IGNAZ SEMMELWEIS I EL SEU CALVARI

Avui el google recorda la figura, poc coneguda, em sembla, fins ara, d'Ignaz Semmelweis (1818-1865). No sabia res d'aquest metge hongarès fins fa, com qui diu, quatre dies, gràcies a la lectura del llibre del doctor Sitges-Serra que comentava fa poc. La vida i la trajectòria professional d'aquest metge resulta inquietant, mostra la vanitat de l'oficialitat mèdica i científica, va patir tota mena de menyspreus i va acabar perdent la salut, física i mental, per morir abans dels cinquanta anys. Aconsello fer un volt per les referències habituals que es poden trobar a internet. 

El més curiós és que no parlem de l'Edat Mitjana, sinó del segle XIX, i els seus detractors no van ser la Inquisició sinó l'estament mèdic amb poder i prestigi. Coses que avui ens semblen evidents no ho eren gens, en aquella època, malgrat els avenços científics en progressió. Però costa d'entendre el  tancament mental de gent suposadament entesa en el tema. Avui hi ha una devoció una mica cega per la medicina moderna o la ciència, els dogmes del nostre temps van en aquest sentit i, admetent que a totes les professions es troba gent de tota mena, la vanitat i fatxenderia científica i mèdica -i no voldria barrejar les dues coses, que poden anar juntes o separades- resulta, sovint, inquietant, per la manca d'humilitat davant la història i la incertesa del coneixement.

Quan més saps més saps que no saps i, de vegades, les intuïcions de gent normaleta tenen més sentit que determinades evidències, manipulades per estadístiques que no podrem comprovar, llistes de números i la resta. La veritat absoluta no existeix, en cap camp, i podríem fer una llarga llista de certeses que s'han mostrat poc certes, amb el pas del temps. Un exemple, entre tants: de vegades la gent fa broma amb això de què es deia que la masturbació produïa ceguesa i coses semblants, però això no s'ho va inventar el poble, es pot trobar a manuals seriosos i fonamentats escrits per gent molt respectada en el seu moment.

Avui podem recordar Semmelweis i reconèixer les seves aportacions però el pobre home va passar un veritable calvari i ho va perdre tot, en l'intent inútil de fer evident l'evidència.

SERVITUDS MÈDIQUES I DOGMES PRESCINDIBLES

Antoni Sitges-Serra (Barcelona, 1951) és catedràtic de Cirurgia de la UAB i cap del Departament de Cirurgia de l’Hospital del Mar. Ha tingut diferents càrrecs professionals, ha publicat centenars d’articles científics i gairebé cent llibres. Va publicar articles a El Periódico des del 1997 al 2017, és fundador i vicepresident de Federalistes d’Esquerra, una associació cívica partidària de la reforma federal de la Constitució Espanyola i ha escrit llibres de poemes i anecdotaris. És, doncs, una d’aquestes persones de gran cultura i interessos polièdrics, una espècie que avui sembla en extinció, la dels savis de cultura científica i humanística a la vegada, amb curiositat constant i esperit crític.

És estrany que aquest llibre, Si puede, no vaya al médico (Debate), no hagi provocat debats espinosos a l’entorn dels molts temes que toca, relacionats amb la pràctica actual de la medicina. Hi ha moltes idees, pràcticament revolucionàries al llibre, que posen en quarantena molts dels tòpics admesos a l’entorn de la malaltia i la salut. Com ara la pressió a l’entorn de la innovació al preu que sigui, que sovint comporta riscos innecessaris per als pacients, o fins i tot la mort prematura, a més d’una despesa inútil i que afavoreix un munt de fatxenderia amb vernís suposadament científic. Hi ha molt d’això que en diuen avui postureig en el món de la medicina. I en molts altres, és clar, però els riscos són d’una altra volada. L’afany de protagonisme i de guany econòmic ha generat situacions dramàtiques, més o menys maquillades, de les quals Sitges-Serra ens n’explica molts exemples.

La medicina, determinada medicina, és avui un negoci, lligat a interessos comercials, dels grans laboratoris, però també a la conveniència política d’assolir clientelismes. Així, per exemple, s’han tornat obligatoris els cribats, gairebé inútils, a l’entorn del càncer de mama o de pròstata. Hi ha corrupteles conegudes, i no tan sols pels metges, qui més qui menys ha sabut casos a l’entorn de les comissions i regals acceptats a canvi d’introduir medicaments no sempre contrastats, al capdavall tenim molts visitadors mèdics a prop nostre. També, qui més qui menys, ha tingut notícies sobre articles escrits per negres a sou, destinats a engruixir currículums i, sovint, condicionats pels grans laboratoris.

Trobem aspectes inquietants, en camps com ara la medicina destinada a la dona, que en un determinat moment va produir problemes de gruix amb tractaments destinats a endarrerir la menopausa. Tenim el cas de les mamografies inútils, o el tema de la cirurgia estètica promocionada, així com l’afavoriment social de l’endarreriment de la maternitat, que comporta riscos però que també provoca guanys a través dels tractaments in vitro.

Un altre aspecte de l’excés mèdic es l’allargament de la vida, a tot preu, l’excessiva medicalització i hospitalització de la gent gran o les intervencions excessives a edats en les quals l’expectativa de vida, i de vida digna, és inexistent. Qui més qui menys ha viscut situacions d’aquest tipus en el si de la pròpia família. Sitges-Serra ens colpeix perquè dóna una veu autoritzada a moltes coses que havíem intuït, a través de l’experiència vital, nostre o de gent propera. Les veus sàvies i fonamentades, amb coneixements professionals, sempre ajuden a reblar les nostres conviccions.

Vivim malament amb la mort, avui. Paradoxalment, però, vivim molt millor que els nostres avantpassats però això no ens consola. Anar al metge quan no cal, quan no tenim símptomes ni malalties evidents, no fa res més que col·lapsar els sistemes sanitaris, avui un pou sense fons. Cada capítol d’aquest llibre ofereix un munt de possibilitats de reflexió sobre els dogmes del nostre temps i les seves corrupteles, que suren en tots els camps professionals, però que en el sanitari son més lamentables. La formació dels nous metges és tot un repte, i no va pels camins que caldria. Es menysté la praxis que funcionava bé, a la recerca d’aquesta sacralitzada innovació tecnològica. Sitges-Serra incideix en els pros i contres de la medicina pública i privada, i tot i que es manifesta a favor de la pública també en critica les mancances i limitacions. És aquest un llibre imprescindible, va més enllà del tema central, ja que aplega moltes referències culturals de tot tipus i defensa la necessitat d’una formació humanística al costat de la formació estrictament mèdica.

No s’ha d’estar pas d’acord en tot el que planteja el llibre. Les referències al feminisme o a la gent jove d’avui potser mereixen matisos més acurats. En ocasions sembla, així mateix, tot i que no es digui ben bé així, que el metge d’abans tenia uns valors que s’han perdut, però els qui ja tenim tants o més anys que l’autor hem conegut professionals de tota mena, i sabem que la formació d’abans tenia moltes mancances, malgrat la població minoritària que accedia als estudis universitaris. Existia en alguns metges l’afany pel guany, amb d’altres paràmetres i en d'altres contextos, i la professió mèdica, en ocasions i segons on, estava excessivament sacralitzada i era intocable. És possible també que els independentistes se sentin al·ludits amb algunes referències a l’entorn de com aquest tema ha perjudicat l’atenció deguda a la sanitat.

