EMILI FREIXAS (1899-1976), DIBUIXOS I SOMNIS

Dimarts, al Centre Cultural Albareda, CERHISEC dedicarà una xerrada al gran artista EMILI FREIXAS que coincidirà amb una exposició de dibuixos a tinta, de Carles Puigmitjà, que hi ha en aquest mateix espai. La xerrada serà bàsicament la mateixa que ja vaig fer a la Biblioteca Francesc Boix, l'any 2010 i en la qual vam comptar amb l'assistència de dos dels seus fills i d'alguns dels seus néts. 

Quan era petita no sabia que aquell admirant dibuixant vivia al barri. Recordo molt bé els llibres de fades de l'editorial Molino, en tenia uns quants, que es van perdre pels camins de la vida i perquè es van fer malbé. Eren contes dedicats a diferents països, japonesos, francesos, americans, indis... Els meus preferits eren aquells que anaven dibuixats per Emili Freixas. 

No sóc especialista en art, ni en res, sinó una tastaolletes amb debilitat pels personatges i fets relacionats amb el meu barri. Per això vaig decidir que ens calia evocar la figura d'aquell gran dibuixant crec que no tan reconegut com caldria tot i que potser ho està més fora de casa que no pas aquí. Com va passar també amb Ferrándiz, en un altre moment, els suposats entesos d'avui en algun moment van considerar passats de moda determinats dibuixos antics. La il·lustració dels contes infantils moderns ha fet un tomb important en aquests darrers anys tot i que allò que en un moment semblava innovador ara ja és tot plegat molt semblant, la veritat.

Tenim tendència a restar i no pas a sumar, per desgràcia. En d'altres països els dibuixants i pintors clàssics,  antics, tot i que sorgeixin noves formes artístiques són reconeguts, respectats i valorats. Aquí, ja ho sabem, el noucentisme mata el modernisme, fins que algú no el recupera. A tot arreu passa una mica però a Catalunya passa de forma absurda, general i indiscriminada, en molts camps de la creació.  En tot cas els gustos són molt personals però també ens condiciona el discurs vigent i la promoció que es fa de l'art o del que sigui.

Emili Freixas va ser un artista divers i molt important durant tota una època, que va surar en les dificultats de la postguerra i que va fer de tot: portades, historietes, il·lustracions, quadres... En aquells anys es pagava molt malament i s'havia de treballar a preu fet. Per això, com que hi tanta producció, també hi podem trobar genialitat i producció destinada a la supervivència familiar. Emili Freixas i el seu fill, Carles, també dibuixant, van endegar un mètode de dibuix molt interessant, les famoses làmines Freixas encara es venen i s'utilitzen, així com els llibres dedicats a aprendre, de forma gradual, a aprendre a fer anar el llapis amb una mica de grapa. 

Una de les imatges que evocaven els seus fills era la del pare dibuixant i dibuixant en algun racó de Montjuïc mentre ell els vigilava. Per desgràcia en aquella època no es guardaven els originals i en molts casos es van perdre tot i que algun se'n pot trobar de tant en tant, per als interessats i col·leccionistes.

Hi ha moltes webs per internet on s'evoca algun aspecte de l'obra d'Emili Freixas.  Per a mi sempre serà el creador de somnis amb rerefons exòtic, lligats a un temps de restriccions i poques possibilitats de somniar en móns meravellosos. Se li han dedicat més exposicions fora de Catalunya que no pas aquí i fins i tot una que es va fer amb motiu del centenari del seu naixement va rebre alguna crítica d'aquestes enteses en el sentit que es tractava d'un art passat de moda. Però el cert és que els infants -i els adults- que no tenen prejudicis i que accedeixen a molts d'aquells dibuixos es meravellen amb els detalls que inclouen i el món que representen. 

Amb motiu de l'altra xerrada vaig dedicar algunes entrades dels meus blogs a Freixas, per no repetir el que vaig escriure aleshores incloc aquí els enllaços corresponents:

A la llum d'una espelma, llegint contes de fades.

Emili Freixas, imatges màgiques i feina ben feta.

De aquel tiempo de tebeos y cuentos de hadas: Emilio Freixas y su época.

Altres espais virtuals interessants sobre l'artista:

Emilio Freixas. Una leyenda del tebeo español

Don Emilio Freixas y los monstruos.

Emilio Freixas, ilustrador.

La primera historieta de Emilio Freixas.

Emilio Freixas a Ciudad de la Pintura.

