DIVAGACIONS ESPONTÀNIES

El comentari anterior m'ha fet recordar un altre tema sobre el qual he escrit més d'una vegada: l'ambigüitat i manca de precisió a l'hora de definir abstraccions que, de forma sovint una mica tòpica i oportunista donem per precises i indiscutibles quan no ho son gens.

Què és 'la cultura'? Hi ha milers de definicions del terme i amb l'excusa de la cultura hem fet passar moltes vegades bou per bèstia grossa. Cultura és potser allò que creiem que 'és cultura'. I cultura ho pot ser tot i pot no ser res. En general hi ha qui la identifica amb termes també tan imprecisos com l'art o la literatura. En el camp científic les definicions no son tan complicades, segons la meva subjectiva i ignorant opinió.

'Cultura' és, en molts casos, allò que ens han dit que 'és cultura', des del temps de l'escola. O no? Fa anys vaig voler entrar en el tema de 'què era una llengua, un idioma'. Si mireu per la xarxa les definicions son també imprecises, i en el nostre context la identificació de llengua-cultura-identitat i la resta resulta, en ocasions, una mica inquietant. Abans es feia servir allò despectiu del 'dialecte', ara, a tot estirar, es fa servir 'forma dialectal'. 

Hi ha èpoques en les quals hi ha més aviat una tendència uniformitzadora, es va intentar amb l'esperanto. I d'altres en els quals la diversitat és la tendència. Al mon real la diversitat és molt lloada però poc respectada i entrem en l'espinós tema del correcte i el que no ho és i això afavoreix els jutges espontanis dels altres, a l'hora de corregir 'incorreccions' dels altres. 

Tot evoluciona i es barreja, ens agradi o no. I en tot plegat hi solen tenir un gran pes les audiències, quan més gent faci servir una llengua o la conegui bé, en teoria, millor ens entendrem. No sempre és així. Un altre tema és la 'bellesa o lletjor' de determinades llengües, un tòpic injust, com tantes altres creences. Es pot 'estimar' una llengua, una cultura? Jo soc de les que pensen que s'estima a les persones properes i que la resta poden, fins i tot, ser valors afegits, no ho negaré.

Crec que m'estic fent un embolic però cada dia em sembla tot plegat més complicant d'esbrinar sense dèries lligades a certa visceralitat que em fa una mica d'angúnia.

ART, TENDÈNCIES, OPINIONS I LA RESTA

 

El pas dels anys, tot i que no pas sempre, dona una perspectiva diferent sobre molts temes, i fins i tot relativitza això que en diuen 'l'opinió dels experts' quan, de fet, has vist i comprovat que les opinions expertes s'adapten al que toca en cada moment, segons qui mana o quines tendències ens acomboien.

Aquests dies ha ressorgit el tema dels murals de Sixena. Potser tinc mala memòria però fa anys recordo que al MNAC ja ens van dir, en una visita, que les pintures s'anaven a traslladar. Després va venir el tema del Procés, més mal rotllo amb Aragó, i tot s'ha anat complicant. Per aquelles sales, fa anys, hi passaven quatre gats i vaig constatar que molta gent no sabia ni que aquelles pintures eren allà, aleshores.

Crec que el millor seria que tot fos al lloc d'origen, però no és la tendència, en soc conscient. I també soc conscient que amb el tema de Sixena sembla que hi hagi una mena de dèria a desvetllar-nos la dèria patriòtica i el ressentiment vers un Aragó, pel qual no diré pas que no hi hagi motius, que també. Malauradament la política tot ho contamina. En alguna ocasió he parlat de la Sagrada Família, els experts de la meva joventut creien que no s'havia de continuar però quan es va començar a fer calaix la cosa va tenir un èxit passat de voltes i ara és un tema 'intocable'. 

Amb la literatura i amb moltes coses, el mateix. Gent de la universitat dels seixanta i setanta menystenia autors com Josep Maria de Sagarra, per exemple. En l'art i en la borsa les coses pugen i baixen. De sobte un autor, també un pintor, resulta que està 'sobrevalorat' i que era millor un altre, del qual potser no se'n cantava ni gall ni gallina. Pero la literatura no mou masses turístiques, és tota una altra cosa.

Els museus, avui, em semblen una mena de zoològics de l'art, amb la seva acumulació d'obres i discursos. La gent, en general, 'hi passa', amb alguna excepció interessada i puntual en una obra o un autor concret. Hi ha el tema de la conservació, car i que requereix moltes despeses però que, si funciona, dona prestigi i calerons al Museu. Tot és relatiu i es pot debatre però no crec que hi hagi un gran interès, més enllà del consum cultural, que prolifera que dona gust. He escoltat discursos pedagógics, en les meves visites a aquests llocs, amb alumnes, que, si els analitzo, es podrien titllar d'adoctrinaments culturals i tot, per exemple: 'encara que no ho sembli el que feia el senyor Miró és molt difícil'. I un altre tema es el mercat de l'art, del qual caldria escriure més a fons. En això, com en tantes coses, funciona el que deia el meu iaio 'agafa fama i fote't a jeure'.

A Tahull es va pintar fa molts anys una acurada rèplica dels murals, després es van treure perquè es van recrear amb llumetes d'aquestes d'avui. un 'mapatge', i es van trobar moltes excuses i explicacions per al tema i poc respecte a la bona còpia feta per Ramon Millet. Unes pintures eliminades, que no se on deuen ser,  foren les dels murals de la Generalitat, instal·lades l'any 1926 i que es veu que eren 'bel·licistes i espanyolistes'. Reflectien fets històrics peninsulars en els quals, agradi o no, hi havien intervingut catalans i aragonesos, la cosa es va fer durant el Procès i, per a més 'inri' es van instal·lar durant la dictadura de Primo de Rivera. Els autors eren trenta secundaris de 'luxe', però no eren 'primeres marques', és clar. Gent de Llotja, que tenia el seu prestigi, ep.

Havia sentit menystenir pintors com Sorolla,  després ha revifat. Per no parlar dels realistes catalans, deixats de banda en el temps, encara vigent, de les 'avantguardes'. Avui dir que no t'acaba de fer el pes molta faramalla modernista no queda bé però en el passat el modernisme va tenir els seus detractors entre les elits. Les modes canvien i tot no es pot conservar. Hi ha genis intocables com ara Gaudí però als meus avis la Pedrera els feia angúnia, més aviat. Montserrat  Roig va escriure en una ocasió sobre les dificultats de treure la pols als indrets gaudinians en particular i modernistes en general. Avui també es difícil la neteja dels grans finestrals de vidre, ep. Els arquitectes guais poques vegades tenen en compte l'aspecte pràctic, amb poques excepcions.

Pel que fa a trasllats de risc, quan cal fer una exposició temporal destinada a aplegar visites es trasllada el que sigui i on sigui. Aquests son temes que sovint incomoden, s'hi barregen moltes coses, també els sentiments, la visceralitat, la ideologia. No soc entesa en res, parlo més aviat per intuïció i perquè m'he tornat, ai, poc conservacionista, amb el pas del temps. Fa anys el romànic emblemàtic demanava la 'pedra vista', avui sabem que els nostres ancestres el pintaven i acolorien, si era possible, com passava amb escultures clàssiques. La visió del passat sempre passa per les dèries i tendències del present. 

Per cert, respecte a l'incendi que va malmetre en origen els famosos murals, en alguns llocs es comenta com si hagués estat 'un incendi gairebé accidental', producte de la guerra. Però va ser una més de tantes destruccions patrimonials motivades per les tendències iconoclastes de determinats grups polítics, menys 'incontrolats' del que ens expliquen, les quals, malauradament, passaven sovint del patrimoni a les persones. La memòria històrica encara es més manipulable que el discurs 'artístic'.

CAMILLE CLAUDEL I LES MISÈRIES DELS GENIS ABUSADORS

 

Per recomanació d'una professora excel·lent, amb la qual estic fent un curs de volum, bàsicament modelatge en fang, ahir em vaig mirar la pel·lícula sobre Camille Claudel, titolada a casa nostra La pasión de Camille Claudel, de 1988, amb l'Adjani i Depardieu, dirigida per Bruno Nuytten que aleshores era parella de l'actriu. Hi ha una altra pel·lícula sobre el personatge, interpretada per Binoche, poc reeixida, de 2013, que carrega les tintes de forma sòrdida en els seus anys de reclusió.

La pel·lícula de Nuytten està força bé, va tenir bones crítiques i lloances diverses. Han passat els anys, Adjani i Depardieu, avui amb unes quantes acusacions d'abusos i(ell mateix va explicar que quan era petit ja feia de les seves pel barri), s'han fet  més grans. La mirada perduda i enigmàtica de l'actriu, que semblava fascinant, ha perdut pistonada a causa d'un excés de personatges turmentats i complexos. La pel·lícula reflecteix la vida de l'escultora fins al seu internament, els darrers anys es complimenten amb quatre notes finals i poca cosa més. No és una pel·lícula per animar una tarda d'hivern, resulta fosca i crepuscular, fins i tot en els seus moments més romàntics. 