Però això son detalls sense importància, en el conjunt d’un llibre excel·lent, crític amb el que cal i defensor d’allò que funciona. Estem davant d’un sistema que cal canviar i, per això, calen professionals amb ètica i valors evidents, capaços d’entomar reformes serioses i endegar controls que evitin disbarats i corrupció. Però cal que els consumidors de salut no ens deixem entabanar per les novetats, fent demandes absurdes o creient de forma devota que les revisions excessives, o les proves de tot tipus, ens faran longeus o immortals. Estem ara vivint una situació complexa i molts dels factors de la nostra mala educació es palesen de forma evident, com ara l’exigència de proves inútils o l’assistència als serveis d’urgència, sense necessitat.

És aquest un llibre per tenir, consultar i regalar. Tot i que, a més a més, hauria de ser un llibre que motivés un debat seriós i perllongat sobre la nostra societat i el nostre consum mèdic. I no tan sols mèdic, l’educació pateix així aquesta sacralització de la innovació, per exemple, i moltes bones pràctiques s’han menystingut i bandejat. L’ètica afecta els professionals de la medicina però ha d’arribar a molts sectors. Per molt ben pagats que estiguin molts joves amb futur haurien de negar-se, per exemple, a fer de redactors ocults d’articles mèdics. O arqueològics. Sempre es pot dir que no i intentar fer les coses de forma honesta, tot i que no sigui gaire fàcil, en determinades circumstàncies.

 Publicat al blog cultural Llegir en cas d'incendi (16/03/2020)

AVUI M'HA VINGUT EL BOLET AL CAP

Fa anys una divertida coberta de El Jueves feia broma a l'entorn d'una campanya mediàtica institucional, no se autorecete, deje que le maten ellos, escrivien damunt del dibuix d'un malalt estrafet. Ahir mateix una coneguda es queixava del malament que li havia anat un medicament molt fort, contra el dolor, que li havia receptat el metge de capçalera. Es tracta d'un opiaci, paga la pena estar al cas, ara que el tema es mou als Estats Units a causa de l'abús propiciat pels mateixos metges. Aquí no s'hi val la justificació recurrent de què el galeno tenia una feina excessiva, parlo d'un poble i al consultori eren quatre gats. De vegades he anat a metges amables i responsables que tenien cua i se'n sortien.

Hi ha gent, avui, que abans de prendre res de nou es llegeix el prospecte i mira per la xarxa però moltes persones tenen, encara, una gran fe en una ciència tan poc exacta com la medicina i en persones que l'exerceixen entre les quals hi ha de tot, com a tot arreu i com segurament sap qui ha tingut experiència en aquests temes, que som la majoria, per raons evidents. Fa anys una dermatòloga em va receptar, precisament per a uns fongs que tinc, pràcticament crònics, unes càpsules. 

Llegir el prospecte sobre els efectes secundaris feia esgarrifar i, de fet, anys enrere, quan era adolescent, car tot plegat va començar a partir d'uns cursets fets a la piscina de Montjuïc quan tenia catorze anys, un altre metge al qual em va portar la mare m'havia explicat que determinats remeis per al meu problema podien afectar el fetge i que valia més prendre paciència. Quan li vaig comentar a la doctora això dels efectes perillosos va fer que no passava res, que cada mig any em faria fer una anàlisi de sang... Ho vaig deixar córrer. 

Encara més, en explicar el cas a una altra dermatòloga, anys després, a causa, sobretot, de la insistència de coneguts i saludats que creuen que si tens coses així és que no et cuides, em va comentar que segurament m'hauria pres allò i a més a més de posar en perill seriós el meu fetge no hauria solucionat res, car el tema de la pell és complex i no sempre té solució. S'ha generat una perillosa creença sobre que tot té solució i els metges que diuen la veritat sobre la manca de solucions acostumen a ser menystinguts i poc valorats.

A banda de medicaments i metges sempre han existit els remeis alternatius, fins i tot, avui, hi ha metges amb títol i alternatius. Els doctor Rocarol, nom d'un dels personatges de Gente Bien, cura dames benestants de mals imaginaris. L'àvia de l'obra de teatre, que és la veu de la realitat lúcida i desacomplexada, li pregunta si les senyores paguen pels masajamientos que el metge els fa i aquest respon que és clar, faltaria més, tot plegat és ciència. 

Un bolet de forma estranya
fa furor a tot Espanya.
Segons el dir de la gent
hauria vingut d’Orient...

M'ha vingut al cap, a resultes de tot això, un estrany remei que es va posar de moda durant la meva infantesa, el bolet. Per sort a la xarxa he trobat el testimoni escrit de dues persones que deuen ser una mica més grans que no pas jo i que recorden molt bé aquella cosa estranya que tot ho curava. 

El metge promotor del tema va passar per Madrid l'any 1952, aquella cosa -no era ben bé un bolet sinó un cultiu de llevats i bacteris- va provocar debats de tota mena, crec que eren més els escèptics que els creients però, per si un cas, molta gent humil tenia allò a la cuina i anava bevent el seu suc.

Jo tan sols recordo una veïna de l'escala com a poseïdora d'aquella mena de massa inquietant. No sé què en devia fer després, quan va passar la moda. Es va escriure una divertida auca sobre el bolet, malgrat la grisor de l'època es rumbejava un humor molt divertit i enginyós, en aquell temps. 

Del Arco va entrevistar el doctor, amb ironia. Avui segur que sortia a La Contra. No sé si el doctor, que es deia Faustino Oliver, devia fer molt de calaix amb allò del bolet màgic, ja que es va estendre la creença de que no es podia vendre, sinó que s'havia de regalar de forma generosa, a trossets.

Aquí podeu trobar la noticia de l'arribada del doctor a les espanyes:

Un article de Joan Serrat Montfort a la web Pagines Viscudes.

Més evocacions interessants a Històries de Barcelona.

I la notícia d'un debat encès, a l'època, a l'entorn del tema.

I un article molt interessant al blog de Claudi Mans, doctor en Química, gràcies al qual he descobert que el bolet de la meva infantesa existeix, comercialitzat en forma de beguda i du l'exòtic nom de Kombucha. Hi he arribat, coses de la xarxa, que és una mina, gràcies a una col·laboració a facebook de La lectora corrent, per cert.

Durant la meva vida he viscut la promoció de molts bolets, més o menys beneïts o rebutjats per la comunitat mèdica, no tots han inspirat auques, malauradament. De l'auca d'aquell remei estrany n'he trobat fragments diversos, tenia les quaranta-vuit estrofes preceptives. Els llibrets del doctor Oliver, peruà, a l'entorn del tema es poden aconseguir en llibreries virtuals de segona mà, amb facilitat. A la coberta del més popular s'assegura que Pio Baroja pren el fong. Pio Baroja ja era gran i per provar que no quedi, no ho va desmentir pas, de fet.

A casa meva, per sort, ni van tenir bolet ni em van fer beure aquella aigua miraculosa i fastigosa. No em consten curacions conegudes però tampoc enverinaments, en tot cas en aquella època la conservació dels aliments era deficient i d'haver provocat mals de ventre es podien haver atribuït a qualsevol altra menja, sobretot a l'estiu.

Em consola comprovar que el meu record emboirat sobre el bolet de la veïna era una realitat i no un producte de la meva imaginació infantil, molt potent en aquells anys, la veritat. O d'algun malson inquietant. 

El bolet miraculós va desaparèixer de les nostres vides tal i com havia arribat però els remeis de tota mena, oficials o extraoficials, sorgeixen un dia sí i un altre també per tal de consolar la nostra impotència davant de les malalties reals o imaginàries que ens sacsegen. De fet molts anuncis de la tele, que s'haurien de controlar més a fons, ofereixen solucions miraculoses per a tota mena de problemes vitals, amb l'afegit perillós de què la vellesa sembla, avui, una malatia evitable.

