14.1.10

Pagines viscudes: vellesa, mort i malaltia a la nostra desinfectada vall de llàgrimes



Diumenge pel matí vaig tornar al centre hospitalari on la meva mare va romandre gairebé un any, en fa ja més de dos. Tot estava igual, més enllà del fet que al recinte, situat en el que devia haver estat una gran torre amb jardins en d’altres èpoques, s’hi estan fent moltes obres, menjant-se jardí, endegant uns edificis universitaris que faran imprescindible el trasllat del centre, cosa que fa anys que sembla imminent però que es va allargant força. Molta gent de la meva edat o fins i tot més jove ha viscut experiències semblants, encara que per als no iniciats, resumiré la meva història personal, vulgar i semblant a moltes altres. El meu pare va estar malalt un parell d’anys, no vam tenir massa sort amb la metge que li va tocar pel seguro i que mai no el va venir a veure a domicili en cap moment. Malgrat que el procés va ser llarg, va poder estar-se a casa, la meva mare encara es trobava bé i a  més vam contractar l’ajuda d’un senyor peruà que ens venia a ajudar una estona pel matí i una altra al vespre. Com que el meu pare tenia una pensió lleugerament més alta que els mínims establerts, no vam comptar per a aquest servei amb cap ajuda, però això és el de menys, car per a aquestes circumstàncies són els diners. El meu pare va poder morir al seu llit i, de fet, tot plegat ho vam viure amb una certa naturalitat resignada i amb una certa pau, malgrat les circumstàncies.


La meva mare va tenir un infart, que el metge de medicina general, un bon professional, amable i competent, va detectar de seguida. Li van tractar i es va posar més o menys bé. Al cap d’un parell d’anys va començar a patir algunes hemorràgies lleus i se li van programar una sèrie de proves per anar mirant d’on li venia. Un dia va tenir una hemorràgia forta i vam anar a urgències al Clínic, un d’aquests no-llocs tan conegut de tothom. Era càncer, s’havia d’operar aviat i vam començar amb el calvari divers de proves i provetes, imagino i vull creure que inevitables, malgrat que la meva mare ja tenia més de vuitanta anys. Va venir a viure amb nosaltres, aleshores, i l’operació li van fer el mes d’agost, amb un Clínic sota mínims. Vam passar per tot un rosari de proves i especialistes, als quals cada vegada, malgrat les informatitzacions, s’havia de tornar a explicar tot. Vam trobar gent excel·lent, gent indiferent i gent desagradable, de tot hi ha a tot arreu i a totes les feines. En general, ara que m’ho miro en perspectiva, diria que el balanç humà és bo, però sempre vaig trobar a faltar una persona de referència que ens orientés des d’una visió general del tema i que ens conegués. Bé, tal i com està el món, admeto que és un privilegi comptar amb bons hospitals, així que no em queixaré massa. No entraré tampoc en el tema dels molts papers que et fan firmar abans de fer-te segons quines proves per curar-se en salut. De fet, en el cas de la gent gran, dubto que ningú hi posi massa pegues, fins i tot dubto que massa gent es llegeixi la lletra petita. Res a dir, és molt humà, també a l’escola vam acabar demanant papers per sortir al parc de la cantonada, així va el món avui.