Han passat els anys i la vida de l'escultora és una més de les que es van veure sacsejades i malmeses a causa de la pressió social i familiar i del tarannà dels 'genis' com Rodin, que sembla que hagin tingut patent de cors per aprofitar-se de les senyores i, a sobre, elles, enamorades i devotes. Ara recordarem Picasso i hi ha qui s'inquieta si entrem massa en el seu tarannà abusiu, en aquest camp. A banda del que avui podem considerar abús, en molts casos hi havia també una mena de gelosia i urc personal, als genis no els agraden les ombres, si les projecta una dona, encara menys.

Hi va haver dones de caràcter fort que es van espavilar i emancipar per totes bandes, però no era gens freqüent, i tot i que avui es reivindiquin, en el passat eren molt mal vistes. Fins i tot a l'avançada França eren carques a fons pel que fa al tema moral. França, culturalment i política, ho abdueix tot sense manies, potser fa bé, aquí, en moltes ocasions, caiem en una crítica absolutista que obliga a maquillar i amagar els defectes de la gent nostrada.

Al volt de Camille Claudel hi havia un munt de gent interessant, no tant pel que fan o van fer, sinó pel seu capteniment personal. En morir el pare, comprensiu i amb una bona relació amb la filla, tot i que el fes patir, Camille va caure al parany de la dependència familiar inevitable. En aquest context la mare, la germana i, sobretot, el seu famós germà, conformarien un conjunt galdós i inhumà, no tant pel fet d'ingressar-la ja que, en algun moment, potser calia fer-ho, sinó perquè es van desentendre d'ella de forma cruel i, a més a més, van prohibir les visites d'altre gent a la 'casa de salut', un manicomi d'aquells d'abans, on se la pressionava tant per tal que 'esculpís' que va deixar-ho de fer per sempre més. I allà es va haver d'estar fins a la mort, no li van pagar ni el funeral.

He llegit que la pel·lícula de Nuytten va comptar amb l'aprovació dels descendents de Claudel, d'una neta en concret. Després de morta a Camille se la va reivindicar i re-enterrar, i avui és una glòria nacional francesa més, emblema de la dona víctima i genial, mal entesa. Una pel·lícula sobre Paul Claudel, seriosa i objectiva, cosa difícil, seria menys romàntica que els amors dels dos escultors, però resultaria molt desmitificadora per al poeta benestant i carca, en molts aspectes.

Quan jo era jove Paul Claudel era un personatge molt del gust franquista, de fet es pot dir que havia estat franquista a fons, tot i que després, expliquen, va matisar les seves posicions, com sol passar. Això no li treu mèrit diplomàtic ni poètic però és el que hi ha. En aquella època, tan catòlica, alguns capellans inspirats ens explicaven les grans conversions al catolicisme, entre les quals la seva, escoltant música sacra a la catedral, una epifania admirable, miraculosa i admirable. Rodin queda relativament ben tractat a la pel·lícula, considerant que a Camille n'hi va fer de seques i de verdes i encara no sé com la sacrificada costurera Beuret el va aguantar tant, li va fer els dinars, li va netejar i li va cosir els botons, i li va donar un fill que el 'geni' no va reconèixer. 

En els seixanta del segle passat es van posar de moda les traduccions de llibres juvenils francesos, més agosaratas que els hispànics, com ara un best-séller nostrat que es deia 'El diari de Daniel', que va conèixer una versió dedicada a les noies, no tan reeixida, 'El diari d'Anna Maria', tots dos obra d'un teòleg catòlic remarcable, Michel Quoist, qui va connectar força amb la gent jove que volíem creure que hi havia un catolicisme amb rostre humà molt interessant. Comparat amb el que teníem va ser un gran què però avui ha passat el temps i la perspectiva tot ho matisa. A través d'aquells llibres i alguns altres vaig educar-me de forma una mica més oberta, ho admeto, i fins i tot vaig conèixer l'obra de Jacques Brel, el qual es menciona en algun moment. I em vaig ensopegar amb Paul Claudel,  amb Le soulier de satin, i fins i tot, a causa de tot plegat em vaig subscriure a les Qüestions de vida cristiana montserratines. Una moda d'aquells anys era anar a Montserrat a parlar amb algun monjo 'modern'. Sempre homes pel mig. Com a curiositat diré que en aquells 'diaris juvenils' allò tan groller de pegar-se el lote es deia 'flirtejar'.

Tot s'ha de situar en el seu context, recordar com érem nosaltres aleshores, com era l'entorn i el context de l'Espanya oficial o de la Catalunya imaginada, i,  després ens en vam adonar, inexistent i amb moltes contradiccions. Les parròquies eren els nostres centres de trobada habitual, l'escoltisme estava idealitzat i magnificat. Molts dels qui després van tenir poder i van manar passarien per agrupaments diversos, que primer eren restringits i després es van obrir 'al poble'. Molts capellans d'aleshores van tocar el dos i es van aparellar. Fa poc vaig llegir i comentar la biografia de Jaume Arnella, vaig tenir la sensació de què gairebé tothom 'progre' havia passat pels seminaris, en aquells anys. 

Hi ha qui, avui,  rebutja llegir escriptors que li cauen malament. Potser és inevitable, un dels més rebutjats és Vargas Llosa, n'he sentit penjaments absurds que afecten de forma injusta la seva literatura i la seva obra, que crec de gruix i imprescindible. Jo, durant anys, vaig tenir mania a Pla i no el llegia. Si demanéssim ètica als creadors, artistes, músics,  escriptors, amb poca cosa ens quedaríem, les biografies serioses acaben amb totes les nostres admiracions incondicionals. Per això fins i tot les viquipèdies amaguen el que no toca i no es parla del que pot malmetre mites. Comparar les versions castellana i catalana de la wikipèdia ja dona moltes pistes.

La passió de Camille Claudel és una molt bona pel·lícula, tot i que obvia els personatges secundaris i les seves misèries i ens aïlla de la França real d'aleshores, com ara allò del cas Dreyfus que en algun moment es menciona de passada. França no és un personatge, és un país, però en teníem, de joves, una idea idealitzada, llibertat, socialisme, sindicats, cine agosarat, revoltes romàntiques... Ara resulta que també han perdut pistonada en el tema escolar, vet-ho aquí. 

Una trista història femenina més, que manifesta com han anat les coses a les dones, àdhuc en el mon occidental i avançat, fins fa quatre dies i potser encara avui, malgrat que haguessin caigut en una família culta i benestant o arregladeta. I encara diuen que el feminisme 's'està passant'. 

DIVAGACIONS INTEL·LECTUALS AL COSTAT DEL VENTILADOR

 

Una de les coses que més et sorrprenen quan passen els anys és com tantes coses que semblen importants i indiscutibles responen a modes i tendències que passen i es transformen. No son tan sols els polítics els que diuen blanc i després diuen negre, és una manera de fer plenament humana. La incoherència i la contradicció son habituals en molts àmbits i he comprovat com la gent s'empipa si l'enfrontes amb la seva incoherència. Com va puntualitzar aquella senyora d'Extremadura, no t'han mentit, han canviat d'opinió. 

La mort de Kundera, que ja tenia una edat, ha provocat una rastellera de lloances sobre un autor que va tenir el seu èxit mediàtic fa anys, una companya de feina em va passar 'La broma' i 'La insuportable lleugeresa de l'ésser', no em van desagradar però tampoc no en tinc un record gaire especial. Recordo que Benet i Jornet, en aquell temps, feia broma sobre el llibre de moda i en algun lloc el va titllar de 'La insuportable pesadesa del plom'.

Sempre surten novetats editorials però hi ha qui pensa que amb aquestes desaparicions d'autors del passat recent quedem orfes de la gran cultura i cultureta. Malgrat això de tant en tant es promocionen nous valors indiscutibles. Fa uns dies una persona, una dona prou lectora, em va preguntar la meva opinió sobre un llibre d'una d'aquestes autores joves del país, que han anat publicant aquests anys i han estat molt ben promocionades. Li vaig dir, en confiança, que a mi no em feia gens el pes cosa que crec que la va consolar car li havia semblat un rotllo, el llibre en qüestió, premiat i lloat de forma gairebé hiperbòlica. No menciono l'autora en qüestió perquè en general, molta gent pensa que opino d'aquesta manera perquè jo no he triomfat, que potser també, soc humana. Aquesta persona em va preguntar així mateix que em semblaven aquests cursos d'escriptura que han proliferat, a bon preu. Li vaig dir el que crec, que el millor curs d'escriptura és llegir molt i de tot. 

