13.4.08

Passeig per Montjuïc




No és la primera vegada, ni serà la darrera, que escric sobre Montjuïc. La meva muntanya familiar i veïnal, tan maltractada i reconvertida al llarg del temps, conserva en molts racons una màgia antiga i incombustible. Ahir hi vaig anar a fer un tomb, hi havia força turisme i, malgrat que molts aspectes de les transformacions lligades a esdeveniments oficials, com l’exposició o l’olimpisme recent poden ser discutibles, jo, que recordo molt bé la pobresa que emplenava de moviment i vida els anys del barraquisme, en faig, en aquest moment de la meva vida i de la història ciutadana, un balanç positiu. Potser perquè no em costa assumir com a meus, també, els paisatges més recents, els edificis pretensiosos moderns, santificats pel conjunt de verdor limitada que els acull.

Les fonts, sortidors i estanys són secs, amb un cartell municipal que diu que és per estalviar aigua. La veritat és que em sembla contradictori aquest estalvi, ja que recordo que en una visita promocionada per l’ajuntament, de fa alguns anys, ens van explicar que s’hi havia establert un sistema de reciclatge amb l’aigua de la muntanya, de manera que la de regar es tornava a aprofitar per als elements decoratius que en feien l’element principal, que tot formava part d’una mena de perfecte circuït. Suposo que continuen regant, així doncs, tot plegat em sembla una mena d’afirmació ecològica una mica estranya, però no hi entenc i faré un acte de fe estalviadora, amb l’esperança que d’aquí a poc temps la música de l’aigua viva i en moviment torni a animar els jardins.

Els sortidors i els estanys, sense aigua, fan una mica de llàstima, però la nit abans havia plogut i tot mostrava un aspecte de brillantor antiga i lluminosa. Quan jo era petita, en aquells estanys hi agafàvem cap-grossos però després van estar molt de temps, també, secs i abandonats. L’època de la grandeur porciolesca va acabar amb les barraques i va revifar el tema amb la construcció del meu enyorat parc d’atraccions i la primera donació, -a mitges-, del castell. Després va tornar a passar un temps de sequera general i es van tornar a malmetre molts camins i accessos, molts sortidors van tornar a romandre eixuts, fins que les olimpíades i el turisme van recuperar i tornar a transformar alguns espais muntanyencs. Montjuïc és un problema que no s’acabarà de resoldre mai, perquè resulta un indret molt llaminer, molt proper a la ciutat, on hi convergeixen interessos diversos.

És poc conegut, avui, el passat barraquista de la muntanya, molt antic, pero que va arribar a conformar una segona ciutat des de mitjans dels anys cinquanta a començaments dels setanta, encara que de barraques n'hi havia hagut feia ja molts i molts anys. Fa algun temps vaig escriure un article en una revista veïnal sobre el tema, moltes dades del qual vaig extreure d’un interessant llibret de Fabre, J., Huertas, J. M. i Martí, J. (1969. El Montjuïc del segle XX. Barcelona: Pòrtic), una de les poques fonts d’informació de l’època sobre el tema, amb recull de testimonis directes i amb una intenció crítica evident. Copio un fragment del meu article, relatiu als diferents barris existents a mitjans dels seixanta que crec, mereixerien un recordatori en forma de monument, placa o el que sigui, als indrets on van ser, de la mateixa manera que es recorden d’altres esdeveniments històrics, feliços i dramàtics de la ciutat.



La gran quantitat de persones que vivien en aquelles condicions s’aplegava per barris que, al llarg del temps, van anar configurant unes característiques pròpies. Aquests barris eren:

*Can Valero. Dividit en dos: Valero Gran i Valero Petit. Rebia el nom del bar de Valero Lecha que tenia dos fills, Manuel i Francesc Valero, uns petits propietaris dels anys 20. Va ser el més gran de tots els barris, el 1957 hi havia 1400 barraques. El 1968 es va complicar l’habitabilitat, amb l’abocament d’escombreries a les pedreres abandonades. El bar va resistir uns quants anys, a causa de la proximitat dels exàmens de conducció
.