RECORDO QUE HAIG DE MORIR, I, SI POT SER, DE LA MILLOR MANERA POSSIBLE

He llegit, gràcies a una amiga, aquest llibre de Muriel Spark, autora que coneixia molt poc. És un relat interessant i desconcertant, una novel·la coral, es pot dir que geriàtrica. En alguna ressenya indiquen que és humorística però a mi no m'ho ha semblat tant, potser perquè l'etapa vital darrera em fa menys gràcia quan més m'hi acosto. Els vells del llibre amaguen coses, recorden fets del passat, esdeveniments que ja no haurien de tenir importància però que encara suren en la seva vida, mentre una veu estranya els parla per telèfon i els recorda que han de morir, fet aquest que s'esdevé  de forma irreversible al final del llibre, com era d'esperar. La majoria dels personatges ha arribat a molt vell, tenen possibles i cultura i fins i tot residències d'avis dignes a l'abast.

Tot plegat ha coincidit amb un fet recent que ja comença a ser habitual, tinc amics i amigues amb deu o més anys que no pas jo i que es troben amb les xacres i riscos d'aquesta època vital en la qual pots passar d'estar bé a estar malament en un tres i no res. Les diferències d'edat, que durant les primeres dècades de l'existència són definitives i evidents, es van apaivagant amb el pas de la vida. He vist morir gent jove però el més habitual, és clar, és que morin els vells. 

Avui dia ningú no vol ser vell i es considera que la vellesa s'enceta, més o menys, a partir dels vuitanta i uns quants. Per la tele, fa poc, vaig escoltar un fragment d'un programa minoritari sobre envelliment actiu, quelcom que podria semblar un oxímoron si no fos, ai si no fos, que el  concepte sembla ja un dogma. Si ve la mort, que et trobi ballant country, pujant muntanyes o fent cursets de cuina creativa, vaja. El cas és oblidar això del memento mori, no pensar-hi. Com que un dels riscos de l'envelliment és la pèrdua de seny, potser hi ha qui no s'adona d'aquesta realitat en els seus darrers temps, tot i que m'han explicat que també es pateix, d'alguna manera, en no recordar.

El fet recent, un de tants, és que una bona amiga, mestra jubilada com jo, a fregar els vuitanta anys, ha tingut un ictus. És una dona intel·ligent, de caràcter, de genio y figura, una mestra castellana de les d'abans, en ocasions l'amistat és estranya i estableixes més lligams afectius amb gent molt diferent de tu que no pas amb la més propera, passa com amb l'amor. Vam coincidir tot just un curs en una escola de Barcelona però ens hem anat veient, telefonant i anant al cinema plegades. L'ictus, del qual sembla que, de moment i amb lentitud, es va recuperant, li ha fet perdre mobilitat, però té el cap molt clar. La vaig anar a veure i em comentava l'angúnia que li produeix el tipus de recuperació que fa al centre on és, un lloc molt digne, donades les circumstàncies, on compta amb habitació individual i tot el que necessita, també amb la companyia constant dels familiars, i en el qual el personal és amable i servicial.

-Haurien d'endegar activitats que no et fessin sentir que estàs a la classe de P-5- em va dir, una mica dolguda. Potser les activitats no poden ser d'una altra manera i entén que allà hi ha persones que són com criatures, a causa de l'edat i les seves xacres. Però té tota la raó. Fa anys una meva tieta, que va morir amb noranta anys i vivia en un poble de Girona, feia broma sobre les bestieses que li feien fer al centre de dia, on es veia obligada a anar per les circumstàncies i la manca de mobilitat. S'ho prenia una mica en broma, en aquell català de Girona i amb alguns brins de sarcasme, m'explicava que era com anar al col·legi, de petit. Tot plegat afecta la gent més gran però cal dir que fa molt de temps que als adults ens tracten com a criatures, si és que a les criatures se les ha de tractar d'una mena de manera, que també podria ser objecte de debat el tema infantil.

No voldria generalitzar però s'ha estès una metodologia que sovinteja en les visites culturals més estàndard i consisteix en preguntar a la gent coses, què hi veuen, aquí? què els crida l'atenció, en aquest quadre? Això ho vaig començar a patir amb els infants, fa anys, a escola. No diré que en alguna ocasió, en l'edat tendra, no s'hagi de fer, però en moltes ocasions resulta gratuït i absurd. El pitjor és que el públic, petit i gran, se sent incòmode si ningú no diu res, però els mestres també ens podíem sentir incòmodes si l'agosarat de torn començava a amollar ximpleries ja que els alumnes més assenyats, sovint, són els més prudents i silenciosos. De tota manera, no és el mateix un infant o un jove que un vell. Diuen que els grans som, en ocasions, com infants, però és a l'inrevés, són els infants els qui segueixen les tendències i dèries dels grans, més aviat.

En general, tot sembla una escola, fins i tot a empreses serioses m'expliquen que fan reunions inútils que em recorden les del claustre escolar, llargues, bizantines i pesadetes. Això de les reunions és un altre tema a revisar. Per altra banda cada dia es tracta més els adults com a ximplets, ens diuen que si fa calor hem de beure aigua, no prendre el sol en excés, passar per l'ombra, no fumar ni atipar-nos de cansalada... Ens diuen què hem de llegir, què hem d'anar a veure al cinema, al teatre. Tot plegat fa que quan passa una desgràcia imprevista o imprevisible es demanin responsabilitats als governs de torn, és clar, els quals confonem amb l'Àngel de la Guarda però és que ells mateixos s'han atorgat aquest paper.

No tan sols ens picona la publicitat sinó també aquesta gran quantitat d'experts que ens envolten i que mai no sé en quina universitat de l'expertesa s'han doctorat. En tot plegat funciona allò de consejos vendo pero para mi no tengo. Els mestres que he conegut més exigents i crítics amb els pares, mares i alumnes o amb els altres mestres, i que més pontificaven sobre el tema educatiu eren, moltes vegades, els qui tenien més problemes amb els propis fills i filles. Molts dels dogmes educatius no es comproven mai, els mèdics, sovint, tampoc. La vida t'ensenya que coses que eren bones ara són dolentes i a l'inrevés. I això passa en molts camps, també en el cultural. 

La vellesa, ara tercera edat o temps de la gent gran, per raons de supervivència, sovint qüestionable, ha generat negoci i feina. A més a més d'estar malalt, moltes vegades et fan passar per tot un calvari de proves inútils quan les coses van malament, que crec que fan més mal que bé en un gran nombre de casos, en un temps en el qual el teu mal no vol soroll. Hi ha la dèria d'allargar-nos la vida per damunt de la lògica, quan vas a un centre del tipus d'aquest on està la meva amiga veus gent recuperable i que va fent però t'ensopegues amb una gran majoria de supervivents en estat lamentable. 

Hi ha qui creu de bona fe, gràcies als experts, que tot és qüestió de si et cuides o no, hi ha qui pensa que arribarem als cent-i-tants anys ballant la conga i fins i tot qui opina que un dia serem immortals. Hi ha un anunci de la tele en el qual una dama grandeta es posa una pomada al genoll i ja té ganes de córrer món i fer el ximple. En molta d'aquesta publicitat mèdica subliminal al final, de tota manera, et diuen que consultis el farmacèutic, al qual li passen la patata calenta de la responsabilitat social sobre l'hiperconsum de remeis diversos.

Sobre la longevitat i la immortalitat, el futur és imprevisible i coses més raretes han passat. Tan sols constato que he vist morir de forma prematura gent que feia una vida d'allò més saludable i arribar a vells viciosos empedreïts. Mentrestant em limitaria a demanar que la metodologia geriàtrica evolucionés en l'intent de tractar els qui encara poden pensar, per malament que estiguin, com a persones serioses i adultes. Un altre tema a considerar seria l'eutanàsia, tema complex i potser inquietant però que cal regular, no pot ser que en això de la bona mort un gos o un gat -domèstics, això  sí, aquestes bestioles que avui són denominades mascotes- puguin accedir a un final ràpid i digne i nosaltres, els humans, no puguem triar encara aquest final segur, que ens unifica en la tragèdia i en l'inevitable esdevenidor i que pot ser una horeta ben curta o una llarga temporada de dolorosa decadència.

