18.1.08

Memòries d'una mestra -gairebé- velleta (IV)




Feia temps que no reprenia aquestes memòries, que no són canòniques ni oficials, però resulta que fa unes setmanes em vaig ensopegar amb una antiga companya que feia molt de temps que no veia i em va retornar la inspiració sobre el tema. Em va passar una d’aquestes casualitats que s’esdevenen de forma estranya, jo anava pel carrer i vaig veure de lluny una amiga que havia anat a l’escola amb mi, de petita, la vaig cridar i vam estar xerrant una estona quan, de sobte, pel nostre costat va passar la Conxita, una mestra amb qui no m’ensopegava des de fa, potser, més de deu anys. Ens va saludar a totes dues, però va dir que no es podia aturar, que ja ens trucaríem. Resulta que, a més de conèixer-me a mi, coneixia la meva amiga perquè havien portat els fills a la mateixa escola, als escolapis de la Ronda.

Aquest dimarts em dirigia jo a l’envelat –controvertit- que han instal·lat a l’Avinguda Mistral amb motiu de les festes de Sant Antoni, a veure el meu fill, qui, amb un grup, feia una mena d’obra de teatre d’estil cabaretero, titulada ‘Amor de revista’ quan, per casualitat, em torno a ensopegar amb la Conxita. Aleshores, passa pel costat nostre una altra noia coneguda que s’atura, una amiga del centre excursionista on vaig en ocasions i que va resultar que, en temps passats, havia estat la cap de la Conxita, en un agrupament. I és que, certament, tothom es coneix i el món és ben petit, vatua.
Amb la Conxita vaig coincidir fa molts anys, més de trenta, quan jo estava embarassada de la meva filla gran, a una escola de Sant Feliu de Llobregat, on vaig anar a parar després de ser desplaçada pel concurs de trasllats, del Congo molinenc. En aquella escola s’hi van aplegar un pomell de personatges estranys, perquè, cal dir-ho, no tots els mestres antics eren pas bons ni savis. El més singular era el director, director per casualitat, no pas per oposició ni res d’això. Era un home que tenia molts pluriempleos, entre els quals una escola d’idiomes. Ensenyava unes targes de visita atapeïdes, que incloïen tots els seus estudis i activitats en un espai reduït. No era mala persona, però crec que els seus interessos eren força més econòmics que no pas pedagògics.

L’escola va trigar a obrir-se, era nova, no estava ben acabada i aquell any va fer fred i no enviaven gas-oil per a la calefacció, crec que a causa de la crisi del petroli. Duia el nom de la persona que havia facilitat els terrenys, i que havia tingut càrrecs importants a l'ajuntament del poble durant el període franquista, però que devia estar ben considerada, perquè l'escola no ha canviat pas el seu nom original, és clar, si, a més va amollar els terrens... Una altra noia embarassada, de Huelva, Anna, amb la qual també havíem coincidit a Molins de Rei, i jo, ens posàvem diaris entre la jaqueta i el vestit perquè estàvem congelades; ens van fer anar a pàrvuls perquè semblava més fàcil cobrir aquelles places quan tinguéssim els nens, amb algú llogat. Aleshores no hi havia res establert, l'administració no enviava ningú, es pagaven els substituts amb els diners de les permanències i no calia que tinguessin cap mena de títol, la cosa no estava controlada com ara. L’interès del director i de molts dels mestres era, em sembla, allà i en altres centres, omplir les aules tant com es pugués, per tal de cobrar més diners de permanències. Com que les aules dels grans eren poc plenes, el director anava matriculant infants a pàrvuls fins que les parvulistes vam protestar. A més, després els guanys es repartien a parts iguals... cosa una mica injusta, segons la meva opinió, que potser era antisolidària, ho admeto.

L’Anna i jo hi anàvem des de Molins en tren, amb una altra mestra, una senyora més gran que pertanyia al gran grup de mestres que, en aquella època, van aconseguir ser reincorporats després d’haver estat exclosos del cos durant anys, a causa d’haver treballat a escoles de la República. Aquesta senyora i el seu marit tenien una acadèmia privada i era molt interessant escoltar les seves històries antigues. Recordo que era de Porrera, poble que avui és conegut a causa de les vinyes llaquianes, però que aleshores es mencionava sovint, sobretot, a causa d’unes taules que caminaven. Les taules, al menys una, eren reals, doncs el meu germà hi havia anat amb una colla i havien comprovat insitu la veracitat d'aquest misteri del qual, fa anys que ja no he sentit parlar més. La mestra, que també ho havia comprovat i que, ens explicava, fins i tot havia vist una taula baixar i pujar alguns graons d'escala, opinava que potser la cosa tenia una explicació, electricitat a causa d’un llamp, alguna cosa estranya però científica, vaja. Pot ser que, en alguna de les seves caminades, la taula es trenqués alguna pota i ja no es refés, a causa de l'edat, és clar. Si algú en sap alguna cosa li agrairé la informació, perquè és un tema que sempre m'ha desvetllat la tafaneria parapsicològica.