FELIU ELIAS, AL MNAC, IMPRESCINDIBLE

El MNAC ha inaugurat una exposició temporal, que es pot visitar fins al mes d’abril de 2023, sobre Feliu Elias (1878-1948). S’ha trigat en recuperar la figura d’aquest artista inclassificable, polièdric, pintor, caricaturista, historiador, crític d’art i moltes coses més. Va respondre als pseudònims d’Apa, Joan Sacs o ‘Dimoni Verd’, noms que va utilitzar en determinats àmbits. La guerra i la postguerra van representar un gran trasbals per a ell i la seva família tot i que crec que l’oblit en el qual ha estat la seva figura durant anys no és tan sols producte d’un temps galdós i terrible, també hi ha tingut a veure el menyspreu, de vegades interessat, que determinats corrents avantguardistes han projectat, de forma intencionada o no, damunt d’artistes que no responien a l’ortodòxia d’una suposada modernitat. L’exposició també ens situa en els debats i discussions que hi havia, en el passat, sobre tendències artístiques i corrents estètics. Fins i tot aquests dies he llegit coses una mica estranyes i contradictòries sobre l'artista.

Vaig conèixer la figura de Feliu Elías, fa anys, gràcies a un altre oblit, el que, durant molt de temps va patir un pintor lligat al meu barri del qual Elias va escriure, per encàrrec, com va fer amb d’altres pintors, una biografia, Simó Gómez. No fa tants anys era difícil trobar referències sobre Gómez i d’altres del seu temps, avui, per sort, les coses han anat canviant. El pes de les modes sura en un dels acudits d’Elias que podem trobar a l’exposició, uns afeccionats a l’òpera clapen de forma visible escoltant Wagner però, al cap d’uns anys, quan Wagner ja és ‘de moda’ contemplen i escolten embadalits les seves òperes. Tot funciona una mica com la borsa, a modes i tongades.

L’exposició actual presenta una síntesi de l’obra del pintor, molt escampada per col·leccions particulars, i se centra força en la seva característica pintura de pinzellada miniaturista, que eleva a art i misteri l’àmbit familiar. Una bombeta, una pell de taronja, una cadira isabelina... En les influències d’Elias hi trobem dèries com Sisley. La seva pintura pot semblar conservadora i, paradoxalment, avui se’ns mostra com propera, moderna i innovadora en molts aspectes. Hi trobem interiors, retrats, infants, interiors quotidians, sempre amb una mena d’alé de misteri que els embolcalla.  i això que, de forma per a mi molt injusta, s’ha titllat oficialment de natura morta. Em sembla més precís el terme anglosaxó, still life, ja que, en molts casos, els quadres d’aquesta temàtica, son gairebé vius.

L'exposicio també incideix en la seva tasca d'humorista gràfic, molt lligat a la realitat històrica, política i social. Feliu Elias és un dels dibuixants humorístics més destacats de la primera meitat del segle XX i és possible que les seves nombroses facetes hagin fet que la seva pintura no sigui tan coneguda com mereix.  Fill d’un fabricant tèxtil de Sabadell va estudiar a Sant Lluc i al Cercle Artístic de Barcelona. Va col·laborar al Cu-cut! I va dirigir el Papitu. Va ser expulsat del Cu-cut! A causa de haver publicat acudits al Papitu contra la Lliga Regionalista, editora del mateix Cu-Cut i de La Veu de Catalunya Per evitar una condemna, en suprimir-se el 1911 les garanties constitucionals, va fugir a París, des d’un va col·laborar en diferents publicacions catalanes. En retornar a Catalunya va fundar revistes diverses. Per a La Publicitat, des de l’any 1922, va fer un acudit diari a la primera pàgina. Va col·laborar també en revistes franceses. L’humor lli va servir per defensar a fons la causa aliada durant la Gran Guerra i això li va valdre la distinció de la Legió d’Honor. Va participar en diferents exposicions, com a pintor i va exercir de professor per a diferents institucions catalanes con ara l’Escola de Bibliotecàries.

L’any 1923 va participar en la fundació de la Unió Socialista de Catalunya. Per encàrrec de la Junta Municipal d’Exposicions d’Art va escriure biografies de diferents pintors, entre les quals la ja mencionada sobre Simó Gómez. Va ser un historiador molt rigorós de l’art català contemporani en tots els seus aspectes. Al principi de la guerra civil va haver d’exiliar-se per por de represàlies de la FAI. Va retornar després dels Fets de Maig i, en acabar la guerra, es va haver d’exiliar de nou  a causa del seu tarannà progressista i catalanista. Va estar internat en un camp de concentració del règim de Vichy. En els seus darrers anys va continuar pintant, malgrat els molts problemes de salut.

La seva dona va ser Emília Cornet i Palau i una filla seva, Elvira Elias, va ser una destacada il·lustradora i escriptora de contes i cançons infantils. Elvira Elías va recollir en un llibre les memòries de la seva mare, que va titular ‘Una senyora de Barcelona’, en homenatge a Josep Pla, admirador de Feliu Elías.

Feliu Elías té tants aspectes diversos en la seva biografia que es fa difícil aproximar-nos en profunditat a la seva figura. Per sort en aquests darrers temps s’ha recuperat una part de la seva tasca malgrat que mancarien reedicions acurades de molts dels seus llibres. Una gran part de la seva obra pictòrica es troba en mans de col·leccionistes privats. Per això resulta imprescindible acostar-nos sense pressa al MNAC i valorar el gran interès d’aquesta magnífica exposició que va acompanyada de diferents activitats relacionades amb la tasca ingent de Feliu Elías.

L'exposició està comissariada per Mariàngels Fondevila i Mariona Seguranyes.

MEDITACIONS VAGAMENT CULTURALS A L'ENTORN D'UNA ARCA RUSSA QUE ENCARA NAVEGA

 

A la darrera sessió del cinefòrum de Tot Història vam comentar la pel·lícula L’arca russa, dirigida per Alexandre Sokúrov, avui ja un clàssic pel que fa al cinema contemporani. Moltes de les virtuts de la pel·lícula van lligades a la part tècnica, al fet d’estar filmada en una única seqüència de noranta-sis minuts de durada, a l’interior del Museu de l’Hermitage, el Palau d’Hivern de Sant Petersburg.

L’argument o, més aviat, el fil conductor, ve donat per la veu d’un narrador desconegut, invisible, acompanyat d’un noble francès que comenta i medita sobre Rússia i Europa. Aquest personatge s’ha identificat amb el Marquès de Custine, que el 1839 va viatjar a Rússia i va escriure llibres de viatges i sobre la seva opinió a l’entorn d’un país europeu en alguns aspectes, però immens, complicat i governat per una autocràcia amb aspiracions, fallides, de modernitat.

La veu del narrador i el seu acompanyant passen en ocasions com fantasmes invisibles pel costat de la gent, persones d’èpoques passades però també visitants actuals del Museu. En d'altres ocasions interactuen i dialoguen amb la gent, amb el servei, amb persones diverses i intemporals. La narració comença un dia d’hivern, amb una carrossa de cavalls que arriba a l’edifici, on un grup de gent sembla celebrar una festa. El pas per les diferents estances ens va situant en períodes diferents de la història russa que no estan, però, ordenats cronològicament.

És una pel·lícula sobre la qual s’ha escrit molt i, per tant, podem recordar que ens ensopegarem amb Pere el Gran, maltractant un ambaixador, amb Cateria II de Rússia, amb el tsar Nicolau I reben les disculpes del Xa de l’Iran a causa de l’assassinat d’un seu ambaixador a Pèrsia, entrem a la intimitat familiar de la família de Nicolau II, destinada, com sabem, a una fi tràgica. Hi ha algunes al·lusions a Stalin, al setge de Leningrad, als mals moments del museu en moments tràgics que empenyen un personatge a construir-se el taüt.

Amb l’apoteòsic moment final, un gran ball acompanyat per la música de Mikhaïl Glinka interpretada per una orquestra impressionant, dirigida per Valery Guerguiev arriba el desenllaç, la gent va sortint del palau per l’escala principal, mentre el narrador, que se’n va per una sortida secundària contempla com l’edifici es transforma en un arca que sura. La simbologia és ben evident, en general s’interpreta el final com si aquella arca contingués la cultura russa genuïna.

No es pot negar el valor fílmic de la pel·lícula, es va fer en poc temps, tan sols amb quatre intents, l’operador va ser un alemany, Tilma Büttner qui, a més a més, sembla que ni ell sabia rus ni el director, alemany. Els actors, poc coneguts per a nosaltres però alguns d’ells molt populars a Rússia, no van assajar abans. L’arca russa és considerada avui com una obra (d’art) única, inèdita, i com una mena de monument de la cultura russa. Va obtenir premis i reconeixements a dojo, després de vint anys continua sent objecte d’admiració. Pel que fa al futur, no podem saber com la consideraran les noves generacions.

