4.12.09

Emili Freixas, imatges màgiques i feina ben feta






Estic preparant una xerrada al meu barri, per al darrer dimarts de gener, sobre el gran dibuixant Emili Freixas, que va viure durant molts anys al Poble-sec. Els pares de Freixas ja havien estat actors de teatre, un seu fill, Carles, va ser també un importantíssim dibuixant i un altre fill, del mateix nom que el pare, s'ha dedicat al doblatge i la ràdio. Actualment hi ha una besnéta del dibuixant que es dedica al teatre. Una família, doncs, amb  una branca artística molt remarcable. Vaig tenir la sort, ahir, de poder parlar amb una filla d'Emili Freixas, amb motiu de la preparació de la xerrada, una persona encisadora, culta, amb setanta-vuit anys actius i emprenedors. Una veïna del barri m'havia explicat que de jove era una noia molt i molt bonica, vaig constatar que encara ho és, a més de molt i molt amable. El senyor Freixas era un home familiar i senzill, que vigilava amb cura els seus quatre fills de petits mentre jugaven a Montjuïc i ell aprofitava el temps per dibuixar i dibuixar i dibuixar...

Avui les il·lustracions infantils de moda van per estranys camins de modernització. Està bé que la cosa es renovi però crec que pot conviure el classicisme amb la innovació. Avui mateix, un blog molt interessant ens ofereix un recull de  les il·lustracions que Arthur Rackham va fer per Alícia en terra de meravelles; Rackham i molts il·lustradors estrangers tenen, als seus països, un gran prestigi i són artistes de culte, que tothom coneix, malgrat els anys que han passat. El fet és, però, que a casa nostra s'acaba per dogmatitzar i unificar de forma exagerada i que un estrany afany per no semblar provincians ens fa menystenir de forma absurda artistes immensos. He constatat, a l'escola, que, si els deixem triar, els nens i nenes prefereixen el dibuix realista i una mica barroc, o allò que en diríem infantil, -com els de les Tres bessones o els d'un altre dibuixant immens, Ferrándiz, de qui parlaré un altre dia-, a aquestes il·lustracions modernes, ombrívoles que fan una mica de por i tot, i a les quals no treuré mèrit, ja que també n'hi ha d'excel·lents.

Uns dels contes que més em feien somniar de petita i que, crec, caldria reeditar, fins i tot, si fos possible, amb traducció catalana, eren tota una sèrie de l’editorial Molino, amb narracions classificades per països i cultures. Recordo, per exemple, Cuentos de Hadas de la Índia, Nórdicos, de Rusia, de América del Norte, Ingleses. Gràcies a aquests contes vaig conèixer moltes tradicions i característiques de contrades diverses. Per exemple, recordo que als russos sempre hi sortia l’enigmàtica cabana de la Baba Iaga, que s’aguantava damunt d’una pota de gallina. Eren contes que amb el temps es van malmetre perquè el paper no era massa bo i l'enquadernació, senzilla. De tota manera alguna vegada m'he comprat exemplars d'aquella col·lecció, als encants o a alguna llibreria de vell.

Molts d'aquells llibres comptaven amb unes il·lustracions excel·lents. Un gran nombre eren d’Emili Freixas, (1899-1976), el meu dibuixant preferit d’aleshores i també un dels meus preferits d'avui, detallista, magnífic. Els contes russos, precisament, eren il·lustrats per ell i recordo aquelles boniques i enjoiades tsarines, aquelles princeses eslaves tan ben abillades i aquells prínceps tan enigmàtics. De vegades, si els dibuixos no eren de Freixas, els contes ja no m'agradaven tant, i això que hi havia molts altres il·lustradors prou bons.

