SANTES DEL DIA I EVOCACIONS ONOMÀSTIQUES

 

Recupero alguns fragments d'una entrada que vaig fer al blog, tal dia com avui, però de l'any 2008. En aquella època els blogs eren molt actius i hi entrava força gent. Els sants tornen, la vida passa i tot canvia.

A una servidora li van posar Júlia com la meva àvia materna, que va morir molt jove. Al meu germà li van posar Isidre, Sidro, com l'avi patern, nom d'un sant de molta tradició rural encara que amb això de ser madrileny hi hagi qui li tingui mania i voldria més aviat Sant Galderic, pel que fa al patronatge camperol. Era un bon costum aquell de posar a la gent noms de padrins, oncles i familiars diversos, encara que com que mai no estem prou contents, sovint a molta gent no li feia prou el pes la qüestió i li semblava una imposició patriarcal i obsoleta.

Les darrers dècades han esberlat moltes tradicions en nom d’una mal entesa rebel·lia i tothom es va afanyar a cercar per als seus nadons noms que volien ser originals i que deien molt del tarannà sociològic de la nissaga. No era el mateix dir-se Meritxell que Jennifer, per exemple. Fa anys, quan un noi et deia que es deia Roger i, a més fumava en pipa, ja comptava amb una aura nostrada molt escaient. En canvi, un Chicho, Lolo o Pepe, no eren el mateix, d’entrada.

Els noms originals van deixar de ser-ho i ara ens trobem amb un gavadal de Martes, Marcs, Meritxells, Iolandes, Noemís i fins i tot Kevins. Amb la immigració diversa, els noms infantils han acollit un amplíssim ventall de varietats sorprenents. Per què molts hispanoamericans i filipins, segons d’on son, tenen tanta afició a posar noms ianquis, quan les seves mares i àvies, pares i avis, rumbegen noms superoriginals i encisadors? Un nom molt posat en aquests darrers anys, tant a forasteres com autòctones és el de Joselin, que he vist escrit, a l'escola, de cinquanta mil maneres: Jhocelyn, Jocelhin, Jocelyn, Jhoselin, talment com aquella història del senyor Canyameres, Canyameras, Cañameras, Cañameres, Canyemeres, que es recull en molt bona traducció catalana a la versió de les Tafalitats de Karl Valentin, obra d'en Feliu Formosa.

Quan jo era jove el meu nom era estrany i no agradava ningú, ni a mi mateixa. Aleshores hi havia moltes Roses i Rosers, noms bellíssims, avui de baixa. Jordi ha estat sempre incombustible, encara que hi ha opinions sobre que el fet que resulta un nom molt adient pels jovenets, el mateix que l’anglosaxó Robin, amb qui comparteix sons vocàlics, però que no fa massa per a un senyor madur. 

Que la cosa va a modes, és evident. Que tot és relatiu, també. Avui dir-se Júlia és gairebé una vulgaritat, n’hi ha a piles, i sovint pel carrer crec que em criden, em tombo, i veig que l'objecte i subjecte de la crida es una nena de bolquers que comença a caminar de quatre grapes, cosa que em fa somriure perquè al cole em deien que el meu nom ‘era de vella’, les col·legues. 

El dia del meu sant era poc conegut perquè una de més famosa, Rita, li aixafava el protagonisme. Santa Rita, encara que el seu no és un nom massa freqüent, té molts seguidors i per aquestes paradoxes del nostre temps la seva festa ha anat en alça i el seu altar de l’església de Sant Agustí, de Barcelona, amb el mercat de roses a la plaça, genera llarguíssimes cues de devots i devotes. Les roses de Santa Rita comprenen una mena de ritual una mica complicat, s’han d’assecar, cremar... 

Es, com se sap, patrona dels impossibles. Hi ha gent que m’ha dit que no se li han de demanar impossibles amorosos, ja que ella va patir en el seu matrimoni i no està per romanços. També hi ha malfiats que diuen que Santa Rita et fa favors però que se’ls cobra, cosa que em sembla molt irreverent. Potser ve d’aquí allò de santa Rita, Rita, Rita, lo que se da no se quita, con un poco de jabón no se quita el corazón... Hi ha hagut Rites famoses com una Rita la cantaora, que no sé qui era, però que he sentit anomenar moltes vegades, que t'ho faci Rita la cantaora, et deien, amb mala sombra, quan no et volien complaure. 

En el temps de les estampes, em costava molt de trobar-ne de Santa Júlia, cosa que em feia envejar les Pepites, Magdalenes o Isabels, que no tenien tantes dificultats per accedir a la seva patrona. Era freqüent que la gent no recordés el meu sant, és clar. Fa anys el dia del sant era molt important, però amb el temps i la secularització de la societat ha minvat la seva importància, fins i tot moltes d'aquelles vides heroiques i exemplars, amb martiris sàdics, són molt qüestionades, històricament dubtoses, moralment, fins i tot, inquietants. De tota manera, jo, si ara tingués, per miracle diví, un fill tardà, cercaria a la genealogia familiar el nom adient i no m’estaria d’orgues, segur que entre els avis, besavis i rebesavis trobava alguna cosa que em fes el pes. 

Jo crec que a la llarga és la persona qui fa bonic o lleig el nom i no a l’inrevés, la veritat. Al capdavall, el nom no fa la cosa, perquè, com deia, precisament, Julieta, la rosa no deixaria de ser una rosa encara que portés un nom diferent. Sí, però... de nosaltres, com de les roses, en restarà, tan sols, el nom. I per poc temps, si no és que algun parent el recupera i el posa a algun descendent nostre, protagonista involuntari de l’incert esdevenidor que no arribarem a conèixer. Els bateigs o no són o ja no són el que eren, avui ningú no cantaria aquelles barbaritats que la mainada del carrer baladrejava a la sortida de l'acte religiós, amb el nadó vestit de batista, sovint un vestit que passava de pares a fills i d'oncles a nebots: tireu avellanes que són torrades, tireu confits, que són podrits, si no en voleu tirar, el nen es morirà... Qualsevol se n'estava, ves.

INCERTESES, RECORDS I COMENTARIS

 

Pensava comentar avui alguna cosa sobre l'exposició dedicada a M.C.Escher de les Drassanes però ho deixare per a un altre dia. L'amic Francesc m'ha enviat un email interessant-se per la meva situació en comprovar que de les meves entrades havien desaparegut els comentaris. Resulta que potinejant per la configuració del blog els vaig deixar per moderar, cosa que volia que fos temporal, i que després ja no em vaig recordar més del tema. M'estranyava no rebre cap comentari, aquests dies, però com que fa tanta calor vaig inferir que potser els blogaires resistents que em visiten no estaven per a escriure gaire.

En els més de deu anys de blog he vist desaparèixer molta gent, la gran majoria per voluntat pròpia o cansament, se suposa que els blogs van tenir el seu moment d'èxit i ara s'han situat en un àmbit diferent, amb tanta oferta i amb les noves tendències. També hi ha gent que ha desaparegut perquè ha mort o no està bé, la vida passa i no sempre s'arriba a una llarga  vellesa. Per això no es pot evitar una certa preocupació quan algú que has seguit durant anys i que, en molts casos, has acabat per conèixer personalment, no publica de forma definitiva. De vegades, si tens l'email i t'interesses per ells, reps l'amable resposta d'algun amic o familiar, també pot ser que t'assabentis per d'altres indrets de la xarxa del seu traspàs.

