i regals i el dia de Reis ja no és la gran concentració de futileses que havia estat. Però crec que conserva la màgia i la parafernàlia, els ajuntaments s’hi bolquen amb fe i entusiasme, les ràdios i les televisions fan el seu paper. Hi ha qui opina que és una festa que desapareixerà, jo crec que té molt bona salut, per ara, i cada dia hi veig més gent, a la cavalcada. Els immigrants han incorporat el tema al seu imaginari, encara que es regalin coses per Nadal, pels Reis sempre els cau alguna cosa, als papanoeleros i fins i tot als d'altres religions diverses. Fa anys, a mitjans dels seixanta, un sector modern i amb tendència a la fatxenderia del desenvolupament, de la nostra societat, fa començar a guarnir arbres i a fer venir aquest senyor vestit de blanc i vermell, contra el qual no tinc res, la veritat, perquè el temps millora l'exotisme que refusem en el seu inici. L’excusa era, deien, que així els infants tenien més temps per jugar, durant les vacances. Admirable fal·làcia per justificar bestieses. Precisament, el consol, en el meu retorn a l’escola de després de festes, era, precisament, arribar a casa i retrobar els llibres i joguines encara nous, misteriosos. I una de les coses més excitants de les vacances nadalenques era anar a mirar aparadors, fer la carta, esperar... L’espera sempre és millor que la realització dels somnis, em sembla. Una altra idea que es va estendre entre els progres i que jo, ho admeto, durant una època vaig fer meva, era que tot plegat era un engany dels molts que ens fan a la vida i que no s'havien de dir mentides als infants. El fet és que, al llarg del temps, he revaloritzat la mentida que comporta pietat o il·lusió i que la sinceritat descarnada em fa més por que una pedregada. Les relacions humanes, per esdevenir positives, comporten sempre un cert grau d'amable hipocresia, d'engany sense verí.

Durant alguns anys, la festa de Reis va perdre per a mi molta brillantor, per causes personals, ja que hem anat passant, de forma inevitable, per les malalties i desaparicions dels quatre avis, de la presència dels quals vam poder gaudir durant molts anys, gràcies a Déu, a l’atzar o al destí. Als nostres avis els feia molta il·lusió la festa, també. Anar a les cases dels avis i oncles, a buscar més regals, ha estat també una activitat del matí de Reis molt entranyable i excitant. Recordo sobretot les excursions en autobús de dos pisos a la zona de la Sagrada Família, aleshores llunyana i poc poblada, on, al carrer de Nàpols, vivia la meva tia Angelina, la de la gallina de l’any de la nevada. Un element habitual eren, també, les llaminadures, a casa meva, i els reconec el bon gust, odiaven aquests símils d’excrements, ensucrats. Però, en canvi, ens deixaven duros de plata, ampolletes de xampany, paraigües, tot això d’una xocolata no massa bona, la veritat, però encisador. I, també, cigarretes, camel, ideales... Això de les cigarretes de xocolata, amb les quals fèiem veure que fumàvem, ha desaparegut del mapa, amb tant de puritanisme absurd antitabac. Ni he fumat mai de veritat ni m’he alcoholitzat a causa de la copeta de xampany que em posaven a casa per les festes. Xampany dolç, del d’abans, aquesta moda dels bruts i secs és horrible, no en pots trobar de dolç gairebé enlloc. I en copeta rodona i xata, en les quals bevien les dames de les pintures de Ramon Casas, no allargada i profunda, com les d’ara, que costen de fregar. Tot canvia, i, a més, aquests costums creen nous dogmes I qualsevol diu el contrari.

Amb xampany brut i sec, amb copes llargues, amb el Pare Noel i el Tió amb barretina compartint protagonisme, i fins I tot admetent que el consumisme ens ofega, els Reis encara cavalquen. El que m’agrada més és el negre, que a Barcelona no ha canviat gairebé mai, des dels meus records infantils, encara que jo diria que també ha envellit una mica, malgrat ser etern. Per cert, per aquí sempre n’hem dit Reis d’Orient i no Reis Mags, per molt mags que siguin.

Gloria Fuertes, admirable escriptora, ja va reinvidicar les reines magues, de forma molt adient i simpàtica. Malgrat aquest fet puntual, i encara que jo sigui –moderadament- feminista i –moderadament també- republicana, no fumadora ni bevedora, gairebé atea, i, en moltes ocasions, antinadals sorollosos i consumistes, deixem les coses com estan i com estaven, sisplau, que quan toquem alguna cosa, com les figuretes del pessebre, s’acaba esberlant i l’hem d’enganxar amb farina i aigua.

Traducció castellana del post al blog CARACTERES OCULTOS


9 comentaris:

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Oi tant que sí, visquin els Reis!!
(Tanmateix de l'Orient i no "mags").

Jaume Puig ha dit...

Per reis podem evocar el passat sense sentir nostàlgia pel que ha desaparegut, doncs la màgia continua en les cares dels nens del nostre present. Fins aquest any, m'he passat els anteriors deu anys evocant amb la meva filla l'enganyifa feliç que em feien els meus pares per reis.

pere ha dit...

Engany? Quin engany? Vols dir que no van ser els reis qui em van portar...? Va, va, va!

Només en un detall estic en desacord. Tot i pensar també que sovint el que il·lusiona és el camí i no l'arribada, jo pasaria la festa dels resi al dia 3 -per dir una data-, o allargaria els dies de vacances fins als 10 -per dir una altra data.

Júlia ha dit...

Que visquin, xiruquero!

Júlia ha dit...

Doncs sí, Jaume, i em penso que els nens d'avui continuaran amb la tradició, per les cares que feien.

Júlia ha dit...

Pere, si vols allargar els dies de festa, mira, per la part que em toca professionalment, d'acord. Ara, RES de canviar el dia. Això de canviar els sants m'empipa, al meu pare li van posar el sant del dia que va néixer(Tomàs d'Aquino) i després li van canviar el dia del sant, ves si n'és, la vida, d'estranya. A mi, la veritat, m'està bé com està i cada vegada m'agrada menys que em canviïn coses d'aquest tipus.

Albert de la Hoz ha dit...

Bon dia júlia i bon any nou,
M'ha fet gràcia això de "gairebé atea", aquest "gairebé" sembla una clàusula "per si de cas existeix no fem un pecat massa gros".
Estic d'acord amb la teva ironia sobre les copes de xampany -ara de cava, però les meves són de flauta, no pompadour, i tenen ja més 35 anys.

Júlia ha dit...

Estic contenta de veure't, Albert. Aquest gairebé, ve condicionat per la impossibilitat de la certesa en cap sentit, posició força unamuniana.

Això de les copes és per nostàlgia, a casa meva era de les rodonetes.

Bon Any!!!

Arare ha dit...

D'acord en tot menys en una cosa: el cava i el xampany, sempre brut!!! i les copes, de flauta!

Saps amb què es netegen bé? amb una escombreta d'aquelles de rentar biberons!

I jo tampoc no canviaria la data: el sis de gener és el millor dia perquè vinguin els Reis de l'Orient!