*Les Banderes. Estava situat al nord de Can Valero, s’hi arribava per un pont de fusta i s’estenia fins la paret del cementiri. És possible que el nom provingués d’un bar dels anys 30. Ocupava un solar de Foment d’Obres i Construccions. Unes monges hi van muntar una escola, una clínica elemental i un centre social. Amb les escombraries de l’abocador les monges s’havien de cobrir el rostre amb un mocador, com els pistolers de l’oest, imatge que cridava l’atenció i va arribar a ser popular. Va arribar a tenir 375 barraques i va ser el darrer barri en desaparèixer, el 1973.

*Tres Pins. Situat a l’antic i bucòlic indret on s’hi havia anat a passar el dia de festa. Tres pins molt grans li van donar el nom. Sembla que Lerroux hi havia fet mítings, dirigits als que berenaven. Durant els anys 50 va esdevenir barri de barraques, i se’n van aixecar unes cinquanta més quan l’Ajuntament va voler treure els barraquistes de Maricel per donar el solar als promotors del Parc d’Atraccions. Un capellà, Mossèn Antoni Oriol Briva, va crear un centre social, que van batejar amb el seu nom, Oriol. Es va donar nom als carrers principals encara que ja n’existia algun, com el de la Culebra, antic camí. Els nous carrers duien noms com ara Lleó XIII, Doctor Modrego... Mossèn Oriol va ser després bisbe d’Astorga. El nom es va mantenir per a un viver de plantes.

*Sobre la Fossa. Estava aixecat sobre el fossar de la Pedrera, antiga fossa comuna, que acollia els pobres i afussellats. Incloïa barraques de fusta, ha quedat documentat a la pel·lícula Los Tarantos. Va desaparèixer a finals dels seixanta.

*Barraques del Poble-sec. Al final del carrer del Poeta Cabanyes i seguint el curs del funicular hi havia unes 500 casetes, força precàries, encara que algunes s’havien anat rehabilitant i consolidant. Va costar d’erradicar. Al costat de l’Escola del Bosc l’Ajuntament encara hi va construir uns barracots per a aquelles persones que no tenien diners per anar al barri de la Mina, que van romandre durant uns quants anys més en aquell indret.

*Jesús i Maria o La Muntanyeta. El primer nom correspon a una escola de jesuïtes, que era al costat del barri, format a la dècada dels quaranta. Va ser l’únic barri que es va organitzar per crear una cooperativa d’habitatge. La manca d’ajut oficial, l’arribada de gitanos d’altres nuclis i diverses circumstàncies van significar la desfeta de la iniciativa. Eren unes 508 barraques. Els gitanos encara s’hi van quedar, en nuclis marginals. Durant l’experiència cooperativa es va crear un centre social i una revista ‘Ideal’, des del 63 al 67. La revista havia existit ja abans de la Guerra, com a butlletí de caire cristià (33-36) i en intents d’animar culturalment Can Tunis (44 i 49).

*El Morrot. El 8 de març de 1963 un esllavissament va provocar la mort de nou persones que vivien en aquestes barraques i la resta d’habitants va ser traslladada.

*Maricel. El nom venia d’un antic parc d’atraccions dels anys trenta. Un cop desaparegut s’hi van instal·lar unes noranta barraques, que es van treure el 1964 per construir el nou parc d’atraccions.

A més d’aquests barris hi havia altres nuclis, com ara un al costat de l’asil del Port, la Vinya, a antigues pedreres o darrera el Teatre Grec. Hi havia barraques ocupades per vàries famílies, cinc escoles (la de l’esposa del doctor Maldonado, la de les monges de les Banderes, de les monges del Sortidor-parròquia de Sant Salvador d’Horta, Tres Pins i Jesús i Maria). Durant molt de temps es feia difícil per als seus habitants marxar de la muntanya. Es va arribar a muntar un grup escolta, Abraham Lincoln, i al centre Oriol dels Tres Pins s’hi feia teatre, de vegades amb càrrega crítica, cosa que va desvetllar les suspicàcies de les autoritats que van arribar a detenir els actors d’una de les obres i a l’escriptor Paco Candel. També es van organitzar clubs de futbol, i es va publicar la revista ‘La Voz de la Montaña’, editada pel centre de Les Banderes, amb un tiratge de 500 exemplars.

