9.7.09

El ciclista que era l'amo del lampista

Hi ha una cançó publicitària antiga que és de les meves preferides del gènere i que m'evoca moments inoblidables, és la del Colacao, producte supervivent que, afortunadament, roman inalterable, amb el seu pot groc i vermell, tan evocador. Avui li podem trobar connotacions una mica racistes, a aquell cant comercial, però són d'un racisme tou i fins i tot tendre:

Yo soy aquel negrito, del África tropical, que cultivando cantaba la canción del Colacao...

Aquella inoblidable melodía l'escoltava sovint per ràdio de petita, ja que el Colacao patrocinava moltes novel·les radiofòniques, aquells serials de gloriosa memòria. En una ocasió, quan estudiava, com que feia un curset de nutrició orientada a menjadors escolars, ens van portar a visitar la fàbrica Nutrexpa, on tenien aquells primers ordinadors en un espai privilegiat. Com a mostra de creativitat informàtica ens van oferir la visió d'un llstat d'aquells de paper continu on, mentre la màquina entonava quelcom semblant a la melodia del negritu, els signes tipogràfics dibuixaven l'escena, un noiet bru que carregava somrient sacs de cacau.

Fins i tot una vegada, quan anava de càmping, vam fer un recital coral humorístic i em vaig permetre traduir al català aquell bell text evocador, per incloure'l en el repertori:

Jo sóc aquell pobre negre que havia de fer d'esclau i que treballant cantava la cançó del colacau... En beu el futbolista si és temps de lliga, les nedadores, si el prenen no fan figa, el pren aquell ciclista quan és l'amo de la pista i si el pren el seu marit, bum, bum, senyora quina nit.

Com veieu, el text en català és més punyent, feminista i reivindicatiu, ep.

La cançó original feia així:

lo toma el futbolista para entrar goles, también lo toman los buenos nadadores, lo toma aquel ciclista que es el amo de la pista y si es el boxeador, golpea que es un primor...

Jo, de petita, creia que cantaven 'lo toma aquel ciclista que es el amo del lampista', cosa que em semblava una mica estranya, però com que el lampista era un professional omnipotent a qui s'havia d'avisar sovint perquè arreglava més coses que catalana occident, doncs tampoc em sobtava excessivament, la veritat.

Avui els ciclistes seran els amos de les pistes i dels lampistes, perquè si algun lampista ha d'anar a fer una reparació urgent a ciutat no sé pas per on haurà de passar. Precisament ahir mencionava el llibre sobre Casa Leopoldo. L'autor és Arturo San Agustín, periodista de El Periódico, de qui avui llegeixo un article al seu espai habitual del diari, breu i intel·ligent, dient coses tan serioses com aquestes:

(...) El ciclisme és esport dur, molt dur i per això no el practica cap ric. Potser això explica moltes coses. La primera, que és l’únic esport que es veu sotmès contínuament als anoments controls antidopatge. Llenya al ciclista, que és de goma. Com si només els ciclistes fossin nois dolents.

Gairebé tots els nostres avis i pares, contemporanis de Miguel Poblet, van ser ciclistes de cap de setmana. El diumenge l’iniciaven molt d’hora amb la bicicleta i el culminaven amb un bon esmorzar col·lectiu a base de pa amb tomàquet, seques amb botifarra i un porró liberal, és a dir, de forat gran. L’important, la finalitat, era aquell esmorzar col·lectiu, no la bicicleta, que era només el mitjà. Potser amb els castellers, així m’ho van explicar a Valls, va passar una cosa semblant. Tot es torça quan als costums, que són la verdadera cultura, arriba la publicitat o la política.

Abans que l’esport fos publicitat era companyerisme, rialles, porró liberal, botifarra amb seques. Era vida.