Freixas, a més, va ser un gran professor. A moltes escoles hem utilitzat, i jo encara les tinc, malgrat que això del dibuix ha canviat molt i sembla que no es valora el treball acurat en aquesta matèria, les làmines que va editar i que es poden comprar encara, afortunadament, a llocs com els encants de Sant Antoni, noves. Hi ha unes sèries per a infants, amb dibuixos més senzills, molt didàctiques. Personalment crec que el dibuix i la pintura requereixen de tècnica i treball, com l’escriptura, i de constància, sobretot. Ser o no ser un artista ja és tota una altra cosa, el mateix que passa amb la música o l’educació física. És curiós comprovar com, mentre a les escoles primàries hem integrat especialistes de música, anglès i educació física, l’educació artística encara ha de comptar amb la bona voluntat dels generalistes, i ha passat a ser la gran oblidada, més enllà del garbuix inconcret d’activitats de plàstica que es realitzen on una estèril i suposada creativitat supleix el treball seriós. La creativitat precisa també d'eines i aquestes eines s'assoleixen treballant i estudiant, amb esforç. Una seriosa educació primària en dibuix i pintura encara està per assolir, a nivell general. O per recuperar, ja que la tradició plàstica, a casa nostra, ha estat importantíssima. El que em preocupa més és que ni tan sols es demana ja, per part dels mestres, aquest especialista.

La filla del senyor Freixas em va explicar diverses anècdotes. Un nen petit, castellà, crec que de Segòvia, admirava aquest dibuixant i li va escriure. Freixas li va contestar, cosa que va meravellar aquell petit admirador, que va fer amistat amb ell i que ha continuat sent admirador i col·leccionista de l'obra del dibuixant i pintor. Gràcies a aquesta persona fa uns deu anys es va poder fer una exposició a Caja Madrid,  a Barcelona i Madrid, molt interessant, sobre l'obra de Freixas. A Madrid es va fer també una exposició sobre la seva obra en còmic, fa poc. Què s'ha fet a Catalunya, propiciat pels poders públics de casa, per donar a conèixer aquest dibuixant i d'altres? Doncs res o gairebé res. Molt de jovent no sap qui era aquest artista, avui. Després ens estranyem de coses que passen, i ens estripem les barretines quan el nostre patrimoni menystingut acaba per anar a parar lluny de casa.

Freixas va rebre molts reconeixements a nivell internacional, entre els quals:
1947 Millor dibuixant a la National Cartoonist Society de Nova York.
1952 Millor dibuixant en el Congreso Internacional de Cómics de Nova York.
1972 Millor dibuixant en la Convención Internacional del Cómic.
1972 Premi de la National Cartoonist Society a Lucca, Italia.
1973 Convidat d'honor i president d'honor de la Asociación de Dibujantes de Historietas e Ilustración.

1976 Homenatge póstum en el Congreso internacional de Gijón.  

En aquells anys aquests grans artistes eren uns grans treballadors, també, ja que els sous eren baixos i s'havia de fer moltes hores, per poder tirar endavant. Freixas va començar a treballar de molt jove i va fer moltes coses: cobertes per a revistes i novel·les, cultes i populars (Lecturas, Biblioteca Oro, El Hogar y la Moda...), còmics de molts tipus, creant personatges inoblidables com el Capitán Misterio, que a l'Argentina es va dir Capitán Enigma, il·lustracions per a contes i per a llibres per a adults, figurins de moda, postals, publicitat... També es va dedicar a la pintura. És impressionant el volum de la seva obra, per la quantitat i la qualitat del conjunt

Malauradament, som un país poc agraït amb els seus artistes, més enllà de lloar en excés les quatre patums que donen divises i que sembla que són indiscutibles. A més, la dictadura artística de les avantguardes que, com tantes coses, de ser un revulsiu important ha acabat per constituir una doctrina inqüestionable i dogmàtica, ha contribuït a marginar encara més el record de molts artistes importants. El dibuix i la il·lustració, per altra banda, també han estat considerats una mena d'arts menors, de forma totalment injusta, fins fa quatre dies.


Si voleu saber més coses sobre aquest genial artista, el dia 26 de gener en parlarem, al Poble-sec. 