Una tesi universitària, malauradament inèdita (Echenique, M. 1965) recull unes quantes dades concretes:

-Un setanta per cent de barraques unifamiliars.
-Terreny barraquista de trenta hectàrees, densitat de 150 persones ha.
-Llum elèctrica des de fa poc temps, però sense aigua corrent.
-Només un 45 per cent de nens, nenes, en edat escolar -fins els catorze anys- a a l’escola.
-Només un trenta-tres per cent tenien comuna.
-Un 3,67 per cent de nens més grans de quatre anys dormien amb els pares.
-Un 12,26 a la mateixa habitació…
-Fang als camins…No hi ha il·luminació nocturna. Cues a les fonts. Les filles grans tenen cura dels petits, de buscar aigua. Moltes mares treballaven al servei domèstic.

Crec que la memòria històrica també s’hauria d’ocupar d’aquests temes en profunditat. La gran Barcelona sempre s’ha girat d’esquena a les seves misèries i la literatura, en general, ha retratat una ciutat i una Catalunya molt diferents, amb algunes excepcions, com Vallmitjana o, més endavant, Candel. A mitjans dels setanta va sortir un llibre molt interessant, avui una mica oblidat també, La Catalunya pobra, que qüestionava la brillantor de les aparences. El que sol passar, de forma inevitable, és que quan un millora socialment i econòmica té tendència a pensar que tothom està si fa no fa i oblida amb facilitat les males anyades.

13 comentaris:

El veí de dalt ha dit...

T'encoratjo a seguir mantenint aquest to reivindicatiu de no oblidar d'una Barcelona pobra (que no vull que torni) però que cal saber que va existir. Ets una mica con un cronista de les cròniques de l'època...

Francesc Puigcarbó ha dit...

jo si recordo les barraques, hi també hi va haver la primera televisió espanyola en una torre blanca pujant a ma esqerra. El gruica d'en Candel vivia a aquestes barraques? o em sembla que era a Can Tunis, I el parc d'atraccions (avui en parlavem amb Nuri)el varen deixar fer mal bé no sé ben bé perqué. M'has dut molts records de cop en parlar de la teua - gairebé - Muntanya.

tangerine dream ha dit...

La muntanya de Montjuïc també ha estat escenari d'un intens cruising gai, com la majoria de parcs de grans, i no tan grans, ciutats. Actualment, la còlera podaire n'ha reduït l'activitat radicalment, però durant dècades ha generat un moviment, bàsicament nocturn, però també diurn, que resultaria inversemblant i al·lucinatoria a la gran majoria.

Júlia ha dit...

Gràcies, Veí, és que em sembla que molta gent jove no en sap 'de la missa la meitat'.

Júlia ha dit...

Hola, Francesc,
En Candel vivia a Can Tunis, en una mena de 'cases barates', però per allà també hi havia barraques i tot estava relacionat, d'alguna manera. Hi va haver durant anys un abocador d'escombraries que afectava força la part de Can Tunis.

La torre de la tele l'han inclòs al conjunt horrible i enorme de l'hotel de luxe que hi han fet, que ha generat tèbies protestes veïnals, sense èxit (l'ajuntament pot fer de tot el que no deixa fer als altres) l'han 'conservat' com fan ara, deixant-ne alguna pedreta. Havia estat un hotel de quan l'exposició. Jo hi vaig ser, de joveneta, quan tenia tretze anys vaig anar al concurs 'Matrícula de Honor' que feien els diumenges, amb altres companyes del cole. Era una tele entranyable i familiar, aquella.

El Parc d'Atraccions, com l'antic restaurant de la Font del Gat, els van deixar caure, eren concessions per uns anys i sabien que l'Ajuntament no els les renovaria, així doncs, no s'hi feia manteniment i va arribar com va arribar. A mi el Parc d'Atraccions m'agradava i no crec que fes nosa ni que no tingués futur, coses de la casa gran. Al menys ara hi han 'recuperat' uns bonics jardins, deu ser per compensar això de l'hotel i l'olimpisme exagerat, que ha malmès d'altres zones.

Júlia ha dit...

Tangerine, efectivament. Si algun dia s'escriu un llibre seriós sobre l'homosexualitat a Barcelona, Montjuïc hi tindrà molt a dir. L'activitat era prou 'visible' a hores diurnes, també, en ocasions va ser tan evident que va generar protestes diverses, fins i tot en algunes parets hi havia escrits grafitis que deien ZONA GAY i coses així.

