29.11.09

Pressumptes innocents i culpables mediàtics

Tenia un altre post una mica frívol preparat però un tema molt més greu m'ha fet canviar d'argument. Aquests dies hem vist per la televisió les imatges d'un noi jove emmanillat, insultat per això que abans en deien el populatxo. No tan sols la premsa més groga sinó també la més seriosa i els telenotícies canònics ens han informat de possibles maltractaments i abusos a una nena de tres anys, filla de la seva parella. Aviat es van tirar enrere amb la qüestió dels abusos, només van quedar els maltractaments. No entenc com es pot informar sobre coses que no estan comprovades ni jutjades, coses tan greus, encara que es digui de forma més o menys velada que tot plegat sembla que sigui així.


Ara, el jutge l'ha deixat en llibertat perquè hi ha proves serioses, després de l'autòpsia, sobre el fet que la nena va patir un accident en caure d'un gronxador, cosa que, afortunadament, molts veïns i coneguts han corroborat. A més, s'ha difós unes imatges on se sent gent dels mitjans de comunicació, vull pensar que dels més impresentables, atiant la gent que badava per tal que insultessin el noi. Després de la caiguda els pares van portar la nena al metge, que la va enviar a casa després de fer-li un reconeixement, sense donar massa importància al tema. Em pregunto si el metge i els mitjans de comunicació demanaran perdó públicament a aquesta família jove, de moment el noi ja ha passat pel calvari de la presó, potser inevitable, però, a més, ha hagut de suportar els penjaments de la societat i fins i tot que s'hagi vist la seva fotografia per tot arreu.


No és el primer cas ni serà el darrer. Fa alguns anys en una població catalana es va donar la notícia de la mort d'una dona per això que ara en diem violència de gènere, ja que sembla que la violència s'ha d'adjectivar com sigui. De seguida van sortir al carrer diferents col·lectius de dones a protestar, després es va saber que la dona havia mort d'un infart. Davant del ridícul que s'havia fet, una de les dones protestones fins i tot va arribar a dir -per la tele- que ves a saber com li havia sobrevingut l'infart.


L'espinós tema de fa anys sobre la pederàstia al Raval va ser tot un seguit de despropòsits, amb informacions que després van resultar falses o tergiversades i amb una actuació inquisitorial dels serveis diversos, psicòlogues incloses. No cal dir que els mitjans de comunicació suquen pa en aquests temes, encara més si hi ha sexe pel mig. Sovint s'insisteix en el paper de l'escola en la detecció de casos de risc, he viscut molts d'aquests casos en la qual hem detectat riscos que després no s'han solucionat ni tractat  de cap manera seriosa, amb alguna excepció puntual d'una o dues assistentes socials conscients i responsables. Sovint he tingut la sensació de la inoperància de molts d'aquests serveis, un munt de sigles d'aquestes que avui ens agraden tant. Es fan, això sí, molts documents i protocols a seguir, destinats en molts casos a diluir responsabilitats si fa falta.


La pressumpció d'innocència, on és? Encara més, amb l'alarmisme sobre aquests temes que s'ha generat en els darrers anys, molts metges, quan es troben amb algun cas sospitós -segons ells- de maltractament de dones o infants sotmeten sense manies la parella o els pares a una mena de desagradable interrogatori molt poc subtil, sense cap mena de cura psicològica, vaja. En temps antics el metge de casa coneixia la família i sabia de bell antuvi si era possible que hagués passat alguna cosa desagradable. Avui, com que generalment no et coneixen massa o no et coneixen gens, et sotmeten a aquests interrogatoris, potser inevitables tal i com va tot, però que sovint neguitegen absurdament els innocents. No tots els metges són iguals ni actuen igual, evidentment. Però sé de casos de persones que han dut els infants a urgències a causa d'algun accident casolà i s'han sentit molt malament davant d'aquests interrogatoris. Vaig conèixer una mestra la germana de la qual va patir un accident domèstic, per a més desgràcia està feliçment casada amb un noi del Marroc, pel que em van explicar els van aplicar una mena de desagradable tercer grau a tots dos, molt injust.