La meva mare ho va passar molt malament amb l’operació però es va refer una mica i va tornar a casa. Aleshores li van programar radioteràpia. La mama tenia dolor, li costava desplaçar-se, però vam fer tot el que ens deien. En mig del tractament de radioteràpia va patrir una embòlia, amb la qual cosa el tema va quedar interromput i vam tornar al Clínic. Allà ens hi van tenir uns dies i després ens van enviar a un centre que hi ha a la Bonanova. És un centre de recuperació i estada, un d'aquests centres sòcio-sanitaris i va estar força bé, en una habitació individual, durant un temps sense coneixement i menjant a través d’una sonda nasal. Com que no millorava, dos mesos després ens van enviar a una planta on es troben els irrecuperables, allà les habitacions són de quatre persones i les condicions resulten ja més precàries. La meva mare tenia alts i baixos, però havia d’estar al llit i no la podien ni asseure, encara que en algunes ocasions ho van intentar, com també donar-li alguna cosa de menjar per la boca, així que va acabar menjant de forma definitiva per la sonda nasal. En ocasions tenia el cap molt clar, encara que no sé exactament si era o no conscient del seu estat. El personal era correcte i amable, fer aquesta feina ja té un gran mèrit. Imagino que no deu ser una feina massa ben pagada, el cas és que la gran majoria d'auxiliars eren de procedència estrangera, hispanoamericana sobre tot i que en alguna ocasió hi va haver tímides protestes per causes laborals. Podies parlar amb la doctora si demanaves hora, i també passava regularment visita. El fet és que la meva mare no podia tornar a casa en el seu estat i jo, que encara treballava, pujava cada tarda a donar-li el sopar, per via nasal, ja que per les circumstàncies dels malalts d’aquella planta, el personal és insuficient i l’ajuda dels familiars resulta gairebé imprescindible, sobre tot comptat amb el fet que hi ha gent que no té família, que els parents treballen o que viuen molt lluny. La meva mare va morir allà una matinada d’octubre, sola pel que fa a la família, feia gairebé un any que hi érem.




Vaig tenir molta sort amb les altres persones que compartien amb la meva mare aquella habitació, aquest tema també depèn de l'atzar, com tants d'altres. En aquestes circumstàncies es fa necessària la solidaritat, si algú arribava tard un altre s’encarregava de donar el menjar a la veïna, per exemple, com també d’avisar el personal en cas de problemes. Les altres tres senyores que van compartir aquell temps amb la meva mare encara viuen, ja que dues tenien alzheimer i l’altra demència senil, i el seus problemes psíquics són molt més grans que no pas els físics, que, és clar, també es van agreujant. Hores d’ara penso que és una sort no assabentar-te ben bé del teu estat ni de la teva situació. La meva mare fa dos anys que va morir, així, doncs, aquestes famílies porten més de tres anys pujant cada dia al centre, de vegades matí i tarda.




De vegades, quan es parla, per exemple, del tabaquisme, s’incideix molt en el tema de la despesa hospitalària, però es parla poc d’aquestes llargues vides sense horitzons. Ah, que bonic veure una iaia de cent anys nedant en una piscina, fins i tot comptant amb el fet que no té el cap massa clar! Quin gran exemple! Com ens anima la possibilitat de romandre en acció fins a la centúria i després, com en el vers de la terra de Xauxa, morir de manera  ràpida i asèptica: i quan ja som a la vora de les portes de la mort, ve una febre, un atac fort, i bona nit i bona hora! De vegades es diu, alegrement, que la mortalitat ha disminuït pel que fa a un tema o a un altre. Però la mortalitat no pot disminuir, si som seriosos, car tots hem de morir, més o menys tard. De vegades, quan expliquen que hi ha hagut x morts menys a causa del càncer de nosequè, em venen  ganes de preguntar de què s'ha mort la resta o de que s'acaben morint i quan, els qui van superar un tema greu. Es creu, en general, per part de la gent més jove, ja que aquests són els dogmes del nostre temps, que tot s’arregla fent testament vital i amb morfina, però les coses no són tan senzilles i, en tot cas, hi ha molts supòsits diferents i també molts professionals diferents, la sort hi fa molt, en segons qui et trobes pel camí. Encara més, hem perdut aquell metge de referència que, en temps dels meus avis, venia a casa sovint, coneixia la família i  no tenia massa pressa per marxar. Existien aleshores recursos a l’abast dels humils, com ara les igualas, potser eren poc ortodoxes, però funcionaven en una època en la qual la medicalització no era tan aclaparadora com ara. De tota aquesta època de la mort i malaltia dels meus pares i sogres, que ara em sembla ja una mica llunyana i boirosa, n’he sortit amb una mena de prevenció en contra d’hospitals i metges, o, més aviat, en contra del sistema, car reconec que de gent n’hi ha de tota mena i que, en general, priva més l’amabilitat i la comprensió que no pas el mal rotllo.