Emilio Freixas (1899-1976)

Notícia d'una exposició a Madrid, amb motiu del centenari del seu naixement.

El Capitán Misterio, de Emilio Freixas.

Emilio Freixas Aranguren (1899-1976)

Emilio Freixas en U. K.

Podeu trobar centenars de referències sobre aquest artista, així que paro aquí i deixo a la tafaneria dels lectors la recerca sobre  molts aspectes de la seva obra i la seva vida. Malauradament he comprovat una vegada més que resulta més valorat fora de Catalunya,  fins i tot a l'estranger, que no pas aquí on encara ens perd l'estètica o la badoqueria, no ho sé.

A la llum d'una espelma, llegint contes de fades

Ahir vaig anar al teatre dels Salesians, del carrer de Rocafort (darrer dia de les festes de Sant Antoni), a veure Berenàveu a les fosques, de Benet i Jornet, interpretada de forma molt digna pel grup El Triangle, que ja té una llarga i interessant trajectòria. Fa alguns anys vaig veure, per la mateixa companyia, Un marit ideal, de Wilde. Més enllà del fet que l'atrezzo i els decorats eren modestos, la interpretació no tenia res a envejar a la professional que ens ofereixen al Goya.

Vaig veure aquesta obra per televisió, fa molts anys, a l'espai Lletres Catalanes i me'n va quedar un record molt viu, però no he trobat informació enlloc sobre aquella filmació. Crec recordar que una Margarida Minguillon molt jove feia de Fani (una picada d'ullet, m'imagino, a la Fanny de Soldevila) i que l'inefable i polifacètic Ivan Tubau feia de Santiago, un paper una mica maquiavèlic que li anava molt bé, per cert.

Benet i Jornet escriu ara poc teatre i en el darrer s'ha allunyat força d'aquell realisme una mica estil el primer Buero, d'aleshores. Els culebrots televisius són tota una altra cosa, fan el seu paper, però han esdevingut plens d'absurds i complicacions, amb aquesta  moda d'allargar-los fins a l'infinit. No són una obra personal, sinó una obra gairebe industrial feta per un equip on els actors i els escriptors de la colla són peces ínfimes del conjunt, malgrat la popularitat que puguin assolir i el benestar econòmic que, m'imagino, els comporta un personatge durador.

Dema faig, al barri, la xerrada-col·loqui sobre Emili Freixas. Serà a dos quarts de vuit del vespre, a la Biblioteca Francesc Boix, del Poble-Sec (Blai, 34). Vindran familiars del dibuixant, a la xerrada, cosa que em fa molta il·lusió. Freixas es feia un tip de dibuixar i pintar per tirar endavant la família en aquells anys en els quals berenàvem a les fosques. Fins i tot els bons professionals treballaven més hores que un ventilador. González Ledesma ens ha explicat en moltes ocasions com escrivia les seves novel·les de Silver Kane a les fosques, també, a un terradet sota la lluna, pel fet que hi havia restriccions.

Estem molt lluny d'aquella època, d'aquells dibuixos, d'aquelles novel·les, d'aquelles mancances. Hi ha qui menysté l'art de Freixas, que és variat i complex, immens: còmic, il·lustració, publicitat, pedagogia... L'excés espanta i és molt fàcil prendre la part pel tot. Miró és molt més conegut i promocionat que Freixas, és clar, cosa que em sembla totalment injusta. En general, els il·lustradors, ni que siguin famosos i es guanyin bé la vida, semblen encara avui els germanets petits de l'art de galeria. Sobre l'art abstracte i modern i el seu dogmatisme en podria fer molts posts i moltes valoracions. 

A les nenes de l'època, que berenàvem pa amb xocolata a les fosques, se'ns dedicaven ingenus anuncis a la premsa com el que veieu, si es portaven bé vindrien els reis i ens portarien contes il·lustrats per Freixas. No sé si encara es promociona alguna publicació infantil, avui, mencionant nom i cognom de l'il·lustrador.  En tot cas, la meva infantesa sempre restarà lligada a aquells contes de fades, a aquells dracs, a aquelles princeses enjoiades...