Certament, el ciclisme era vida quan era patrimoni dels humils i els cansats treballadors de fa anys, com el meu pare o el meu sogre, seien cansats davant d'aquelles primeres teles en blanc i negre comprades a terminis, per contemplar les etapes del tour, un viatge a ritme de pedal per paisatges que encara no eren al seu abast. Quan no t'ensopegaves ciclistes de tota mena per llocs inesperats, damunt les voreres, ocupant indrets que fa anys eren exclusius dels innocents caminadors. Quan no calia anar disfressat per fer, a nivell casolà, activitats que han esdevingut esportives a nivell general. Un dia, fa anys, crec que vam pujar al terrat, tots els veïns de l'escala, per contemplar el pas del tour, també. No ens calia portar banderetes grogues ni fer onades. Recordo que aquell pas tan esperat em va semblar breu, ràpid, com el pas dels americans pel poble de Bienvenido Mister Marshall... Pedaleantes, os recibimos con alegría...

BANDA SONORA DEL POST:








Proposta de versió català per al tema clàssic i fílmic:

Han vingut els ciclistes
d’allà la França ben equipats
i a les nostres pubilles
faran l’aleta i alguns retrats,
ben enfocats... la bicicleta,
entre les cames... (amb picardia)
modernes bicicletes, potents, trempades
i preparades...

TORNADA

Hola, ciclistes,
a Barcelona
heu arribat,
visca la gràcia
la gràcia fashion
de la ciutat.
Olé amb el fòrum
i amb en Gaudí,
i amb tantes coses
que són aquí.

-----------

Venim a rebre-us
olé el salero de tants ciclistes
olé el turisme
i olé la Rambla de les Floristes.
El Tour gavatxo
enguany ens talla tots els carrers,
però sortim per la tele,
i veuran Barcelona molts estrangers... molts estrangers!

Avui de casa crec que no em moc,
o potser surto,
a fer la ola de color groc
a fer la ola més gran del món
com fa tothom...

Hola ciclistes...



15 comentaris:

Clidice ha dit...

M'has fet riure :) jo també cometia atrocitats amb la interpretació dels jingles en castellà, perquè n'entenia de la missa la meitat :D És curiós oi, que en aquest nostre món, sembla que només es dopin els ciclistes i quatre negres que fan atletisme? Si fessin controls anti-dopatge al futbol, de debò, no com el del Guardiola, què passaria?

Per cert, al meu blogroll tinc un blog d'un ciclista que ho fa força bé http://bonibike.blogspot.com/ :)

Júlia ha dit...

Gràcies, Clídice, pel comentari, després de posar-lo he inclòs algunes il·lustracions musicals al post.

Isabel Barriel ha dit...

Gràcies Júlia! Un post de premi.
Jo també he rigut... aixó de l'amo del lampista...(avui, d'aqui una estona, passa el tourdefrans al costat de casa; no sé si sortir i cantar-ho)
Quants referents a un passat que guardem a les golfes personals!
Isabel

Júlia ha dit...

A mi m'empipa tanta parafernàlia, Isabel, però em sembla que també baixaré al Paral·lel quan passin, humana sóc...

Allau ha dit...

Júlia, un post molt divertit i molt ben documentat.

Amb la pluja que està caient, potser l'onada groga quedarà passada per aigua. ;p

Francesc Puigcarbó ha dit...

La meva mare al Bahamontes li deia Bajamontes. No la saps aquella cançó enfadosa que diu:

"Una vegada un ciclista de pega, en una corba va caure al mig del fang, i en el rulé, se li va fer, un gros forat que ell es tapava amb un paper" i anar repetint fins l'avorriment, a mi em feia gracia que del cul s'en digués "rulé"

Francesc Puigcarbó ha dit...

Per cert i canviant de tema, en Carles Riba és bo?. He llegit alguns poemes d'ell dels més significats i ho trobo queco a matar i molt tranuitat, cursi, onricament barroc, fora de temps, almenys l'actual. No sé, o potser és que no hi entenc res. Contestam per correu per si de cas.

