10.4.10

El món s'atura a les deu del vespre


Malgrat els meus devots esforços, no aconsegueixo interessar-me massa pel futbol. Em miro els partits i les reaccions de la gent aficionada amb la mateixa distància i simpatia amb la qual em miro les cofradies de Setmana Santa o fins i tot els castellers del barri, que porten una bona temporada i mostren un entusiasme remarcable en superar-se. El futbol crec que deu ser necessari per sobreviure en un món tan lamentable. Com el cinema i moltes altres coses, ens serveix de distracció i canalitza els nostres desitjos i també les nostres frustracions. Ens forneix un sentiment de pertinença i fomenta una mena de religiositat laica. Te els seus temples, els seus sants, els seus déus, les seves relíquies, les seves estampes i els seus rituals. En els moments de gran triomf els jugadors són passejats en processó i la gent els vol tocar. En temps de vaques magres, gairebé se'ls ha de protegir de les ires multitudinàries. Tots aquests sants, fins ara, són homes, per cert.

Acceptem amb alegria que a infants dotats se'ls segresti i se'ls porti a una escola unisex, lluny de la família. Això sí, és una escola de luxe, per a privilegiats. Si es fes el mateix, avui, amb infants dotats per a la literatura, l'art, les matemàtiques o la ciència, ho trobaríem cruel i fora de to. Amb l'esport i fins i tot, segons com, amb la música, es troba normal i lloable que puguin accedir a aquests noviciats de categoria, és com si els hagués tocat la rifa, es veu. L'infant pobre que ha triomfat és tot un exemple, una possibilitat, un somni. No té més mèrit, d'entrada, que el d'haver nascut amb un do que algú ha copsat i que ha pogut desenvolupar, un do que pot donar diners i desvetllar molts interessos. A la seva terra i al seu barri se li fan grans homenatges, molts més que a qualsevol historiador remarcable amb tota una vida dedicada a l'ensenyament secundari en un institut conflictiu de barriada humil.

Com en tantes altres coses, mirar el tema des de fora, encara que sigui amb simpàtica i empàtica comprensió, fa una mica d'angúnia. Des de dins sembla una qüestió aquesta del tot normal, o es creu o no es creu. Si algun dia el futbol va de baixa i arriba una altra moda que mogui les masses, els nostres descendents contemplaran aquest present de grans devocions esportives amb un cert menyspreu, potser. Totes les coses són fruit d'un temps i d'unes circumstàncies.

No fa tants anys el futbol era també menystingut. La febre futbolística era fruit, deien, de la manca de democràcia, l'interès pel Barça era un reflex de les nostres ànsies de catalanitat tan malmeses aleshores. Quedava poc progressista ser futbolero, de la mateixa manera que quedava fatxenda anar a l'òpera, llevat del fet que anessis al galliner del Liceu i encara de tant en tant. La coneguda cançó de Delfí Abella que penjo al post va sorgir en aquell context d'ambicions culturals més elevades. Els mentalitzats i ferms nois seriosos de la meva època manifestaven que la millor pilota era la del brou i meditaven sobre el marxisme en lloc de perdre el temps amb bestieses. 

Els grans equips mouen molts diners i moltes influències, però moralment la cosa s'accepta amb entusiasme; tots volem biblioteques gratuïtes, museus barats, teatre amb ofertes i descomptes, però les entrades per al fubol no acullen aquestes demandes, malgrat que hi hagi qui diu que, al capdavall, també el futbol és art i cultura. 

Això pel que fa al gran futbol. Els clubs petits i els equips escolars es troben amb moltes dificultats per surar. A còpia d'engrandir-se els grans, la pell de brau futbolística ha quedar reduïda a dues grans potències, com sol passar en el camp polític a nivell mundial, encara que les potències no siguin sempre les mateixes. 

De la mateixa manera que, malgrat que no siguis creient, ni de bon tros, segons quines manifestacions místiques multitudinàries t'arriben a emocionar, també l'alegria del triomf futbolístic i l'ambient general es contagien. Aquest contagi és ben conegut pels poders, de vegades penso en aquelles parafernàlies del nazisme i no m'estranya gens que arrosseguessin la gent a la disbauxa. Les masses desfermades fan por i, de fet, després de victòries i fins i tot de derrotes esportives s'ha de controlar la bogeria col·lectiva, com passa en això que en diuen festes populars i que generen muntanyes de brossa repugnant i, en ocasions, aldarulls inesperats, com va passar aquell llunyà dia de Sant Jaume en el qual els mals toros van arrossegar la gent a cremar convents. De motius per cremar alguna cosa sempre en podem trobar, el mal és que sovint no es crema allò que s'hauria de cremar sinó allò que tenim més a l'abast.