ENCARA QUEDEN METGES DE POBLE?

Médecin de campagne és, al contrari del cinema francès discursiu i una mica pedant que ahir comentava, tota una altra cosa que forma part també d'una certa tradició cinematogràfica del país veí. Una tradició que ha propiciat, segons la meva opinió, que les millors pel·lícules que he vist sobre mestres i professors en general, en els darrers anys, siguin franceses. Aquí trobem un home sol, en la seva maduresa, aguantant un ofici que sembla en extinció, el de metge a domicili i, encara més, en el món rural. Un metge que ha fet anys al poble, coneix les famílies i intenta resistir com sigui davant dels intents, per exemple, de construir un centre sanitari suposadament modern però lligat a interessos especulatius.

Els qui tinguin alguna relació amb la vida rural allunyada del turisme massiu, aquí, a França o allà on sigui, però en el món occidental, copsaran la realitat profunda del que s'explica. Fa uns dies un programa de TV3 mostrava l'amo d'un hostal pirinenc que s'havia casat amb la doctora que venia de fora. Vaig pensar que encara hi havia gent jove, com aquella doctora, que anaven a exercir a indrets naturals. I és que la Natura, ja ho diu aquest metge de la pel·lícula qui, per cert, no parla en excés ni fa filosofies que no toquen, té coses boniques però en té d'horribles i, al capdavall, la mort sempre guanya la partida.

Per sort la pel·lícula evita caure en la facilitat d'un romanç entre la parella, que ens podem imaginar o inventar després d'un final una mica esperançat, al capdavall potser un final més tràgic hauria desmuntat el to moderat de la història, si és que hi ha història. I és que Médecin de campagne és més aviat un passeig per un món residual, amb molta gent gran, amb la seva vida pròpia i els seus costums, que es modernitzen en aparença. Un món que té les seves servituds i condicionaments. I és la constatació de realitats que no ens abelleixen, com ara de què ningú no és imprescindible enlloc, ni tan sols en aquest petit racó de mon on el metge és, encara, un personatge molt ben considerat.

Les coses no són tan diferents aquí i allà.  El tema dels centres mèdics i del desig de molts pobles a tenir de tot i a prop, un desig impossible de fer realitat però que ha generat demagògia i compra de vots i equipaments absurds i mal utilitzats, és un dels molts que sorgeixen en aquest relat breu, poètic però realista. O això de l'hospitalització de la gent gran, sobre el qual he viscut casos lamentables. Morir a casa, avui, és una pretensió que sembla ja un miratge impossible. El metge amb experiència sap el que espera al pobre vell, hores a urgències, proves excessives, solitud, i un retorn en un estat pitjor del que tenia quan se'l van emportar amb tota la bona intenció. El dret a morir a casa és menys reivindicat, avui, que el de néixer a domicili, per desgràcia.Tot plegat té a veure amb la sacralització de la tecnologia i de la ciència aplicada a la medicina.

Però els metges també són fràgils i poden tenir mals lletjos i ningú no sap com reaccionaria si fos el cas. Ens fan acabar bé la cosa, potser perquè la pel·lícula vol ser optimista, al capdavall, tot i que sabem que la mort sempre guanya i que tot és temporal i breu. Els metges ho saben o ho haurien de saber millor que ningú encara que juguin amb frases absurdes com ara aquestes que afirmen que s'ha reduït la mortalitat, així, en abstracte, o que en molts casos creguin de bona fe que la seva obligació és la d'allargar la vida sigui com sigui. És clar que en això dels metges compta molt un aspecte avui poc valorat, l'experiència, el mateix que en el camp dels mestres. De dos metges, el més vell, feia una antiga dita. Tan sols amb el pas del temps t'adones que molts dels dogmes que et van predicar quan estudiaves, persones en qui potser tenies fe acadèmica i fins i tot admiraves, són fràgils i relatius.

Una curiositat que evidencia el món en el qual ens movem és la banda sonora, tota ella en anglès, i aquesta arribada de modes com el country a tot arreu. En un país que té fama d'incombustible pel que fa a la potenciació de les seves coses m'ha sobtat tant d'anglès, també allà. Aquests costums reflectits en les activitats dels centres cívics, rurals i urbans, o dels foyers del país veí és un dels elements que ens connecta per damunt de les diferències, tots acabem ballant i cantant el mateix, encara avui. I morint, més o menys, de la mateixa manera i amb les mateixes cures pal·liatives.

La pel·lícula l'ha dirigit Thomas Lilti, poc conegut encara entre nosaltres i que ja va parlar de metges en una pel·lícula anterior, Hippocrate, en aquell cas situant el relat en un centre hospitalari. Per sort el director no s'ha passat de rosca a l'hora de mostrar-nos paisatges idíl·lics de la ruralia, un parany en el qual es cau sovint quan alguna història se situa a pagès.

Els protagonistes són François Cluzet, un molt bon actor amb un llarg currículum del qual aquí ens n'ha arribat una mínima part, com sol passar, i Marianne Denicourt, a qui no coneixia  i que  ja va treballar amb el director a Hippocrate. M'ha agradat llegir que el senyor Cluzet és un home compromès amb moltes causes i defensor de les langues régionales, que diuen els franxutis. Denicourt també va treballar amb Desplechin, el director dels Tres records de la meva joventut.

Per la pel·lícula desfila un estol de secundaris que semblen trets en directe del món rural francès però que són, la majoria, actors i actrius en actiu, entre els quals cal destacar una gran dama de l'escena francesa, amb molts anys al darrere, Isabelle Sadoyan, que interpreta  la mare del metge.

LA MORT EN PUNT

Aquest matí m'assabento amb tristor de la mort de Rosa Novell, a qui encara tinc molt present  des que vaig anar a veure L'última trobada al Romea. 

De vegades l'havia vist pel carrer amb l'Eduardo Mendoza, feien una parella d'aquelles de cine, elegants i ben plantats. En una ocasió els recordo a tots dos mirant llibres a La Central, de tot fa tants anys que no sé ni quan era. Expliquen que en els seus bons temps de plenitud Teresa Gimpera i Craig Hill també eren una d'aquestes parelles que criden l'atenció per on passen. 

Novell era jove, relativament jove. Avui tothom és jove fins als cent anys, pel que sembla. Però per més remeis que s'inventin no tothom arriba als cent anys, ni tan sols els metges o els investigadors sobre les malalties de tot tipus, els quals se suposa que haurien de saber a fons els grans secrets de la longevitat. Avui, a l'entorn de la mort de l'actriu, estic llegint les bestieses de sempre, com ara no va superar el càncer. Això de la superació fa pensar que tot és cosa de voluntat personal, el mateix quan es fa referència a la lluita o el coratge dels malalts. O quan es parla de reducció de la mortalitat i es vol dir, en realitat, dilatació de la supervivència, de vegades a preus molt alts, tot s'ha d'aclarir.

La relació amb la malaltia, l'envelliment i la mort és difícil i complicada. Cada dia, als telediaris i a un munt de programes, a més a més de piconar-nos amb el tema futbolístic ens parlen de malalties, càncer sobretot, i de com s'ha descobert no sé quina cosa que no sé què arranjarà. També he llegit que la ceguesa de l'actriu, per exemple, va ser causada pel càncer quan tinc entès que va ser conseqüència del tractament tot i que entenc que potser no hi havia una altra possibilitat. De vegades tinc la impressió que tot convergeix en fer-nos creure sense matisos en aquesta medicina excessiva dels nostres temps, com si fos una mena de déu indiscutible. Això pèl que fa al nostre entorn, és clar, a mols països es moren molt més joves, de coses que amb una mica d'antibiòtic i una bona alimentació s'arranjarien aviat.

