El ciclista que era l'amo del lampista

Hi ha una cançó publicitària antiga que és de les meves preferides del gènere i que m'evoca moments inoblidables, és la del Colacao, producte supervivent que, afortunadament, roman inalterable, amb el seu pot groc i vermell, tan evocador. Avui li podem trobar connotacions una mica racistes, a aquell cant comercial, però són d'un racisme tou i fins i tot tendre:

Yo soy aquel negrito, del África tropical, que cultivando cantaba la canción del Colacao...

Aquella inoblidable melodía l'escoltava sovint per ràdio de petita, ja que el Colacao patrocinava moltes novel·les radiofòniques, aquells serials de gloriosa memòria. En una ocasió, quan estudiava, com que feia un curset de nutrició orientada a menjadors escolars, ens van portar a visitar la fàbrica Nutrexpa, on tenien aquells primers ordinadors en un espai privilegiat. Com a mostra de creativitat informàtica ens van oferir la visió d'un llstat d'aquells de paper continu on, mentre la màquina entonava quelcom semblant a la melodia del negritu, els signes tipogràfics dibuixaven l'escena, un noiet bru que carregava somrient sacs de cacau.

Fins i tot una vegada, quan anava de càmping, vam fer un recital coral humorístic i em vaig permetre traduir al català aquell bell text evocador, per incloure'l en el repertori:

Jo sóc aquell pobre negre que havia de fer d'esclau i que treballant cantava la cançó del colacau... En beu el futbolista si és temps de lliga, les nedadores, si el prenen no fan figa, el pren aquell ciclista quan és l'amo de la pista i si el pren el seu marit, bum, bum, senyora quina nit.

Com veieu, el text en català és més punyent, feminista i reivindicatiu, ep.

La cançó original feia així:

lo toma el futbolista para entrar goles, también lo toman los buenos nadadores, lo toma aquel ciclista que es el amo de la pista y si es el boxeador, golpea que es un primor...

Jo, de petita, creia que cantaven 'lo toma aquel ciclista que es el amo del lampista', cosa que em semblava una mica estranya, però com que el lampista era un professional omnipotent a qui s'havia d'avisar sovint perquè arreglava més coses que catalana occident, doncs tampoc em sobtava excessivament, la veritat.

Avui els ciclistes seran els amos de les pistes i dels lampistes, perquè si algun lampista ha d'anar a fer una reparació urgent a ciutat no sé pas per on haurà de passar. Precisament ahir mencionava el llibre sobre Casa Leopoldo. L'autor és Arturo San Agustín, periodista de El Periódico, de qui avui llegeixo un article al seu espai habitual del diari, breu i intel·ligent, dient coses tan serioses com aquestes:

(...) El ciclisme és esport dur, molt dur i per això no el practica cap ric. Potser això explica moltes coses. La primera, que és l’únic esport que es veu sotmès contínuament als anoments controls antidopatge. Llenya al ciclista, que és de goma. Com si només els ciclistes fossin nois dolents.

Gairebé tots els nostres avis i pares, contemporanis de Miguel Poblet, van ser ciclistes de cap de setmana. El diumenge l’iniciaven molt d’hora amb la bicicleta i el culminaven amb un bon esmorzar col·lectiu a base de pa amb tomàquet, seques amb botifarra i un porró liberal, és a dir, de forat gran. L’important, la finalitat, era aquell esmorzar col·lectiu, no la bicicleta, que era només el mitjà. Potser amb els castellers, així m’ho van explicar a Valls, va passar una cosa semblant. Tot es torça quan als costums, que són la verdadera cultura, arriba la publicitat o la política.

Abans que l’esport fos publicitat era companyerisme, rialles, porró liberal, botifarra amb seques. Era vida.

Certament, el ciclisme era vida quan era patrimoni dels humils i els cansats treballadors de fa anys, com el meu pare o el meu sogre, seien cansats davant d'aquelles primeres teles en blanc i negre comprades a terminis, per contemplar les etapes del tour, un viatge a ritme de pedal per paisatges que encara no eren al seu abast. Quan no t'ensopegaves ciclistes de tota mena per llocs inesperats, damunt les voreres, ocupant indrets que fa anys eren exclusius dels innocents caminadors. Quan no calia anar disfressat per fer, a nivell casolà, activitats que han esdevingut esportives a nivell general. Un dia, fa anys, crec que vam pujar al terrat, tots els veïns de l'escala, per contemplar el pas del tour, també. No ens calia portar banderetes grogues ni fer onades. Recordo que aquell pas tan esperat em va semblar breu, ràpid, com el pas dels americans pel poble de Bienvenido Mister Marshall... Pedaleantes, os recibimos con alegría...

BANDA SONORA DEL POST:

Proposta de versió català per al tema clàssic i fílmic:

Han vingut els ciclistes
d’allà la França ben equipats
i a les nostres pubilles
faran l’aleta i alguns retrats,
ben enfocats... la bicicleta,
entre les cames... (amb picardia)
modernes bicicletes, potents, trempades
i preparades...

TORNADA

Hola, ciclistes,
a Barcelona

heu arribat,
visca la gràcia
la gràcia fashion
de la ciutat.
Olé amb el fòrum
i amb en Gaudí,
i amb tantes coses
que són aquí.

-----------

Venim a rebre-us
olé el salero de tants ciclistes
olé el turisme
i olé la Rambla de les Floristes.
El Tour gavatxo
enguany ens talla tots els carrers,
però sortim per la tele,

i veuran Barcelona molts estrangers... molts estrangers!

Avui de casa crec que no em moc,
o potser surto,
a fer la ola de color groc
a fer la ola més gran del món
com fa tothom...

Hola ciclistes...