Malgrat totes les innegables virtuts de la pel·lícula les dues vegades que l’he vista se m’han obert diversos interrogants, relacionats amb ella mateixa però també amb aspectes controvertits i termes poc clars, com son els de ‘cultura’ o ‘art’ que es present a centenars de definicions. La Rússia que se'ns mostra és restringida, tòpica, els llibres dels grans autors com Tolstoi o el teatre de Txèkhov son molt més il·lustratius per als no experts, encara avui, a l’entorn d’aquesta cultura que ja, aleshores, bevia en fonts europees, franceses sobretot.

La gent, ja no diré humil sinó normaleta, té poc paper o cap, en aquesta narració singular. En el fons ens mostra una història convencional, reis i nobles, esdeveniments puntuals. Alguns comentaristes han trobat la cinta conservadora, pel que fa a l’ètica subjacent però el director no vol pas fer pedagogia. Rússia és un país enorme, fins i tot quan s’ha tornat a desprendre, més o menys, de països que van conformar l’antiga URSS. Putin té trets autocràtics que anguniegen, es diu que els manaies d’aquelles terres han continuat tirant a voler ser tsars, de la mateixa manera que alguns polítics francesos semblen mantenir, en el seu subconscient, un Napoleó.

Un altre tema que avui crec que caldria debatre és el paper dels grans museus emblemàtics, en alguna ocasió he dit una boutade que ha fet empipar alguns coneguts, que aquests museus inabastables acaben per ser ‘zoològics de l’art’. Els zoològics i els museus beuen d’aportacions i manlleus, tenen el seu públic i, avui, s’estan reinventant com poden i els deixen. Veure un museu, per a molts viatgers actuals és, més aviat, passejar-hi i anar a raure davant de la mitja dotzena d’obres conegudes. Tot plegat també lliga amb un consum cultural que ha revifat després de la pandèmia, i amb l’oblit, interessat, sobre el cost medi ambiental dels vols assequibles. No negaré la màgia que produeix passejar per aquests espais i per altres, ni que sigui immergits en les multituds universals que s’hi arriben. Tot ajuda a fer calaix.

Què és la cultura? Què és l’art? Ni tan sols no hi ha una definició convincent i consensuada de què és una llengua tot i que hi ha dogmàtics que no dubten de res. L’art, en tot cas, es mou a modes i tendències i, al capdavall, quan ens ‘eduquen’ ens adoctrinen, fins i tot en temes artístics, cosa que es pot comprovar en moltes visites comentades convencionals, també, o sobretot,  a les dirigides als escolars.

L’arca russa és una pel·lícula que cal veure, una curiositat, amb les seves pretensions, cosa legítima pel que fa als creadors. Té un gran poder hipnòtic però, més enllà de l’entusiasme que ens provoca, obre molts interrogants, cosa que potser és un mèrit. Ètica, estètica i política tenen una gran relació i es retroalimenten, com els bons animals parasitaris, que, en moltes ocasions fan una funció necessària per al sistema. De vegades em venen al cap frases tan filosòficament casolanes com les dels monòlegs de Capri, com ara quan una sogra diu al gendre ‘hem de viatjar, hem de veure mon, que no tenim conversa...’

La mitologia del viatge actual m’inquieta, sembla una mena d’obligació, una necessitat, i quan més ràpid i més coses es puguin visitar, millor, en general, i amb les excepcions que sempre hi ha per a tot. En el fons, L’arca russa, i que no m’ho tinguin en compte els devots de la pel·lícula, és un ‘viatge organitzat’ per elements puntuals, sovint fora de context, de la història russa més coneguda. Recordo que, en algun moment, a Anna Karènina, algú retreu a una mare aristocràtica però amb el palau ple de goteres que no pot fer arreglar per manca de diners, que parli als fills en francès, cosa que devia ser força habitual entre els nobles. No hi ha res prou original, en aquest mon, tots ens copiem i ens deixem influenciar, a no sé que visquem apartats del brogit mundà i sense contactes contaminants.

Totes aquestes meditacions d’estar per casa no volen dir que no m’agradi viatjar de tant en tant, cada vegada menys per motius diversos, o que no m’agradés, i molt, tornar a veure aquesta pel·lícula. Que una cosa ens agradi no vol dir que no tingui els seus riscos i les seves febleses. I que una cosa no ens agradi, en algun moment, tampoc té a veure amb la suposada qualitat del producte. La incondicionalitat, ètica, estètica o política, és un gran perill per al conjunt de la humanitat. O així m'ho sembla.

La cultura (Pi de la Serra)

Cultura rima bé amb literatura,

amb amargura, cura i aventura,

amb pura, caradura i amb censura,

amb futura, obertura i dictadura,

amb captura, paüra i amb tortura

amb pintura, arquitectura i escultura,

amb clausura, tonsura i vestidura,

amb pastura, atura i amb verdura,

amb conjura, cura i musculatura,

candidatura i caricatura,

amb cintura i amb magistratura,

amb criatura, usura i confitura,

amb mesura, amb mesura.

Cultura és una paraula delicada,

tan perillosa com la dinamita,

generalment en manca més que en sobra,

generalment tothom en necessita.

Cultura jo no en faig, jo tan sols canto

cançons de gust dubtós -m'ho han dit a voltes-,

d'altres han opinat que sovintejo

amb certes paraulotes poca-soltes.

Jo crec que la cultura, i que em perdonin,

té més a veure amb gana que amb Beethoven,

si no, proveu d'escoltar-vos la Quinta,

sense ni haver sopat, ni que us estovin.

La cultura és usada pels dos bàndols,

els que la van desfent sense manies

perquè fa raonar i no és rentable,

els campanuts tibats que se la guarden.

No cal que us capfiqueu, us repeteixo,

que abans s'ha de menjar, jeure i pair;

després, ja en parlarem si en teniu ganes,

que ningú s'ha ferit per no llegir.

Més tard diran que sóc contradictori,

què és el que vull dir amb això, vosté mateix,

jo em faig la meva cuina i si li agrada,

si en vol venir a menjar, el convidaré,

jo em faig la meva cuina i si tens gana

i m'ho demanes bé, te'n donaré;

en fi, per un preu que crec raonable,

podràs mastegar un sol, la, si, do, re.

https://www.youtube.com/watch?v=o8HnoUljFBw

RECORDS I EVOCACIONS ARTÍSTIQUES

 

M'he assabentat fa poc de la mort d'Aurora Altisent i he pogut comprovar que, malgrat que els mitjans no li han dedicat grans espais, se n'han fet ressò, la majoria. Durant alguns anys, per Nadal, Reis o Sant Jordi, els seus llibres de dibuixos van ser un regal adient i de bon gust, molt apreciat. Molts dels seus llibres es poden trobar a un preu molt barat, considerant el contingut, a les imprescindibles webs de segona mà i llibres d'ocasió.

He trobat un article amb entrevista, a l'ARA, de Toni Vall i tot just de fa un any. També m'he ensopegat amb una entrada molt extensa, de fa uns cinc anys, al blog del Ricard Fernández Valentí, que, per a mi, és un blog de culte.

https://diumenge.ara.cat/diumenge/aurora-altisent-vida-present_1_4210320.html

https://eltranvia48.blogspot.com/2014/04/recordando-la-figura-y-el-arte-de.html

No cal, doncs, que m'extengui més sobre la vida i obra de l'artista. Va ser una artista que va fer poc soroll, va tenir una vida tranquil·la i ha mort molt gran, això també compta a l'hora de limitar les mitificacions. Per altra banda, no negaré que som un país una mica desagraït i que ens movem a modes i tendències. Quan algú molt gran mor, darrerament, si és molt rellevant, en lloc de dedicar-li un espai nou a la tele es va a la bota del racó de les entrevistes del passat, tipus S(AVIS), Espinàs, Soler Serrano i tantes altres, i, au, ja hem quedat bé.

De fet l'oblit es inevitable i, també, que ens passin per alt notícies rellevants, desaparicions que saben greu i coses així. En alguns articles sobre la mort d'Altisent també feien referència a Paula Rego, gran, però no tant. Creia que en algun moment havia parlat en algun dels meus blogs tant de l'una com de l'altra però he comprovat que no és així. Rego em va impressionar quan vaig conèixer la seva obra, a l'exposició de La Virreina de fa alguns anys. És d'aquelles artistes admirades de les quals segurament no tindria cap quadre al menjador, tot el contrari dels dibuixos d'Altisent.

Sempre, en el cas d'artistes grans, tornar a sorgir la història de les mítiques Galeries Laietanes, que mereixerien un documental acurat. Hi ha dones artistes de totes les edats i totes les tendències però si aneu a una mostra, fins i tot d'art contemporani, amb aportacions col·lectives, les dones encara son minoria escandalosa, i ja no parlo de gent gran sinó de les noves generacions. 