Hi havia a aquella escola uns quants mestres ja una mica granadets, concos, que es tancaven després de dinar en un quartet a fumar, beure i jugar a cartes; ignoro en quin context vocacional havien cursat la carrera, era magisteri aleshores una sortida ràpida i fàcil per a molta gent però no crec que ambicionessin pas esdevenir Decrolys ni Pestalozzis, molt menys, encara, Freinets o Montessoris ni tan sols padres Manjones. El director va comprar uns sofàs de segona mà, en una fira de Barcelona –tenia molts contactes- i després de dinar ens podíem arrepapar en una saleta a fer el cafè, que ens portaven les nenes grans, a les quals es feia ajudar una mica a la cuina per torns, a canvi d’alguna rebaixa en el preu dels dinars. Els mestres solterons intentaven lligar amb les mestres solteres, sobretot amb una molt vistosa que es deia Xaro i que sempre explicava que era hipotensa i li agafava son. Fèiem les poques reunions que es feien a l’hora del pati, mentre el conserge vigilava una mica el recreo que s'allargava segons necessitats. No vaig estar massa a gust en aquella escola, però per l’abril va néixer la meva filla i ja no hi vaig tornar. De totes les escoles on he estat va ser potser aquella on vaig conèixer la gent més surrealista, la veritat.

Jo em quedava a dinar allà, aleshores. Per sort, a les embarassades ens van alliberar de la tasca de vigilar el menjador escolar, tasca horrible, que ara ja fan monitors més o menys especialitzats. La cuinera ens cuidava i atipava tant que em va pujar massa la pressió, per cert i em vaig haver de posar a dieta seriosa.

La Conxita era una de les millors mestres que hi havia, en el centre i de les poques que parlaven català, llengua que, no cal dir-ho, no existia administrativament pel que feia a l'ensenyament, aleshores. Jo la veia molt joveneta, perquè sis o set anys, quan ets jove, són tot un abisme. Després la vaig trobar pel carrer diverses vegades, anys després, doncs vivia al barri de Sant Antoni; es va casar jove, va tenir dos fills, un nen i una nena. Va treballar al Collaso i Gil, després, i fa temps m’explicava el repte que havia representat tota aquella immigració estrangera, que ara s’ha generalitzar pertot i que aleshores tan sols es concentrava en zones molt concretes de la ciutat. Després va demanar secundaria, havia fet Psicologia, i més endavant va fer oposicions i ara treballa a un institut de Batxillerat, a la part alta de Barcelona.

-No deus saber que va morir el meu marit... –em va dir l’altra tarda. No, jo no ho sabia i em vaig quedar molt parada, encara que la mort no em sorprèn com abans, perquè amb els anys es va tornant un fet quotidià i normalitzat. Recordo vagament un noi jove i alegre, que havia vingut a l’escola en alguna ocasió, a buscar-la. Aquestes morts prematures, imprevistes, comporten un llarg calvari de proves, intervencions, esperances malmeses i dolor definitiu. Ella encara sembla molt i molt jove. El seu fill es casa aviat, ja que la vida segueix, és clar, malgrat tot, afortunadament per a les generacions que ens vénen al darrera. Vam intercanviar telèfons i emails i vam recordar aquella escola, una escala breu en les nostres vides en uns temps estranys, que canviaven molt i molt de pressa. Tinc també un boirós record d'un sopar de Nadal que vam fer en un restaurant, per la zona de Begues, aquell curs, un restaurant que responia al nom singular de El Cañón del Colorado. I, precisament, ves, aquesta nit passen per la tele Amarcord, pel·lícula que vaig veure aquell mateix any, doncs cada vegada que visitava al ginecòleg amb el marit aprofitàvem l'avinentesa per anar al cinema després. Ja han caigut unes quantes pluges, des d'aquells anys. Moltes d'elles, ben fellinianes, em sembla. Tinc poca grapa per a les qüestions tècniques, altrament guarniria aquest post amb música de fons d'aquesta pel·lícula.


6 comentaris:

Yayo Salva ha dit...

Jo recorde també, sent xicon, haver anat a dur-li el café del recreo al meu mestre, Don Antonio. I de vegades a comprar-li tabaco: Peninsulares, de dos en dos cigarrets.

Júlia ha dit...

Bon dia, Yayo. Els mestres d'abans cobraven poc però tenien aquesta mena de privilegis. Per no parlar de la croada contra el tabac dels nostres temps.

Francesc Puigcarbó ha dit...

A mi, el meu mestre que fumava caliquenyos i era invàlid, em pegava amb la palmeta, aixó si, en català. Primer al palmell i si apartaves la mà, ambs els dits junts cap amunt.

Júlia ha dit...

Francesc, la palmeta era un mètode actiu freqüent, sobretot en l'educació dels nois. Jo tenia una monja que llençava l'esborrador al cap de qui parlava, cal dir que amb força mala punteria. En general, però, els càstigs físics no sovintejaven però sí altres tècniques, com ara penjar-te la llibreta a l'esquena i passejar-te per les classes de les grans. Fins i tot quan vaig començar a treballar, ja en anys més 'democràtics', recordo mestres que encara pegaven, encara que amb molts graus diversos de dedicació, des del sadisme encobert a l'empipament momentani amb raó, justificable fins i tot en aquelles aules tan atapeïdes.

jaka ha dit...

Júlia, estic llegint “La descomposició de la llum” i estic entusiasmada, m’encanta, ets una gran narradora.
Abraçades,
=;)

Júlia ha dit...

Gràcies mil, Jaka, veig que a la gent que 'sap' que existeix i el llegeix, en general, els agrada, llàstima que la difusió que se n'ha fet sigui tan pobra i limitada. Al menys, que el boca-orella funcioni! Una abraçada i bon cap de setmana!