PARAULES EN EL RECORD I CANÇONS OBLIDADES

Continuo amb el tema musical.  De tant en tant, deu ser cosa de l'edat, em venen al cap paraules d'alguna cançó o poema del passat. En els llunyans seixanta i setanta ja era exòtic tenir tocadiscos, et compraves pocs discos per motius econòmics i amb els amics i amigues te'ls deixaves i intercanviaves de forma temporal. No hi havia manera de gravar-los de forma assequible. Per sort van existir programes de ràdio com el d'Escamilla, allà es van descobrir moltes bones veus i es van donar oportunitats a molts joves.

Doncs resulta que de tant en tant em ve al cap allò de 'no l'he triat, el país on vaig néixer, no l'he triat el parlar que m'han donat...' Jo dono a la frase un sentit poc reivindicatiu, diferent del del poema i és que quan arribes a aquest món de mones no tries res, ni país, ni llengua, ni família ni l'aspecte que voldries tenir. Després t'exigeixen que siguis fidel a les arrels i a les identitats i a totes aquestes abstraccions perilloses i etèries. Així que potser això de l'anglès respon, al capdavall, a una tria lliure i personal i a un cert rebuig íntim i saludable de les essències imposades, qui sap.

La frase que esmento era la tornada d'una cançó, una cançó amb lletra d'un gran poeta, activista i promotor cultural occità, Robert Lafont (1923-2009). Dolors, després Maria, Laffitte, va gravar un molt bon disc, l'any 1968, fa, ai, cinquanta anys, amb quatre textos d'aquest poeta traduïts per Espinàs. Ignoro per què, en aquell moment, no es van gravar en l'original occità quan Laffitte tenia arrels occitanes per part de pare. La cançó, en català, es va dir Carrers passejo, la música era d'un altre occità, Gui Broglia. Les versions en català fetes per Espinàs de tota mena de cançons mereixen recull i publicació, per cert.

Sobre Lafont hi ha força informació a la xarxa però trobar els seus llibres de poemes o poemes penjats a la xarxa sembla difícil. La premsa de casa li va dedicar alguna cosa quan va morir i para de comptar. Laffitte va morir relativament jove, el 2008. Pel febrer va fer, ja, deu anys. Va tenir una trajectòria diversa, molt interessant, va treballar al teatre, va donar suport incondicional a la música popular i l'ecologisme i va eliminar els dolors del seu nom d'origen. 

Va ser una persona bonhomiosa, compromesa políticament, inquieta, activa i renovadora en molts aspectes. Algun homenatge se li ha fet de tant en tant, però poca cosa, la veritat. El seu company, Alfons Encinas, i els seus fills, Miriam i Pau, també es dediquen al món de la música tot i que, com comentàvem en l'anterior post, la manca de difusió de tantes coses fa que no ens siguin tan coneguts ni visibles com seria d'esperar.

Un dels exemplars del disc que esmento es pot trobar en una web de venda per la xarxa, a la fotografia que n'ofereixen es pot llegir una dedicatòria personal de la cantant a una tal Núria. Quan trobo de segona mà llibres i discos dedicats de forma directa a algú per part de l'autor o autora m'entra una mena de pena i de tafaneria, m'agradaria saber la trajectòria sentimental que ha seguit l'objecte fins arribar a la pila de la revenda. 

Tot és breu: glòria i dolor

No puc evitar dedicar un escrit a les dues persones lligades al meu imaginari sentimental que ens han deixat fa poc, Glòria Roig i Maria Dolors Laffite.

Com sol passar en aquests casos, els diaris n’han parlat de forma no massa extensa i la televisió els ha dedicat referències molt breus.

Fa molts anys, quan l’escriptora Montserrat Roig començava la seva carrera literària, els informats et deien:
-És la germana de la Glòria Roig.
Perquè la famosa era Glòria Roig, comptant amb el fet que la ràdio tenia i havia tingut un pes immens en la nostra vida, fins aleshores.