Durant els meus darrers trenta anys treballant a l'escola, els nois que he conegut han jugat a l'hora del pati, de forma monotemàtica i exclusiva, a futbol, un dia i un altre. Si en èpoques passades van existir altres jocs, aquests han passat a la història. Encara més, si no hi havia pilota es desenvolupaven aviat baralles absurdes. El futbol, i en això tenia raó Camus, ajuda a fer complir normes que tothom accepta, educa, l'autoritat arbitral és de les poques que, en el context escolar, encara té un pes. Com molts altres esports, és clar, però ell és el rei, ara per ara. Aquests darrers anys he vist, fins i tot, alguna nena incorporant-se a un equip de nois. Em pregunto si alguna vegada els equips seran coeducatius, fins i tot en els nivells professionals. Ara bé, també he copsat la frustració del nen que és dolent jugant a futbol. Si, a més de ser un mal futbolista, és un bon estudiant, té molts números per a esdevenir objecte de crueltats subtils i no tan subtils.

Bé, després d'aquestes profundes reflexions, me'n vaig a mirar el partit per la tele.


27 comentaris:

Allau ha dit...

Anava a dir, Júlia, que tu ets de les meves. Que el meu món no s'atura per un partit i que m'estava ocupant d'altres coses més elevades, mentre escoltava fragments d'Un Rapte en el Serrall". Amb la darrera frase m'has ben fotut ;p

F.Puigcarbó ha dit...

el futbol és el més important de les coses que no tenen importància. Però hi ha alguna cosa a la vida més important que el Futbol?

Allau ha dit...

Sí, Francesc, tota la resta!

Ferran ha dit...

A mi el futbol no em diu res; el Barça, però, és tota una altra cosa ;)

rebaixes ha dit...

I després de llegir-vos us aplaudeixo, per que esteu, per mi, en la veritat de la nostra realitat.
Anton.

Júlia ha dit...

EP, Allau, que encara no em coneixes, era una broma irònica. De fet, no vaig tenir més remei que veure'n un trosset mentre sopava i després me'n vaig anar a llegir i a clapar.

Júlia ha dit...

No ho sé, Francesc, ho dubto.

Júlia ha dit...

Ah,m el Barça, Ferran, quin símbol més ben estructurat, si no existís l'haurien d'inventar.

Júlia ha dit...

Gràcies, Anton.

Bargalloneta ha dit...

Sincerament, jo ja estic una mica cansada de què el futbol i més concretament el barça paralitzi el món.... ahir després del partit que no vaig veure perquè a la tcm classics feien La soga i un documental de Hitchcock (i això ho supera absolutament tot) m'empranyava el fet de no poder dormir perquè tot el meu barri estava ple de sorolls, claxons, botzines perquè havia guanyat el barça.... no negaré de que prefereixo que guanyi davant del Madrid....però no en fem un gra massa????

Júlia ha dit...

Bargalloneta, efectivament, en fem un gra massa però, pel que sembla, la cosa no minva, més aviat al contrari. Em resulta curiós... sembla que tinguem alguna cosa directa a veure en aquests triomfs. Un fenomen sociològic molt estrany, vaja.

pere ha dit...

La pervivència i èxit del futbol no és cap cosa difícil d'explicar, crec. Es tracta d'un joc elemental de resultats incerts (dos estímuls importants dels humans, sobretot en èpoques d'incerteses o frustacions personals i col·lectives) que tothom pot entendre fàcilment i en què pot participar sigui com a executant sigui com a comentarista. En el seu vessant professional serveix d'aglutinant ideològic primari, no menys vàlid que els partits polítics (ni en un cas ni en l'altre se'ns permet participar directament ni saber per on ens sortiran).
Uf, em costa continuar aquest intent d'assaig; deu ser que ahir em vaig esgotar veient les anades i tornades dels jugadors, que al mateix temps que m'adrenalinen em relaxen: paradoxes del futbol, un dels elements de la història menys fluctuants que conec.

Per cert, en aquest joc que ens portem de tant en tant, la paraula d'avui és "Scapp"; la trobo molt encertada.

Clidice ha dit...

el futbol, com a competició i com a aglutinador de masses, és una activitat asimilable a un munt d'actes humans més enllà, i anterior, a la religió. Pensem en els rituals iniciàtics, per exemple. La qüestió econòmica és posterior, així com el fet de detestar-lo, que prové de la secularització de la societat i de l'elevació de l'individualisme a religió de l'últim segle. O sigui que ningú s'escapa, ni els pro ni els contra.

A mi m'agrada l'esport, més practicar-lo que no mirar-lo, però també m'agrada fondre'm en la massa, viure l'acte màgic de ser un. Sóc humana i ho trobo fascinant i, si a sobre guanya el Barça al madriT ... què vols que et digui, vaig putejada igual, però somric més i, anant pel carrer trobo més somriures :)

Assumpta ha dit...

