El ciclista que era l'amo del lampista

Hi ha una cançó publicitària antiga que és de les meves preferides del gènere i que m'evoca moments inoblidables, és la del Colacao, producte supervivent que, afortunadament, roman inalterable, amb el seu pot groc i vermell, tan evocador. Avui li podem trobar connotacions una mica racistes, a aquell cant comercial, però són d'un racisme tou i fins i tot tendre:

Yo soy aquel negrito, del África tropical, que cultivando cantaba la canción del Colacao...

Aquella inoblidable melodía l'escoltava sovint per ràdio de petita, ja que el Colacao patrocinava moltes novel·les radiofòniques, aquells serials de gloriosa memòria. En una ocasió, quan estudiava, com que feia un curset de nutrició orientada a menjadors escolars, ens van portar a visitar la fàbrica Nutrexpa, on tenien aquells primers ordinadors en un espai privilegiat. Com a mostra de creativitat informàtica ens van oferir la visió d'un llstat d'aquells de paper continu on, mentre la màquina entonava quelcom semblant a la melodia del negritu, els signes tipogràfics dibuixaven l'escena, un noiet bru que carregava somrient sacs de cacau.

Fins i tot una vegada, quan anava de càmping, vam fer un recital coral humorístic i em vaig permetre traduir al català aquell bell text evocador, per incloure'l en el repertori:

Jo sóc aquell pobre negre que havia de fer d'esclau i que treballant cantava la cançó del colacau... En beu el futbolista si és temps de lliga, les nedadores, si el prenen no fan figa, el pren aquell ciclista quan és l'amo de la pista i si el pren el seu marit, bum, bum, senyora quina nit.

Com veieu, el text en català és més punyent, feminista i reivindicatiu, ep.

La cançó original feia així:

lo toma el futbolista para entrar goles, también lo toman los buenos nadadores, lo toma aquel ciclista que es el amo de la pista y si es el boxeador, golpea que es un primor...

Jo, de petita, creia que cantaven 'lo toma aquel ciclista que es el amo del lampista', cosa que em semblava una mica estranya, però com que el lampista era un professional omnipotent a qui s'havia d'avisar sovint perquè arreglava més coses que catalana occident, doncs tampoc em sobtava excessivament, la veritat.

Avui els ciclistes seran els amos de les pistes i dels lampistes, perquè si algun lampista ha d'anar a fer una reparació urgent a ciutat no sé pas per on haurà de passar. Precisament ahir mencionava el llibre sobre Casa Leopoldo. L'autor és Arturo San Agustín, periodista de El Periódico, de qui avui llegeixo un article al seu espai habitual del diari, breu i intel·ligent, dient coses tan serioses com aquestes:

(...) El ciclisme és esport dur, molt dur i per això no el practica cap ric. Potser això explica moltes coses. La primera, que és l’únic esport que es veu sotmès contínuament als anoments controls antidopatge. Llenya al ciclista, que és de goma. Com si només els ciclistes fossin nois dolents.

Gairebé tots els nostres avis i pares, contemporanis de Miguel Poblet, van ser ciclistes de cap de setmana. El diumenge l’iniciaven molt d’hora amb la bicicleta i el culminaven amb un bon esmorzar col·lectiu a base de pa amb tomàquet, seques amb botifarra i un porró liberal, és a dir, de forat gran. L’important, la finalitat, era aquell esmorzar col·lectiu, no la bicicleta, que era només el mitjà. Potser amb els castellers, així m’ho van explicar a Valls, va passar una cosa semblant. Tot es torça quan als costums, que són la verdadera cultura, arriba la publicitat o la política.

Abans que l’esport fos publicitat era companyerisme, rialles, porró liberal, botifarra amb seques. Era vida.

Certament, el ciclisme era vida quan era patrimoni dels humils i els cansats treballadors de fa anys, com el meu pare o el meu sogre, seien cansats davant d'aquelles primeres teles en blanc i negre comprades a terminis, per contemplar les etapes del tour, un viatge a ritme de pedal per paisatges que encara no eren al seu abast. Quan no t'ensopegaves ciclistes de tota mena per llocs inesperats, damunt les voreres, ocupant indrets que fa anys eren exclusius dels innocents caminadors. Quan no calia anar disfressat per fer, a nivell casolà, activitats que han esdevingut esportives a nivell general. Un dia, fa anys, crec que vam pujar al terrat, tots els veïns de l'escala, per contemplar el pas del tour, també. No ens calia portar banderetes grogues ni fer onades. Recordo que aquell pas tan esperat em va semblar breu, ràpid, com el pas dels americans pel poble de Bienvenido Mister Marshall... Pedaleantes, os recibimos con alegría...

BANDA SONORA DEL POST:

Proposta de versió català per al tema clàssic i fílmic:

Han vingut els ciclistes
d’allà la França ben equipats
i a les nostres pubilles
faran l’aleta i alguns retrats,
ben enfocats... la bicicleta,
entre les cames... (amb picardia)
modernes bicicletes, potents, trempades
i preparades...

TORNADA

Hola, ciclistes,
a Barcelona

heu arribat,
visca la gràcia
la gràcia fashion
de la ciutat.
Olé amb el fòrum
i amb en Gaudí,
i amb tantes coses
que són aquí.

