14.1.09

Divinitats enigmàtiques




Vaig tenir ahir un dia de cultura intensiva en companyia de la meva amiga Montserrat Galícia, gran escriptora i conversadora d'alt voltatge. Gràcies a la seva recomanació vam anar a veure plegades la pel·lícula Il Divo, premiada i ovacionada a Cannes, sobre el personatge d'Andreotti, un supervivent gloriós de tota una època de política italiana convulsa i contradictòria, i que avui, vista de forma retrospectiva, als espanyols i catalans, que tan poca autoestima tenim en moltes ocasions, ens fa sentir com una meravella col·lectiva de convivència. El títol, ja que avui existeix un grup de cançó amb aquest nom, pot crear confusions, però no té res de musical, encara que la banda sonora és excel·lent i impressionant, per cert.

És aquesta una pel·lícula sobre tot per a italians, o per a persones que sàpiguen o vulguin saber una mica com ha anat la història d'Itàlia des de després de la guerra. Imprescindible per a joves historiadors. Jo mateixa havia oblidat molts i molts detalls, i molts i molts morts i atemptats. Andreotti encara és viu, retirat després dels judicis dels quals es va esmunyir en l'estil, antic i literari, de la natura d'anguila que és consubstancial a molts polítics. Pel camí no tan sols va deixar cadàvers polítics, sinó també cadàvers, sense adjectius. Aquí, a casa nostra, va venir a donar xerrades, imagino que molt ben pagades, a clubs polítics d'elit.


La pel·lícula mostra un Andreotti molt semblant al Nosferatu de la infantesa dels meus pares, lleig, hieràtic, hermètic, que es mou en la nit, acompanyat del seu seguici, de missa i confessió, capaç d'amollar frases com aquesta: Tots creuen que la veritat és una causa justa, quan en realitat és la fi del món. No podem permetre la fi del món en nom d’una causa justa. Tenim un mandat, un mandat diví. Fa falta estimar moltíssim Déu per entendre com és de necessari el mal per aconseguir el bé. Això Déu ho sap i jo també ho sé...


En una de les escenes la dona li diu que el coneix molt bé, després de tants anys de convivència, que és tot el que diu la gent, però que no és, en absolut, tan extraordinàriament intel·ligent com creuen. Es pensa vulgarment que l'assoliment i conservació del poder, àdhuc en democràcia, va relacionat amb la intel·ligència, però ben sovint, tant a la política com en molts camps professionals, pugen els mediocres habils, mentre els brillants i vàlids van quedant pel camí, de vegades perquè no suporten el context de lluita política, amb tantes servituds, traïcions i vergonyes, i en d'altres ocasions perquè els trepes professionals els bandegen de forma espavilada. Pel·lícula fosca, plena d'ombres, literalment parlant, demana un bon esforç de concentració i una documentació sobre el tema abans i després de contemplar-la. És una d'aquestes pel·lícules que et fa sortir del cine inquieta, dubtant fins i tot del valor i eficàcia del que has vist, però que no se te'n va del cap fàcilment. No sé si m'explico.

Cine polític d'avui, molt diferent del d'abans, de Pontecorvo i altres, vàlid aleshores, però que avui ens sembla massa evident, massa militant. Avui és temps d'inseguretats i d'inquietuds assolides. No tot és blanc ni negre i aquests divos que aparentment semblen no tenir cap mena de carisma, ni tan sols una bona salut, sobreviuen a tothom i enterren tothom. Que tot plegat hagi portat a Berlusconi és, en el fons, una conseqüència ben natural de l'evolució política, no tan sols d'Itàlia, sinó d'aquesta Europa que hem anat convertint en un supermercat obert tot l'any, sense possibilitats polítiques de més alta volada i amb tant poca memòria pel que fa a la seva història recent. En d'altres èpoques la pel·lícula hauria tingut encara molt més ressò, per cert.

14 comentaris:

Montse ha dit...

lamentablement, aquest supermercat "de baratillo" no sembla que hagi d'evolucionar per bé, al contrari, espero equivocar-me!

Suposo que aquesta pel·lícula no la faran mai als cines comercials, oi que no? fa molt bona pinta, malgrat la inquietud amb què dius que es surt.

