11.7.08

Tresors i herències








Quan jo era petita hi havia al passadís de casa quatre quadres que no sé ben bé d’on havien sortit, però que em fascinaven. Eren unes làmines que semblaven molt antigues, representaven les estacions de la vida, i els títols estaven escrits en francès i castellà, sota la il·lustració.

Vaig pensar durant anys que la meva mare els havia llençat. Una vegada em va dir que no tenien cap valor, que les làmines les havien lliurat amb alguna revista que comprava la seva àvia, i que el paper estava molt deteriorat. Hi havia revistes il·lustrades que regalaven, ja aleshores, a principis del segle XX i finals del XIX, coses d’aquest tipus i que oferien col·leccionables que després s’enquadernaven. Crec que també aquest origen el té un fulletó en dos volums molt antic, Oscar y Amanda, que es veu que en el seu temps va ser un exitàs, de Regina Maria Roche, escriptora irlandesa gòtica y una mica delirant, molt al gust de l'època. El títol original en anglès és, crec, The Children of the Abbey,
publicat per primera vegada el 1796. Aquests llibres encara els conservo, i jo diria que són de mitjans del XIX, cosa que em fa pensar que devien pertànyer a la meva rebesàvia, probablement. De petita, amb deu o onze anys, com que comptava amb poca cosa per llegir, em vaig empassar els dos volums, amb unes làmines molt evocadores, que em feien por. La història era plena de malentesos, germans abandonats, madrastres dolentes i un senyor que era el pitjor de tots, Belgravé. Tan sols en veure la imatge de Belgravé, a les làmines del llibre, amb aquelles patilles de la primera meitat del XIX ja m'esgarrifava.

En buidar uns armaris m’han sortit del túnel del temps els quadres amb les làmines, estan molt malmeses, però han arribat fins al 2008. En canvi llibres i d’altres coses que pensava que trobaria han desaparegut, suposo que en alguna neteja materna devien desfilar cap al cel dels objectes perduts. Em sap greu que s’hagin perdut contes de quan la mare era petita i també llibres de quan anava a escola, com ara gramàtiques, amb poemes que m'agradaven molt. Em sap greu perquè una ocupació habitual dels dies de pluja durant la meva infantesa era obrir un mundo on reposaven aquells llibres i també algunes joguines malmeses, roba antiga, estampes i recordatoris. També s’han perdut uns estrenyecaps, de fil, que m’estaven d'allò més bé però que devien estar fets pols, literalment parlant. De tant en tant ens agafen aquesta mena d’ànsies destructores, els records aclaparen i l’espai és limitat. Conservo encara uns refajos de la meva besàvia amb els quals em disfressava quan cantava cuplets de la Sara Montiel, a finals dels cinquanta, encara s’hi va disfressar la meva filla, però ara s’esfilagarsen de seguida que els toques.

A la biblioteca del barri hi han posat una panera per col·locar llibres sobrers o agafar-ne, cada dia està més plena. N’he baixat uns quants, també, de casa la mare. Ja no sabem què fer amb els llibres ni amb la roba ni amb tantes rampoines que abans eren tresors i ara són noses. En podia haver baixat més, però me’ls començo a mirar, els fullejo, i no em decideixo. També hi ha uns quants diaris i revistes molt antics, de dates diverses i destacades per algun motiu, de vegades perquè s'hi publica l’esquela d’algú que devien conèixer a casa. Estan, també, molt deteriorats, ja que el paper és efímer i el de diari encara més. El pitjor és que sempre que vaig a la biblioteca a portar llibres acabo per tornar-ne a agafar algun que desvetlla la meva cuirositat i així no anem bé.

Mirant les làmines jo, que em pensava ser a la tardor de la vida he vist que ja sóc, gairebé, a l’hivern. Les penjo, a veure si algú me’n sap donar alguna notícia, de l’autor o de l’època dels originals. Ja no tenen aquell encís ancestral i els cavallers i les dames ja no em semblen tan bells com abans, coses dels corrents estètics en constant evolució. Pensar que algun dia els diaris d'avui i les imatges més avantguardistes i modernes seran records evocadors, antigalles, em fa una mica de respecte, la veritat. Però què hi farem, tot passa i canvia i desapareix, un dia o un altre.
Traducció al castellà: Caracteres Ocultos


6 comentaris:

ROSA E OLIVIER ha dit...

"eres como la noche, callada y constelada"...!?...

Saluto mille!

Francesc Puigcarbó ha dit...

no en tinc ni idea, pero recordo haver-ne vist de molt similars a les golfes de casa la iaia Maria, que eren tot un món per a mi de petit. Recordo i es varen perdre tam,bé novel·les de l'oest d'en Marcial Lafuente Estefania molt m és llargues i ben escrites que les de després de la guerra i també molts "patufets" del meu pare.

Júlia ha dit...

Rosa e Olivier, gràcies per la visita i felicitats pel vostre blog!

Júlia ha dit...

Em sembla, Francesc, que tots tenim alguns d'aquests petits records d'objectes, llibres, revistes, que van poblar la nostra infantesa i que han desaparegut.

Jo mateixa, per manca d'espai, he llençat o regalat coses que després m'ha sabut greu haver perdut, és la vida.

pere ha dit...

todo pasa i todo queda...

(a mi també m'ha sabut greu algun rampell qua m'ha portat als regals o a les escombraries...)

Júlia ha dit...

Doncs sí, Pere, però no podem 'viure' amb tot el que anem acumulant actualment.