D'Aurora Altisent m'agradaven, fins i tot, el nom i el cognom. El nom d'Aurora sempre m'ha agradat, des de petita, i això d'Altisent en sona a so de campaneta artística, no sé si m'explico. Son sentiments subjectius i difícils d'explicar, ho admeto. Alguns dibuixos d'Altisent ja son història perquè, tot i no ser excessivament antics, hi ha interiors que ja han desaparegut. Al capdavall tot desapareix o desapareixerà, hojas somos en el viento, que cantava Machín.

MEDITACIONS DESORDENADES A PARTIR D'UNA VISITA CULTURAL

 

Ahir vaig fer una visita, amb un grup de gent, gràcies als Amics del MNAC, al Taller Masriera. Fa poc temps que s'hi poden fer visites, tot i que limitades en el temps, i el lloc ha desvetllat curiositat, com sol passar amb els indrets que ens criden l'atenció i que no coneixem per dins. Se'ns va dir que en veure l'interior tindriem un desengany però, per a mi, va ser just a l'inrevés. Té, de moment, el misteri dels interiors abandonats i polsosos, que apleguen històries diverses. Possiblement, d'aquí un temps, sigui un espai d'utilització veïnal i ciutadà, net i modernitzat, adaptat a noves necessitats, en el qual es conservi ja poca cosa del passat.

He tingut la sort de veure indrets diversos abans de la seva restauració o museïtzació. Més aviat he sentit una mena de decepció després, una decepció injusta i contradictòria, és clar, però és que en alguns casos, de l'abandonament s'ha passat a l'excés de visites i de turisme. No serà el cas, ja que sembla que el lloc serà un indret viu i utilitzat però, en tot cas, aquesta pols que tant molesta a molta gent i que es deia que aplegava les animes en pena, haurà desaparegut.

I això que cada vegada soc menys conservacionista, en molts aspectes. El mon ha de ser dels vius, de la gent del present, per  sobre d'un interès patrimonialista que en ocasions fa fer moltes despeses evitables. Una cançó d'Espinàs, de fa molts anys, que feia referència a la necessitat de noves cançons deia: tantes coses hem perdut que el record també cal perdre... Ja hem perdut, de forma inevitable, fins i tot moltes d'aquelles noves cançons que reclamava Espinàs, més enllà de les tradicionals i gairebé folklòriques. 

Un indret al qual vaig entrar, de forma una mica arriscada, quan encara no se sabia com aniria el tema museïtzador, va ser el refugi 307, del Poble-sec. Avui és un lloc molt visitat, net i sense pols, fins i tot uns cartells que donaven instruccions a la gent, sobre parlar poc o no fumar, s'han esvaït. La modernitat demana prescindir de barreres arquitectòniques, aprofitar espais, lavabos en condicions... Fa anys, en un viatge pel nord, vaig poder veure unes coves prehistòriques desconegudes, es trobaven en l'àmbit d'una casa de pagès i, mentre s'esperava que passessin a propietat de la comunitat, deixaven que la família en fes una explotació moderada, amb poca publicitat. Les vam trobar gràcies a uns cartellets rudimentaris que n'indicaven la existència. 

Com que a cada bugada es perd un llençol, sovint, en detriment del pas del temps i les seves petjades, en restaurar espais es perden elements diversos que també tenien interès, en una mena d'intenció, sempre errònia, de 'deixar-ho com era'. Així, amb la moda del romànic, s'han perdut afegitons neoclàssics o barrocs interessants, i tot plegat per mostrar un romànic poc romànic, pedra vista i austeritat espiritual. Les esglésies ja no tenen fum de ciris, per entrar a moltes de les emblemàtiques cal pagar, cosa de la qual no em queixo, tot costa molt de conservar i sembla que això de la conservació és avui un valor indiscutible. 

Els humans i les humanes fem i desfem que dona gust. Fins i tot a nivell humà, es mata de forma massiva i, paradoxalment, la població mundial revifa i augmenta. Les runes sempre tenen el seu què, sobretot per als esperits romàntics i, a l'hora de reconstruir, es prenen decisions diverses lligades a la moda estètica vigent i, també, a la política. Volem que es conservi el patrimoni però a les nostres cases, en general, no parem de canviar rajoles i fer intervencions, no sempre imprescindibles. Conservar les rajoles passades de moda de cuines i banys dels seixanta no ha estat una gran prioritat però després plorem l'abandonament de les rajoles hidràuliques dels nostres avis, substituïdes per pràctics paviments moderns. Ja sé que generalitzo i això sempre és injust. El problema és que restaurar és més car que refer de nou. I, de fet, el Mon Feliç ja predicava allò de què valia més renovar que no pas apedaçar. 

Quan les coses passen de velles a antigues assoleixen un nou valor. Volem bandejar les estàtues i monuments lligats a gent indesitjable però, de forma coherent, hauríem de rebutjar les runes, per exemple, dels grans monuments romans, aquests circs on es matava sense mirament, per exemple. O reivindicar les desconegudes llengües anteriors al llatí imposat. Potser pagaria la pena deixar-ho tot com ho hem trobat, tractar-ho amb un respecte que no sigui excessiu, i no posar-nos pedres al fetge si, en algun moment, un lloc desapareix o cau a trossos o la nostra parla evoluciona de forma barrejada o imperfecta. La iconoclàstia de grups revoltats, siguin del signe que siguin, en contra de temples i monuments, ens espanta quan ens sembla irracional però la justifiquem quan els revoltats destructors no ens cauen malament del tot. 

Avui hi ha molta tirada al modernisme, més enllà del tema estètic, valorable, el turisme modernístic dona molt de rendiment. Els noucentistes, això ja sol passar, odiaven tanta floreta, els enciams simbòlics, sobre els quals ironitzava Rusiñol, i la gent et mira malament si no combregues amb el gaudinisme mediàtic o dius que tanta garlanda cansa una mica. Encara més quan els grans edificis de l'època eren  en molts casos coses de rics i per a rics. La Montserrat Roig, en un dels seus darrers articles, incidia en la dificultat per treure la pols a tanta genialitat imaginativa.

Esgarrifa pensar en la Barcelona miserable que convivia amb la fatxenderia arquitectònica modernista i amb els joiers d'elit, el pare de la imaginària i seductora Mariona Rebull, per cert, pertanyia a una mena d'aristocràcia relativa, la dels joiers. És clar que algunes engrunes sempre hi ha, per als menys afavorits. Les garlandes i d'altres elements van alegrar cases de pisos molt humils, noves construccions, sovint propietat de gent benestant, per llogar i aixoplugar les masses nou vingudes que cercaven esperances i millores. Havia d'arribar el temps republicà per tal que, de forma una mica gasiva però amb bones intencions, es fes alguna escola per als pobres, fins i tot les ordres religioses van instal·lar les seves sucursals entre els desafavorits. 

Avui tot sembla molt més transversal i repartit. L'educació, no sempre igual per a tothom però, al menys, existent, arriba a una gran majoria de gent. O vull pensar que és així. Fa algun temps, en un d'aquests itineraris que proliferen com els bolets quan plou, vaig fer un recorregut sentimental pels indrets de Montjuïc que havien estat barris de barraques i un xicot, de la meva edat, es queixava de que ell no tenia poble on tornar, ja que, amb totes les limitacions, a causa, sobretot, de tenir una família ordenada i afectuosa, recordava la seva infantesa barraquista com a força feliç. De fet gairebe ningú no té poble on tornar, la vida passa i tot canvia i res es com era o com podia haver estat. Quan algú es queixa de la pèrdua de valors em pregunto de quins valors parla i de quan i com eren vigents els valors enyorats. 

M. C. ESCHER A LES DRASSANES, UN MOTIU MÉS PER ANAR AL MUSEU MARÍTIM

 

La Sala Gran de les Drassanes Reials de Barcelona acull, des del 29 d’abril al 26 de setembre de 2021, l’exposició “Escher”, que recull un nombre important d’obres d’aquest artista inclassificable. L’entrada a l’exposició no serveix per visitar la resta del Museu i tampoc no s’inclou en la gratuïtat dels diumenges per la tarda. 

Paga la pena recollir informació sobre aquest autor, abans d’anar a les Drassanes, en l’obra del qual es mostra el poc sentit que té tot allò de ser de lletres o de ciències, excusa que esgrimeixen, sobretot, els de lletres, quan topen amb alguna dificultat matemàtica o geomètrica.

M. C. Escher va néixer als Països Baixos l’any 1898. Ja a escola van copsar els seus dots artístics, va tenir la sort d’anar a parar al sí d’una família afectuosa i intel·ligent. Va rebre classes de l’artista gràfic Samuel Juessurun de Mesquita, assassinat ja gran, amb la seva família, als camps d’extermini i injustament oblidat durant anys. 