No és tan diferent de la sensació que tens al barri quan gent que veies sovint, més o menys coneguda, desapareix del mapa quotidià, al capdavall les xarxes no son res més que un lloc més on ens trobem, xerrem i coincidim. Ahir esborrava missatges del gmail i em vaig adonar que no havia esborrat encara antics xats, alguns de fa molts anys, uns quants amb l'amic Sani Girona, per exemple. També, per casualitat, em van sortir per google fotos les imatges d'una jornada d'informàtica per a mestres, amb gent de la professió que ja no recordava, de fa més de deu anys. Em va venir al cap altra gent que vaig conèixer i que sé que ja no son en aquest mon, el Ramon, la Jaka... d'uns quants no en sé res, em costa entendre determinats silencis sobtats de gent que havia estat molt activa amb els seus blogs, amb qui havíem endegat trobades diverses. 

L'altre dia el meu germà em va fer una comparació molt adient, parlant dels somnis i de com s'hi barregen situacions i personatges, deia que eren una cosa semblant a aquests reculls de fotografies que t'ofereix el facebook de tant en tant, on surt de tot, de forma atzarosa. La memòria i el record responen a l'atzar, al caprici d'uns mecanismes que encara no acabem d'entendre.

Avui he intentat respondre els comentaris que tenia pendents, si algú veu que me n'he deixat algun ja m'ho dirà, avui no en tenim tants com en el passat, ja remot, de la febre blogaire. Tot passa en aquest mon, ja ens ho deien, però no te n'acabés de fer ben bé el càrrec fins que les pèrdues no s'acumulen i ja no saps ben bé quantes criatures de la família o dels amics van arribant a aquest incert i arriscat i sobrevalorat planeta, vet-ho aquí. 

L'ANY LLULL, NOSALTRES I ELS QUI MANEN

Abans fuyg a príncep mal que a la serpent

Com tothom sap o hauria de saber som a l'any Llull, en una època complexa, que podria motivar un nou Llibre de les bèsties actualitzat, més enllà del text clàssic i considerant que les bèsties tampoc no són, al menys a casa nostra, allò que havien estat però que alguna cosa del nostre rerefons animal resta en l'interior de les nostres animetes contemporànies i descregudes.

L'any Llull arrenca amb moltes iniciatives, amb l'acte de protocol imprescindible i amb l'inevitable doll d'activitats de tota mena, itineraris, publicacions, i, ai, propostes didàctiques. No estic en actiu, pel que fa a l'educació reglada però espero que deixi més pòsit que no pas d'altres celebracions com ara l'Any Verdaguer. Vaig treballar durant els darrers deu anys en una escola que duia el noble nom de Bernat Desclot i vaig intentar, amb un èxit molt relatiu, que aquest nom fos alguna més que el del centre però aquestes bones intencions sovint es dilueixen en la trista realitat d'un país on costa molt que res romangui fidel per sempre al servei del poble, malgrat les poesies recurrents.

Al blog Provisionals es va fer referència al tema lul·lià i hi ha hagut algunes propostes sobre la possibilitat de retornar als temps en els quals el blogarisme bullia d'iniciatives seguides per molta gent. Crec que estaria bé fer alguna cosa semblant amb això de l'any Llull, més enllà de les oficialitats polítiques, acadèmiques i artístiques. No cal ser un erudit per ficar cullerada, a la xarxa hi ha molts materials a l'abast.

En tot cas a nivell individual alguna coseta aniré penjant de tant en tant  i és que aquestes aficions i activitats ajuden a oblidar que la vida és allò que passa mentre bades o mires La Riera. De molta gent s'ha dit que era un català universal, títol que s'ha atorgat de forma força frívola, en tot cas a Llull li podem considerar tot i  que això de català i universal, situat en el seu context, era molt diferent d'ara.

Per començar, un tastet:

Santedat, vida, sanitat,

gauig, me dó Déus e llibertat,

e guard-me de mal e pecat.

A Déu me són tot comanat:

mal esperit ne hom irat

no hagen en mi potestat.

Man Déus als cels e als elements,

plantes e totes res vivents

que no em facen mal ni turments.

Dó'm Déus companyons coneixen'

devots, lleials, humils, tements,

a procurar sos honraments.

LA POESIA D'ANTONI CASALS I ALGUNES REFLEXIONS SOBRE LLIBRES I LITERATURA

Enllaços:

https://obstinacions.wordpress.com/
http://www.bubok.es/autores/acasals
https://antonicasals.wordpress.com/

Des que en vaig llegir els primers poemes, al seu blog, que tinc una gran admiració i respecte per la poesia de l'Antoni Casals. Més encara, si em preguntessin per les meves preferències a l'entorn de poetes actuals seria el primer que mencionaria. Hi ha poetes més coneguts i mediàtics que compten amb poemes extraordinaris però també amb d'altres que grinyolen, per fer un llibre cal un conjunt i no sempre tot té el mateix nivell, la veritat. Tot i que no em vantaré de conèixer tota la seva obra fins ara no m'he ensopegat amb res d'aquest poeta que grinyolés.

El vaig conèixer a través  del món dels blogs, fa anys, com a tants d'altres, quan aquest mitjà de comunicació era tota una novetat. Molta gent que aleshores pontificava sobre blogs, blocs,  bitàcoles i dips va fer moixoni després, per diferents motius. Alguns i algunes ens vam passar del blocat al blogger i d'altres, com l'Antoni, van acabar al wordpress, que ofereix més possibilitats i no t'obliga a carregar amb aquest .es final a l'adreça, tot i que jo ja he arribat a aquell estadi vital en el qual els canvis fan una mandra infinita.

Com tothom que escriu sap encara que la parafernàlia de Sant Jordi faci pensar el contrari, publicar i vendre, avui, és, per a la majoria de la gent, fins i tot per a la més o menys famosa o mediàtica un calvari. Enguany fins i tot no ha estat possible, per a l'Associació de Relataires, muntar la ja tradicional paradeta a la Rambla de Catalunya on et trobaves coneguts i podies comprar llibres alternatius i on jo n'havia comprat algun de l'Antoni. Hi haurà, això sí, parades a Mataró i Sabadell i encara bo que és així.

Malgrat les dificultats, l'Antoni Casals fa temps que amb un voluntat admirable intenta donar a conèixer la seva obra  amb els blogs, però també amb publicacions a bubok, publicacions que generosament es poden comprar a preu mòdic, en paper, o descarregar de forma gratuïta. Potser molta gent no ho sap o no ho vol saber però hi ha llibres que es publiquen en editorials d'anomenada que també són totalment o parcial finançats pels autors, encara més si pertanyen al gènere de la poesia.

Ja fa anys, quan escrivia molta gent però no pas tanta com ara, es deia que Catalunya era el país amb més poetes per metre quadrat del món. Això es repetia de forma irònica, sovint els qui ho feien eren gent de la cultureta, també escriptors, i és que si escriu molta gent el negoci minva, pel que sembla. Potser escriu més gent que no pas llegeix, no ho sé. Publicar, avui, afortunadament, està a l'abast dels aficionats lletraferits,  ni que sigui en llibres col·lectius. Un altre tema és la difusió ja que molta gent que escriu surt als mitjans o té coneguts que el  treuran per la tele o aconseguiran que parli per la ràdio, i em refereixo a teles i ràdios majoritàries, les locals són molt més generoses. Per no parlar dels comentaris a la premsa sobre llibres, pocs i sovint lligats als interessos dels grans grups de la comunicació. No voldria que tot plegat semblés una queixa o que faig el ploricó. És així en el camp literari, en el de la pintura, en el de la música, en el de la cuina i en el de la perruqueria. La majoria de persones hem dinat per poc preu de forma extraordinària en algun lloc que no és a la Guia Michelin ni de bon tros.