Fa poc un parent llunyà va morir. Tenia més de noranta anys, feia temps que no estava bé i anava passant de tant en tant per aquests calvaris intermitents d’ingressos hospitalaris diversos. Va patir una crisi respiratòria i la seva dona va avisar a urgències. Ella sempre havia tingut la dèria que morís a casa, però el metge d’urgències, un jove convençut, va insistir en ingressar-lo. Què havia de fer? Es també una senyora molt gran, d’aquestes que creuen que hem de fer tot allò que els metges manen. L’home va morir al passadís de l’hospital, sol, esperant habitació. Aquest exemple és recent, però en podria explicar molts d’altres de semblants. Ah, conservar la vida al preu que sigui, engreixar la maquinària de proves i provetes fins a extrems surrealistes i gairebé inhumans, vet aquí on hem vingut a raure...  Els metges, en general, no ens coneixen massa, la qüestió de la medicina familiar encara està per arranjar i ens encarem en aquests processos amb tot un rosari de desconeguts i desconegudes que fan el que podem i que segurament també pateixen tota mena d’incomprensions diverses moltes vegades. Ja que, quan no estem bé crèiem, en general, que som els únics en patir i que mereixem una gran atenció individualitzada, perquè tendim a l'egoisme més cantellut i egòlatra.


Avui ens mostren un món estrany, on sembla que si et cuides arribaràs a vell en condicions positives. Ens mostren ridículs avis balladors i viatgers, senyores amb arrugues estirades, estudiants esforçats i jubilats que segurament no utilitzaran els seus estudis per a res pràctic ni remunerat en acabar-los. Si fas treballar el cap, trigaràs en perdre’l. Si fas esport, restaràs àgil i en forma. Ah, quin estrany miratge ens venen i amb quina fe ens ho creiem tot. La vida s’allarga, sí, ningú no en dubta. Però s’acaba i sovint no s’acaba bé. Més aviat no acaba mai bé. No entenc que hi hagi tantes queixes sobre la despesa mèdica que generen, per exemple, el tabaquisme o els accidents de trànsit, i tan poques sobre la realitat d’aquests llargs períodes de decadència inevitable que també, m’imagino, resulten caríssims. No entenc que siguem tan liberals i moderns amb coses que abans eren dolentíssimes, com ara l’avortament, i que, en canvi, s’insisteixi en allargar-nos la vida a qualsevol preu, per tal d’engreixar estadístiques de perspectives de longevitat. Vaja, que em vaig fent grandeta i se’m posen els pèls de punta quan hi penso, encara que no vulgui. No s’hi val dir que podrem decidir, segurament no podrem decidir res quan tinguem, ja, el cap a tres quarts de quinze. Admeto que tot plegat és un problema de farts, de massa tips,com deia el meu pare. A una gran part del món que ens envolta tenen d’altres prioritats immediates... I, de fet, si sóc una mica objectiva i recordo el que la meva mare va passar quan jo era jove, amb dos avis malalts a casa, admeto que les coses, segons com es mirin, han millorat molt i molt. Però també em sembla que, amb les mateixes despeses, que són moltes, podrien anar encara més bé, sobre tot pel que fa al tema humà.







11 comentaris:

Galderich ha dit...

Toques un tema molt delicat perquè tota idea clara a la que rasques una mica i hi poses l'experiència personal trontolla.
És curiós com, també em dec fer gran, cada vegada m'intriga d'una manera diferent el final de la vida. No com un exercici mental sinó com una cosa més profunda (i no parlo de religió en aquest cas).

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Reflexió realment interessant.
Dubto que "la societat" d'avui admeti la naturalitat de la cançó de Brel.
La pregunta insistent: de què es parla en realitat, de viure o d'existir més anys?

F.Puigcarbó ha dit...

que puc dir, Ja ho has explicat tot. Darrera la sogra (demà fa un més que la torno a tenir ingressada) he vist de tot quan am etges, infermeres, tractaments...
Va ingressar una dona igual que ella que no tenia a penes res i en quinze dies per un error en la medicació l'han enviat a l'altre barri, dilluns es va morir. Normalment ajuden a curar però a vegades tambe erren i clar, ja se que errar es d'humans, però hi ha feines i feines on la consequencia dels errors és molt diferent. Es diu que els dels arquitectes es tapen amb flors, i els dels metges amb terra.

Montse ha dit...

Júlia, quanta raó que tens!

antoni ha dit...