Doncs a mi, si em fan mal les articulacions i resulta que ha guanyat el Barça, el mal és menys dolorós!!

Si el dia és núvol i lleig però guanya el Barça, és com si hagués sortit el sol...

Si no arriben les bones notícies econòmiques de cap manera, no hi ha feina, ja seran quatre anys sense vacances, però guanya el Barça... penso que passar els estius a casa tampoc és tant dolent...

Sóc una fanàtica incorregible ;-)))

VISCA EL BARÇA!! ;-))

Assumpta ha dit...

(Perdona... jeje... és que en un altre blog que té el teu enllaçat a la barra lateral, amb imatge, sortia l'escut que has posat i jo he entrat innocentment pensant que estaves de festa i...) ;-))

Júlia ha dit...

Bona meditació assagística, Pere, he, he.

Júlia ha dit...

Clídice, la qüestió històrico-religiosa ens podria portar molt lluny. En tot cas, és així, ens agradi o ens deixi d'agradar, com tantes altres coses. I, com he dit, costa molt estar-ne al marge i potser fins i tot és poc convenient.

Júlia ha dit...

Assumpta, m'alegro per tu, de fet les eufòries col·lectives contagien. I, sí, també estava de festa, ep, que sóc humana.

Joana ha dit...

És evident que és un fenòmen social de masses. L'opi del poble? En temps dels grecs i romans segurament eren les lluites dels gladiadors amb els lleons, no?
Crec que la majoria es deixa portar per la gresca que es fa els dies abans d'un partit com el del dissabte.
I jo diria que s'identifica el Barça amb Catalunya, d'aquí l'euforia barrejada. Guanya el barça, guanya Catalunya.

Jo abans planxava, ara me'l miro :)

Júlia ha dit...

De fet, Joana, molts d'aquests esports es van idear o reconvertir per canalitzar la violència, són batalles incruentes, com els escacs.

La identificació amb Catalunya és un tema que donaria per a mil posts, agradi o no, és una evidència que gaudeix de bona salut. Contents i enganyats.

Olga Xirinacs ha dit...

Em desagrada la idolatria que significa el regne del futbol i dels seus ministres.
No em miro cap partit perquè m'avorreixen profundament: l'anar i venir de pilotes em fa un efecte hipnòtic. Sé que fan gols pel soroll del veïnat, crits, etc.
No desprecio aquest joc, però penso que la gent té molts diners, moltíssims, per gastar-se'ls en futbolistes, entrades de partits continus, eixugar dèficits de camps que paguem nosaltres... Això ho trobo fins i tot immoral.

Veig alguna pel·li a l'altra tele, i a córrer.

Abraçada.

lola ha dit...

Amb el teu permís, adopto l'argument de les escoles especialíssimes per a futbolistes i no -va de retro!- per a futurs premis Nobels, per entendre'ns

I Visca el Barça!!!

Júlia ha dit...

Olga, a mi em fa una mica d'angúnia tot plegat. I també m'avorreix. Però, ja veus, som minoria -selecta, he, he-.

Júlia ha dit...

Lola, és el que dic, si es fessin escoles d'elit per als infants que destaquen a les escoles humils, segur que s'aixecaria molta polseguera, però, mira, 'per la pilota' es passa tot per alt. I no entro en el tema de separar per sexes, això del futbol és ben bé 'cosa d'homes' però ja ens està bé. El món és molt surrealista.

jaka ha dit...

Francament això del futbol es una passada ho trobo tant exagerat... a mi no m’agrada gens i de partit per molt que sigui el Barça no en veig cap... crec que aquí ja fa temps que s’estan confonent les coses... en fi... una abraçada Júlia.

Júlia ha dit...

Doncs sí, Jaka, tot es confon i, a més, sembla que si guanyen, guanyem tots...

El que trobo positiu, potser, del futbol, és que uneix gent molt diferent, ara mateix estic escoltant per internet un programa de cançó francesa, Boulevard, que fan a la nit, i l'Enric Cusí, que el presenta explica que va veure el partit a un bareto del raval amb gent de tot arreu i que tots clamaven a cor a favor del Barça. Imagino també que gairebé tots eren homes -multiculturals, ep-.

Ara bé, com a la cançó Fiesta, després, vuelve el rico a su riqueza, vuelve el pobre a su pobreza... en fi.

Deric ha dit...

aquest dissabte, per fi, vaig accedir a quedar amb uns amics per fer una tertúla-encontre-futbolero i veure el partit del Barça... mentre tots cridaven i xisclaven i deien coses a la pantalla jo m'ho mirava sense entendre res i al final em vaig adormir al sofà. Això no vol dir que no m'agradi el Barça ni que no m'emocioni amb les seves victories