Ahir, unes bones amigues em demanaven recomanacions santjordianes i em preguntaven per alguns llibres d'actualitat, d'aquests que escriuen persones més o menys conegudes. Cada vegada em costa més recomanar i tampoc no m'agrada que em recomanin però els espais literaris estan plens, aquests dies, de recomanacions de tot tipus. Molta gent t'admet que després de creure en la recomanació es va quedar fotuda amb el llibre recomanat però ja se l'havia comprat, que és el que es  busca, és clar. Tot és molt complicat perquè les editorials, més enllà dels grans grups incombustibles, han de fer calaix si volen sobreviure. Aquestes amigues també em van mencionar un poeta de culte actual que a mi no em fa el pes i em van convidar a anar-lo a contemplar i escoltar. Si els dius: mireu, en conec un de molt millor, l'Antoni Casals, podeu trobar els seus llibres a la xarxa, fins i tot de franc i és boníssim et miren amb curiositat, deuen pensar que és un parent meu, no ho sé. 

Avui és un valor incombustible però fa temps, molt, Pere Calders era un desconegut per a la majoria, fins que no es va fer Antaviana al teatre. En un programa que van passar per la tele fa anys fins i tot una seva filla explicava que el considerava una mena de secundari d'estar per casa i que quan va veure l'obra al teatre el va telefonar i li va dir una cosa com ara pare, però si ets un geni... Així van les coses, no ets bo ni entre els familiars fins que algú amb solvència no ho diu de forma pública i encara. I aleshores ho  ets sense fisures i de forma incondicional, com passa amb el mateix Calders  o amb la Rodoreda o, en altres camps, amb Miró o Gaudí. Uns tenen més sort que no pas uns altres amb la promoció i la posteritat. 

De vegades, amb els anys, comencen a dir que estàs sobrevalorat i sembla que els qui  et van valorar eren tontos, com en el cas de Campoamor o dels nostres Espriu i Martí i Pol. Les opinions es repeteixen i fan forat i es tornen dogma, com quan es diu, sense haver-lo llegit sencer, que Pedrolo escrivia massa i no gaire bé. En fi, tot això de la literatura i de l'art és com la borsa, puja i baixa, i encara bo que tenim avui recursos al nostre modest abast per fer una mica de propaganda de grans poetes com l'Antoni Casals o per reivindicar una gran escriptora com Olga Xirinacs. La qualitat té molts elements subjectius i nosaltres també canviem de gustos amb els anys i l'experiència. 

Tornant a la poesia de l'Antoni Casals, metge de professió oficial, per cert, m'agrada per molts motius, està ben escrita, les referències culturals hi són presents de forma subtil tot i que palesen que al darrere hi ha un gruix intel·lectual important i evidencien aquests poetes que neixen amb un do i el conreen. I més enllà de consideracions aprofundides, com va escriure Txèkhov, les obres d'art es divideixen en dues categories, les que m'agraden i les que no m'agraden. No conec cap altre criteri. I la poesia de l'Antoni Casals m'agrada des de fa anys, la veritat. Encara més, potser, perquè avui es fa molta poesia rareta, incapaç de connectar amb la majoria de la gent i aquest no és el cas, malgrat la necessària elaboració que els poemes requereixen hi trobo en ella sentiment, emoció, alguna cosa que no sé explicar i que fins i tot no crec ni que faci falta explicar. És així, segons la meva subjectiva opinió, és clar.

Indefens

Indefens,
contemplo la matèria
de què estan fetes les paraules.
Com si en elles
s’hi congriés la vida
i el seu contrari,
com si es fes sòlid
el silenci que ofega
la solitud
de cada mot.

Algú dirà

Algú dirà que el fred d’aquest carrer
congria solituds inesborrables,
que xiulen vents incerts al cos dels arbres
i els gelen, impertèrrits, cors lleugers.
Potser ens adormirem observant astres
que, mentre s’ali¡neen, lluny dels vents,
van establint futurs als nostres tactes
i estranyes melangies sense temps.
Esperaré que esperis la tornada
dels meus sentits al vespre sense fi
i que es facin record, desesperades,
les nits que va fer seves el destí.
Algú dirà que és tard i la memòria
oferirà una excusa per la història.


(D'Una ombra perplexa, Bubok, 2015)

O PIULES O FAS MOIXONI!! OR TWITTER OR NOTHING!!! LES RETALLADES ARRIBEN ALS BLOGS!!!

A partir de mitjans de gener, segons s'ha filtrat per les xarxes socials tot i que de forma molt restringida, es posarà en marxa una llei elaborada per la CEE i consensuada per diferents governs, entre els quals l'espanyol (català inclòs, en aquest cas i sense que serveixi de precedent), sobre reduccions de text publicable en les xarxes socials. Els indrets virtuals més afectats seran els blogs, en els quals es veu que la gent s'enrotlla més del compte i malgrat que en els darrers anys, amb la interessada promoció de les piulades, hagin anat una mica de baixa. S'afirmen i difonen coses absurdes i surrealistes com ara que els blogs han acabat per atapeir l'espai virtual, estendre idees estranyes i provocar massa despesa en tinta quan algú s'imprimeix el que ha llegit, cosa que s'esdevé més sovint del que sembla. Els blogs, prediquen a més a més els experts, són els culpables de les poques vendes de diaris i de què tanquin tants quioscos. 

Un primer pas seria obligar a reduir l'extensió de les entrades dels posts i limitar-les a setanta-cinc caràcters, espais inclosos. Més endavant només seria possible penjar una entrada cada setmana. OR TWITTER OR NOTHING/ O TWITTER O NADA sembla que serà la consigna que generarà fins i i tot campanyes publicitàries a les televisions dels països implicats. Ja fa alguns anys, tal dia com avui, es va filtrar la intenció de controlar a fons els continguts dels blogs, una mena de censura encoberta que no va tirar endavant. Una servidora que té tendència a la grafomania bloguera i extensiva es veurà ben aviat molt afectada per aquesta injusta mida. 

En els inicis de l'aparició dels blogs es van subornar persones del món acadèmic i de la comunicació per tal que intentessin conformar unes normes a l'entorn de l'extensió de les entrades dels blogs i se'ls va demanar que pontifiquessin i filosofessin sobre allò que es podia escriure o no escriure en aquests mitjans. Els qui porteu més anys per aquests verals recordareu aquelles proclames sobre el tema i com s'insistia en el debat sobre continguts i extensió. Fins i tot l'oficialització de la paraula apunt, fent referència al nom que haurien de tenir aquestes entrades, forma part de la conspiració dels poders mediàtics i  acadèmics catalans per tal de reduir la blogueria a una cosa de poca volada. De fet, en el món de l'art un apunt és una mena d'esborrany ràpid, poca cosa, vaja. Vegeu:

apunt 

1 m. [LC] [AR] Dibuix o pintura feta de pressa, amb poques línies o pinzellades, d’una cosa que hom té al davant, i que serveix per a recordar-ne la figura, la disposició, el color, etc. D’aquell molí, en tinc un bell apunt fet per la Beatriu. 