Després ens demanen una mena de fe cega en els nostres metges... Si el metge hagués actuat de forma seriosa i aprofundida amb la nena, deixant-la en observació, tota la resta s'hauria evitat. Un altre tema són aquests mitjans d'informació als quals sembla que no se'ls demanen massa responsabilitats quan fomenten aquestes actituds, actituds que, per altra banda, em costen d'entendre, la veritat, fins i tot en els casos de veritables culpables. Aquestes masses insultant, ni que sigui els dolents de forma salvatge em fan molta por.

12 comentaris:

F.Puigcarbó ha dit...

la,pressumpció d'innocència es dona als Estats demodràtics, aquí ets culpable i has de demostrar-la la teva innocència. M'ho ha explicat la Nuri aquest matí lo d'aquest noi de Tenerife. Ja li ho he dit, sort n'ha tingut d'un professional entre tants aprenents, del forense, al qui ja li pot enviar una bona panera per nadal cada any. I és terrible, de no ser per aquets forense, aquest noi es podia passar deu o quince anys a la presó sent innocent.

Ferran ha dit...

Dec ser el periodista més crític amb la púrria de mitjans que tenim a Catalunya/Espanya; a ells els culpabilitzo en primer lloc, per buscar vendre's com sigui (ni tan sols vendre una notícia, sinó vendre's a sí mateixos a través d'una notícia, que no és el mateix). Amb uns mitjans de tan inexistent qualitat, poc que farem res de bò com a societat.

Galderich ha dit...

No coneixia el cas però no m'estranya. Veient els precedents que dius seguim igual...

Allau ha dit...

Completament d'acord, Júlia.

A mi em va passar un cas similar quan la meva mare (que ja tenia les facultats mentals minvades) va patir un petit accident domèstic. En dur-la a urgències em vaig sentir tractat com un potencial maltractador.

Clidice ha dit...

A mi em va passar que una metgessa em volia denunciar per maltractaments amb el meu fill petit quan tenia tres mesos. Només perquè el vaig dur, per segon cop al dia, al metge, perquè tot i estar en tractament li havia pujat la febre. La metgessa aquella va considerar que jo era negligent amb el meu fill, fins que no van localitzar el meu pediatre i es va aclarir tot ho vaig passar molt malament. Fa d'això 20 anys i encara em fa mal. El tip de plorar que em vaig fer, sumat a l'angúnia per la salut del meu fill, no us el podeu imaginar. Cal ser molt curosos en aquests casos i massa metges es deixen endur per l"entusiasme" :(

Júlia ha dit...

Francesc, ja veig que tu també parles del tema, és molt greu tot plegat, però em temo que hi haurà casos semblants.

Júlia ha dit...

Doncs potser sí, Ferran, ja sé que hi ha bons professionals, però em sembla que hi ha molts condicionants i pressions, també, ara, hi ha coses que clamen al cel.

Júlia ha dit...

Galderich, ja en sentiràs a parlar, a no sé que els faci vergonya i no en parlin més.

Júlia ha dit...

Allau, com explico, no ets l'únic, en sé moltes anècdotes semblants, sempre sembla que la gent està sota sospita i, sovint, quan hi ha casos greus i reals no es volen detectar o els serveis que se n'ha de cuidar passen força.

Júlia ha dit...

Clídice, ja veus que aquestes experiències són força freqüents, és lamentable la poca mà esquerra per detectar coses realment greus, penso que és un tema sobre el qual es parla poc, ja admetem que ens 'vigilin' en tot moment, i quan hi ha coses serioses doncs moltes vegades no s'arrangen fins que no és massa tard.

M. Antònia ha dit...

Fa vergonya tot plegat. Es nota que hem perdut ética professional. Més que professions, són guany de diners com sigui

Júlia ha dit...

Doncs sí, Maria Antònia, és una vergonya.