Tot és breu: glòria i dolor

No puc evitar dedicar un escrit a les dues persones lligades al meu imaginari sentimental que ens han deixat fa poc, Glòria Roig i Maria Dolors Laffite.

Com sol passar en aquests casos, els diaris n’han parlat de forma no massa extensa i la televisió els ha dedicat referències molt breus.

Fa molts anys, quan l’escriptora Montserrat Roig començava la seva carrera literària, els informats et deien:
-És la germana de la Glòria Roig.
Perquè la famosa era Glòria Roig, comptant amb el fet que la ràdio tenia i havia tingut un pes immens en la nostra vida, fins aleshores.

Glòria Roig era la veu de moltes actrius dels cinemes de barri, de molts personatges radiofònics, entre els quals alguns d’infantils, entranyables, com, si no vaig errada, la ranita simpática del famós Tambor. El teatre, la tele el cinema no la van saber aprofitar prou. Fa poc tornaven a emetre per la tele alguns capítols del doctor Caparrós, vaig pensar que els protagonistes ja no hi eren, i tampoc uns quants dels secundaris. Maria Matilde Almendros tampoc no va morir massa gran. Roig hi feia una hilarant marquesa i es menjava moltes escenes divertidíssimes. Ara també ens ha deixat.

Recordo tapes antigues de la revista Ondas, amb una Glòria Roig que em semblava molt gran, perquè jo era més petita, però que devia ser molt jove, ben plantada, guapa i vistosa. Deu o dotze anys, quan ets petita, són tot un univers. La revista et mostrava sovint el rostre d’aquelles veus magnífiques, no sempre coincidia la imatge real amb la imaginària, per cert. I també t'amollava alguna tafaneria, com festeigs dels locutors, coses així.

També ha mort Dolors Laffite, o Maria Laffitte, com es va fer dir més endavant. Jo la recordo, sobre tot, molt jove, en aquells espectacles teatrals d’aleshores, amb la Trinca. Després va canviar d’aspecte, de nom, lligada i compromesa amb l’ecologisme, era encara una persona molt activa, amb una gran veu, que mereixia una difusió molt més generosa. La televisió i la ràdio la van oblidar, com a tanta gent de qualitat, però encara recordo una actuació televisada, amb els Trobadors en un programa televisiu infantil de fa, ja, molt de temps. Era molt jove, una mica més que jo, ves. Roig tampoc era massa gran, setanta anys, avui, són, en molts casos, una edat encara sòlida i amb moltes possibilitats.

En les ressenyes sobre la seva mort, Glòria Roig ha continuat essent la germana de la Roig. L’escriptora, que també havia fet incursions en el teatre i el cinema, parlava un dia del seu abandonament del tema considerant que la bona actriu de la família era la gran. Tothom desfila, més tard o més d’hora. Com deia Calders, si veiessis que, al menys, se n’escapa algun…

Descansin en pau i tant de bo els nostres mitjans de comunicació, tan oportunistes i amnèsics, dediquin de tant en tant algun record a totes aquests professionals oblidats de pressa. He llegit en algun lloc que es demanava el nom de Germanes Roig per a una placeta. Jo crec que mereixen el nom de forma individualitzada i singular, la veritat. L’escriptora ja té alguns indrets que la recorden, per tant potser caldria deixar tan sols l’actriu i locutora, per al proper bateig territorial. Altrament, amb el pas dels anys, algú pot arribar a pensar que eren unes germanes que actuaven conjuntament, com les Andrews o les Serrano. A més, hi ha d'altres germanes Roig, professionals en camps diversos, i tot plegat pot resultar un embolic.

Encara que jo, la veritat, els llocs, carrers, escoles, biblioteques i places, els batejaria tan sols amb noms d’arbres, muntanyes, ocells, flors i d’altres elements naturals. Els noms de persones, o bé es canvien segons el vent que bufa, o bé s’obliden els seus fets i esdevenen, amb el temps, tan sols una adreça, cosa que em sembla una gran tragèdia vital. Tan sols salvaria els noms de personatges lligats de forma molt íntima a l'indret, al poble, i que, per això, es fan més difícils d'oblidar. Una amiga em comentava que en una ciutat propera a Barcelona volien canviar el nom d'una biblioteca, que es deia Joan Maragall, pel de Marta Mata. El fet és que Joan Maragall tenia vincles amb el lloc, en el qual havia estiuejat i no pas així la pedagoga. Suposo que és per tot això de les quotes, per posar noms de dones, és clar, però tot plegat em sembla surrealista i un repàs als noms de famosos i famoses que en els darrers anys han donat nom a espais diversos, faria riure si no fes plorar i mostra les estranyes dèries i manies del nostre present de baratillo i picarols.