2 m. pl. [LC] [PE] Notes més o menys sumàries preses en llegir un llibre, un document, etc., en escoltar una explicació, un discurs, etc., per ajudar-ne la recordança o aprofitar-les a qualsevol altre fi. Quan voldràs estudiar aquesta lliçó, et deixaré els apunts que vaig prendre a classe.

Blogaires de prestigi i de culte, hem de reaccionar!!! La tendència a la reducció verbal i gràfica afecta tot el nostre món del present. Haureu pogut observar que des de fa anys fins i tot les nadales no es canten senceres ni a les escoles ni a les corals, un parell d'estrofes i apa que fem tard. Els nostres infants desconeixen en profunditat i completes, per exemple, la cançó del Rabadà, el Dimoni Escuat i tantes altres, cosa que en desvirtua el missatge. Les televisions tallen qualsevol entrevista interessant, el mateix que les ràdios, amb allò d'anar a la publicitat la qual, aquesta sí, cada dia té més espai per incidir en el nostre inconscient col·lectiu. Podeu repassat tebeos de fa quaranta, cinquanta anys per tal de comprovar la quantitat de text que duien en comparació amb els còmics actuals que limiten l'explicació de la historieta a escriure BUM-BUM, SNIF-SNIF i d'altres bestieses. Els premis literaris fa anys demanaven novel·les de dues-centes pàgines en amunt i avui ja van per un mínim de cent cinquanta. En podria posar molts exemples d'aquesta tendència ben poc innocent i fruit de conspiracions el rerefons de les quals ignorem.

En contra d'aquesta conspiració europea -i catalana- a favor del minimalisme intel·lectual hem de reaccionar. SI HO SAPS EXPLICAR EN DEU PÀGINES NO HO VULGUIS EXPLICAR EN QUATRE RATLLES!!!!! QUE LES RETALLADES NO AFECTIN LA LLIURE EXPRESSIÓ!!! DELS APUNTS/POSTS EN DIREM ARTICLES D'OPINIÓ, ELS BLOGS SÓN UNA ARMA CARREGADA DE FUTUR!!! Al darrere, no en dubteu, hi ha els grans grups de la comunicació que mouen les virolles i creen opinió o en voldrien crear. No és aquest un tema nou, beu de la filosofia de publicacions emblemàtiques com ara Reader's Digest, comprimits de cultureta digeribles per la massa i poc efectius, això és el que s'encalça des de fa anys.

BLOGAIRE, AIXECA EL CAP ENLAIRE!!!

El TERMCAT, sempre amatent a la normalització acurada i en foragitar termes impropis endegarà una campanya nostrada la qual en lloc de O TWITTER O RES (O TWITTER O NADA/OR TWITTER OR NOTHING) defensarà l'eslògan O PIULES O FAS MOIXONI!!! Aquí sempre perdem molt el temps cercant els mots adients i mentrestant ens fan passar bous per bèstia grossa.

Recordareu aquell intent normativitzador de dir BLOCS als BLOGS que formava part, ja, d'aquesta campanya perillosa i reduccionista. Al capdavall un bloc no és ni tan sols una llibreta. 

Les coses veritablement importants no es poden dir en cinc minuts ni escriure en mitja pàgina (Liu-ja Tascó i D'Horcec)


Allò bo, si és breu, resulta dues vegades breu (proverbi popular poble-sequí)

DIGUES QUE ESTIMES EL MEU BLOG ENCARA QUE SIGUI MENTIDA

Els PREMIS BLOCS CATALUNYA ara ja són PREMIS BLOGS CATALUNYA i encara existeixen. Es va tancar el període d'inscripció i fa pocs dies que ha començat l'època de les votacions populars.

Ja m'han començat a arribar missatges per email i facebook de persones que s'hi han inscrit, demanant-me el vot,  la majoria no entren mai al meu blog, ni tan sols en els casos en els quals jo entro de tant en tant als seus. Un altre opció, molt més coherent, és explicar la participació en el mateix blog, per tal que els visitants habituals, si els abelleix, votin.

Reconec que els premis sempre fan peça, alguna vegada m'havia inscrit en aquests certamens, al principi n'hi havia alguns que fins i tot donaven calerons al guanyador. No vaig tenir la xamba de guanyar res tot i que en una ocasió en la qual em vaig dedicar a fer una mica de campanya vaig arribar a un lloc remarcable en la llarguíssima llista d'aspirants a la immortalitat. Fins i tot quan algú em demanava el vot li responia amb un altre missatge recordant-li que jo també hi era i que podia votar el meu.

Això de demanar el vot, doncs, no ho fan tan sols els polítics. Quan alguna cosa es premia a través del vot dit popular és freqüent que s'esdevinguin tota mena de curioses situacions.

De la gent premiada fa anys, que es va promocionar bloguísticament o bloquisticament o bitacoralment, ja no queda gairebé ningú en actiu, sembla que quan et premien ja optes per a d'altres iniciatives més resultones que no pas mantenir un bloguet que ja ha donat els seus fruits. Els meus blogs de devoció personal i de constància reconeguda no han estat premiats mai, la majoria passen força d'aquestes mogudes tot i que en alguna ocasió, com jo mateixa, hagin caigut en el parany participatiu.

No sé si ara funciona la picaresca com abans car un dels mètodes per aplegar vots era votar des de diferents ordinadors, cosa a l'abast de gent que treballa a indrets amb un gran nombre d'estris d'aquest tipus. Suposo que ara hi deu haver controls més estrictes.

En tot cas m'empipen aquests missatges que em demanen el vot per un blog o fins i tot, en ocasions, per una fotografia publicada no sé on, per part de gent que se'm rifa o m'ignora.

És evident que avui aquest món es troba en un moment molt més abaltit i silenciós que fa anys, jo crec que ja no té gaire sentit això del concurs. En tot cas em sobta l'alegria amb la qual es demanen vots pel que sigui i amb la qual, també, es respon al sol·licitant anunciant el vot amable i assegurat de l'amic o el conegut.

Els jurats professionals són poc de refiar però aquestes democràcies populistes, encara són menys fiables. En general he comprovat que als participants en concursos del que sigui, en els quals s'hagi de jutjar l'excel·lència en alguna matèria, els mateixos participants no tenen gens en compte la vàlua de la competència.

Al menys, gràcies a la minva participativa en el sector, s'han acabat també aquells premis alternatius que ens anàvem donant els uns als altres i que omplien la imatge del blog de boniques condecoracions espontànies.

Tots tenim un grau determinat de vanitat, fins i tot aquells que creiem no tenir-ne gens, tan sols espero que com deia l'avui poc conegut Tristan Bernard, la meva vanitat sigui tan superficial que n'hi hagi prou amb gratar-me una estoneta per tal d'espolsar-me-la del damunt. Cosa que no treu que en algun moment em torni a apuntar al tema tot i que, llegint les bases, no em queda clar ni qui forma el jurat ni en què consisteixen els guardons, aspectes aquests que crec que seria imprescindible conèixer abans de fer un pas tan decisiu en la vida blogaire dels blogaires anònims i amb estadístiques modestes pel que fa al nombre de visites.