Escher viatjaria a Roma, on acabaria per residir, captivat per Itàlia, els seus paisatges i la seva arquitectura. A Itàlia va conèixer la seva dona, Jetta Umiker, amb qui tindria tres fills. Quan el feixisme italià va començar a ser un pes feixuc i el seu fill gran va haver de dur l’uniforme pertinent, la família va decidir traslladar-se a Suïssa, on viurien un parell d’anys.

L’any 1936 va viatjar a Espanya, on el va impressionar la decoració mural de l’Alhambra, repetitiva, geomètrica i acurada, que seria, per a ell, una gran influència. Mes endavant la família es va traslladar a Bèlgica, i el 1941, amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial, s’instal·laria de nou als Països Baixos. El clima holandès, fred i humit, contribuiria, paradoxalment, a fer-lo experimentar i treballar de forma intensiva. Les seves obres mes conegudes son d’aquest període. Ja gran es va traslladar a una residència per a artistes, al nord d’Holanda, on podia disposar d’un bon estudi. Allà va morir, l’any 1972.

L’interès per Escher i la seva obra s’ha incrementat amb el pas del temps, i no ha parat de créixer. Tot i que beu en fonts anteriors desenvolupa a fons una mena d’espais i mons impossibles, que juguen amb la percepció i la perspectiva i ens ofereixen transformacions estranyes, plenes de misteri i de poesia. A nivells diferents l’obra d’Escher agrada tothom, avui. S’ha imitat i fins i tot frivolitzat en alguns casos, i ha tingut un gran pes en camps com la publicitat, en el qual el mateix artista va treballar, o el cinema.

L’exposició ha estat comissariada per Mark Veldhuysen, CEO de la M.C. Escher Company i Federico Giudiceandrea, col·leccionista italià i expert en la figura de l’artista. Aquesta exposició es presenta a Barcelona gràcies a l’acord entre el Consorci de les Drassanes Reials i Museu Marítim de Barcelona, Evolucionarte i Arthemisia, una de les empreses més importants del món en l’àmbit de l’organització i producció d’exposicions, i la col·laboració de The M.C. Escher Foundation.

Amb aquest esdeveniment cultural el Consorci de les Drassanes Reials i Museu Marítim de Barcelona avança en la consolidació de les Drassanes de Barcelona com a equipament cultural emblemàtic de la ciutat, vinculat al seu entorn i amb capacitats per a esdevenir un dels punts de referència de la vida cultural a la ciutat i al país. El Jardí del Museu, amb un molt bon restaurant en el seu interior, es un dels llocs més màgics i agradables de la ciutat, pel meu gust. En aquests dies de calor resulta un indret fresc, amb el seu bonic estany amb el pescador de pops i algunes tortugues residents.

Les més de 200 obres originals ofereixen una retrospectiva dels enigmàtics esbossos i els paradoxals dissenys d’aquest autor, començant pels seus primers gravats i dibuixos realistes inspirats en la natura i el paisatge d’Itàlia. L’exposició incideix en la tessel·lació i en la transformació de figures que il·lustren com la metamorfosi es va convertir en un element del seu art, combinant fantasia i geometria. Escher va crear imatges inesgotables, executades amb un detallisme i una precisió del tot excepcionals, i va arribar a la representació de l’infinit. La comunitat científica internacional ha valorat l’obra de M. C. Escher com un símbol de la interrelació entre art i ciència. Tot i que el seu coneixement de les matemàtiques era principalment visual i intuïtiu, Escher va inventar mons infinits, que no deixen indiferent ningú, amb clars referents a una natura absolutament naturalista però susceptible de transformar-se en inesperats elements abstractes.

L'estatua del pescador de pops, de l'estany, que em té el cor robat, així com una altra de semblant, amb un noi pescant, tenen la seva pròpia història, per cert: 

Al Museu Marítim es conserven dues escultures de nens pescadors, molt semblants, que van ser presentades a l'Exposició de Belles Arts de Barcelona de 1894.

Una d'elles (El pescador de pops) està situada a l'estany del pati d'entrada i va ser realitzada per l'escultor napolità Edoardo Rossi. Mostra un nen assegut en una pedra que tracta de treure's un pop enganxat al seu braç.

L'altra escultura (A Santa Llúcia. Noi pescant) està situada a prop d'un dels accessos. Va ser feta originalment en guix, l'any 1890, i, com que no fou reclamada per l'artista, la Junta de Museus la va fer fondre en bronze. És obra del també napolità Raffaele Marino.

L'adquisició d'aquestes obres es deu a la fama que havia assolit, als darrers anys del segle XIX, l'escola escultòrica napolitana, especialitzada en realisme de caràcter anecdòtic.

CLAUDE MONET I EL SEU ENTORN

 

Michel Bernard (Bar-le-Duc, 1958) és escriptor i alt funcionari en excedència. La seva especialitat literària ha estat l’assaig històric relacionat amb figures històriques franceses, de diferents èpoques, en un ampli ventall, en el qual hi podem trobar des del cantant Charles Trenet a Ravel o Joana d’Arc. En aquest llibre ens acosta a Claude Monet (1840-1926), el conegut i singular pintor impressionista francès. La cultura francesa ha estat molt intel·ligent i eficaç a l’hora de promocionar els seus artistes i escriptors i una gran majoria de gent coneix l’obra del pintor, a banda d’experiències com ara la famosa exposició que vam poder veure a Barcelona, en una modalitat que frega més aviat l’espectacularitat que l’amor a la pintura amb això de passejar per dins dels quadres gràcies a les noves tecnologies.

Els dos remordiments de Claude Monet (LaBreu amb traducció de Ferran Ràfols) està dividit en tres parts que porten el nom de Frédéric, Camille i Claude. Frédéric és Bazille, un bon amic de Monet, també bon pintor i mort de forma prematura en combat, a la guerra franco-prussiana. Camille és Camille Doncieux, la primera dona del pintor, mare dels seus dos fills i que va morir molt jove, amb poc més de trenta anys. Monet en va pintar un trasbalsador retrat en el llit de mort. I la darrera part del llibre, Claude, fa referència al mateix pintor, ja en la seva vellesa, casat per segona vegada i havent assolit el reconeixement desitjat.

L’autor escriu amb llibertat i grapa, no estem davant d’una biografia convencional i els detalls o les diferents interpretacions d’alguns fets s’han de buscar en altres textos. Bernard intenta introduir-se en l’esperit de l’època, en la personalitat del pintor, en la seva relació amb els paisatges, descrits de forma magistral en molts moments. Pel llibre, força coral, desfilen molts altres personatges que formen part de l’entorn professional i familiar de Monet; a banda de Bazille hi trobem pintors com Renoir, Sisley o Manet. Però també d’altres de més diversos, com ara el seu mecenes Hoschedé, després arruïnat i amb la dona del qual s’acabaria casant. Alice Hoschedé, qui va compartir més de quaranta anys amb el pintor, potser mereixia més atenció literària, tot i que aquesta és una apreciació subjectiva.

La mitificació de Camille com a gran amor del pintor pot resultar molt literària però poc realista, considerant la llarga vida de Monet i alguns testimonis familiars. Alice tenia sis fills quan es va casar amb Monet, una filla d’ella, Blanche, es va casar amb Jacques, fill de Monet, mort també de forma prematura. Blanche va ser una pintora interessant, valorada pel pintor, però l’època no era propicia al desenvolupament de les dones, en determinats sectors professionals i artístics. Al llibre hi trobem galeristes, com Ruel, o polítics com Clemenceau, bon amic del pintor.

Hi ha molts temes en aquest text: la natura, l’amistat, l’amor, els límits de l’art o el pes de la història, en aquest cas la història de França, amb l’exacerbat patriotisme francès amb el qual, en general, els escriptors d’aquell país són tan poc crítics. Monet, mirat en perspectiva, va ser un home amb sort, malgrat els seus alts i baixos artístics i econòmics. Va tenir èxit, tot i que no de seguida, una família que li donava suport, llibertat, dones i amics fidels, i la possibilitat de viure en contacte amb la natura, vora paisatges admirables pels quals veiem passar les estacions de l’any com si contempléssim, també, una sèrie de pintures evocadores.

El pas del temps és, així mateix, un dels grans temes del llibre. Alguns fragments poden resultar una mica lents, reiteratius, però el conjunt compensa la lectura. El llibre va acompanyat de làmines amb reproduccions de quatre quadres del pintor, molt rellevants en el text. Avui resulta relativament senzill accedir a la resta de la seva obra i saber més coses sobre la seva vida, una vida que abasta des de mitjans dels segle XIX fins a la primera meitat del segle XX.