11 comentaris:

Galderich ha dit...

Aquest article teu, molt interessant per cert, em porta reaccions contradictòries.
Per un costat cada vegada més estic d'acord amb tu en reivindicar aquests artistes que van treballar moltíssim perquè els sous eren molt baixos i que van estar considerats com a il·lustradors de segona fila.
Per un altre costat també és cert que l'estètica avantguardista a nivell de reconeixiement oficial s'ha imposat, com crec que ha de ser perquè és l'estètica que, des del meu punt de vista, ha fet evolucionar les arts plàstiques.
Però també estic d'arcord amb tu en que moltes vegades no sé si les il·lustracions infantils d'alguns contes són més per a adults que per a infants. I aquí és on entra el gran dilema estètic: hem d'educar el gust dels nens (que tendeix vers els Ferrandizs) o els hem de deixar amb les seves dèries estètiques?
A vegades dubto sobre aquest dilema...

Allau ha dit...

He, he, Júlia, avui hem fet un "díptic" involuntari.

L'apunt molt interessant. Fa l'efecte que en Freixas va haver de treballar de valent perquè te'l trobes pertot arreu. Per això mateix, té coses que agraden més que altres. Estèticament no em diu gran cosa, però això no vol dir que l'haguem d'oblidar. Estic amb tu en la rehabilitació del nostre passat.

Júlia ha dit...

Galderich, jo veig una solució prou fàcil, que a les escoles i biblioteques convisquin totes les tendències i que no es menystingui els realistes o més suposadament convencionals -qui sap, potser algun dia seran més 'revolucionaris' que els avantguardistes i tot-. A banda d'això, en l'art modern també hi ha molta fantasmada. El mateix passa amb coses com ara la poesia, per exemple.

Júlia ha dit...

Per altra banda, això de 'educar el gust' també és subjectiu, els gustos canvien, evolucionen, nosaltres també. Cal actuar sense massa dogmes, em sembla, cosa difícil. No tot ha de ser Miró, tampoc.

Júlia ha dit...

Allau, Freixas té molta cosa, com tu mateix admets, i per tant, té de tot. Jo crec que té coses magnífiques i d'altres més normaletes, però sí que té un gran ofici. Jo no puc ser objectiva perquè va lligada a la meva història sentimental, que diuen, per tant, en sóc incondicional. En els nostres gustos hi incideixen molts aspectes, també allò que ens han dit que 'tocava' que t'agradés, alliberar-se de prejudicis no és fàcil.

Júlia ha dit...

Per cert, puntualitzo, Freixas no va ser considerat mai de segona fila, va rebre molts reconeixements, molts dels quals a l'estranger o fora de Catalunya, certament.

F.Puigcarbó ha dit...

Jo n'era molt fan d'en Freixas, ell era encara dels que dibuixava amb pinzell fi i tinta xinesa els còmics, i si no vaig errat havia fet dibuixos per capses de galetes també, a banda d'una enorme i prolífica activitat, i sí, era reconegut, considerat de primera fila dins la manera dew reconèixer la gent que tenim aqui, que tot s'ha de dir.

Puigmalet ha dit...

M'has portat al record un calaix de la calaixera de mon àvia paterna ple de llàmines d'en Freixas, de quan mon pare, delineant de professió, aprenia a dibuixar. Fa molts anys d'això, però és curiós com certs objectes ens fan viatjar en el temps en un instant. Merci per la reivindicació i pel record personal.

Júlia ha dit...

Doncs sí, Francesc, capses de galetes, postals, publicitats diverses, moltes coses. La forma de reconèixer la gent, aquí, és força mesquina.

Júlia ha dit...

Sí, Puigmalet, representa tota una època i un imaginari, aquestes làmines encara es venen, jo en tinc moltes des de fa anys

F.Puigcarbó ha dit...

Dispensi Sra Júlia! unes grans il·lustracions a les capses de galetes i bombons, que donaven per menjar també.