Això pel que fa a les darreres dècades. Quan jo anava a cole i era petita ja havia sentit dir que als Tres Pins es reunien 'mariques', com deien les nenes i que hi anava la polícia. Imagino que tot plegat es força cosa més que llegenda urbana. També s'hi amagaven amors clandestins més 'convencionals', és clar; hi havia hagut unes coves misterioses a la Terra Negra sobre les quals hi ha moltes llegendes, em sembla que eren un refugi de tota mena de marginacions lumpen, en el llibre que menciono de Huertas i d'altres en parlen, llàstima que és un llibre molt breu.

Encara hi ha molts misteris a la història de la muntanya, sense esbrinar.

Júlia ha dit...

He parlat en d'altres ocasions de Montjuïc, sobre barraques i la meva 'experiència' televisiva de l'època. Al meu antic blog de blocat:

http://la-panxa-del-bou.bloc.cat/post/576/98509

Arare ha dit...

Tinc tants records del parc d'atraccions! no vaig entendre mai per què el van deixar malmetre... ara entenc algunes coses, llegint-te sempre entenc algunes coses (en saps molt, companya!)

Que tinguis una bona setmana!

Júlia ha dit...

L'ajuntament, els ajuntaments, i, en general, els poders públics, acostumen a fer això quan alguna cosa la volen treure sense fer soroll, deixen que vagi caient, quan la gent protesta perquè està tan malament que no s'aguanta, avall i fora. Hi va haver algun accident per manca de manteniment, però aquesta manca d'esforç de l'empresa venia donada pel fet que sabien que no els allargarien la concessió, és el que passa quan una cosa no és de ningú sino 'de tots'. Crec que actualitzat hauria tingut sortida, amb aquell teatret tan maco, jo hi havia vist molts artistes. El fet és que quan el van fer la gent del meu barri també protestava perquè la música se sentia a les cases, sobretot a l'estiu. Ara enyoro aquella música i la nòria il·luminada, també en tinc molts records i crec que va animar Montjuïc durant anys. Què hi farem.

Deric ha dit...

realment és una muntanya amb moltíssima història i totalment desconeguda per la gran majoria dels barcelonins que viuen o vivien (i m'incloc jo) als seus peus.

Júlia ha dit...

Hola, Deric, sí, encara és misteriosa. Ja està bé que es conservin alguns enigmes urbans...

Luis Rivera ha dit...

Un fet vergonyos de Montjuich es l'estadi olimpic, que durant molts anys va esser vivenda obligada de gitanos i emigrants que arribaban a Barcelona "sense papers" es a dir, sense destí. Es demolien les barraques i els duien enllá, tancat l'estadi a l'exercici de l'esport. Com que no hi había calefacció i vivien centenars avan cremar tots els bancs del graderius.

Prop de la Rosaleda, va morir a trets el Quico, personatge que ha estat mitificat, no se ben bé per quina raó, en un enfrentament amb la policia.

La Font del Gat era, en temp de la República, propietat privada. Conec a Madrid a una amiga de Tarragona, que es neta dels propietaris d'aquell temps. Veure l'album de fotos que te es una delicia.

Desde el carrer Calabria xanfrá Diputació, els diumentges al mató, anaban la germana, el para i jo, o a peu a l'Exposició o en el 33.

Els retols, desde el 1 al 20 de juny, a l'exterior de les estacions de metro de Urgel, Rocafort i Plaça Espanya, deian i ho vaig aprendre aixís, en idiomes de fora:

Alla fiera camipionaria
To the fair
A la Foire d'echantillons

Júlia ha dit...

Efectivament l'Estadi era habitat per molta gent i també era molt lamentable la qüestió del Palau de les Missions, és tota una història que no es recorda massa.

No recordo això del Quico, sé que, efectivament, hi va haver alguns casos d'aquesta mena.

Molts indrets eren privats, abans de l'exposició, una gran part de terrenys eren de la família Peris Mencheta, com ara l'antic edifici de l'Escola del Bosc i els seus voltants.

Jo també anava molts diumenges a Montjuïc amb el meu pare, la veritat és que de vegades ja ho tenia avorrit i tot, a Montjuïc o a veure els xarlatans de les Drassanes!

No sé el perquè, coses d'infants, però això de la fiera campionaria ens feia riure molt quan anàvem a l'escola...