Publicat a 'Llegir en cas d'incendi'

SENSE ROBA I AL MUSEU

 

    

Ahir em vaig mirar els dos capítols del documental que ha dedicat Mary Beard al tema del nu, en l'art i no tan sols en l'art. Precisament a l'hora de dinar havíem tingut una conversa familiar a l'entorn de la tendència a eliminar monuments i referències segons manen uns o uns altres o quan, des del present, determinats valors del passat son obsolets o, fins i tot, rebutjables. I d'una cosa ens en vam anar a l'altra i també va sortir el tema del nu, bàsicament el femení, en l'art, però també en la publicitat i el cinema actuals.

Fa temps vaig fer una visita molt interessant al MNAC, ens van explicar com, durant la postguerra, alguns catòlics arrauxats havien atacat quadres del museu que mostraven dones nues, fos amb pintura o amb ganivets. En el present hi ha feministes radicals que han fet el mateix, per motius molt diferents, és clar. En alguns retaules gòtics es pot comprovar com la gent del poble foradava, per exemple, els ulls dels jueus dels retaules gòtics, que ja, d'entrada, tenen en aquelles obres un aspecte lamentable i malèvol. Aquestes agressions, tot i la restauració, son visibles en alguns casos.

El documental de Beard obre molts interrogants. El primer capítol és més convencional però en el segon hi surten imatges inquietants i es plantegen els límits de l'art i de la cultura, dues paraules que apleguen centenars de definicions. Ha d'afectar la censura artistes brillants, però que van tenir comportaments absolutament terribles? Quan parlem de gent del passat, com Caravaggio, això ja sembla que no ens afecta tant, però quan un escriptor o pintor actuals han estat feixistes o abusadors, el tema ja no és tan senzill de resoldre o d'entomar. I un element que incomoda més que no pas d'altres és, encara avui, el sexual.

Un dels objectes artístics dels molts que comenta Beard és el famós Origen del mon, de Courbet. Em va fer riure el seu comentari sobre el fet de què el títol pretensiós té molt a veure en com el mirem, molt diferent seria, diu ella mateixa, si, per exemple, el nom del quadre fos una cosa com ara 'el cony de la Jeanette'. I és que un factor molt important és la sacralització del lloc i els noms que donem als objectes. Aquest quadre va ser vetat a facebook, cosa que tampoc no és estranya, si som una mica objectius, i fem abstracció de l'autor i les seves circumstàncies. Ens agradi o no, i parlo també per mi mateixa, no és fàcil extreure la genialitat de les biografies lamentables. I el lloc fa la cosa. Una Marededéu en un museu no rep culte, és tota una altra cosa que no pas la Moreneta en el seu tron emblemàtic.

En un museu anglès van fer algunes intervencions interessants, experimentals, com ara retirar durant pocs dies un quadre, Hilas i les nimfes, amb la falsa excusa de què era inapropiat. Es va convidar la gent a comentar què els semblava, evidentment els comentaris van ser condemnatoris vers la censura, i es podien llegir molts disbarats i, fins i tot, insults als responsables, comparant-los amb els nazis, una comparació recurrent en els nostres temps. En el quadre és evident que les nimfes son adolescents, gairebé criatures, cosa que, segons com es miri, té uns elements afegits en els quals potser no hi havíem pensat. 

Beard debat en un fragment amb la responsable d'un museu sobre l'obra d'un pintor actual, que va violar les seves filles adolescents, de les quals té dibuixos preciosos. Un tema inquietant, avui, son les representacions d'infants o adolescents nus, cosa que fins i tot en temps mes rancis no provocava el mateix rebuig que en l'actualitat. O la utilització de cossos morts en el mon de l'art. O les representacions plàstiques de persones amb deficiències visibles. Hi ha molt temes en aquests dos capítols dedicats a la representació de gent diversa en pilotes, com en dèiem de forma grollera. La nostra sensibilitat canvia, amb el pas del temps, i la mirada va lligada al nostre present i les seves dèries, manies i dogmes. 

L'art ha estat una excusa per mostrar el cos, en molts casos i, en determinades èpoques, sobretot el de la dona. De la dona jove, blanca, de la societat occidental, ja que d'altres cultures han vist les coses d'una altra manera però de manies i dogmes n'hi ha pertot. La religió ha posat molts condicionants al tema i, en canvi, Jesucrist mort a la creu és un cos nu, de fet, i ens l'hem trobat fins a la sopa, en el nostre context cultural. Un cos nu i torturat, per cert, el sadisme també ha estat un component religiós sacralitzat en molts casos. Replantejar coses que no hem pensat, de tan normals com les trobàvem, és sempre una actitud saludable. En tot cas, aquests son uns documentals interessants, distrets, i que podrien, encara, anar molt més enllà. 

PAISATGES, RECORDS I DECORATS

 

El tema del Gran Cafè, una reconstrucció decorativa promocionada com 'autèntica' és una petita anècdota en el conjunt d'elements, establiments i espais que constitueixen un espai, urba o rural.

Tot i que podem trobar, des de fa anys i panys, informació a dojo sobre l'origen dels nostres carrers, edificis, establiments i monuments, encara hi ha qui ens descobreix, com si fos un secret mal guardat, que, per exemple, el barri gòtic té poca cosa de gòtic primigeni. I encara hi ha qui no ho sap i quan li expliquen, per exemple, en un d'aquests nombrosos itineraris culturals del present, se sent estafat i enganyat. 

En realitat, allò més autèntic de tot és el canvi, el garbuix, l'engany visual. Moltes vegades no podem esbrinar si una cosa ens agrada perquè sempre ens han dit que ens havia d'agradar o perquè hem triat sense condicionaments, cosa impossible, ja que des de casa o des de l'escola bressol ens orienten les preferències. En les meves darreres sortides amb l'escola, a museus i espais diversos, vaig percebre que molts comentaris dirigits a les criatures es podrien considerar, de forma objectiva, adoctrinament estètic sense pal·liatius. 

Hi ha una certa tendència a valorar allò antic, quan més antic, més autèntic. Això, que funciona en els paisatges externs és, a casa nostra, poc respectat en les nostres llars, on la renovació, en general, prima per davant de la restauració acurada. Quan una cosa vella passa a ser antiga, el valor augmenta de forma contundent. S'atribueix a Agatha Christie allò de què el millor marit es un arqueòleg, com era el seu cas, ja que quants més anys fas, més li interesses. 

El conservacionisme, en el passat remot, era gairebé impossible, ja que tot s'havia de reaprofitar i reconvertir. Anem aplegant, avui, restes i ruines, refetes. La moda de la reconstrucció, més o menys veraç, per tal de donar a tot plegat un efecte conjuntat, ha donat pas a la tendència a fer que es noti allò que és 'de l'època' d'allò que no ho és. El concepte d'art, com el de cultura, i tants altres, és espinós, relliscós i impossible de definir d'una forma coherent i universal.

Tot és fals, de fet. Ens ho hem trobat fora de context i els elements antics tenen el valor que els vulguem donar. Els noucentistes abominaven del modernisme, cosa explicable en molts casos, quan l'excés de fulletes i nimfes arriba a aclaparar. Aleshores, però, es pot arribar a ser iconoclasta passat de rosca. L'arquitectura va lligada al nostre present, en el qual, com ha fet tanta gent, valorem unes coses per damunt de les altres.

Hi ha 'estils' que ens semblen més nostres que no pas d'altres, com ara el romànic, magnificat a dojo, o el modernisme rellegit avui i font de calerons turistics. És valora allò que s'identifica amb unes determinades essències pàtries, i a èpoques més o menys glorioses de la nostra història, llàstima que cada dia costa més mantenir l'objectivitat a l'entorn de les glòres passades.

Per deixar una ermita com si fos romànica en moltes ocasions s'han eliminat sense manies elements neoclàssics, barrocs, molt interessants i, potser, més autèntics i tot. La gent del Renaixement, que copiava, a la seva manera, els classics, odiava el gòtic i els seus excessos ornamentals. Amb això de l'incendi de Notre Dame vam saber que allà, com a tot arreu, també hi ha un munt d'afegitons noucentistes. 

Quan jo era jove hi havia una idea generalitzada, entre gent que remenava les cireres culturals, de què la Sagrada Família s'havia de deixar com estava o, en tot cas, continuar-la en un estil modern, com feien els antics, que començaven els temples amb el romànic i els acabaven, segles després, amb el barroc o el que fos. Quan el projecte va començar a rajar l'opinió va anar canviant, de forma progressiva.

Els afegitons i canvis diversos, quan van passant els anys, es van integrant en el conjunt i ja no podem diferenciar-los del context, a no ser que algú d'aquests que ens descobreixen la sopa d'all ens torni a explicar  que son posteriors. Posteriors no sé ben bé a què, perquè els edificis, com les nostres llars, van canviant, es van restaurant, renovant, o es deixen caure, de forma constant i irreversible.

