15.7.08

Bloguejaré fins a morir!


En aquests darrers temps, quan he anat a alguna trobada bloguera, m’he adonat que jo era una de les persones més grans del conjunt, pel que fa a l’edat. Quan era jove, per exemple, a la feina, era la més jove o de les més joves, però la vida va canviant la nostra posició cronològica sense cap remei inventat fins ara, per tal d'allargar de forma seriosa i eficaç l’enyorada joventut.

Fa anys, a l’escola d’estiu, per allà els setanta, donaven un premi al més gran i sempre el guanyava un mestre ardit que es deia, crec recordar, Piguillem. Recordo també que a les acampades excursionistes i a moltes altres activitats es lliurava un premi honorífic al més vell i al més jove. El més jove acostumava ser un nadó o gairebé, al qual els pares ja havien iniciat en la seva afició. El més vell era algun iaio xiruquero, orgullós d'estar en forma amb més de vuitanta anys. La vanitat humana i la propaganda mèdica i dietètica ens ha fet creure que arribar a vell dignament respon a mèrits propis, i no pas a la capriciosa genètica.

Acabo de llegir al diari que ha mort la bloguera més vella del món, de 108 anys, australiana. Sembla que ara la més gran és espanyola, gallega concretament, Maria Amèlia, de 95 anys. No sé quina deu ser la bloguera catalana més gran ni tampoc el bloguer més vellet, tinc curiositat perquè el fet és que fins ara les notícies de gent gran que escrivia blogs feien referència a senyors, sembla que n’hi ha alguns també de més de noranta, però escriuen en anglès o d’altres idiomes. No sembla que hi hagi un gran interès a Catalunya per esbrinar qui són el campió i la campiona de les blogueries -o blocaries- nostrades. En tot cas, jo no conec cap estudi sobre el tema.

Ens creiem capdavanters en moltes coses però em temo que els catalans no comptem amb bloguers d'edats tan avançades o no tenim massa interès per difondre la seva activitat. Que jo sàpiga... Alguns blogs que en el nom inclouen el terme avi o àvia, pertanyen a persones de seixanta i alguns, a tot estirar. També m'he ensopegat amb algun cas de vuitanta i pocs, això sí. De tota manera, en general, no s'ha donat massa ressò al rànking català de besavis -car aquestes edats ja comporten aquesta categoria, real o possible- bloguejadors.

El blog de la campiona gallega és molt recomanable, per cert.

Quan sigui gran vull ser la bloguera més vella del món!!! Encara que ves a saber que hauran inventat, quan jo tingui 108 anys...

Jo ja no voldria ser rica o famosa,
Ni tampoc sex-símbol, ni model mundial,
Cantant remarcable o gran escriptora,
Actriu de cinema, o mujer fatal.

Jo ja no vull càrrecs ni ser presidenta
De la benvolguda Generalitat,
No vull ser ministra, ni ser la primera
Dama de la sèrie ‘El Cor de la Ciutat’,

El temps passa i vola, per a moltes coses
Salat se m’ha fet, m’ha passat l’arròs,
D’on m’ha estat possible he collit les roses
i potser de vida me’n queda un bon tros.

Em resta esperança per a certa fita
Que en llunyà futur honori el meu nom,
No és cosa de riure ni ambició petita:
Vull ser la blogaire més vella del món!!!

19 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

com en tantes coses, encara que sigui un tòpic, l'edat no té importància, sinó la il.lusió que s'hi posa.
Jo també crec que quan serem vells ja s'hauran inventatr moltes altres coses més, i ja veurem si podrem anar adaptant-nos a cada nou pas tecnològic.

Francesc Puigcarbó ha dit...

ai que t'afecta la calor. Ves tu a saber d'ací a quaranta anys que se n'haurà fet dels blogs, ara, és possible que l'Ibañez encara pengi algun comentari de LCL. Quan a veterana possiblement o siguis de Catalunya, d'homes em sembla que el Sorro ho és. S'hauria de fer un estudi.

Júlia ha dit...

Ai, Jesús, això que no té importància no s'ho creu ningú, he he.

Júlia ha dit...

Doncs si els més vells som els de menys de setanta estem molt per sota del galleguisme, ep, Francesc.

Em sembla que vaig entrar una vegada a un blog d'un senyor força gran, però no era massa participatiu.

El veí de dalt ha dit...

Fins als 108? Crec que podré aguantar...

Sani Girona Roig ha dit...

El que vull que quedi escrit, perquè ho treus tu -que si no jo ni en parlaria- .. és que tu ja ets per a molts de nosaltres la blogaire jubilada més importantdel món :-)

No en facis tema! Oblida això de l'edat i concentra't en la vida regalada que et comença ara amb la jubilació....


Em sembla bé que decideixis
marcar-te aquella la fita
però, escolta joveneta, petita
va per molt llarg no pateixis

Per ara -bonament t'ho recomano-
concentra't en seguir sent la més bella
en encant i escriptura, ponzella!
i no canviïs gaire, et demano!

Fes cas al Jesús Ma, aquest nano
no s'equivoca gens en insistir:
L'edat és no res. No et cal patir
Ets tota joventut i arribaràs lontano!