Glòria Roig era la veu de moltes actrius dels cinemes de barri, de molts personatges radiofònics, entre els quals alguns d’infantils, entranyables, com, si no vaig errada, la ranita simpática del famós Tambor. El teatre, la tele el cinema no la van saber aprofitar prou. Fa poc tornaven a emetre per la tele alguns capítols del doctor Caparrós, vaig pensar que els protagonistes ja no hi eren, i tampoc uns quants dels secundaris. Maria Matilde Almendros tampoc no va morir massa gran. Roig hi feia una hilarant marquesa i es menjava moltes escenes divertidíssimes. Ara també ens ha deixat.

Recordo tapes antigues de la revista Ondas, amb una Glòria Roig que em semblava molt gran, perquè jo era més petita, però que devia ser molt jove, ben plantada, guapa i vistosa. Deu o dotze anys, quan ets petita, són tot un univers. La revista et mostrava sovint el rostre d’aquelles veus magnífiques, no sempre coincidia la imatge real amb la imaginària, per cert. I també t'amollava alguna tafaneria, com festeigs dels locutors, coses així.

També ha mort Dolors Laffite, o Maria Laffitte, com es va fer dir més endavant. Jo la recordo, sobre tot, molt jove, en aquells espectacles teatrals d’aleshores, amb la Trinca. Després va canviar d’aspecte, de nom, lligada i compromesa amb l’ecologisme, era encara una persona molt activa, amb una gran veu, que mereixia una difusió molt més generosa. La televisió i la ràdio la van oblidar, com a tanta gent de qualitat, però encara recordo una actuació televisada, amb els Trobadors en un programa televisiu infantil de fa, ja, molt de temps. Era molt jove, una mica més que jo, ves. Roig tampoc era massa gran, setanta anys, avui, són, en molts casos, una edat encara sòlida i amb moltes possibilitats.

En les ressenyes sobre la seva mort, Glòria Roig ha continuat essent la germana de la Roig. L’escriptora, que també havia fet incursions en el teatre i el cinema, parlava un dia del seu abandonament del tema considerant que la bona actriu de la família era la gran. Tothom desfila, més tard o més d’hora. Com deia Calders, si veiessis que, al menys, se n’escapa algun…

Descansin en pau i tant de bo els nostres mitjans de comunicació, tan oportunistes i amnèsics, dediquin de tant en tant algun record a totes aquests professionals oblidats de pressa. He llegit en algun lloc que es demanava el nom de Germanes Roig per a una placeta. Jo crec que mereixen el nom de forma individualitzada i singular, la veritat. L’escriptora ja té alguns indrets que la recorden, per tant potser caldria deixar tan sols l’actriu i locutora, per al proper bateig territorial. Altrament, amb el pas dels anys, algú pot arribar a pensar que eren unes germanes que actuaven conjuntament, com les Andrews o les Serrano. A més, hi ha d'altres germanes Roig, professionals en camps diversos, i tot plegat pot resultar un embolic.

Encara que jo, la veritat, els llocs, carrers, escoles, biblioteques i places, els batejaria tan sols amb noms d’arbres, muntanyes, ocells, flors i d’altres elements naturals. Els noms de persones, o bé es canvien segons el vent que bufa, o bé s’obliden els seus fets i esdevenen, amb el temps, tan sols una adreça, cosa que em sembla una gran tragèdia vital. Tan sols salvaria els noms de personatges lligats de forma molt íntima a l'indret, al poble, i que, per això, es fan més difícils d'oblidar. Una amiga em comentava que en una ciutat propera a Barcelona volien canviar el nom d'una biblioteca, que es deia Joan Maragall, pel de Marta Mata. El fet és que Joan Maragall tenia vincles amb el lloc, en el qual havia estiuejat i no pas així la pedagoga. Suposo que és per tot això de les quotes, per posar noms de dones, és clar, però tot plegat em sembla surrealista i un repàs als noms de famosos i famoses que en els darrers anys han donat nom a espais diversos, faria riure si no fes plorar i mostra les estranyes dèries i manies del nostre present de baratillo i picarols.