Ni premiat ni oblidat (4): Àngel Guimerà, passions, misteris i política

Fins ara, que jo sàpiga, sembla que el senyor català que ha estat més a tocar del Nobel de literatura ha estat Àngel Guimerà. L’any en què Echegaray va compartir premi amb Mistral es creia força en aquesta possibilitat. El ressorgiment de llengües minoritàries, els nacionalismes abrandats i el romanticisme havien anat establint una mena de brou en el qual la cosa hauria estat possible, a més del fet que Guimerà havia assolit amb el seu darrer teatre un èxit molt important a nivell internacional.

La vida de Guimerà és força coneguda, fins al límit en el qual poden ser conegudes les vides dels nostres autors. En general, i amb poques excepcions, sembla que sempre s’ha intentat, de vegades fins a extrems una mica innocents, protegir la intimitat de la gent de casa, com si hi hagués el perill d’esberlar massa mites si s’hi entrava de forma aprofundida. Això, per altra banda, ha fet que circulessin, per als entesos i iniciats, moltes brames sobre aquestes misterioses intimitats. Tant s’amaguen coses relatives al sexe, per exemple, com relatives a l’afició a la beguda o al joc, però també tendències polítiques que no toquen. Hi ha algunes agosarades excepcions, que entomen el personatge d’una forma valenta i humana, com ara la biografia de Verdaguer d’Arbó o la de Maria Aurèlia Capmany, de Pons, però són excepcions. Fa poc repassava una biografia de Pitarra i em vaig adonar que la seva vida familiar gairebé no hi era present. I això que va ser un senyor maridat de forma absolutament convencional.

Àngel Guimerà va néixer el 1845 a Santa Cruz de Tenerife on tenia negocis el seu pare, del Vendrell. La mare era una noia humil, potser dependenta en algun comerç de l’illa. Els pares van tenir relacions abans de casar-se i Guimerà va néixer fora del matrimoni. Això, que avui sembla una cosa sense importància i que, fins i tot en aquell temps i segons per a quines persones potser no era tan greu, que fins i tot s’ha atribuït a la intenció dels pares de celebrar el casament a Catalunya, sembla que a Guimerà el va condicionar i marcar durant tota la vida, fins al punt d’intentar canviar la data de naixement o insistir en el fet que la mare era una noia de molt bona família. Ell, això sí, va estimar molt la seva mare, amb qui sempre va parlar en castellà. Guimerà va tornar a Barcelona en morir el pare, el 1853 i un oncle es va fer càrrec de la seva educació. Malgrat que la llengua materna fos el castellà i que l’ensenyament que va rebre, als Escolapis, fos absolutament castellanitzant, Guimerà va optar pel català, segurament gràcies als amics que tenia i a l’ambient que es respirava aleshores a la Barcelona cultural ja que, sovint, el prestigi i l’entorn hi fan molt més que no pas l’ensenyament oficial i obligatori, en aquestes coses, aspecte de la qüestió que s’oblida sovint.

Guimerà va participar activament en grups catalans, va començar molt aviat a publicar poemes i va fundar la revista La Renaixensa, que va acabar per convertir-se en diari. El 1882 va ser ponent de les Bases de Manresa i va ser també un dels portadors del Memorial de Greuges a Madrid, així com president de l’Ateneu Barcelonés.  El 1879 va començar a estrenar teatre, primer versificat i més endavant en prosa. El seu primer gran èxit va ser Mar i cel  i, més endavant, els grans títols com Maria Rosa, La filla del mar, i, per descomptat, Terra Baixa. L’èxit va ser immens en aquest casos i moltes obres es van traduir al castellà i a molts més idiomes, se’n van fer òperes, i, més endavant, pel·lícules. Això va provocar una gran demanada per part de les actrius de l’època, com ara Maria Guerrero, sobre el tema, amb abrandades cartes on se li demana, per exemple, que canviï el final de La filla del mar o que escrigui alguna cosa sobre Santa Teresa. Guimerà, en general, no va cedir a les temptacions, però en algun cas va arribar a caure en el parany i a escriure textos d’encàrrec, que no tenen la grapa ni la qualitat dels altres, les coses com siguin.

No es va casar i va dur una vida força discreta, encara que tenia molts amics. Fins al punt que grans actrius, en llegir les passions explicades en les seves grans obres se sentien atretes per l’autor, i tenien, quan el coneixien, una gran decepció perquè el trobaven avorrit. Això va fer que es digués durant temps, sotto voce, que potser era homosexual, cosa que alguns biògrafs s’han dedicat a combatre de forma contundent, fins i tot massa contundent, evocant idil·lis juvenils molt eteris del senyor Guimerà. La veritat no la sabrem mai, ja que aquella societat, contradictòria i carrinclona en molts aspectes, era molt i molt particular i em temo que de vegades ni les mateixes persones afectades gosaven pensar en què eren o no eren. El que sobta, també, és la por, avui, d’admetre aquesta possibilitat, no tan sols en el seu cas, sinó en el d’altres escriptors, com el mateix Espriu. Avui, quan ja no ens espantem de tot plegat i quan fins i tot de vegades hem passat, en ambients intel·lectuals, a considerar les conductes menys convencionals com una mena de mèrit literari. Però encara hi ha molt conservadurisme subliminal pel que fa a certs aspectes de la cultureta, ep.

El fet és que les passions presents en les grans obres de Guimerà mostren unes constants com ara el rebuig de la diferència, els problemes de la persona que mai no acaba de ser ben acceptada en la seva societat, la possessió amorosa, la gelosia... De tot plegat se n’han inferit moltes coses, potser no sempre prou fonamentades, però com que ens movem en el camp dels supòsits, tot és possible i no ho és, al mateix temps.

Com a curiositats a l’entorn de la vida de Guimerà, sembla que l’esquela publicada a La Vanguardia quan va morir la seva mare és el primer que aquest diari va publicar en català. Autors castellans que admiraven molt Guimerà, com Galdós, li van insistir per tal que escrivís en castellà, sense èxit. Echegaray  va traduir moltes de les obres de Guimerà. El tema del Nobel és complicat i tampoc no s’ha acabat mai d’aclarir, possiblement el govern espanyol es va oposar a la concessió, Guimerà s’havia significat políticament de forma evident,  molt més que Mistral, per cert, que era un personatge molt més còmode per al govern francès que Guimerà per a l'hispànic.  Per diferents motius, polítics i acadèmics no volien tampoc que es concedís a Galdós, excessivament d’esquerres, sense comptar amb les enveges estrictament de capelleta intel·lectual, que també eren moltes i cantelludes. Finalment, com a solució de compromís, el Nobel compartit va anar a parar al pobre Echegaray, per al qual, al capdavall, va resultar una mena de regal enverinat, doncs gent que no s’havia ficat amb ell s’hi va començar a ficar, ja que no el consideraven un bon candidat. Echegaray va donar suport, anys després, a diferents demandes de concessió a Galdós, però, com es ben sabut, la cosa no va prosperar.

Va ser aquella una època complicada políticament. L’eufòria de la Renaixença amagava molts problemes socials, grans diferències, molta misèria. Això, en la gent benestant, provocava també una sensació d’inquietud i una por molt evident, que ancorava bona part dels intel·lectuals a un gran conservadurisme, a més del pes d’una església també complicada, bescantada per un cantó i prepotent i dictatorial per l’altre, amb unes regles morals molt estrictes. L'esplendor florit del modernisme de vegades no ens deixa veure les misèries amagades, que van ser moltes i greus.