Gatot_X ha dit...

nena... (em permets la confiança?)
m'agraden molt poc les singularitats oficials i els rànkings...
algú s'ha parat a determinar quin és el poble de Catalunya -o d'Europa- amb més formigues per càpita? ens faria més humans saber-ho?

ens fa més importants "saber" que tenim una ment superactiva que es diu o es fa dir Júlia?

a mi, particularment, m'agrada seguir-te, llegir-te i compartir-te...

jo no sé si demà encara hi seré...però cada lectura teva haurà estat un plaer per a mi.

petons i llepades intemporals!

Júlia ha dit...

Resistirem, Veí de Dalt!!!

Júlia ha dit...

Gràcies, inspirat Sani, per la visita, el comentari i el poema adjunt!!!

Júlia ha dit...

Gatot, certament, tot això són bestieses i amb ironia he escrit el post.

De tota manera hi ha una tendència humana -amb excepcions individuals remarcables- a intentar ser 'el més el que sigui'. D'aquest afany han nascut les Olimpíades, el llibre Guiness i els concursos de truita amb patates que es fan als barris. Això de competir i destacar, ni que sigui escopint pinyols de cirera -acabo de llegir al diari aquest singular concurs anglès- és un afany que mostra la feblesa de la nostra espècie.

Quan un vell o vella fan alguna cosa que se suposa que és de 'joves' sempre desvetllen admiració quan, normalment, ningú no els fa cap cas.

Gràcies per la visita, Gatot.

jasapski ha dit...

Es veritat això de les comparacions. De vegades em sembla que els periodistes tenen una "mina" en aquests "el que més..." i també am bels "anys del que sigui": l'any del Quixot, etc. Mirant la part positiva, així es presta atenció a coses de les que normalment ni es parlaria en els mitjans de masses, cosa que vaig experimentar el 2005, centenari de l'any meravellós d'Einstein en el que va publicar la major part dels seus articles. Fins i totem van demanar algun article per una revista (ja que soc físic) i algú em va demanar més explicacions sobre el personatge i les seves teories.
És clar, la part negativa és el poc cas habitual, però ja que hi ha quelcom positiu, tinguem-ho en compte per mantenir la quota de'optimisme!!

gulchenruz ha dit...

No prima la quantitat, sinó a qualitat, i de qualitat anem escassos. Ara podeu dir: "ja està, ja ha sortit el nen del daxonsis a tocar la pera". Doncs sí, què passa, he sortit, no puc dir el que penso o què? Boníssim el comentari d'en Francesc respecte a un vell catosfèric que seguirà publicant post sobre LCL, eternament! emprenyant com una paparra.
Ah, per cert, l'edat: no és important, és crucial, vital diria jo!

Albert, l'Herald ha dit...

Jo m'apunto a arribar als 108 anys, però de moment intento viure el present.
Val a dir que tant si és a la terrasa d'algun lloc fent un sopar o al teatre o al cine o on sigui, la meva dona i jo acostumem a ser la parella de més edat o quasi.
Pel que fa a l'activitat blogaire ara no em toca dir res perquè m'acosto a una parada no biològica, sinó estratègica.

isnel ha dit...

Vols dir que són de fiar aquests estudis sobre les edats dels bloggers? Hi ha tant d'anònim escampat per aquest món... I es poden dir tantes mentides!
Una abraçada, joveneta! ;)

Júlia ha dit...

Jasapski, certament, si no fos per les celebracions, els récords i 'l'any de...', de moltes coses no se'n parlaria, així que val més enciam que gana!

Júlia ha dit...

Gulchenruz, ningú no dirà res, perquè tens raó i està molt bé que surti algú tocant allò que no sona, ergo, la pera, en argot.

I, sí, ja m'agradaria tenir vint anys o trenta i el passat, passat, però els anys no perdonen i per més que tinguis el cor jove les artèries acostumen a estar massa dilatades i la sang, espessa, què hi farem, sóc una optimista ben informada.

Cosa que no vol dir que no em prengui bé les coses, no m'amargo, vaja.

Júlia ha dit...

Albert, això també ens passa, encara que a d'altres indrets, com per exemple, a la colla excursionista amb la qual anem som 'dels més jovenets', cosa que de tant en tant també fa il·lusió.

Júlia ha dit...

Isnel, contentíssima de veure't! Doncs no ho sé, ja diuen que hi ha veritats, mentides i estadístiques i avui no et pots fiar ni del que veus perquè pot ser un holograma i tu pensant que se t'ha aparegut un sant. Res es cert, què hi farem. He perdut la fe, però totes aquestes notícies van bé per fer posts i passar l'estona. Una abraçada!!!

Albert, l'Herald ha dit...

Ja sé, ja m'adono que ho dius en broma, però la broma traslleuix la veritat d'un o d'una i no encaixa que tu que sempre vas d'heterodoxa caiguis en dir "dels més jovenets", clar, ho fas amb ironia i entre cometes, però al capdevall segueixes la norma de no dir les coses pel seu nom.