18.6.08

La bella vellesa poètica

Arribar a molt gran pot fer que t'oblidin o que t'honorin. Si encara estàs en forma, deu ser un goig, malgrat tot. Han donat el Premi d'Honor a Montserrat Abelló, així que recupero un antic post de la meva antiga 'Panxa del Bou', del mes d'abril de 2006, que vaig dedicar-li. Fa poc parlava amb un familiar de Joana Raspall, que hauria pogut estar una altra candidata al Premi en qüestió, i que té més de noranta anys, també. Aquest premi moltes vegades ha tingut la seva polèmica, sobretot quan el món literari català desvetllava més interès pel marro intern, i és que barrejar honor i literatura és, en ocasions, espinós. Sempre sortia allò de si s'havia de donar o no a Josep Pla. I també va ser molt sonat allò de fer venir en Josep Carner i després no donar-li perquè, segons deien 'sotto voce', rapapiejava, que és una cosa freqüent que podem fer quan envellim massa. Un premi merescut i, a més, a una senyora gran i de la zona tarragonina, que ja té mèrit, tal i com van els reconeixements literaris nostrats! Precisament dilluns, al grup de lectura, vaig poder escoltar Olga Xirinacs, brillantíssima, planyent el poc ressò que fins fa poc havien tingut els autors de Barcelona cap avall, fins ara. Potser no és exactament així, perquè, per exemple, tampoc Maria Àngels Anglada no va tenir el reconeixement que mereixia i vivia a l'Empordà, és clar.

Fa uns dies, en un d'aquests canals de televisió que sorgeixen de tant en tant de l'espai eteri i que veig amb granet o de forma deficient, vaig escoltar Montserrat Abelló. És tracta d'una autora cultíssima, amb una vida molt activa, que ha viscut durant molt de temps a l'estranger i ha traduït textos importants de l'anglès. Malgrat tot això, malgrat haver-se relacionat amb el bo i millor de la literatura catalana, és, penso, poc coneguda. Per la xarxa podeu trobar moltes coses sobre ella i també força poemes. Una mostra:

De Vida diària, extret d'Al cor de les paraules, pàg. 47.

Sóc com una ombra
perduda en la nit.
Estimo el raig de sol,
l'oreig del mar,
la rialla fresca,
el dolç somriure,
la mà forta.

Aquesta tarda d'estiu,
plena de llums
rosades, blaves, verdes,
massa crues.
Però caldrà que em posi,
com cada tarda,
a repassar la roba,
ficar les mans dins l'aigua bruta,
i destriar entranyes innocents.
Cosir botons,
empènyer la planxa.
Només de tard en tard,
puc agafar la ploma.

Em dolc del pit i de l'esquena,
però diré que aquesta tarda
és rosa i blava,
única, molt tendra,
inoblidable.
Perquè l'he viscuda
i és meva.
I això que estic cansada!

De El blat del temps, extret d'Al cor de les paraules, pàg. 128.

Sóc plena de dolor
de records que em reclamen.
I és inútil que m'esforci
a oblidar.
I els rostres i els núvols
se m'allunyen;
com en una tarda massa calorosa d'estiu.
I la rosada que refresca ja no arriba.

Sóc terra assedegada.

De Dins l'esfera del temps, extret d'Al cor de les paraules, pàg. 281.

Voldria escriure
amb força,
de foc els versos
sense deixar entreveure
ni l'ombra dels meus dubtes.

12 comentaris:

jaka ha dit...

Una gran dona i una gran persona, a Tarragona li hem dedicat bastants actes i ella sempre ha vingut amb la seva alegria i humanitat.
Estic contenta que li hagin donat el Premi.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Una mica més i ja no hi arriben a temps.-

Sàlvia ha dit...

És una gran poetessa. Els seus poemes no tenen edat, ni temps...és fantàstica!

Júlia ha dit...

Jo també, Jaka, encara trobo que són molt més coneguts els homes que les dones, en igualtat de condicions, val més tard que no pas mai.

Júlia ha dit...

Francesc, jo encara tinc esperança, em queden trenta anys per alimentar-la, he, he.

Júlia ha dit...

Doncs sí, Sàlvia, és que els poemes bonics no tenen edat ni època.

gulchenruz ha dit...

Diu que li agrada traduir poesia perquè els poemes traduits són com els seus pròpis, que no rimen. Una gran dona que s'ho mereix!

Avui he anat a Granollers (quina calor!) i hi he deixat un poema de 777 versos, a veure què passa, si tan sols el publiquessin...

Parlant de poesia, mira quina bestiesa he creat avui... ah, has d'anar al meu bloc i clickar sobre el link 'paul verlaine', allà on posa 'altres blocs meus'.

Més feina, més...

pere ha dit...

Un premi merescut a una poeta que s'ha conegut més en els darrers quatre o cinc anys que en la resta de la seva vida.
Potser sí que les perifèries són menys reconegudes, però crec que sovint fan més factors imprevistos per arribar a la "fama" que els aspectes geogràfics.

Júlia ha dit...

Gulchenruz, espero que tinguis sort amb el poema, ja ens n'enviaràs algun 'tast'.

Les paraules de la poetessa em semblen molt bé però jo defenso també la rima, que darrerament sembla que sigui una cosa arnada. Cada poema -bo- té el seu lloc.

Júlia ha dit...

Pere, jo també penso com tu, però hi ha la creença que a Barcelona ho 'tenim' més fàcil per promocionar-nos, de vegades també serveix com a excusa. Els factors que porten a la fama i el reconeixement són estranys i atzarosos com els que fan pujar la borsa, no hi ha explicacions clares ni 'científiques'.

Violeta ha dit...

Júlia, quins poemes tan bonics, de la Montserrat Abelló. Premi d´Honor ben merescut.

Petons.

El veí de dalt ha dit...

Sí, se'l deu mereix aquest premi. En vaig ressenyar, fa un temps, un dels seus llibres al blog.