Nueses estivals

Fa pocs dies, caminant pel carrer de la Cucurulla, amb tot el vell centre barceloní atapeït de gent, suposo que cercant oportunitats rebaixades, car, malgrat la crisi, observo que les botigues són farcides de gent de tota mena comprant sense deturador, vaig tenir una visió. Un senyor encara jove, jo li hauria fet uns quaranta anys, torrat pel sol, no massa alt, i sense res espectacular que destaqués, caminava tan panxo, conill, entre la gent.

He vist sovint un altre senyor més gran, rossenc, que també camina en pilotes per la nostra ciutat, amb uns tatuatges que, en mirar-lo d’esquena, dissimulen la seva nuesa, nuesa que per la banda del davant es mostra en tot el seu atreviment, car l’home llueix un flòstic de dimensions remarcables que sempre he percebut en repòs, la veritat, i a l’extrem del qual rellueix un anellet d’aquests de moda que molta gent es penja per llocs inversemblants del cos després de foradar sense pietat el sagrat recipient que acull la nostra ànima.

Més endavant, un altre dia, per la Rambla, vaig tenir una altra visió. Un tercer home, aquest no pas nuet del tot, però amb un eslip de platja molt i molt avall, a punt de caure, temptant la força de la gravetat, caminava de forma fatxenda i agosarada per davant del Liceu. La veritat és que aquestes visions ja no desvetllen curiositat ni provoquen escàndol, en general. La gent passa dels agosarats exhibicionistes, i fa molt bé. Per cert, tot són homes. De dona, de moment, no n’he vista cap, pel centre de Barcelona, ni tan sols en tanga, femení de tango. Causaria més rebombori?

Com que sembla que enlloc diu, explícitament, que anar conill per la ciutat sigui delicte, o això m’han explicat, sovint l’actuació policial és estranya i incoherent, i no tan sols en aquest tema, és clar. De vegades es fa l’orni, de tant en tant es fa posar pantalons al senyor agosarat, en alguna ocasió se’ls ha castigat amb multes sin-boliques i de vegades se’ls ha portat a casa seva, doncs l’acte responia a alguna feblesa mental. En ocasió d’una d'aquestes multes el jutge va manifestar que anar d’aquesta manera era un atac a l’estètica i a la sanitat. A la sanitat, pot ésser, segons com es miri, però a l’estètica… ens portaria a un gran debat, doncs a mi també m’inquieten estèticament aquests senyors i senyores plens de claus i ganxos, per exemple. L’estètica és subjectiva.

Malgrat que sembla, doncs, que estem curats d’espants, un molt bon pintor del meu barri em fa arribar per e-mail una anècdota curiosa. Durant una fira d’art al carrer de Sant Cugat una senyora, escandalitzada pels seus quadres que mostren sovint noies esplèndides, moltes vegades no pas nues del tot, però gairebé, se’n va anar a cercar la polícia local per denunciar el fet artístic ja que, segons ella, allò era ofensiu per a la dona. Imagino què hauria pogut passar si el pintor hagués decidit mostrar el seu art al carrer durant el procés creatiu, amb model inclosa. Aquesta senyora, si visita museus, ho deu passar malament, suposo.

En aquest món d’avui es pot pensar que estem de tornada d'aquestes coses, però la tolerància és flexible i, sovint, oportunista i condicionada per molts elements diversos i variables. Em pregunto, però, si es pot o no passejar pel centre de Barcelona –o de Manresa, o de Tortosa- tal i com Déu ens va fer, no ho tinc clar. Em va sorprendre l’èxit de convocatòria d’aquell retratista que fa fotos multitudinàries amb masses a poil, ignoro les motivacions que porten a tal gregarisme generalitzat. Una altra cosa és l’art, la pintura, l’escultura. Encara que imagino que en èpoques pretèrites, l’art era l’excusa per penjar una noia maca o un atleta musculós a la saleta del castell, convertits per la màgia del pìntor en éssers mitològics o en temptacions de sants eremites.

Hi ha hagut en els nostres temps situacions pintoresques, amb noies o nois nus que baixaven al camp de futbol a aclamar l’equip o protestar, fotos de top models sense roba protestant de l’ús de pells per al vestit, quan més endavant elles mateixes han lluit allò que bescantaven. Protestar en pilotes pot resultar perillós, ja que si van mal dades i t’amollen alguna bastonada imagino que deus rebre de ple. Tot plegat, com tantes coses, és una qüestió cultural i de costums, costums que canvien amb el temps i les tendències. Recordo una cançó pocasolta a l’estil de la de los hermanos pinzones eran unos marineros, que feia: en pelotas te conocí, en pelotas me enamoré, en pelotas yo te vi, en pelotas me casé… Pelotas es un estado de la república del Brasil, mi tía duerme en Pelotas todas las noches del mes de abril. La veritat és que Pelotas existeix, al Brasil i que hi ha qui hi dorm totes les nits de l’any, però no és un estat sinó una bonica ciutat, que té fins i tot una Universitat Catòlica.També existeix el rio Pelotas. Alvaro de la Iglesia, que era un linx inventant títols en tenia un que feia: Todos nacemos desnuditos, gran veritat per cert. Durant anys vaig escoltar, de petita, llegendes urbanes sobre el gamberro del carrer de Tapioles, que tenia unes ulleres amb les quals ens veia tots sense roba i jo sospitava de qualsevol jove amb ulleres de sol. Encara desconec si aquest estri ha existit mai, per cert.

Juan Ramón Jiménez té aquell famós poema sobre la poesia, on la compara a una noia que ha anat vestint amb robes estranyes, per tornar-la a retrobar nua, quan es desprèn dels vestits que li feien nosa, oh pasión de mi vida, poesía, desnuda para siempre! De fet, la poesia no va mai nua, altrament no seria poesia, doncs sempre compta amb un grau d’artifici i maquillatge. A més, qui sabria destriar la poesia nua d'aquella que va vestida, ja sigui de forma convencional, alternativa, elegant, fashion o destralera?

Més enllà de la higiene i l’estètica, reivindico la no separació, a mar entre, platges nudistes i aquelles que no ho són. En aquell ambient de carn a la graella, ja no ve d’un pam de xixa i tot plegat respon a la tendència actual d’anar compartimentant la gent en capelletes. Vaig ser fa anys a la vora d’un llac alemany, si feia bon temps i sense complexes, més d’un es treia tota la roba i hi feia una nedadeta, sense desvetllar cap inquietud entre els contempladors no esportius de l’entorn lacustre. Pot ser que, en un grup de gent, fins i tot en una família, hi hagi nudistes i no nudistes, perquè aquestes coses passen, amb la llibertat de pensament, i de ‘culs’, com es deia, en broma, transformant la llibertat de cultes en quelcom molt més vital i proper. Aquestes bestieses filharmòniques han provocat la preferència normativa per vincles, en lloc de vínculs i d’inculte per incult, fins i tot, com ja vaig comentar en una ocasió, amb motiu d’un debat aprofundit sobre el tema. Ah, i reivindico l’expressió ‘anar conill o conilla’, en recessió, amb l’ús i abús actual de pilotes i boles. A pèl també està bé, però ara ha perdut una mica el sentit, amb tanta depilació... La depilació també és una esclavitud cultural que em portaria molt enllà en el context de l'estètica, el cas és que sempre hi ha quelcom al cos que no és com toca i que, sembla, s'ha d'arranjar.