De Charlton Heston a l'angoixa vital

Amb motiu de la mort de l’actor Charlton Heston s’ha remarcat força el seu paper conservador, de defensor de les armes, cosa que per a molta gent, sobretot jove, resulta condemnable, però que s’ha de valorar en el context social on va viure, de la mateixa manera que l'afició o no a les curses de braus ve molt condicionada per la tradició personal. Però Heston va ser també durant els seixanta un bon defensor dels drets civils i de Luther King, per cert i va actuar de forma barata i generosa amb directors en dificultats econòmiques, per amistat i interès cinèfil. Va assumir la seva malaltia amb coratge i un cert humor irònic, cosa que avui es valora força, ja que l'allargament vital no priva d'arribar, en un moment o altra, més o menys lúcids, al peu del precipici funerari. En un món tan favorable als escàndols, va romandre fins a la mort amb la seva dona, a qui havia conegut de jove, abans de ser famós. És clar que això darrer, la fidelitat matrimonial, també es pot interpretar, per part de segons qui, com a conservadurisme... Per a mi, Heston representa tota una època del cinema ja que el recordo des de les seves primeres pel·lícules de cinema de barri, on feia d’aventurer pre-Indiana Jones, a les representacions d’herois mítics diversos i de personatges de gran caràcter. Hi ha qui diu que era mal actor, afirmació que no comparteixo, ja que el seu puntual hieratisme es compensava en d’altres ocasions amb escreix, com en el cameo afortunat que va fer al sorprenent Hamlet de Krannagh, on omplia l’escena de la seva actuació amb gran brillantor, fent, precisament, d’actor.

En un món tan contradictori (i a més, amb possibilitats, avui, de saber del cert que és contradictori) ja no hi ha lloc per als mites monolítics, intocables. Tenim una perversa tendència humana vers l’etiquetatge, quan, en la realitat, les persones estem amarades de matisos i anem canviant al llarg del temps de forma evident. L’altre dia escoltava Teresa Pàmies, parlant del llibre que ha escrit dedicat al seu espòs, el conegut López Raimundo. Admetia que molta gent el mitificava. I tant! La trajectòria política del senyor de la bondat a la cara té molts clarobscurs que s’han obviat sovint. Una persona pot ser una meravella amb la família i un sàdic a la feina o a la política, i a l’inrevés. A més, al llarg de la vida som, també, persones diferents i manifestem opinions i postures vitals molt diferents. Cal anar amb cura quan et vas fent gran, doncs la gent es quedarà amb la teva darrera imatge, per qüestions de memòria, més que res. Una cosa dolenta n’ensombreix moltes de bones i una de bona i heroica arrabassa el passat, i, a més, el passat sempre es pot maquillar. És allò tan injust del bon morir, que, deia crec que Petrarca, honora tota una vida, quan una vida s'hauria d'honorar o deshonorar en atenció al conjunt global, per ser objectius.

Fins i tot dins de les famílies s’intenta amagar els contradiccions i febleses. No podem ser objectius amb les persones properes i resulta habitual passar de la incondicionalitat al rebuig absolut. Aquestes misèries humanes es palesen en els divorcis i separacions o en els trencaments d’amistats antigues que semblaven incombustibles. Els suposats herois del nostre temps, per respondre al dogmatisme moral que toca, demanen lectures sense esberles. Joan Baez explicava el disgust que li va suposar constatar que Luther King tenia molts embolics de faldilles i era amant de les gresques. Això no li treu el valor simbòlic i polític, és clar, però evidentment, aquestes coses, si es publiciten massa, estenen el dubte damunt dels mites i les icones. A Catalunya, país petit, encara hi ha més por de tocar els mites nostrats i, així, durant molt de temps, no vam saber, per exemple, de forma explícita que Rafael de Casanovas es va adaptar a les circumstàncies i va morir a casa després de fer de model per a l’estàtua canònica. A més, en història tendim a jutjar segons els valors del present. Estic temptada de fer una reivindicació de gent, com per exemple, Olivares, tan mal explicada, però me n'estaré, que no vull provocar la meva lapidació bloguera.

Vivim en la contradicció, encara més des que hi ha llibertat d’expressió i es poden dir coses que abans ni es mencionaven, com ara dubtar saludablement dels fonaments seriosos de la tradició cristiana. A causa de la insistència dels meus fills m’he mirat el documental aquest que es pot contemplar per internet, Zeitgeist The Movie, Final Edition, o una cosa així, en tres parts, que ha desvetllat força polèmica. Polèmica, cal dir-ho, de comentari a la cafeteria, car res no ha canviat a causa del documental. M’ha semblat que cau en el mateix que denuncia, en l’adoctrinament i les afirmacions d’una peça. Cau en el parany de les teories conspiratives, i això em sembla un mal procediment. Quan ets jove ets propens a creure en poders fàctics i conspiratius de color feixistoide. No dubto de l'existència d'aquests poders, tampoc, en el món on ens movem, però els qui em volen adoctrinar en sentit contrari de forma absoluta també em produeixen una basarda profunda i més por que una pedregada, la veritat. No hi ha veritats i moltes vegades el resultat de la història es deu més aviat a l’atzar i el caos, a la sort i a la casualitat, que no pas a una premeditada actuació política o a una manipulació titellaire superestructural de la humanitat.