-----------

Venim a rebre-us
olé el salero de tants ciclistes
olé el turisme
i olé la Rambla de les Floristes.
El Tour gavatxo
enguany ens talla tots els carrers,
però sortim per la tele,

i veuran Barcelona molts estrangers... molts estrangers!

Avui de casa crec que no em moc,
o potser surto,
a fer la ola de color groc
a fer la ola més gran del món
com fa tothom...

Hola ciclistes...

Barceloneries del nostre temps

A la presentació dels actes relacionats amb la commemoració de la Setmana Tràgica al Saló de Cent hi havia, com vaig comentar, menys gent de l'esperada. Un regidor va excusar l'alcalde que estava molt enfeinat. Una bona amiga va ser una estona amb nosaltres a la mencionada commemoració, però se'n va anar aviat, ja que coneix força Rosa Gil, la mestressa del restaurant Casa Leopoldo, i ahir es presentava el llibre que Arturo San Agustín ha escrit sobre aquesta nena de Cal Leopoldo, amb motiu dels vuitanta anys d'aquest emblemàtic restaurant barceloní. Jo hi podia haver anat també, a la meva amiga li havien guardat unes quantes i privilegiades invitacions, ja que estava de gom a gom, segons m'han explicat, però em va saber greu abandonar a mitges l'acte sobre la Setmana Tràgica i deixar el senyor Molas amb la paraula a la boca, la veritat. La meva amiga, amb qui ahir vaig anar a sopar, em va comentar: ja sé on era, l'alcalde...

Doncs sí, era al Romea, com podeu veure, i el van fer pujar a l'escenari, content i estarrufat, entomant la presència de toreros catalans a la festassa, entre els quals el gran Bernadó, i fent-se veure, en un espai atapeït de periodistes i gent famosa de tota mena. Em pregunto quants antitaurins d'aquests del prou escrit al palmell corrien per allà, tan estarrufats com el nostre batlle antitaurí. Casa Leopoldo, institució barcelonina, indret literari, cinematogràfic, gastronòmic i històric, com és ben sabut, ha tingut una relació íntima i constant amb el toreig. Rosa Gil és una excel·lent persona, senzilla, brillant i simpàtica, que tracta a tothom amb immensa cordialitat i que exemplifica sovint allò de Kipling: si amb un rei mantens conversa i ell és ell i tu ets qui ets...

Per tant, m'alegro molt de l'èxit de la convocatòria, de la publicació del llibre, que em compraré, i, si hagués estat un altre dia m'hauria agradat molt ser al Romea. Me n'alegro perquè jo que no sóc antitaurina militant, però que no he anat mai als toros, tenia un avi que hi era afeccionat, com molta gent de l'època, i al Paral·lel hi ha un bar molt antic, el Borrell, on he anat en moltes ocasions i que vaig fer protagonista (amb algunes variants de nom i situació) d'una de les meves novel·les, i on es reunia una penya taurina molt important, en record de la qual encara queden algunes fotografies i un cap de brau una mica arnat. A més, vaig experimentar un enamorament infantil per Màrio Cabré, torero i actor, que recitava en català i castellà com ja no es fa i que va ser un dels Tenorios més ben plantats de l'època, i que també va ser el moro heroi del Mar i Cel original, per sucar-hi pa. I no sóc partidària de prohibir una activitat que, com la boxa, pels canvis en la mentalitat i la sensibilitat de la gent aniria minvant per ella mateixa, sense necessitat de militàncies arrauxades que sovint provoquen el contrari d'allò que pretenen. Per cert, en aquest sentit s'ha manifestat sovint Rosa Gil, també.

Però m'empipa molt tanta hipocresia entre famosos, populars, intel·lectuals i polítics. I m'empipa, com a ciutadana, que l'alcalde no fos capaç de fer com la meva amiga, venir a dir quatre tonteries (recordo un monòleg de Capri molt divertit on deia això, aquí teniu l'alcalde que us dirà quatre tonteries...) a la commemoració del Saló de Cent, excusar-se i fer cap, després, al Romea. Al capdavall, no havia d'anar tant lluny.

I avui, és clar, tal i com mana l'alcalde, ens tocarà fer aquesta onada groga, la més gran del món, i suportar que ens tallin el trànsit per tot arreu... món de mones. No sé si sóc antitaurina però m'estic tornant antibiciclista visceral, em sembla.

Ahir, al Romea, hi va haver cobla, tango i moltes coses més, m'han dit. L'èxit de la cobla i d'altres cançons d'aquest tipus és que tenen, com vaig sentir comentar a algú, exposició, nus i desenllaç, o sigui, que són històries completes i ben explicades. A mi m'agraden molt, les cançons que expliquen històries, i per tant la cobla m'encanta. Quan anava a escola ens en sabíem unes quantes de memòria i aquesta del nen torero ens feia plorar i tot, és la història d'un toreret dickensià, llàstima que acabi malament. Una de les coses que m'agraden més de les cobles que cantava Piquer són aquests recitats finals tan expressius, ja se n'ha perdut la llavor.