Júlia ha dit...

Bajmontes y Subemontes, per cert, a Girona li van fer una festeta ja que feia vuintanta-un anys i, a més, es veu que la seva samarreta era la 81. La cançó que dius la cantava la meva filla al parvulari, però deien 'culet', no 'rulé', encara que coses més rares he vist.

Júlia ha dit...

Francesc, Riba ha estat, pel meu gust, més erudit i pal de paller de la cultura resistent que poeta, però t'escric més àmpliament.

miquel ha dit...

Que curioses aquestes diferències entre ciutats i pobles petits de què ja hem parlat altres vegades. Al meu poble, la bicicleta (i el carro...) servia per anar al tros durant la setmana, dissabtes inclosos i segons com diumenges, però quan es tenia lleure no es feia servir gaire.

Boniques falques i versos :-)

Galionar ha dit...

Hola, Júlia, és molt bona la versió catalana. Felicitats.
Ja he llegit el teu llibre! Feia temps que no me n'empassava un amb tant de gust. M'has fet viure i reviure pisos, racons, olors, sentiments, èpoques passades i mil detalls més amb una gran intensitat. Penso recomanar-lo a tothom. Ah, i tal com vas manifestar a la presentació a Vilafranca, no calia l'arbre genealògic per seguir-lo.
Espero veure aviat una altra novel·la teva a les llibreries.
Una abraçada!
Montserrat

Júlia ha dit...

No creguis, Pere, hi ha moltes variables i cada lloc és i era un món, al poble del meu pare hi havia poca gent que tingués bici però de joves hi tenien força afició.

Pel que fa a mi, no vaig tenir mai bici, a ciutat, era un bé inaccessible, de tant en tant en llogaven al Parc Güell o d'altres llocs.

De tota manera hi ha activitats que es fan a 'fora' i que provenen de ciutat, com ara l'excursionisme, era freqüent (ara les coses han canviat molt) que la gent mirés els excursionistes urbans amb curiositat malsana, ells no tenien cap interès en fer cims si no era per a alguna cosa 'pràctica'. En tot cas, eren excursionistes alguns capellans...

Júlia ha dit...

Gràcies, Galionar, estic contenta perquè està agradant molt a la gent, una altra cosa seran les vendes, ja que tothom es compra els d'en Larsson, ep.

Una abraçada i mercès per recomanar-lo.

Júlia ha dit...

Precisament, Pere, molts bons ciclistes han sortit de pobles petits.

Unknown ha dit...

Hola, sóc nomenat MORAIDA LUNA. Vull utilitzar aquest mitjà per alertar a tots els sol·licitants de préstecs de tenir molta cura perquè hi ha frau a tot arreu. Fa uns mesos jo era financerament tenses, ia causa de la desesperació, he estat estafat per alguns prestadors en línia. Gairebé perdo l'esperança fins que un amic meu em va referir a un prestador molt fiable anomenat la senyora Amanda que em presta un préstec sense garantia de 53.000 euro en menys de 24 hores sense cap tipus de pressió o l'estrès amb una taxa d'interès de només el 2%. Em vaig quedar molt sorprès quan em vaig registrar el meu saldo del compte bancari i es va assabentar que la quantitat que vaig sol·licitar ser enviat directament al meu compte sense demora. Jo, per tant, li vaig prometre que anava a compartir les bones noves que la gent pugui obtenir préstecs amb facilitat i sense cap tipus d'estrès. Així que si vostè està en necessitat d'un préstec de qualsevol tipus, poseu-vos en contacte amb ella a través dels seus missatges de correu electrònic: amandarichardsonloanfirm@gmail.com.
També pot posar-se en contacte amb mi en el meu correu electrònic moraidaluna@gmail.com.
Ara, tot el que faig és intentar complir amb el meu reemborsament dels préstecs, que m'enviï directament al seu compte mensual.