En el fons es defuig el tema principal, el sentit de la vida. Se suposa que la vida és sempre i en tot moment cobejable i protegible. Per això s'ha de lluitar per conservar-la al preu que sigui i per això el suïcidi fa tanta angúnia, encara. Això, és clar, menys en el tema polèmic i absolutament polititzat de l'avortament. Tot és política, que diuen. Quan mor algú que no és excessivament vell es busquen causes diverses, com ara el tabac,  la beguda, les fartaneres, la promiscuïtat sexual i d'altres, coses que gairebé sempre culpabilitzen les víctimes. Però, de fet, tots serem víctimes, un dia o un altre, de la realitat indefugible  de la mort. Tot plegat depèn també de modes morals, les morts a causa de les pràctiques esportives de risc no semblen, avui, tan condemnables com d'altres.

La fi dels personatges públics que coneixem sense que ens coneguin i que ens han acompanyat en molts moments al llarg de la vida trasbalsa, evidentment. Formen part del nostre imaginari, dels nostres records. De vegades, quan moren que ja són molt vells ni tan sols no se'ls recorda i hi ha qui pensava que ja no eren ni tan sols en el món dels vius. És el perill de la longevitat extrema, en contraposició amb la sotragada que produeixen les morts prematures.

SENSIM SINE SENSU AETAS SENESCIT

A més a més del fet que les galetes són boníssimes, tinc debilitat per aquesta imatge dels vellets de les teules. La seva aparença ha experimentat lleugeres variacions, poc significatives, al llarg del temps. M'agrada això de vellets car ja he comentat manta vegades que em sap greu el fet que la paraula vell s'hagi reconvertit en una mena de penjament. És clar que el diminutiu és més suau i tendre. M'estranya que els puritans de  la salut dogmàtica no s'hagin ficat amb la imatge pública d'una parella de la tercera edat davant d'un munt de galetes i una ampolleta de vi, m'imagino que dolç. 

Com que cadascú es fa la història a la seva manera, recordo que en una ocasió una mestra militant catalanista em volia demostrar les bondats del català, en comparació amb el castellà, incidint en la diferència de so entre viejo i vell. La jota castellana era una pedra a la sabata de la gent del país fa anys i com que no se sabia pronunciar es transformava en tota una altra cosa, amb allò del don Cuan o don Cose, o el kefe. Quan vaig començar a fer cursets testimonials de català, aquells en els quals érem quatre gats, una professora molt ortodoxa ens corregia sempre els macos pel fet que provenien dels majos castellans. 

Fer-se vell és inevitable si no mors jove. L'altre dia, en una tertúlia literària, es comentava la xamba d'escriptores com P.D. James o la més propera Teresa Juvé, que als noranta anys encara han escrit llibres. Algú del grup va sortir amb allò de la il·lusió i els projectes, com si arribar a vell, a molt vell, en bones condicions, restés condicionat a la voluntat personal. La realitat demostra que tot és atzar i genètica però volem creure que hi podem fer alguna cosa, bé, la fe mou muntanyes, que diuen.

Un dels grans problemes de la vellesa és la indefensió. Hi ha també qui pensa que en el passat la gent de la família tenia més cura dels vells, però el cert és que hi havia de tot com ara, altrament la literatura i el teatre no haurien recollit coses com allò del camí de l'hospital, el plat de fusta, la mala ley, algunes obres d'Ignasi Iglesies o la pobra vella de Víctor Català, que acaba per morir cremada. Arribar a vell i morir de mort no natural crec que ha de ser terrible però se n'han donat  molts casos, per desgràcia. Cicerò va escriure molt bé sobre la vellesa però ell va morir de forma violenta, ja gran per l'època. Quan veig imatges de tantes guerres que passen al món, un any sí i un altre també, els vellets són allò que més m'inquieta, hores d'ara. Morir o patir en un context de tragèdia col·lectiva, quan ja n'has passat de tants colors deu resultar absolutament desesperançador. Sacseja del tot el miratge sobre allò de què el món progressa en forma lineal i ascendent.

Ahir mateix explicaven al diari el cas d'una cuidadora que es disposava a ofegar amb el coixí la dona que cuidava, de noranta-cinc anys. La violència amb els infants desvetlla moltes alarmes però la violència amb els vells no tanta i de vegades passa desapercebuda o es percep tard, com va passar amb el cuidador d'Olot, amb la recent assassina de iaies de Barcelona i fa ja més anys amb un violador assassí de Santander. També s'han donat casos de residències d'avis on se'ls tractava de forma lamentable. Jo, d'entrada, no culpo les famílies, no  és fàcil tenir cura de la gent gran i tothom va molt enfeinat, avui dia. L'arribada d'immigració a dojo ha facilitat que persones amb ingressos normalets puguin comptar amb una noia mal pagada de ves a saber on, per tal que els cuidi l'avi o l'àvia. En general, trobar la persona adient és cosa de sort i de grapa en la tria. Però les aparences, de vegades, enganyen.

Fa anys, quan manava l'inefable senyor Pujol, hi va haver un cas dramàtic, relacionat amb una residència on els vells estaven molt mal cuidats. El nostre president, aleshores tan ben valorat, va manifestar quan se li va preguntar pel tema que els primers responsables que havien de tenir cura dels avis eren les famílies, els fills, vaja. Jo vaig fer broma, era una mica com quan els capellans dogmatitzaven sobre el sexe, segur que aquest senyor  no havia hagut de deixar mai la feina per tal de canviar els llençols o els bolquers a la mama o al papa o a la tieta o per fer d'acompanyant a la cua de les urgències del Clínic. 

De vells i de velles, tot s'ha de dir, n'hi ha de moltes menes, com de criatures. I per desgràcia, a més a més, amb els anys caus en el risc de perdre la xaveta i aleshores la cura es fa molt més complicada. Més aviat se t'accentuen els defectes que no pas les virtuts i el caràcter de vegades també s'agreja i et tornes rondinaire i pesadeta. I en tot plegat hi ha el tema econòmic, inevitable, els rics sempre tenen més recursos per trobar bones residències, pagar infermeres i la resta ja que les penes amb pa fan de més bon passar.

La vellesa és un risc i un perill, la més dura de les dictadures, com canta de forma magistral Cortez en una de les millors tonades sobre temàtica senil que he escoltat mai. Resulta imprevisible saber què ens tocarà passar. He de dir que conec molta gent que té sort, fills i filles, nebots i nebodes, que fan el que poden i més. De vegades els vells es tornen una mica o molt tossuts, egoistes, malcarats. No s'hi pot fer més, tampoc no en tenen la culpa. Hi ha vells que de joves han estat uns poca soltes amb la família i després han tingut sort i han estat ben tractats i també a l'inrevés, bona gent que no ha tingut una vellesa amable per motius diversos. Una pel·lícula que feia esgarrifar, sobre un vell tossut i fins i tot assassí, era El cochecito.  

M'estranya i em preocupa que quan es fan tants debats, molts dels quals frívols i absolutament condicionats a temes polítics, sobre l'avortament, la cosa de l'eutanàsia encara es trobi a les beceroles, la veritat. El cinema s'ha ocupat de tant en tant del tema, com en la recent i terrible Amor, d'Hanneke, però Hanneke és un director excessivament pessimista, pel meu gust. De la mateixa manera que a l'entorn de l'avortament s'ha escrit i parlat molt sobre quan comença o no la vida, sobre quan aquesta s'acaba, intel·lectualment parlant, hi ha poca cosa i és un tema espinós i perillós aquest, pel que sembla.