Fa poc llegia una crònica sobre cinema infantil d'avui, hi ha un gran nombre de produccions d'estètica fosca, inquietants, molt allunyades del Disney tradicional. Potser en els temps en què es menja calent fa falta recordar la foscor i en els temps en què es berenava a les fosques feia falta somniar en luxes convencionals. Freixas, llegeixo en un llibre sobre ell, no volia ni tan sols que els éssers malignes fessin por i, de fet, és així, sempre són estranyament inofensius i amables, fins i tot els més temibles dracs. Rackham inquieta més. Si Freixas fos francès, anglès, alemany, belga... segur que se'l tindria molt més present. Mireu els muntatges que s'han fet amb el Tintín, per exemple. De fet, encara avui, allò que mereix més atenció de Freixas són els còmics, per cert. 


La gent que berenava a les fosques es distreia canviant novel·les de Silver Kane amb tapes de Freixas. Però el Lectures era una bona revista, amb narracions curtes d'autors i autores remarcables i il·lustracions de Freixas i d'altres dibuixants i en aquelles emblemàtiques col·leccions barates es podien comprar, també, obres de grans autors clàssics. Ara no existeixen, ja, aquest tipus de revistes, s'han fet alguns intents elitistes, sense massa ressò. 

Bé, si en voleu saber més, a la Biblioteca Francesc Boix, demà. 

I si voleu participar en els enigmes històrics, cliqueu aquí.

Emili Freixas, imatges màgiques i feina ben feta

Estic preparant una xerrada al meu barri, per al darrer dimarts de gener, sobre el gran dibuixant Emili Freixas, que va viure durant molts anys al Poble-sec. Els pares de Freixas ja havien estat actors de teatre, un seu fill, Carles, va ser també un importantíssim dibuixant i un altre fill, del mateix nom que el pare, s'ha dedicat al doblatge i la ràdio. Actualment hi ha una besnéta del dibuixant que es dedica al teatre. Una família, doncs, amb  una branca artística molt remarcable. Vaig tenir la sort, ahir, de poder parlar amb una filla d'Emili Freixas, amb motiu de la preparació de la xerrada, una persona encisadora, culta, amb setanta-vuit anys actius i emprenedors. Una veïna del barri m'havia explicat que de jove era una noia molt i molt bonica, vaig constatar que encara ho és, a més de molt i molt amable. El senyor Freixas era un home familiar i senzill, que vigilava amb cura els seus quatre fills de petits mentre jugaven a Montjuïc i ell aprofitava el temps per dibuixar i dibuixar i dibuixar...

Avui les il·lustracions infantils de moda van per estranys camins de modernització. Està bé que la cosa es renovi però crec que pot conviure el classicisme amb la innovació. Avui mateix, un blog molt interessant ens ofereix un recull de  les il·lustracions que Arthur Rackham va fer per Alícia en terra de meravelles; Rackham i molts il·lustradors estrangers tenen, als seus països, un gran prestigi i són artistes de culte, que tothom coneix, malgrat els anys que han passat. El fet és, però, que a casa nostra s'acaba per dogmatitzar i unificar de forma exagerada i que un estrany afany per no semblar provincians ens fa menystenir de forma absurda artistes immensos. He constatat, a l'escola, que, si els deixem triar, els nens i nenes prefereixen el dibuix realista i una mica barroc, o allò que en diríem infantil, -com els de les Tres bessones o els d'un altre dibuixant immens, Ferrándiz, de qui parlaré un altre dia-, a aquestes il·lustracions modernes, ombrívoles que fan una mica de por i tot, i a les quals no treuré mèrit, ja que també n'hi ha d'excel·lents.

Uns dels contes que més em feien somniar de petita i que, crec, caldria reeditar, fins i tot, si fos possible, amb traducció catalana, eren tota una sèrie de l’editorial Molino, amb narracions classificades per països i cultures. Recordo, per exemple, Cuentos de Hadas de la Índia, Nórdicos, de Rusia, de América del Norte, Ingleses. Gràcies a aquests contes vaig conèixer moltes tradicions i característiques de contrades diverses. Per exemple, recordo que als russos sempre hi sortia l’enigmàtica cabana de la Baba Iaga, que s’aguantava damunt d’una pota de gallina. Eren contes que amb el temps es van malmetre perquè el paper no era massa bo i l'enquadernació, senzilla. De tota manera alguna vegada m'he comprat exemplars d'aquella col·lecció, als encants o a alguna llibreria de vell.

Molts d'aquells llibres comptaven amb unes il·lustracions excel·lents. Un gran nombre eren d’Emili Freixas, (1899-1976), el meu dibuixant preferit d’aleshores i també un dels meus preferits d'avui, detallista, magnífic. Els contes russos, precisament, eren il·lustrats per ell i recordo aquelles boniques i enjoiades tsarines, aquelles princeses eslaves tan ben abillades i aquells prínceps tan enigmàtics. De vegades, si els dibuixos no eren de Freixas, els contes ja no m'agradaven tant, i això que hi havia molts altres il·lustradors prou bons.