El romànic reinventat va estendre l'amor a la pedra vista, cosa que, com vaig escoltar en una ocasió a un professor molt bo d'història de l'art, si la gent que va fer aquestes construccions les veiés ara, pensaria que som una colla d'arreplegats. Moltes d'aquelles construccions, també en el gòtic, eren acolorides, en molts casos per dins i per fora, com ho eren determinades estàtues de marbre del passat més remot. La pèrdua de la pintura ens ha fet admirar la suposada sobrietat d'allò que ha suportat el pas del temps i les malvestats humanes.

Un altre tema inquietant és quan un espai esdevé simbòlic. Aleshores es destrueixen temples, esglésies, monuments dels uns o dels altres. Fer judicis de valor sobre si una cosa té o no qualitat o paga la pena conservar-la a tot preu acaba per ser un tema espinós. Tot depèn. Dels recursos, dels gustos del present, dels interessos econòmics... 

Tot és autèntic i no ho és, a la vegada. Molta gent que va veure construir l'Eixample enyorava l'antiga ciutat entre muralles, gairebé rural. El que sol passar a la història i a la modernitat, no ens enganyem, és el paisatge dels rics, del poder, colisseus romans, temples, esglésies diverses, cases senyorials, gratacels encarregats pels qui tenen calerons. La barraca del pobre no sol subsistir enlloc, de vegades se'n reconstrueix una, fa pintoresc. Al capdavall, però, tot és de tothom o així ens ho volem creure. Per això paguem una pasta per anar a veure edificis modernistes en els quals mai vam viure ni viurem, la gran majoria.

Ens movem enmig de decorats orientats a fer que els valorem i apreciem. Cada generació té els seus referents estètics, aquells que surten als manuals educatius o aquells que determinats professors de prestigi ens han dit que eren els bons. Pla, tan cínic, tan lúcid, deia que un pagès de l'Empordà, aleshores en quedaven alguns més, s'estimava molt més posar una finestra d'alumini al mas que no pas conservar la gòtica, més o menys original.

Tot, antic, renovat o kitsch, forma part del nostre imaginari sentimental, de la nostra vida. I tan admirable pot ser, per algú que hi ha viscut i que n'ha estimat l'entorn, un pis petit de barri barat dels setanta com la Pedrera. Que, per cert, no va agradar gens, en el seu moment, ni als qui la van encarregar ni a la gent normaleta de l'època, que feia molta broma sobre el tema. Avui t'ha d'agradar Gaudí, en bloc, sí o sí, i si vols matisar la valoració majoritària et miren malament, o gairebe. Montserrat Roig, fa molts anys, en un dels seus articles a l'antic AVUI, incidia en el tema del poc que el modernisme, i, en concret, Gaudí, tenien en compte coses com ara la dificultat de la neteja i l'acumulació de pols que comportaven determinades edificacions magnificades. És clar que per aixo ja hi ha la gent, de vegades subcontractada, i dones la majoria, de la neteja. 

Els anys m'estan tornant menys conservacionista, no hi puc fer més. Per damunt de l'art i de la història del passat, tan malmesa, tan ambigua, tan impossible de copsar de forma objectiva, hi ha el present i la gent del present, les seves necessitats i la seva vida. Sóc conscient de dir una boutade, però, si fos possible aixoplugar rodamons, refugiats i gent que viu al carrer en un edifici gòtic, modernista o el que sigui, estaria prou bé. O posar aules escolars a dins dels espais turístics de tota mena. Res no és com era ni ho pot ser. I si fa falta construir un hospital i s'ha de fer damunt d'unes restes emblemàtiques, doncs potser que no ens fem tant els 'estupendos'. 

De tant en tant, de forma una mica atzarosa, va com va i depèn del carisma dels qui enceten el tema, es produeixen protestes populars destinades a voler conservar això o allò. En alguns casos que he viscut, fins i tot quan els poders públics cedeixen, els debats sobre què s'hi ha de fer, allà, son llargs i complicats perquè cadascú tira cap a casa, cap als seus interessos veïnals, partidistes. Ens queixem dels polítics, és fàcil fer-ho i hi ha motius, però, al capdavall, d'alguna manera, tan imperfecta com es vulgui, els hem triat i, en tot cas, son un mirall una mica augmentat i estrafet de nosaltres mateixos. 

EVOCACIÓ DE RAMÓN ACÍN, PINTOR, ANARQUISTA, PEDAGOG I MOLTES COSES MÉS

Aquests dies sembla que no et puguis escapar del tema principal. No entraré a fer valoracions polítiques, tan sols constatar que sovint em sento tractada com una criatura a la qual cal renyar, castigar, advertir i educar. Ja tinc una edat i que això ho faci gent de la generació dels meus fills o una miqueta més gran em fa certa angúnia.

Afortunadament, enmig de l'apocalíptica temàtica piconadora, espigolant per la televisió es poden trobar algunes perles, en alguns casos son perles repetides, però se'ls perdona la insistència considerant el context. A la segona cadena fan des de fa temps un programa interessant, que em miro quan puc, Un país mágico. El presentador és un senyor que fa jocs de mans, com és lògic també promociona la seva feina, però ho fa amb moderació, després d'haver-nos passejat per diferents indrets hispànics, de forma acurada i respectuosa. 

Avui hi ha molta gent que viatja a les antípodes. Viatjava, és clar, quan es podia. Però que potser no coneix indrets propers, molt interessants o poc promocionats, si no és que hi té família o coneguts. Ahir la ciutat triada al programa era Osca, lligada en el meu imaginari a allò del rei Ramir i els caps tallats, un fet que té molts aspectes llegendaris, tot i que pots estar a l'indret o se suposa que va passar tot plegat i contemplar l'original del famós quadre de Casado del Alisal que va forjar el nostre imaginari infantil. Una meva tieta en tenia una reproducció de mida moderada, penjada a la saleta, amb d'altres estampes igualment alegres.

Osca és una ciutat meravellosa, una petita joia, tinc pendent tornar-hi, tan sols hi he estat de passada. Però més enllà de la ciutat i els seus voltants es va parlar d'un seu fill il·lustre, molt recordat però jo diria, i no sóc l'única, que poc conegut més enllà de la seva terra. Parlo del pintor Ramón Acín, Pintor, escultor, periodista, pensador, pedagog i anarquista. Un home compromès amb el seu temps, amb la seva terra, amb l'art i amb la gent. Aquestes odioses comparacions han fet que algú el titllés de Lorca d'Aragó però això és absurd, també podria ser Lorca l'Acín andalús.

El pintor havia nascut l'any 1888 i va dur una vida interessantíssima, activa i compromesa. En el moment del cop d'estat va anar amb d'altres a cercar armes per defensar la ciutat i la República, però li van dir que tot estava controlat. L'endemà van entrar els nacionals, ell es va amagar però en escoltar com maltractaven la seva dona, Conchita Monràs, es va entregar. Va ser afusellat i disset dies després van afusellar la seva dona. Les seves dues filles, encara adolescents, van anar a viure amb uns oncles, van estudiar i es van intentar adaptar a la nova situació, fins i tot la gran, que es deia Katia, es va haver de canviar el nom per Ana María. 

Katia va ser una dona molt activa, amb relacions amb Catalunya, va estudiar durant un temps en una escola de Barcelona i es va llicenciar en Belles Arts als setanta anys, també a Barcelona, en l'especialitat de gravat. Durant els seus quinze darrers anys va fer una obra plàstica de gruix. Tenia un estudi a Altafulla. Va fer una vida activa i feliç, malgrat els mals records, reivindicant la figura dels seus pares en tot moment. Va morir l'any 2004, la seva germana Sol havia mort el 1998, havia escrit poemes remarcable, alguns dels quals publicats en un volum gràcies a Ana Maria Moix, per cert.

La pintura de Ramón Acín és original, intensa i absolutament homologable a qualsevol altre pintor del seu temps, d'aquests tan coneguts i valorats, sobretot si son francesos. M'agradaria que el MNAC o CaixaFórum aconseguissin donar-nos a conèixer en profunditat l'obra d'aquest pintor, assassinat de forma injusta i absurda i que em fa pensar en allò que algú va dir quan van tallar el cap a Lavoisier, que costaria molt de temps aconseguir un cap igual. I  també la de la seva filla, Katia. 

Osca té un bon museu històric i una fundació dedicada al pintor. Paga la pena que els interessats espigoleu per la xarxa, on trobareu molta informació sobre Acín, la seva vida i la de les seves filles. Sobta i neguiteja pensar en el poc que sabem d'ell, en general, pels nostres verals, amb poques excepcions, car sempre hi ha gent encuriosida i compromesa amb l'art i la història. Osca té moltes meravelles, entre les quals la seva catedral, tot i que el retrobament amb la polièdrica i admirable figura de Ramón Acín ja justificaria la visita.