A més a més hi ha una clàusula que també he vist en alguns concursos literaris i que em sembla abusiva, si t'han premiat i no vas al repartiment dels guardons, no te'ls donen.

Fa anys, a finals dels vuitanta i crec que al diari AVUI van endegar unes llistes de llibres publicats aquell any, per tal que la gent en votés un.  No sé qui els triava però hi van incloure Ombres, un de meu, que havia publicat La Magrana. D'entrada ja veies que el meu i una bona colla d'altres no tenien cap possibilitat ja que en la llista hi havia gent molt més famosa, promocionada i coneguda i el gruix de desconeguts érem allà per fer número. En molts concursos cal aconseguir molta participació com sigui ja que, pel que fa als guanyadors, no és el mateix ser el primer entre mil que entre deu malgrat que triar entre deu és possible i entre mil, gairebé impossible. És una mica com quan et diuen que al Planeta s'han presentat mil cinc-cents vuitanta exemplars, sempre tens dubtes sobre el procés de selecció. 

En tot cas, per votar seriosament caldria haver-ho llegit tot i, en el cas dels blogs, haver-los visitats tots de forma una mica constant. Recordo que em va empipar, en el cas que explico, llegir un escrit de la Teresa Pàmies en el qual manifestava el goig que feia el nombre de dones escriptores recollides, però admetent que n'havia llegit dos o tres de tots els que hi havia i manifestant que, evidentment, atorgaria el vot a la Maria Àngels Anglada, amiga seva. En cap moment va reflexionar sobre el tema qualitatiu, impossible de discernir si no es llegia tota la llista, és clar. Bé, tot és relatiu, ja ho sabem. Amb el temps t'adones que les coses són com són i no pas com haurien de ser.

SANI GIRONA I ELS PROJECTES PENDENTS

Costa entendre la vida, no la mort.

En la mort no s'amaga cap enigma.

Paisatge de la Conca (fragment), Joan Margarit

De bon matí llegeixo en el blog del Miquel que ens ha deixat ja fa alguns dies en Sani Girona, un blogaire dels primers temps, ben conegut per la majoria dels qui voltem per aquesta ciutat imprecisa de la xarxa virtual. Feia temps que tenia problemes de salut els quals anava entomant amb el coratge i la vitalitat que formaven part de la seva manera de ser. Sempre proposava moltes coses per fer, de vegades gairebé impossibles. 

El vaig conèixer en persona, com al Francesc Puigcarbó i a d'altres, en aquelles primeres jornades inoblidables de la Catosfera,  quan això dels blogs era una novetat sobre la qual les elits intel·lectuals elaboraven complicades teories i es discutia si havia de ser un bloc, un blog, un dip o una bitàcola això que tinc davant del nas. O si les entrades, posts, apunts, havien de ser llargues, curtes, concises o literàries. O si era normal parlar d'aspectes personals de l'existència a través d'aquest, aleshores moderníssim, mitjà de comunicació.

Tot ha canviat molt i la normalització blogaire va portar un cert abaltiment i la desaparició de molts pioners i de molts amants de les novetats de darrera volada. Amb en Sani i alguns altres ens havíem anat veient de tant en tant i amb ell i amb el Miquel vaig fer una darrera trobada a la qual no va assistir ningú més, al Cafè del Centre, on se n'havien endegat de més nombroses. Em va acompanyar també quan vaig presentar les meves novel·les a Vilanova i la Geltrú.

Per aquelles casualitats vitals va resultar que amb ell ens havíem conegut ja de forma virtual, a través d'un curs d'informàtica a distància, que vam fer a l'escola una companya i jo, anys abans dels blogs, no recordo ben bé sobre quina temàtica ancestral de l'època. Va ser un professor brillant i comunicatiu, firmava com a Sani, és clar. Els cursos d'aquest tipus sovint es fan avorrits i els professors es limitaven a complir però ell ens feia comentaris divertits i bromes intel·ligents. 

Tot passa molt de pressa i el pitjor és que també passem nosaltres i els nostres parents i els nostres amics. En general, els blogs i els espais del facebook i tants llocs per on deixem alguna petjada sobreviuen moltes vegades als seus autors i resten surant durant anys en aquest espai eteri i sense fronteres, per on passegem de forma quotidiana des de fa uns anys. Hi ha a qui li destorba això de trobar els vells amics desapareguts per la xarxa, a mi la veritat és que de cap manera, al capdavall això passa en molts àmbits més i retrobar el record dels qui ens han deixat, sigui en una imatge, una web, un text o un antic comentari fet a un blog no és pas gaire diferent que trobar antigues fotografies o cartes velles en alguna capsa oblidada. El que ens destorba és haver de pensar en la nostra pròpia temporalitat irreversible, de fet. Mencionar la mort sembla avui de mal gust però no hi ha evidència més precisa que aquesta sobre un final impossible de defugir. També valorem en excés la longevitat i acostumem a plànyer els comiats prematurs, sense pensar que viure massa pot esdevenir un pes feixuc en molts casos, una condemna a la decadència constant.

Descansi en pau en Sani, el nostre bon amic i company blogaire. És un tòpic repetir allò de sempre et recordarem però crec que en aquest cas és ben cert, per part meva i per la de molta gent que navega per aquests mars, avui no tan concorreguts com fa alguns anys, pocs, però que semblen una eternitat mirats en perspectiva.

Mirant-me el melic blogaire

De tant en tant m'agrada escriure sobre el fet d'escriure i, en concret, sobre el fet d'escriure a un blog. Hi ha qui afirma que els blogs van de baixa i potser és cert, tot i que jo no ho crec pas. 

En tot cas, és habitual, humà i recurrent cantar les absoltes a qualsevol cosa, de la mateixa manera que en algun moment se la va lloar i se li van cantar els goigs.

Vaig endegar un blog, com molta altra gent, a blocat, fa ja gairebé vuit anys, uns anys en els quals s'han esdevingut molts fets, esperats o inesperats.

Blocat va acollir molta gent i, malauradament, com passa amb tantes iniciatives del país, va gairebé morir d'èxit. Tenim una tendència que caldria estudiar sociològicament per intentar coses innovadores, gairebé  impossibles, amb una empenta remarcable però sovint amb poca visió de futur. Som els primers i després ens passen al davant sense manies i sense que reaccionem a allò que sembla inevitable. En podria posar molts exemples, en molts camps, des dels més propers i veïnals fins als de l'alta política cultural.

Jo crec que el problema és que sovint en el món català es compta amb quelcom tan eteri i variable com el voluntarisme, el coratge, el patriotisme, valors abstractes que en algun moment es poden malmetre i que quan demanen professionalitat i constància esdevenen molt fràgils. Encara més quan t'assabentes que per fer el mateix que tu algú altre cobra.

Avui els blogs són ja un mitjà d'expressió més, de tants com n'hi ha per tot arreu. Persones que en van endegar i que s'hi van autopromocionar de forma ardida han desaparegut del context. Al volt dels blogs s'han conformat capelletes i amistats i hi ha qui no acostuma a sortir del seu cercle de sempre, com es pot comprovar amb certa facilitat.