Freixas, a més, va ser un gran professor. A moltes escoles hem utilitzat, i jo encara les tinc, malgrat que això del dibuix ha canviat molt i sembla que no es valora el treball acurat en aquesta matèria, les làmines que va editar i que es poden comprar encara, afortunadament, a llocs com els encants de Sant Antoni, noves. Hi ha unes sèries per a infants, amb dibuixos més senzills, molt didàctiques. Personalment crec que el dibuix i la pintura requereixen de tècnica i treball, com l’escriptura, i de constància, sobretot. Ser o no ser un artista ja és tota una altra cosa, el mateix que passa amb la música o l’educació física. És curiós comprovar com, mentre a les escoles primàries hem integrat especialistes de música, anglès i educació física, l’educació artística encara ha de comptar amb la bona voluntat dels generalistes, i ha passat a ser la gran oblidada, més enllà del garbuix inconcret d’activitats de plàstica que es realitzen on una estèril i suposada creativitat supleix el treball seriós. La creativitat precisa també d'eines i aquestes eines s'assoleixen treballant i estudiant, amb esforç. Una seriosa educació primària en dibuix i pintura encara està per assolir, a nivell general. O per recuperar, ja que la tradició plàstica, a casa nostra, ha estat importantíssima. El que em preocupa més és que ni tan sols es demana ja, per part dels mestres, aquest especialista.

La filla del senyor Freixas em va explicar diverses anècdotes. Un nen petit, castellà, crec que de Segòvia, admirava aquest dibuixant i li va escriure. Freixas li va contestar, cosa que va meravellar aquell petit admirador, que va fer amistat amb ell i que ha continuat sent admirador i col·leccionista de l'obra del dibuixant i pintor. Gràcies a aquesta persona fa uns deu anys es va poder fer una exposició a Caja Madrid,  a Barcelona i Madrid, molt interessant, sobre l'obra de Freixas. A Madrid es va fer també una exposició sobre la seva obra en còmic, fa poc. Què s'ha fet a Catalunya, propiciat pels poders públics de casa, per donar a conèixer aquest dibuixant i d'altres? Doncs res o gairebé res. Molt de jovent no sap qui era aquest artista, avui. Després ens estranyem de coses que passen, i ens estripem les barretines quan el nostre patrimoni menystingut acaba per anar a parar lluny de casa.

Freixas va rebre molts reconeixements a nivell internacional, entre els quals:

1947 Millor dibuixant a la National Cartoonist Society de Nova York.
1952 Millor dibuixant en el Congreso Internacional de Cómics de Nova York.
1972 Millor dibuixant en la Convención Internacional del Cómic.
1972 Premi de la National Cartoonist Society a Lucca, Italia.
1973 Convidat d'honor i president d'honor de la Asociación de Dibujantes de Historietas e Ilustración.
1976 Homenatge póstum en el Congreso internacional de Gijón.  

En aquells anys aquests grans artistes eren uns grans treballadors, també, ja que els sous eren baixos i s'havia de fer moltes hores, per poder tirar endavant. Freixas va començar a treballar de molt jove i va fer moltes coses: cobertes per a revistes i novel·les, cultes i populars (Lecturas, Biblioteca Oro, El Hogar y la Moda...), còmics de molts tipus, creant personatges inoblidables com el Capitán Misterio, que a l'Argentina es va dir Capitán Enigma, il·lustracions per a contes i per a llibres per a adults, figurins de moda, postals, publicitat... També es va dedicar a la pintura. És impressionant el volum de la seva obra, per la quantitat i la qualitat del conjunt. 

Malauradament, som un país poc agraït amb els seus artistes, més enllà de lloar en excés les quatre patums que donen divises i que sembla que són indiscutibles. A més, la dictadura artística de les avantguardes que, com tantes coses, de ser un revulsiu important ha acabat per constituir una doctrina inqüestionable i dogmàtica, ha contribuït a marginar encara més el record de molts artistes importants. El dibuix i la il·lustració, per altra banda, també han estat considerats una mena d'arts menors, de forma totalment injusta, fins fa quatre dies.

Si voleu saber més coses sobre aquest genial artista, el dia 26 de gener en parlarem, al Poble-sec.