Vaig tenir ahir un dia de cultura intensiva en companyia de la meva amiga Montserrat Galícia, gran escriptora i conversadora d'alt voltatge. Gràcies a la seva recomanació vam anar a veure plegades la pel·lícula Il Divo, premiada i ovacionada a Cannes, sobre el personatge d'Andreotti, un supervivent gloriós de tota una època de política italiana convulsa i contradictòria, i que avui, vista de forma retrospectiva, als espanyols i catalans, que tan poca autoestima tenim en moltes ocasions, ens fa sentir com una meravella col·lectiva de convivència. El títol, ja que avui existeix un grup de cançó amb aquest nom, pot crear confusions, però no té res de musical, encara que la banda sonora és excel·lent i impressionant, per cert.
És aquesta una pel·lícula sobre tot per a italians, o per a persones que sàpiguen o vulguin saber una mica com ha anat la història d'Itàlia des de després de la guerra. Imprescindible per a joves historiadors. Jo mateixa havia oblidat molts i molts detalls, i molts i molts morts i atemptats. Andreotti encara és viu, retirat després dels judicis dels quals es va esmunyir en l'estil, antic i literari, de la natura d'anguila que és consubstancial a molts polítics. Pel camí no tan sols va deixar cadàvers polítics, sinó també cadàvers, sense adjectius. Aquí, a casa nostra, va venir a donar xerrades, imagino que molt ben pagades, a clubs polítics d'elit.
La pel·lícula mostra un Andreotti molt semblant al Nosferatu de la infantesa dels meus pares, lleig, hieràtic, hermètic, que es mou en la nit, acompanyat del seu seguici, de missa i confessió, capaç d'amollar frases com aquesta: Tots creuen que la veritat és una causa justa, quan en realitat és la fi del món. No podem permetre la fi del món en nom d’una causa justa. Tenim un mandat, un mandat diví. Fa falta estimar moltíssim Déu per entendre com és de necessari el mal per aconseguir el bé. Això Déu ho sap i jo també ho sé...
En una de les escenes la dona li diu que el coneix molt bé, després de tants anys de convivència, que és tot el que diu la gent, però que no és, en absolut, tan extraordinàriament intel·ligent com creuen. Es pensa vulgarment que l'assoliment i conservació del poder, àdhuc en democràcia, va relacionat amb la intel·ligència, però ben sovint, tant a la política com en molts camps professionals, pugen els mediocres habils, mentre els brillants i vàlids van quedant pel camí, de vegades perquè no suporten el context de lluita política, amb tantes servituds, traïcions i vergonyes, i en d'altres ocasions perquè els trepes professionals els bandegen de forma espavilada. Pel·lícula fosca, plena d'ombres, literalment parlant, demana un bon esforç de concentració i una documentació sobre el tema abans i després de contemplar-la. És una d'aquestes pel·lícules que et fa sortir del cine inquieta, dubtant fins i tot del valor i eficàcia del que has vist, però que no se te'n va del cap fàcilment. No sé si m'explico.
Cine polític d'avui, molt diferent del d'abans, de Pontecorvo i altres, vàlid aleshores, però que avui ens sembla massa evident, massa militant. Avui és temps d'inseguretats i d'inquietuds assolides. No tot és blanc ni negre i aquests divos que aparentment semblen no tenir cap mena de carisma, ni tan sols una bona salut, sobreviuen a tothom i enterren tothom. Que tot plegat hagi portat a Berlusconi és, en el fons, una conseqüència ben natural de l'evolució política, no tan sols d'Itàlia, sinó d'aquesta Europa que hem anat convertint en un supermercat obert tot l'any, sense possibilitats polítiques de més alta volada i amb tant poca memòria pel que fa a la seva història recent. En d'altres èpoques la pel·lícula hauria tingut encara molt més ressò, per cert.