Un tema que encara em sorprèn és l'afició humana pels premis, tot i que sabem que aquests són subjectius i sovint lligats a interessos, amistats i factors allunyats del valor qualitatiu d'allò que es premia. No diré que no m'agradin a mi, com a tothom. Humana so, també. A escola, en les èpoques en les quals es qüestionava tot, es va posar sobre la taula del claustre la conveniència d'atorgar premis literaris per Sant Jordi. La competitivitat estava mal vista, una colla de pares mentalitzats no ho trobaven gens bé.

En canvi, ningú no semblava qüestionar, per exemple, la competitivitat esportiva. En el món de l'esport això no s'ha qüestionat mai o gairebé mai, tot i que el nivell de competitivitat, fins i tot en edats infantils, és força absurd. Tampoc no s'ha qüestionat a fons la divisió de sexes en aquestes competicions.

Caiem en moltes contradiccions, tot sovint. El fet és que, com a tot arreu, els premis també van arribar al camp dels blogs i alguns encara duren. Jo m'hi havia apuntat de bona fe, en alguna ocasió, a les llistes. Fins i tot ho he tornat a fer enguany, en aquest cas als premis que atorga el diari 20 minutos.

El cas és que els premis s'atorguen per votació popular i m'estan arribant curiosos emails de blogaires de tota mena en els quals em suggereixen que els voti i ells també em votaran, el cas és engreixar l'audiència sigui com sigui. De tota manera, aquestes mogudes ajuden a fer-te conèixer blogs diferents, més enllà del país blogaire pel qual viatges més sovint.

Encara, en aquest cas que explico, es tracta de fer barates, de negociar. Quan hi ha concursos de blogs en català també m'arriben emails que em demanen el vot sense oferir-me en cap cas el seu a canvi i sense ni tan sols fer-me una mica la pilota sobre el meu propi blog, que segurament ni s'han mirat o s'han mirat molt poc i que en alguna ocasió també he inscrit a les llistes.

Aquests concursos es podrien resoldre amb un grup d'experts que triessin, però els experts actuals són molt poc creïbles. Qui pot ser expert en això? A més, el gran nombre de blogs que es presenten fa inviable el coneixement de tots els seus continguts, el mateix, m'imagino, que aquests concursos literaris als quals es presenten centenars de gruixudes novel·les.

L'únic camí viable i objectiu seria un premi a la constància, al conjunt de la tasca blogaire, a l'estil d'aquests premis honorífics que de vegades donen en la cerimònia dels óscars, a la trajectòria. En aquest cas potser jo mateixa tindria alguna possibilitat, per la quantitat de lletra escrita i els anys que fa que tinc blogs en actiu. 

Persones que van fer molt de soroll en aquest mitjà, en rebre algun premi van desaparèixer o gairebé desaparèixer del mapa virtual, cosa curiosa, ja que els premis haurien d'esperonar l'activitat. És clar que molts d'aquests premis eren honorífics, amb poques excepcions. 

Si en coses tan sols honorífiques la vanitat fa fer de tot, no vull ni pensar com es deuen moure parents i coneguts quan un premi, del que sigui, belluga força calerons. Molta gent et critica de forma despietada, per exemple, el tema de la concessió dels Planeta, els quals ja sabem com van, i després, per l'aniversari et regala el premi Planeta de l'any. O el Sant Jordi.

Fa un temps es van posar de moda uns premis espontanis que els blogaires ens atorgàvem mútuament, amb alguna icona divertida que es penjava a l'entrada del blog. Aquesta moda va passar, com la dels memes i d'altres francesilles. Era un temps d'entusiasme i novetat que es va abaltir, cosa natural i previsible.

Per sort, també els experts han parat de divagar i dogmatitzar sobre blogs, continguts, llenguatge dels blogs, si se n'havia de dir bitàcoles, dips, blocs o blogs, si les entrades havien de ser llargues o curtes i d'altres bestieses. Es van fer gairebé tesis doctorals sobre el tema en l'època àlgida de la novetat. 

Polítics, literats, pensadors, van fer blogs. Alguns fins i tot tenien articles publicats en aquest mitjà per accedir als quals havies de pagar, un tema aquest que no crec que prosperés gaire. Després tots hem muntat el nostre feisbuc i les nostres piuladetes tuiteres, no es pot perdre el tren. Molta gent que escriu als grans mitjans de comunicació copia al blog articles que publica en d'altres mitjans. En general i amb poques excepcions, els blogs de les persones més populars o conegudes són molt poc interactius.

Un tema que va generar moltes controvèrsies va ser el dels comentaris. Se havien de permetre? No s'havien de permetre? S'havien de moderar? A la llarga tothom ha anat fent el que li ha semblat més adient al seu tarannà, com sol passar, però el fet és que la qüestió va encendre moltes visceralitats. Jo crec que un blog de l'estil del meu, sense comentaris, és molt avorrit, com també ho és escriure un comentari a algú i que no et digui ni ase ni bèstia.

De tota manera els comentaris són un perill públic. No pas als blogs, on ens movem entre amics, coneguts i saludats, però sí als diaris, molts dels quals han permès comentaris que llegeix molt poca gent però en els quals hi pots llegir de tot i més, veritables disbarats, grolleries i insults de tots colors. La immediatesa de la premsa diària fa que, en realitat, serveixin més aviat per a esbravar-se que per a cap altra cosa.

En els temps en els quals els blogs eren una suposada novetat als cursets de mestres fomentaven que se'n creessin a dojo i avui milers de milers de blogs deuen surar per l'espai infinit de la xarxa, oblidats i sense actualitzar, el mateix que tantes webs. De vegades, cercant informació, m'ensopego amb iniciatives excel·lents pel contingut, l'última actualització de les quals és de 2008, de 2009.

Per als grafòmans, com jo mateixa, els blogs han estat una sortida vital molt important. Encara més si ets una escritora poc coneguda i sense relacions en els mitjans de comunicació de veritat. I és que per molt que la gent llegeixi blogs i facebooks la veritat la tenen la tele, la ràdio i la gent que hi surt amb una certa regularitat, encara que aquestes patums periodístiques també tenen el seu moment àlgid i la seva davallada.

Fa un temps, en Pere-Miquel de Provisionals-Saragatona comentava que, en jubilar-se més d'un li havia dit que ara tindria temps per escriure. Quan, de fet, ja escrivia, i molt, en el blog, per exemple. Però escriure vol dir escriure, sobretot, novel·lotes, pel que sembla. I, és clar, publicar-les i que se sàpiga que ho has fet. Escriure a internet, en un blog personal, és practicar un gènere menor i poc valorat, encara més si tan sols ho fas al blog.

Per altra banda, internet i tot el que s'hi cou és, encara, objecte de pors i condemnes, ja que poca importància tindria qualsevol novetat si no generés possibilitats de pecar o de pervertir-se. Els qui més t'expliquen els molts perills de facebook o del que sigui que suri pel món virtual són, sovint, aquells que menys ho fan servir. 

Al principi dels blogs vaig assistir a xerrades sobre aquest mitjà de comunicació per part de persones que pontificaven de forma gairebé científica a l'entorn de tot plegat i que no he vist que mantiguessin amb certa regularitat cap bloguet. 

També he copsat un altre fenòmen curiós, quan algú ha volgut modernitzar molt el blog, posar-hi finestretes i musiquetes i canviar-ne el disseny de forma agosarada, ha acabat per fer moixoni, amb l'excepció del Francesc Puigcarbó que és un incombustible exemplar. 