La majoria de la gent voldria una mort com la de la terra de Xauxa, ve una febre, un atac fort, i bona nit i bona hora. Les morts ràpides deixen la família trasbalsada, sobretot si són una mica prematures, però a l'afectat de forma definitiva li eviten molts patiments. De tota manera, escriure i parlar sobre la mort sempre és retòric, ningú no ho explica després de passar-ho, és clar. La preocupació excessiva dels nostres temps a l'entorn de la salut, de la sacralització de l'aparença juvenil i coses així ha generat molt de negoci de tota mena. Sembla que allargar la vida sigui un valor incontestable però això no sempre és així, ni de bon tros. Com deien els antics,  tothom sap segur que morirà però ningú no pot saber com ni quan. Encara menys quan decidir-ho per un mateix és un tema incòmode i quan el suïcidi encara és vist com quelcom aparentment inexplicable i gairebé condemnable.

En els darrers anys, a més a més, l'arribada de la irreversible vellesa ve acompanyada d'un doll de prohibicions dietètiques absurdes i d'hipermedicacions gairebé obligatòries. Si tants sacrificis no donen el resultat esperat s'hauria de poder fer una demanda seriosa als metges responsables de la tristor gastronòmica o de les angoixes preventives dels nostres darrers anys, la veritat. Hem superat, o això em sembla, el temps de les culpes lligades al pecat i a la por a anar a raure a les calderes de Pere Botero, però ens han arribat noves doctrines envernissades de ciència  mèdica. No ens en podem escapar. 

Qualsevol dia ens trobarem els vellets de les teules davant d'un munt de pastilles ordenades per dies i hores, en lloc de les galetes, i amb una ampolleta d'aigua per a tot complement. Ja que, com deia una meva tieta, ja traspassada i que va tenir la gran sort de poder viure i morir en companyia de la família i molt ben cuidada, allò de tranquil·litat i bons aliments s'ha substituït pel modern camini i begui molta aigua. De moment les galetes ja han tornat a la capsa i el vinet ha desaparegut.

Per cert, tot té la seva història oculta, sembla que la imatge dels vellets originals es deu al pintor Francesc Guinart, artista que es va exiliar amb motiu de la guerra civil i que no va firmar-la pel fet que era la còpia d'una pintura anglesa en la qual la capsa era un cofre i les galetes, monedes. 

SANTA SALUT, SANTA HIGIENE, SANTA ESTÈTICA I SANTA PREVENCIÓ, PREGUEU PER NOSALTRES

Imatges manllevades aquí i aquí. Les cigarretes de xocolata i les electròniques, tot és pecat.


L'altre dia llegia en un lloc consideracions sobre el fet que, en determinada època, es van associar coses com ara la prohibició de fumar als feixismes, de dretes o d'esquerres. Franco, Stalin, Hitler, eren gent austera pel que fa al fumar i beure, per exemple. I fins i tot Mussolini no fumava, tampoc. Fumar es va associar a llibertat i gresca, a caves de culte de París, plenes de fum,  amb Greco cantant sobre fulles mortes i amors perduts. Sebastian Haffner, una de les persones que de forma més lúcida i menys tòpica ha escrit sobre Hitler, potser perquè no era un historiador convencional sinó més aviat un periodista ben informat, té escrits uns records de joventut, publicats de forma póstuma, on percep ja aleshores la inquietud que desvetllen certs comportaments, símptomes de tot el que vindria després, entre els quals el culte al cos, a l'esport, a la salut. 

Aquests símptomes prohibicionistes i higienistes es combinen a poc a poc amb d'altres més inquietants, culte a la seguretat, mides més o menys racistes, una mica encobertes, coses així. No vull ser apocalíptica ni anunciar temps pitjors, tot és relatiu, però hi ha alguns trets inquietants en tot això de la salut com a religió, tema molt estimat per les televisions i per la classe mèdica actual, al menys per una bona part, que ens parlen de salvar vides i tot això quan al capdavall a allò que et condemnen allargant la vida és a l'alzheimer o a coses pitjors. Ara fins i tot s'han ficat amb aquestes cigarretes estúpides que deixen anar vapor d'aigua, tenen mil perills, si en faig cas tants o més que les altres gràcies a les quals no sé pas com no estem ja morts i criant malves tots els de la meva generació, tan fumadora, tan bevedora i tan respiradora de fumerols per tot arreu.

La meva sogra va morir, amb tota probabilitat, de les seqüeles antigues que li havia deixat la seva feinam de jove, a una fàbrica tèxtil, aspecte que mai cap metge li havia comentat. Fa poc ens van descobrir la sopa d'all, la contaminació ambiental és dolenta.Hi ha aspectes sobre perills per a la salut que no cal remenar massa, és clar. Però avui no hi ha programa de ràdio o de televisió on no hi sorgeixi el tema mèdic, la prevenció, gràcies a la qual sembla ben bé que assolirem la immortalitat, encara més des que ens ho cruspim tot envasat i precintat, ara fins i tot l'oli dels restaurants, que ja és gros.

Els països pobres on gairebé no hi ha escoles, ni aigua, i on els infants sovint sobreviuen en un mitjà ple d'inseguretats ja es poden fotre tots de cap a mar, doncs. Preocupar-nos per foteses quan el món està com està em sembla d'un egoïsme i d'una miopia absurdes. Poques veus escolto en contra d'aquesta dictadura gairebé religiosa de molts sectors de la medicina actual, preocupats, com les televisions per tota mena d'estadístiques. Hi ha alguna cosa que t'anima, com l'existència de la gent de l'Equip Cesca, afortunadament i per a consol dels incrèduls i agnòstics sobre aquests nous dogmes que ens piconen a tort i a dret.

Han desaparegut fins i tot les cigarretes de xocolata que ens portàvem els Reis d'Orient, aquells paquets tan entranyables. Quan érem petits, per imitar els grans, ens fèiem cigarretes amb papers vells i a dins hi posàvem farina o pòlvores de talc, així al bufar semblava que sortís fum, no sé si això estaria permès avui. No vaig fumar mai pel fet que no em va agradar quan ho vaig provar, de la mateixa manera que la meva néta ha refusat el xumet i no serà pas perquè no haguem intentat aviciar-la amb el tema, sobretot quan no vol dormir. El món és estrany i els qui manen intenten fer-nos anar per on volen i sovint ho aconsegueixen ja que ningú de nosaltres és tan virginal que no es deixi contaminar en algun moment pel discurs que toca, en tots els camps, no tan sols en el mèdic, és clar.

Tots morirem, he vist morir metges savis d'aquelles malalties que tant et deien que podies prevenir i agafar a temps de la mateixa manera que he vist fills problemàtics procedents de famílies pedagògiques i psicològiques que fins i tot havien escrit llibres sobre remeis educatius de tota mena. No sabem res, els misteris de la vida i de la mort continuen sent els mateixos i hauríem d'estar molt contents de coses ben quotidianes, tenir aigua, no passar fred, no passar gana -al menys de forma obligatòria, un altre tema són les dietes i tot això- i tenir escoles i hospitals encara que no siguin perfectes. Fa uns dies escoltava algú que explicava que sí a causa de no poder gastar en condicionaments tèrmics, a l'hivern tens la casa a menys de divuit graus i l'estiu a més de vint-i-cinc ets un pobre energètic. Quan jo era petita els pobres energètics érem legió, no crec que ni a les cases dels  rics assolissin la perfecció en aquest camp. I no entro en el tema de l'estètica, tots hem de ser perfectes, sense arrugues, primets i bufons, amb totes les dents ben posades i blanquetes i amb pèl al cap fins a les acaballes. Ens crèiem amb dret a tot, ens ho mereixem tot i qualsevol mancança ens fa cridar més del compte. Si fos creient acabaria aquesta entrada amb allò de què Déu ens perdoni.