Reflexions acurades, mesurades, i força certes. Una mica pessimistes, si em permets el mot, amb tot.
El problema dels metges (i de les infermeres també, encara que elles tendeixen a no reconèixer-ho tant, possiblement amb part de raó) és que a les facultats no ens ensenyen a tractar malalts sinó malalties i que l'aprenentatge de la relació humana (pràcticament impossible per altra banda en els grans monstres hospitalaris com el Clínic o la Vall d'Hebró) només és possible amb el temps i, deixa-m'ho dir així, a garrotades.
De totes maneres, crec que encara tenim idealitzada la imatge del metge de fa uns anys, el que venia a casa i exercia en molts casos més de confessor i bruixot que no de professional amb base científica.
La medicina s'ha convertit avui en un exercici complicat. Hi ha molt de defensiu en tota la paperassa que et fan signar per les proves, però també hi ha el convenciment que les decisions han de ser compartides i informades. Aquest és un tema complex, com el dels errors mèdics, que lluny de ser avui en dia considerats com "inevitables" ens fan buscar formules i mètodes per evitar-los.
En fi, no busco justificar res ni ningú, perquè no puc menys que donar-te la raó, com gairebé sempre, en aquest magnífic exercici de reflexió que ens has regalat.

Júlia ha dit...

Galderich, quan t'hi acostes més, t'interessa més, he, he.

Júlia ha dit...

Doncs no ho sé, Xiruquero. Admeto que ens aferrem a la vida de forma estranya, per això cosa saber què caldria fer en casos dramàtics, quan l'afectat no pot decidir res.

Júlia ha dit...

Francesc, en general tenim massa fe en els professionals del que sigui. Potser ha de ser així, altrament les nostres inseguretats encara serien més insuportables.

Júlia ha dit...

Gràcies, Montse.

Júlia ha dit...

Antoni, crec que això són coses que no es poden ensenyar, com tampoc a les escoles de mestres poden ensenyar a tractar els infants, ja que els qui ho ensenyen tenen els mateixos defectes que els ensenyats i són també diversos i variables.

Sobre els metges d'abans, si tenies sort eren d'aquest estil, però he d'admetre que també hi havia prepotència i gent molt aprofitada, al cap i a la fi estudiar era una opció molt i molt minoritària, de privilegiats, i això de vegades es notava molt en el tracte amb els 'doctors'.

Això de la base científica, fins i tot avui és discutible, crec que també s'hi té massa fe i la medicina no és una ciència exacta com gairebé cap.

El pitjor penso és el que dius, aquests grans centres laberíntics i excessius i la manca d'una medicina propera, però tot tendeix a això, els grans centres comercials, les grans universitats, fins i tot els grans blocs d'habitatges. Tot tendeix a convertir-nos encara més en formiguetes obedients i resignades. De tota manera he de dir que he trobat gent excel·lent, com explico, també. I en tot cas, tots no som sempre igual ni de la mateixa manera, tenim moments i temporades i això també es reflecteix en qualsevol feina.

Sobre els errors mèdics, avui més o menys es reconeixen, en d'altres temps es tapaven 'descaradament' i el corporativisme era molt més contundent. I sobre això de fer firmar papers, em sembla bé que les decisions es comparteixin si t'ho expliquen bé, però sovint es converteix en un tràmit burocràtic tot plegat.

Els humans tenim moltes limitacions i alguns més que uns altres, ep.

La mostra més evident de la imperfecció mèdica és que els metges també emmalalteixen, pateixen i moren. El mateix pel que fa a l'educació, els mestres també tenim fills 'mal educats'.

M. Antònia ha dit...

És molt trist quan un familiar pateix, es fan coses que no se sap on van, no s'hi veu sol·lució, sols dolor i record del fet i del no fet.
El tema de la mort, és dur i crec que cap humà el sap resoldre. No es sap dir "prou", es té por, una por interna que no es controla. No sé si en cultures diferents a la nostra passa el mateix.
Qui i quant s'ha de dir PROU? perquè una persona deixi de patir.
He patit això en persones desconegudes, nens i grans i no ho oblidaré mai, ho tinc en el record, però no tinc la sol·lució a la pregunta.