A molta gent aficionada a un tema se l'esperonava a muntar un blog, encara que no hi tingués cap mena d'afició. De vegades l'afició venia caminant i gràcies a això podem trobar magnífics blogs més o menys actualitzats i molt pràctics sobre tot tipus de temes: cuina, esport, dibuix, pintura, treballs manuals, neteja de la llar, maquillatge, tàctiques per lligar i moltes coses més.

Els blogs genuïns no moriran. Al menys de moment. Abans potser em moriré jo i els meus blogs continuaran surant en l'etèria virtualitat pels segles dels segles, amén. Vaja, aquesta és la meva subjectiva opinió.

De tota manera, trobo de tant en tant a faltar, amb la melangia inevitable que ens amolla el pas del temps, aquells discussions bizantines sobre si n'havíem de dir dips, bitàcoles, blogs o blocs. O sobre entrades, posts, apunts i d'altres definicions de quelcom que potser no es pot definir amb una sola paraula.

De fet, pensant en coses estranyes del país, ara m'ha vingut al cap Eugeni d'Ors, que tant va pontificar i dogmatitzar sobre noucentisme i mireu com va acabar.

Blogomanies, blogomandarinatges i blogonostàlgia primaveral

Vaig estar una estona xerrant amb la Montse, Arare, a la parada dels relataires i vam coincidir en el fet que el món blogaire no és el que havia estat, en temps recents que ja semblen molt llunyans. Com que ambdues van viure l'inici, esplendor i decadència dels fòrums de la UOC ja no ens ve res de nou.

Això és normal i potser ha de ser així. Les novetats de tota mena caduquen ben aviat, en aquest món nostre. Alguns blogs han passat a ser el que sempre van voler ser, webs poc complicades i fàcils d'actualitzar, per passar l'estona.  Amics, visitants i visitats, han desaparegut i d'altres han sorgit a la xarxa de tant en tant, per a gaudi de les tafaneres com jo mateixa.

Des del principi hi va haver una mena de batalla perduda de bell antuvi en voler cercar noms més adients que això de blog. Es va passar per les bitàcoles, pels dips, i tot per acabar tolerant la mateixa paraula intentant canviar-li la g per una c, cosa que va ser acceptada pels radiants normativistes amb aplaudiments i rebutjada pels qui creiem que es una bajanada emmascarar etimologies evidents.

També va arribar el dia en el qual ja no es podia dir post i el mateix que les pateres mai no han estat pasteres es va optar per la paraula apunt que no volia dir res que tingués a veure amb el tema. Mentre el tema blogaire era objecte de tantes teoritzacions lingüístiques, fins i tot amb debats encesos que avui fan riure, han anat fent fortuna moltes coses més raretes, com ara això del lip dub, que ara agrada tant a tothom, sense que l'ànsia normativa hagi arribat a tan alts extrems de combat lingüístic. Tot plegat em recorda allò del güisqui castellà. I és que darrerament els manaies de la lingüística oficial trobo que no sé ben bé per quin mar naveguen, la veritat.

No tan sols els mots van ser objecte de teories esplèndides. També es va pontificar a tort i a dret sobre els continguts. Havien de ser breus, per definició de no sé qui. Es van elaborar espontànies normes d'estil que avui hem oblidat. Parlar d'un mateix feia pagès, parlar dels llibres que llegies també hi havia que opinava que era una bestiesa. Calia utilitzar frases curtes, com aquestes que avui estan de moda a la narrativa, talment com si s'hagués descobert la sopa d'all. Hi havia qui actuava en l'anonimat i amb pseudònim i qui, en canvi, promocionava el blog amb una fotografia personal, reeixida i ben visible.

Els polítics i d'altres personatges importants van fer i fan blogs. O potser els fan els seus col·laboradors i subordinats. Un tema important han estat les visites i la utilització de comptadors, que en alguns indrets blogaires són visibles i comprovables. Hi ha qui constata les lectures que ha rebut la seva entrada, per exemple. Un altre tema a debat van ser els comentaris. S'havien d'admetre o no? S'havien de moderar? He observat que alguns anticomentaristes convençuts al capdavall han obert l'aixeta. Però també ha passat a l'inrevés. Hi ha qui es deixa estimar, admet comentaris però mai no els respon, com fan els espais dels diaris, on pots dir el que vulguis a l'articulista tot i que ja saps que ni et respondrà ni potser tan sols no et llegirà.

Hi ha blogs generalistes, per a mi els més distrets, i blogs especialitzats, que acostumen a ser aquells que tenen més èxit, car avui vivim en un món d'especialització absoluta. Va arribar la cobdícia i alguns espontanis que veien que eren molt visitats, per motius diversos, van posar alguna publicitat pel mig. Algun gran personatge demanava calés per poder-se baixar articles seus i tot. No sé si algú ha fet gaire calaix amb tot això, al món hi ha de tot i mentre hi hagi rucs hi haurà qui va a cavall, que deien a casa. Un altre sistema promocional era enviar-te comentaris com ara 'visita el meu blog,és molt bo', te'ls enviava gent que mai no havia visitat el teu fins que no va fer el seu. Jo, en general, acostumo a visitar tots els visitants, a la mida de les meves possibilitats.

I van arribar les trobades blogaires en directe. Algunes lliures i obertes a tothom, d'altres limitades més o menys a amics i coneguts de la colla. Com en totes les coses, vam patir aspirants a mandarins i pontífexs. Han sorgit noves xarxes socials i com que no hi ha temps per a tot, el tema ha anat variant. Del temps de l'antigor, de fa sis o set anys que semblen un segle i mig, quedem quatre gats que hem utilitzat els blogs per a divertir-nos i xerrar, ni que sigui virtualment, esbravar la nostra grafomania sense haver de demanar caritat als mitjans oficials que encara remenen les cireres, penjar algun versot i poca cosa més.

Vam néixer, molts, al blocat. Alguns han resistit durant molt de temps en aquell indret admirable i innovador, que es va abaltir a causa de l'èxit, cosa freqüent en el context català. Vam passar al blogger i alguns moderns han optat pel wordpress. La gent que compta, però, acostuma a anar a indrets com vilaweb. I és que, en el fons, en aquest món tan entranyable passen les mateixes coses i es manifesten les mateixes dèries i vanitats que a qualsevol indret habitat per la nostra mateixa espècie. Per sort, crec que les ànsies pontificadores i dogmàtiques dels iniciats i els experts han anat molt, molt de baixa. Pel que fa a una servidora, quan més em visiten menys em comenten, cosa que sí que trobo preocupant, car una de les gràcies d'aquest invent dels nostres temps és el diàleg informal i la polèmica de bon rotllo. Per això eren divertits els memes fins que es van fer pesats, car tot cansa quan hi ha tendència a convertir la devoció en obligació preceptiva.