PÀGINES VISCUDES (ALS HOSPITALS)

Fa alguns dies, a la Filmoteca, escoltava la conversa que tenien, al meu costat, dues noies de l'edat dels meus fills. Una d'elles, qui més parlava, semblava estrangera, anglesa o americana. Explicava a l'altra la seva mala experiència en acompanyar la seva parella a urgències, a Bellvitge, a causa de problemes molt seriosos que havia tingut l'àvia del noi.

-Entiendo los recortes y la masificación -explicava, en castellà- pero no entiendo el trato que nos dio la mayoría del personal, creo que la gente que trata con personas debe ser vocacional y más humana.

La noia parlava de massificació, però, sobretot, de gent que no els feia cas i que literalment passava i de com, finalment, es van ensopegar amb una infermera humana i educada  que els va atendre com Déu mana. 

La mateixa noia comentava la seva sorpresa i desconcert quan en experiències semblants als CAPS o a l'Hospital de Sant Pau s'havia endut una impressió magnífica sobre la medicina nostrada i sobre la gent que en tenia cura, des dels administratius als especialistes, malgrat que hagués percebut el problema del tema de les retallades o de l'augment del temps d'espera per a segons què.

Fa poc temps  una coneguda meva va patir una experiència igualment lamentable a l'Hospital del Mar on va haver d'acompanyar el seu pare. L'escenari d'aquest centre, als vespres i a Urgències, és surrealista. Els lavabos eren molt bruts, ningú no els informava i el seu pobre pare va trigar molt a ser atès però, com en el cas anterior, no era això el que més va sobtar a la família, sinó la desorganització i el tracte d'un gran nombre del personal, amb algunes excepcions ja que, afortunadament, sempre hi ha bona gent a tot arreu.

Fa anys, quan encara no es parlava de retallades, vaig tenir experiències semblants en les urgències del Clínic i de la Vall d'Hebron però malgrat la gran massificació que vaig patir i les moltes hores que m'hi vaig passar no tinc cap queixa del tracte del personal ni de l'atenció rebuda. Sempre et trobes algun poca-solta a tot arreu, això sí, i potser és inevitable, però eren l'excepció.

Hi ha coses que depenen dels diners i d'altres que no. En èpoques grises i difícils vaig tenir cinquanta i seixanta alumnes a l'aula però també en aquests casos hi havia mestres seriosos i mestres que no ho eren gens, i de vegades, si feia falta, també els mestres de bona fe netejàvem els lavabos, encara que no fos feina nostra. Així és el món, però crec que és molt trist que sigui així, encara més en aquest tipus de professions que no haurien de perdre mai la perspectiva humana.

Afegeixo que no voldria que tot plegat s'entengués com una denúncia dels defectes de la classe mèdica. Precisament darrerament, amb el part de la meva filla, que va ser a la Maternitat, a carrer de la Seguretat Social, ens hem quedat meravellats de l'atenció durant tot l'embaràs, en el moment del naixement i després, tot perfecte. Per això sobten més aquesta mena de diferències de tracte en uns casos i en uns altres, cosa que també passa a les escoles públiques, n'hi ha que són una meravella i d'altres que semblen deixades de la mà de Déu, com deien els grans, i totes pertanyen al mateix sistema i a la mateixa xarxa. He vist transformacions miraculoses de centres educatius amb moltes dificultats quan allà hi ha entrat un equip amb ganes i empenta. També conec molt bons metges i metgesses que són per cert els primers en plànyer aquesta mena de situacions i que de vegades no entren més a fons en segons què per tal de no buscar-se enemics o ser mal mirats per altres del seu equip o del seu lloc de treball. Això passa a totes les feines.

Aquests periodistes de les tertúlies haurien d'anar a donar un volt per aquests llocs, a les nits i matinades, i segurament farien uns reportatges molt sucosos enlloc de marejar tant la perdiu. No tot és culpa dels de dalt de tot, ep.

Reflexions electorals sobre la salut i d'altres virtuts teologals

Una de les religions més dogmàtiques del nostre temps, que ha vingut a substituir les anteriors, és la medicina lligada a la ciència moderna, la qual se suposa que s'equivoca molt poc o no ho fa mai. En el context electoral el tema mèdic és, avui, una carta important a jugar.

Per això és fàcil fer demagògia amb el tema mèdic i qualsevol intent de fer minvar els serveis lligats a la salut i la malaltia desvetlla tota mena d'inquietuds i de dimonis col·lectius.

De vegades tinc l'estranya percepció que encara hi ha vers la classe mèdica part d'aquella sacralització antiga, quan tot ha canviat i molt. Els i les metges són persones que pateixen, estan malaltes i de vegades moren prematurament, de les mateixes malalties que insisteixen en combatre i prevenir.

De la mateixa manera, els mestres tenim fills mal educats, com els psicòlegs, els filòsofs, els pedagogs. Quan em vaig casar ens van recomanar anar a fer-nos una revisió completíssima, pagant, amb un metge que havia muntat el tema i que havia assolit un gran prestigi amb aquelles revisions, un bon negociet. Aquell metge va morir de forma força prematura, una gran contradicció vital, vaja.

Entenc que cal creure en alguna cosa però el fet és que un dia sí i un altre també el tema mèdic sorgeix a qualsevol hora i en qualsevol programa de la ràdio o la tele, amanint la nostra vida quotidiana d'operacions quirúrgiques, gairebé sempre d'arxiu. Fins i tot quan parlen de vacunes es complauen en enfocar ben de prop la punxada.

Possiblement sóc una imprudent ignorant, però els anys et fan veure que aquesta prevenció tan magnificada funciona de vegades però en d'altres ocasions també avança prematurament un patiment inevitable. Per això fa molt de temps que no em faig cap prova d'aquestes que afirmen que trobar-te quelcom a temps, aconseguirà meravelles pel que toca a la teva subsistència i longevitat. També he comprovat com trobar quelcom ha representat per a algunes persones tot un calvari que ha acabat en crucifixió. 

Costa anar contra corrent, també amb això. Encara més, molta gent creu de bona fe que quan t'arriba un avís de l'estament mèdic donant-te, sense demanar-ho tu, dia i hora pel que sigui, hi has d'anar de forma obligatòria. Tot plegat no vol dir pas que el dia que em trobi malament no vagi al metge o a l'hospital, de la mateixa manera que les criatures han d'anar a escola quan cal. On sinó? La medicina alternativa encara resulta més susceptible d'enredada.

Com que en totes les professions s'hi mouen interessos corporativistes costa separar el gra de la palla. Un refrany català fa de dos metges, el més vell, ja que l'experiència dóna més coneixement que no pas l'estudi, fins i tot l'estudi que es fa avui dia en universitats massificades i amb els dogmes inevitables. Però avui la majoria de metges amb els quals t'ensopegues són encara força joves.

Una coneguda, metge, m'admetia que s'ha perdut força allò que en deien l'ull clínic. L'època de la vida en la qual entomes la malaltia i mort de la teva gent gran, pares, oncles, fins i tot d'alguns contemporanis, no fa res més que demostrar que de vegades enmig de la medicina més sofisticada funciona encara allò de si l'encerto, l'endevino. Tota aquesta dolorosa etapa m'ha fet tornar molt escèptica pel que fa a aquesta promocionada prevenció.

I que per més que et facis proves tot arriba, també la mort, i que allargar agonies de vegades, per molt humà que sigui, resulta una carrera contra l'absurd, una carrera que sempre acabarem perdent. Al menys, de moment. 

Ja fa anys que les vagues em semblen, quan no perjudiquen empresaris o el gran capital, injustes. Les de metges i de mestres encara més. Fins i tot ho fa dir Pasternak al Doctor Zhivago, això. Que per evitar un mal jo faci mal, ni que sigui per negligència o reivindicació del que sigui, a qui no m'ha fet mal és, tot plegat, una gran bestiesa.