Fa dies vaig llegir una entrevista a la contra vanguardera, espai mític del periodisme actual i que és un dels pocs indrets de paper que genera diàleg, polèmica i debat casolà i veïnal. Una senyora alemanya, Eva Herman, portaveu d'un moviment europeu per refeminitzar (sic) la dona valorava la maternitat per damunt dels èxits professionals. L’empresa, opinava, no et cuidarà quan siguis vella. Però és que els fills, potser tampoc, vaig pensar, i també se li podia objectar que, en cas d'abandonament familiar, tenir uns bons estalvis, guanyats a l'empresa sense ànima, poden afavorir la possibilitat d'una residència digna. Alguns dels seus raonaments em van semblar intel·ligents i seriosos, en el sentit que avui gairebé s’obliga a les dones de classe mitjana i culta, de forma subtil però insistent, en l'educació i la família, a competir en el món professional, i que tampoc no poden decidir si volen assumir la maternitat de joves, abans de fer currículum. Aquest tema va sorgir també en la xerrada de Masjuan que comentava en un altre post. Tenir fills a partir dels quaranta perquè abans s’ha de fer carrera és força surrealista, perquè també es podria argumentar que el millor seria tenir els fills als vint anys, i començar a fer carrera als trenta, per exemple. Cal dir que la senyora alemanya no havia tingut fills i ara, de gran, es planyia del tema.

Uns dies després vaig llegir, al mateix espai, una entrevista de signe totalment contrari. Una altra dona, Corinne Maier, és també la portaveu d'una mena de moviment anti-criatures, women child-free, i entrava en el tema, per a mi seriós i profund, de si era bo o no perpetuar l’espècie, incidia en el gran engany biològic que feia tenir fills a les dones, i deia que perdies la llibertat al darrera de la qüestió, i un gavadal de possibilitats. Eren, també, opinions raonades. Ella havia tingut dos fills, de jove, i ara, de gran, es planyia del tema, d'haver caigut en el parany maternal a causa de la càrrega biològica i mítica que arrosseguem les senyores. Les dues dones semblaven intel·ligents, entusiastes, però s’havien significat amb les seves postures i vaig pensar que totes dues podien, encara, canviar d’opinió, però que els seria molt difícil fer-ho públicament si ja s’havien bastit un prestigi amb la seva capelleta ideològica, car som també en temps d’especialitzacions surrealistes. Sovint, a més, muntem dogmes absoluts a partir de la nostra experiència personal, cosa perillosa, perquè d’aquesta manera perdem la perspectiva. En el fons, potser és que el que cerquen aquestes senyores tan vehements és ser portaveus d'algun moviment, sigui el que sigui, aneu a saber. El fet és que, actualment, es pot expressar una opinió arrauxada i la seva contrària, sense massa problemes.


Viure en el dubte, en l’antidogmatisme i la incertesa no és agradable, però em sembla que és l’única via raonable a considerar. Sobre les opcions vitals, són poques, quan tries un camí no en pots triar un altre, la història familiar, la genètica, l’herència, la cultura, el context, l’economia, l’aspecte físic, els amics... tot ens condiciona i transforma, per bé i per mal. Només cal viure en la incertesa, admetre que allò que s’ha fet, ja està fet i que Déu nos en guard d'un ja està fet. Adaptar-nos, com les bestioles, al mitjà del present, cosa que crec que ja fem força –admeto el perill de parlar de forma general- malgrat les relliscades. La vida és massa curta per anar meditant de forma excessiva en lo que pudo haber sido o no fue o en el que ens pot passar demà. Massa curta per barallar-nos, també. Però els errors es repeteixen i es repetiran, a nivell individual i col·lectiu, perquè, precisament, quan els cometem, creiem que són encerts i l'infern, deien, era empedrat de bones intencions. Era molt més sòlid pensar que el mal era obra d'en Banyeta, dels paranys que ens col·locava a tocar, i que el bé ens arribava dels eteris espais celestials i de les bones divinitats, és clar. No sé pas, la veritat, com he arribat fins aquí partint del record de Heston, qui, malgrat fer d’heroi bo en moltes ocasions també va assumir rols de moralitat dubtosa i egoïsme remarcable, passant pel planeta dels micos i el seu impressionant final moral, el de la primera part. Si els herois i els qui van fer d’herois desapareixen, és evident que, amb fills o sense, aquí no se salva ningú. Sic transit...

Traducció al castellà: Caracteres Ocultos