El gos lila ha dit...

Ja tinc ganes de veure la pelicula !!!
Insinues una cosa molt interessant, i tot una tema : comprenem que significa, que implica, que poden realment fer els polítics de primera linia ?

El gos lila ha dit...

Per cert, un block titulat la panxa del bou...es irresistible per mi !!!
Encara sembal que ho senti :
Patufet, on ets ?
A la panxa del bou que no hi neva ni plou !!!
Ja, ja ja !!!!!!!!!!!!!!!!

El gos lila ha dit...

Molt bonica la foto de serra Caballera que encapçala el bloc.

Gregor ha dit...

O sigui q la peli et va molt bé per complementar-ho amb el llibre del Fouché, ja ens explicaras

Sani Girona Roig ha dit...

Benvolguda,

Grandiós el teu post.
Això que rreprodueixes del guió de la pel·li és antològic.

Em fa adonar a més de tot el demés que el podem afegir ben bé a la llista de divinitats que tinc al meu post i de passada "més a favor meu"!.

Me la'nto per anar-la veure o a molt males, si quan pugui ja no la passen, per veure a "veocine" o qualsevol altre d'aquest canls d'Internet que després de matar tots els videoclubs acabaran matant també les sales de cinema.
Tant de bo que m'equivoqui molt!

Cuida't i fes moltes sessions d'aquestes per a plaer teu i nostre.

Júlia ha dit...

Montse, és que no és una peli de diumenge a la tarda, hi ha d'haver de tot, és una peli interessant, inquietant i que demana comentari i debat posterior.

Sobre el baratillo i els basars de tot a -ja- tres euros -o més- en tenim per dies.

Júlia ha dit...

Hola, gos lila, benvingut,
Doncs no ho sé si ho sabem, jo crec que no ens en fem el càrrec, el poder, poc o molt, corromp, deien, fins i tot el molt petit o potser més que això és que mostra una realitat que la massa anònima no podem ni tan sols esbrinar, és tot allò dels poders fàctics. Tots coneixem persones de bona fe que un cop a la política han canviat com una mitja, això quan no s'han cremat i ho han deixat aviat.

A més hi ha una mena de transformació de les persones que de ser servidors del poble passen a creure's imprescindibles i providencials, malauradament això passa a dreta i esquerra. I fins i tot als centres excursionistes i escoles de primària, no sé si m'explico.

Júlia ha dit...

La Panxa del Bou, gos lila, és un indret misteriós, jo crec que el Patufet es va col·locar damunt de la col per anar a parar a la panxa del bou, expressament, allà no tenia cap mena de maldecaps, però la família i les convencions socials tiren molt.

Júlia ha dit...

La fotografia és del Cap d'Any, que vaig anar a passar-lo a Ogassa, un paisatge magnífic i uns dies freds però esplèndids.

Júlia ha dit...

Doncs sí, Gregor, hi ha molt fouchisme per tot arreu, a més, curiosament, tots eren lletjos, aquests senyors. Al menys fossin ben plantats podríem dir que es guanyaven el prestigi per l'apostura.

Júlia ha dit...

Gràcies, Sani, es peli, com he dit, per a fer cinefòrum, encara més si es pot comptar amb un expert en aquests temes. Estic segura que se'm van escapar molts detalls. Quins personatges!!! Quin món de mones!!!

Francisco Ortiz ha dit...

Definitiva una frase tuya: "esta Europa que hemos ido convirtiendo en un supermercado abierto todo el año". Lo de los mediocres lo comparto: medran los que callan, los que no dicen, los que tienen clara la meta y la manera de llegar a ella, pese a quien pese. En mundos alternativos debieron de soltarnos a nosotros, pues no seríamos tan infelices viendo estos tristes espectáculos de política y mierda.

Júlia ha dit...

Estoy muy contenta de verte por aquí, Francisco. Es que de la Europa que superaría las 'patrias' que habíamos soñado a la realidad, y, aún peor, a la falta de sueños de futuro, nos hemos dado muchos batacazos. Sobre los mediocres, a veces ni mediocres, simplemente 'espabilados', en el sentido catalán de trepas sin escrúpulos.