He escoltat a metges diversos versions absolutament contradictòries sobre síndromes i malalties, per no parlar de l'alimentació, un altre camp ple d'afirmacions mèdiques dogmàtiques i contradictòries. Hem generat una societat de nou rics, egoista, que creu que tot es pot preveure i curar. Els governs ho han d'arreglar tot, tot, tot.

Una societat de malgastadors miops a la qual no li abelleix mirar al seu entorn per comprovar que moltes coses de les quals gaudim en el present, assistència mèdica o educació de qualitat no són res més que privilegis de gent ben peixada.

Un altre tema és la qualitat, santa paraula, que en referència a la medicina l'hem anat relacionant amb grans hospitals, medicaments cars i moltes proves, per fer-te algunes de les quals et fan firmar, de forma apressada i absolutament burocratitzada, que estàs d'acord amb totes les desgràcies que et poden passar després. El mateix que amb aquests efectes secundaris previstos als fulletons dels medicaments, que fins i tot alguns metges t'aconsellen no llegir per no acabar llençant-los tots pel forat de l'aigüera, cosa que resultaria molt poc ecològica, per altra banda.

Al capdavall hem de tornar a reivindicar que ens deixin, per exemple, néixer i, sobretot, morir a casa, cosa cada vegada més difícil ja que hi ha allò que en diuen uns protocols i els metges i el seu estament també es volen curar en salut des que els errors i les negligències ja no són tan impunement silenciats de forma corporativa com en d'altres temps, no tan llunyans. 

El que passa és que l'autoritat mèdica, amb el tema de la ciència, plena avui de dogmes que s'esberlen en silenci de tant en tant, té molt de pes, tot i que també hi ha pacients saberuts que els donen lliçons espontànies, des que s'ha inventant el google. 

Tinc molts coneguts que ja són avis i que sovint han d'exercir de cangurs, i de tant en tant em comenten, amb ironia, les manies pediàtriques actuals, que els generen un cert neguit a l'hora de tenir cura dels néts. Els fills i filles, evidentment, fan molt més cas del que els diu el metge que no pas de l'experiència materna, que en d'altres temps era una gran font de coneixement per als pares novells. 

Em sembla que ja vaig escriure l'anècdota dels cigrons, però la repetiré. En una botiga de llegum cuit, on compro de tant en tant, la venedora té l'entranyable i ancestral costum d'oferir als infants una paperineta amb quatre cigrons. Va oferir-la a una nena petita de la qual tenia cura l'avi, obligat a fer de mainadera, com tants altres del present.

-Ui, no, no, de cap manera, que la meva filla no vol que mengi res que no li hagi admès al metge -li havia dit el iaio, molt inquiet.

Sembla que després la filla va consultar amb el metge, que va beneir la discreta ingesta de llegum regalat i la nena va acabar per poder tastar els cigrons, que li encantaven. L'anècdota mostra en quina situació es troben avui aquests avis que fan una feina no remunerada, sovint molt a gust, però que temen en tot moment per la salut dels infants, salut que ve dictada per dogmes imposats pels pares joves, que avui ja no són tan joves. I que a aquests els han imposat els metges, producte de la seva època, de les seves circumstàncies i de les seves manies. 

Jo mateixa recordo com, en els meus temps de mare novella, un pediatra em va criticar molt un altre d'anterior per les farinetes que m'havia aconsellat. Això sempre t'ho fan de forma privada, és clar. Era aleshores, i em temo que encara passa, molt difícil que un metge acceptés i denunciés l'errada d'un altre que t'havia admès de forma discreta i en privat.

No vull fer una crítica global d'una professió imprescindible, que també fa la seva autocrítica, tot i que sovint te la fa de forma una mica ambigua i amb molta cura. Al capdavall els metges també van al metge quan es troben malament. De tota manera, jo tenia una professora de física boníssima que no anava mai al metge perquè deia que si de físics n'hi havia de tan dolents, de metges el mateix.  I que no tenies manera de saber si qui et tocava era dels bons o dels xusqueros. Jo he pensat el mateix sovint, en relació a la classe pedagògica on he vist de tot.

La monja Forcades és de les poques que ha fet una valoració molt crítica de l'excessiva medicalització de les societats occidentals del nostre temps, però com que té els seus detractors i amb la grip aquella va passar el que va passar, que encara no ho sabem ben bé del tot, per a alguns no és un discurs prou vàlid el seu, sembla ser.

Estic en contra del destraler sistema de retalls que s'ha utilitzat però això no vol dir que no fessin falta. El que passa és que molta despesa pública, també en ensenyament, l'ha generat més aviat una organització deficient i en ocasions caòtica. No tot es basa en els recursos, amb pocs recursos es poden fer moltes coses i molt bé i això ho saben els països pobres i ho sabíem nosaltres en d'altres temps.

No hi ha res com tenir calerons per fer moltes bestieses, que ja ho deia Talleyrand, això. Això ho hem patit també a nivell individual i familiar, ja que hi ha una gran tendència a estirar més el braç que la màniga, un pis més gran, una segona residència, un bon cotxe, un viatge llarg, inútil i apressat, però caríssim. Futileses i francesilles que s'han convertit en necessitats pel fet que les podíem fer. 


Conec gent de la meva edat que ha pressionat molt els fills quan aquests, més prudents que no pas els progenitors, s'estimaven més anar a un pis de lloguer compartit que no pas comprar habitatges caríssims i posar-se al coll la corda de la hipoteca: i ara, quina bestiesa, els pisos sempre pugen de preu, són un gran estalvi, etcètera, etcètera.

Aquella pel·lícula de la transició que era Los nuevos españoles mostrava en forma de comèdia la transformació de la nostra societat, de la galvana a l'eficàcia professional al servei dels grans grups empresarials, que pagaven millor però exigien devocions. Per això els calia fomentar el consum dels empleats, que s'endeutessin, vaja. Vam caure en el parany i ens vam endeutar.

La vida exemplifica, per poc que s'hi mediti, que no hi ha res que ens eviti la decadència, sense receptes de metge l'home neix, i creix i mor, feia la cançó. Es viu més i millor que abans, certament, i vivim millor aquí que no pas a l'Àfrica o l'Índia, encara que no haguem nascut en cap grup privilegiat de la societat. Vivim millor que els nostres pares i avis, la majoria. Sempre materialment parlant, pel que fa a l'esperit, això no toca. Ja no sabem ni si existeix, l'esperit.

Una de les dèries de la gent de la meva generació és repetir que els nostres fills viuran pitjor que nosaltres, com si la vida de la humanitat fos una mena de carrera ascendent en la qual sempre s'hagi d'anar a més i a més, a tenir més coses -no pas més fills, ep-, a viure més anys, a semblar sempre més jove. Però la mateixa història de la humanitat mostra com en tot hi incideix l'atzar i com estem sotmesos a alts i baixos, a trompades i recaigudes.

M'agradaria topar-me de tant en tant amb una esquerra veritable i universalista que propiciés els valors no materials i que en lloc de repetir-me que els altres són els dolents m'assegurés que tots plegats trobarem la manera de viure pitjor, però de forma digna, per tal de contribuir a assolir uns mínims a nivell universal. I que m'expliqués el procés a seguir de forma clara i raonable.


Perquè en els telediaris, a més de tot el gruix relacionat amb la medicina i de l'excés esportiu, de tant en tant també ens mostren imatges de gana i misèria molt pitjors, fins i tot, que les que van poder contemplar els meus pares i avis, que van viure molt pitjor que no pas jo.


En el fons, fins i tot les religions més científiques s'han de refiar de la fe i de l'esperança. Aniria bé comptar amb la caritat, en el seu sentit més primigeni i autèntic. No és estrany que sigui aquesta la virtut teologal que ha vist malmetre de forma més destralera el seu significat espiritual.