26.4.10

Compte amb els tics i els tocs!!!!

Quan jo era petita i joveneta era habitual que algú t'arrambés en les aglomeracions o als transports públics. Al cinema, la meva mare se situava estratègicament entre un de nosaltres i el passadís, per si un cas. Malgrat els temps que corrien, ens avisaven sovint que anéssim amb compte amb aquestes coses però tampoc no se'ls donava una importància excessiva, si no passaven d'aquí. També hi havia molts exhibicionistes, aquests no acostumaven a fer res més que espantar-te ensenyant les vergonyes. No sé si ara n'hi ha menys o s'han tancat a l'armari, però no en sento explicar tants casos. 

Avui, mentre que per un costat hi ha una gran llibertat sexual des de molt aviat, s'han desvetllat una sèrie de paranòies proteccionistes a l'entorn dels infants, una mica o molt exagerades, que diferents sectors de l'administració crec que fomenten i magnifiquen. Pels volts del pati de la meva escola passava de tant en tant un pobre avi amb el seny una mica perdut que en alguna ocasió potser -no es va comprovar- havia dit alguna bestiesa a les nenes més grandetes, les quals, per cert, l'havien insultat a crits, dient-li de tot. L'home també, en alguna ocasió, orinava pel parc proper. Els pares van muntar un tangai considerable, alguns venien a l'hora del pati a vigilar i més d'un pare protector em va assegurar que li clavaria una pallissa al pobre home. Per sort o potser perquè algun familiar el va controlar, la cosa es va calmar ben aviat.

Avui llegeixo al diari una notícia d'aquestes tan surrealistes sobre el tema. No explica on va passar, no dóna cognoms, però sí noms de pila. Una nena de deu anys que agafava l'autobús, imagino que sola, va percebre que un home li feia l'ullet sovint. Es va posar nerviosa i va acabar per explicar-ho als pares, que van fer una denúncia. Dos agents de paisà van pujar a l'autobús per tal de vigilar,  van constatar les picades d'ullet i un dia aturen l'autobús i s'emporten l'home... emmanillat.  La mare de la nena aprofita l'ocasió per insultar-lo a cor què vols. Resulta que l'assetjador tenia una minusvalia important, havia perdut un ull en una operació i l'altre el picava perquè se li assecava el llagrimal i havia desenvolupat un tic nerviós. El volien fer anar a la presó com fos però en el tema van intervenir les inevitables mediadores, es van presentar certificats mèdics i la mare de la nena va constatar que el pobre home feia l'ullet... a tothom. L'acusat va tenir una depressió important a causa de tot plegat, encara pren medicació i no volia sortir de casa ni anar a treballar. Finalment la mare de la nena admet que potser es va precipitar. El germà del pobre home fins i tot diu que comprèn la denúncia ja que ell també és pare i si una filla seva li explica coses així...

Vaja, que qui no té feina el gat pentina i mentrestant un munt de gent pagada amb diners públics fent feina inútil i absurda.

M'ha vingut al cap un home ben vestit, ja gran, de cabells blancs, que, en els meus temps, viatjava sovint en autobús per Barcelona i mirava les noietes joves somrient. Jo crec que li faltava un bull però era inofensiu. Anava amb barret i bastó, li dèiem 'l'home del barretet', en alguna ocasió fins i tot baixava i ens seguia una estona, cosa que ja feia menys gràcia. En tot cas, si fos ara, no vull ni pensar com acabaria.


Fa un temps vaig ser a un càmping força familiar. Una nena passava sovint per davant del bungalow on eren uns amics de la nostra edat, la tercera edat, vaja. La meva amiga li deia sempre alguna cosa, bon dia maca, adéu, quin sol fa avui, coses així, i la nena ni se la mirava, com si sentís ploure. Finalment, després d'un temps, quan els seus pares devien considerar que no érem pas una colla de pederastes perillosos li van explicar: és que la tenim avisada per tal que mai parli amb cap persona desconeguda... No sé si sabien que un gran nombre d'abusos als infants es produeixen per part d'amics i parents, i és que evitar tots els riscos del món és un miratge d'allò més absurd. Una altra cosa és la prevenció raonada i lògica, ep. I una altra, encara més greu, és aquella de la pressumpció d'innocència, la qual, en segons quins temes, campa per la seva absència amb el vistiplau de la gran majoria.

6 comentaris:

Allau ha dit...

Pel que he sentit dir a les meves germanes, aquests tocaments i exhibicionismes semblen haver entrat en decadència, com tantes altres coses. Per la forma com ho explicaven, diria que fins i tot en sentien nostàlgia, com un dels picants de la vida que s’han anat perdent.

F.Puigcarbó ha dit...

Ja l'he vist a el periódico i l'he posat a Collonades que és on li correspon. Quan vius en una societat histérica que pretèn sobre protegir les seves criatures fins l'absurd passen coses com aquesta, i com de costum el pobre home emmanillat i insultat (de pressumpció d'innocència res de res)tot plegats símptomes clars d'una societat malalta, estúpidament malalta.

Galderich ha dit...

Com ja ho he comentat al bloc de Collonades això només és fruit de la cacera de bruixes. Cada vegada més estem en un moment en el que qualsevol sospita desencadena un daltabaix malgrat la presumpció d'innocència.
Ens ho hem de fer mirar i intentar primer de tot confiar més en la societat i en segon lloc transmetre més seguritat als nostres petits. És difícil, però deixant-los anar més lliures de petits aconseguirem adults més segurs.

Júlia ha dit...

Allau, en aquells temps estàvem tan reprimits que aquestes coses donaven morbo, ara, algun 'susto', també.

Júlia ha dit...

Certament, Francesc, a 'collonades' és on ha d'estar, encara que per al pobre home, de collonada, res.

Júlia ha dit...

El problema, Galderich, és que els mitjans de comunicació ajuden a estendre l'alarma social.