Amb els blogs en general i els seus autors passa com amb els lletraferits de nova volada. Cal esperar una mica, si són roses floriran i pels seus fruits els coneixerem. Un dels mals dels nostres temps és que hi ha una gran tendència a fer allò que en deien arrencada de cavall i aturada de ruc. I un altre, la galvana, que tantes bones iniciatives fa acabar en aigua de figues. Com que sembla que la competitivitat és un factor molt humà, tot i que poc humanista, els concursos diversos, que han sorgit, de forma inevitable en el context blogaire, fan que durant uns dies, quan toca, rebis moltes recomanacions, comptant amb el fet que hi ha premis lligats a votacions populars. Un certamen seriós en el qual gent ben triada i independent valorés els continguts dels blogs que s'hi volguessin inscriure estaria molt bé però em temo que, com en tantes altres coses, anar a bateig comporta moltes servituds, padrinatges i coneixences. Els qui t'envien les recomanacions no pensen que potser tu també vols recomanar-te? Als blogs, webs i la resta sembla que, com amb els programes de la tele, el que compta és l'audiència, la quantitat. Cada vegada que em trobo el responsable d'una entitat del meu barri m'explica, encantat, el gran nombre de visites que ha tingut la seva web el darrer mes... Un altre premi lligat a privilegiats estaments és la publicació convencional d'un recull de les seves entrades. No sé si s'han venut molt, aquests reculls en paper.


El món blogaire, com tots els recursos d'internet, es avui molt divers, imprescindible. El facebook també, pel que sembla. I de fet, una cosa resta lligada a l'altra i fins i tot els programes de la tele tenen feisbucs i blogs i el que toqui. A això d'escriure al facebook encara ningú no li ha trobat un nom adient catalanitzat, per cert, mentre que allò altre de piular sembla que té els seus seguidors. En aquest excessiu apunt m'he deixat al tinter molts aspectes de la qüestió, evidentment. En tot cas, xalo amb això de poder escriure quan vols, on vols, el que vols i per a qui vulgui llegir-ho, que pot ser Ningú, és clar. Qui m'havia de dir que veuria tantes coses noves, a la vida, quan feia redaccions al cole amb plomilla i tinta barata i a casa no teníem ni tan sols telèfon?

Qui blogueja de bon matí, més aviat se'n va a dormir

El propietari del blog Raons que Rimen ha fet una crida a la participació per tal d'endegar un interessant estudi sobre els refranys catalans més coneguts. Crec que paga la pena fer un esforç per participar en aquesta iniciativa, es tracta d'escriure els 10 primers refranys que ens vinguin al cap i enviar-los al seu correu electrònic. 

En alguns comentaris que llegeixo en el seu blog m'adono que a moltes persones els ha passat com a mi, que d'entrada els n'han vingut cinc, sis, set al cap, però que després han hagut de fer un esforç per tal de completar el nombre. I és que, com remarquen alguns d'aquests comentaristes, els refranys i les dites ens venen al cap en el moment adient, i els relacionem amb algun aspecte vital immediat, en fred costa més de meditar sobre la qüestió.

A causa del nostre context social i cultural, de vegades el que ens ve primer al cap és un refrany castellà. Fins i tot actualment he escoltat alguna cosa en anglès. Els  refranys es tradueixen d'unes llengües a les altres de forma espontània i costa molt saber ben bé d'on procedeixen, llevat d'aquells que fan referència a algun indret concret de la geografia. Quan jo feia Comerç, a l'escola, per practicar mecanografia en aquelles feixugues i entranyables underwoods, que ja aleshores eren anacròniques, ens feien copiar textos diversos, entre els quals rastelleres de divertits refranys en castellà que m'encantaven.

La gent gran té més tirada als refranys. Percebo que amb els anys jo també en faig servir més, així com frases fetes diverses, de vegades em ve com una espurna al cap, un record ancestral, alguna cosa que deien els meus pares, els oncles, el meu avi o alguna iaia de l'escala. Quan escric un text i em ve aquesta mena de rampell intento incloure'l amb naturalitat en el meu present grafòman, que és una forma elegant i seriosa de donar-li una nova vida. Fer actiu el vocabulari passiu hauria de ser quelcom habitual i acceptat amb entusiasme però no sempre és així, ni de bon tros.

S'ha dit que els refranys reflecteixen la saviesa popular però el cert és que també reflecteixen la ignorància popular. Hi ha refranys sobre meteorologia, agricultura, ciència, costums, que avui no passarien cap prova seriosa i sovint volem oblidar que la pagesia, tan mitificada, en d'altres temps majoritària, havia estat molt conservadora, amb una gran tendència a no canviar res, en dècades passades, malgrat els consells dels pocs il·lustrats de l'època.  Per no parlar d'aspectes morals relacionats, per exemple, amb el capteniment de les senyores. 

Sovint jo tampoc no sé ben bé d'on he tret el refrany. Alguns d'ells, evidentment, m'han arribat a través de la família, en el temps de la infantesa, o del veïnat proper. D'altres en algun moment puntual, a través de gent molt diversa. Els he escoltat, m'han agradat i els he fet meus. També n'hi ha que se m'han aparegut a través de lectures de llibres de tota mena. Els meus pares eren afeccionats al tema, per Reis sovint els havíem regalat llibres sobre el significat de refranys o dites, és una temàtica que té molts seguidors, encara que potser no ho sembli, i també força bibliografia. Amb freqüència, quan arriba Nadal, sorgeix algun llibre nou sobre la qüestió, destinat a esdevenir un regal ocasional. Amb internet la cosa resulta encara molt més fàcil. Quan treballava a l'escola i encara no coneixia el senyor Pàmies consultava sovint la web d'Angel Daban, on es troba un gran recull molt ben classificat, amb el mèrit d'haver estat dels primers indrets en català amb aquesta temàtica, presents a la xarxa.  A més inclou endevinalles, jocs i moltes coses més. Si aquest fos un país normal, culte, desvetllat i feliç, i no tan sols normalitzat a nivell escolar, l'Angel Daban tindria des de fa anys un espai infantil propi a la televisió en horari de tarda.

Els refranys es fan i es desfan, com les frases fetes, i de vegades en sorgeix un de nou, que ningú no sap qui l'ha inventat. Això és més freqüent amb les frases fetes que en el nostre temps han xuclat elements moderns, com els xips, els telèfons, les motos... Elements fins i tot relacionats amb qüestions inquietants, com ara la droga, sovint al·lucinem, per exemple, o estem enganxats a alguna cosa i fins i tot tenim el mono d'endrapar macarrons. També les dites antigues tenien moltes referències a aspectes ombrívols de la realitat, com ara la pena de mort, la tortura, la malaltia, el càstig a les adúlteres i d'altres tràgiques manifestacions de les nostres misèries.

No poso exemples refranyeros per tal de no condicionar la tria que, evidentment, enviareu al senyor Pàmies en breu, si no ho heu fet encara. La tasca que es proposa amb constància    em sembla immensa. Jo tinc interessos tan diversos que admiro de forma incondicional la dedicació esforçada a una temàtica concreta, la veritat. Si faig cas dels tòpics vigents, que potser en el fons no són tan tòpics com sembla, i que avui es troben en decadència per motius complexos, he d'admetre que les dones som, de forma general, i, per tant, poc contrastada científicament, més generalistes.


Ara he vist aquesta proposta del senyor Tibau sobre música dels setanta. M'hi afegeixo amb endarreriment obvi. En podria posar una pila, de cançonetes, encara que els meus gustos no són tan anglosaxons com els de la majoria, i sí molt més xarons i populistes. Així que en penjo una d'italiana de principis de la dècada que m'agradava molt i l'inefable Vals de las Mariposas, que vaig arribar a odiar però que em porta records de quan festejava. Cal dir que a tots els bars i cafès la tocaven una i altra vegada amb gran insistència, en aquells aparells d'aleshores, avui desapareguts.