El món s'atura a les deu del vespre

Malgrat els meus devots esforços, no aconsegueixo interessar-me massa pel futbol. Em miro els partits i les reaccions de la gent aficionada amb la mateixa distància i simpatia amb la qual em miro les cofradies de Setmana Santa o fins i tot els castellers del barri, que porten una bona temporada i mostren un entusiasme remarcable en superar-se. El futbol crec que deu ser necessari per sobreviure en un món tan lamentable. Com el cinema i moltes altres coses, ens serveix de distracció i canalitza els nostres desitjos i també les nostres frustracions. Ens forneix un sentiment de pertinença i fomenta una mena de religiositat laica. Te els seus temples, els seus sants, els seus déus, les seves relíquies, les seves estampes i els seus rituals. En els moments de gran triomf els jugadors són passejats en processó i la gent els vol tocar. En temps de vaques magres, gairebé se'ls ha de protegir de les ires multitudinàries. Tots aquests sants, fins ara, són homes, per cert.

Acceptem amb alegria que a infants dotats se'ls segresti i se'ls porti a una escola unisex, lluny de la família. Això sí, és una escola de luxe, per a privilegiats. Si es fes el mateix, avui, amb infants dotats per a la literatura, l'art, les matemàtiques o la ciència, ho trobaríem cruel i fora de to. Amb l'esport i fins i tot, segons com, amb la música, es troba normal i lloable que puguin accedir a aquests noviciats de categoria, és com si els hagués tocat la rifa, es veu. L'infant pobre que ha triomfat és tot un exemple, una possibilitat, un somni. No té més mèrit, d'entrada, que el d'haver nascut amb un do que algú ha copsat i que ha pogut desenvolupar, un do que pot donar diners i desvetllar molts interessos. A la seva terra i al seu barri se li fan grans homenatges, molts més que a qualsevol historiador remarcable amb tota una vida dedicada a l'ensenyament secundari en un institut conflictiu de barriada humil.

Com en tantes altres coses, mirar el tema des de fora, encara que sigui amb simpàtica i empàtica comprensió, fa una mica d'angúnia. Des de dins sembla una qüestió aquesta del tot normal, o es creu o no es creu. Si algun dia el futbol va de baixa i arriba una altra moda que mogui les masses, els nostres descendents contemplaran aquest present de grans devocions esportives amb un cert menyspreu, potser. Totes les coses són fruit d'un temps i d'unes circumstàncies.

No fa tants anys el futbol era també menystingut. La febre futbolística era fruit, deien, de la manca de democràcia, l'interès pel Barça era un reflex de les nostres ànsies de catalanitat tan malmeses aleshores. Quedava poc progressista ser futbolero, de la mateixa manera que quedava fatxenda anar a l'òpera, llevat del fet que anessis al galliner del Liceu i encara de tant en tant. La coneguda cançó de Delfí Abella que penjo al post va sorgir en aquell context d'ambicions culturals més elevades. Els mentalitzats i ferms nois seriosos de la meva època manifestaven que la millor pilota era la del brou i meditaven sobre el marxisme en lloc de perdre el temps amb bestieses. 

Els grans equips mouen molts diners i moltes influències, però moralment la cosa s'accepta amb entusiasme; tots volem biblioteques gratuïtes, museus barats, teatre amb ofertes i descomptes, però les entrades per al fubol no acullen aquestes demandes, malgrat que hi hagi qui diu que, al capdavall, també el futbol és art i cultura. 

Això pel que fa al gran futbol. Els clubs petits i els equips escolars es troben amb moltes dificultats per surar. A còpia d'engrandir-se els grans, la pell de brau futbolística ha quedar reduïda a dues grans potències, com sol passar en el camp polític a nivell mundial, encara que les potències no siguin sempre les mateixes. 

De la mateixa manera que, malgrat que no siguis creient, ni de bon tros, segons quines manifestacions místiques multitudinàries t'arriben a emocionar, també l'alegria del triomf futbolístic i l'ambient general es contagien. Aquest contagi és ben conegut pels poders, de vegades penso en aquelles parafernàlies del nazisme i no m'estranya gens que arrosseguessin la gent a la disbauxa. Les masses desfermades fan por i, de fet, després de victòries i fins i tot de derrotes esportives s'ha de controlar la bogeria col·lectiva, com passa en això que en diuen festes populars i que generen muntanyes de brossa repugnant i, en ocasions, aldarulls inesperats, com va passar aquell llunyà dia de Sant Jaume en el qual els mals toros van arrossegar la gent a cremar convents. De motius per cremar alguna cosa sempre en podem trobar, el mal és que sovint no es crema allò que s'hauria de cremar sinó allò que tenim més a l'abast.

Durant els meus darrers trenta anys treballant a l'escola, els nois que he conegut han jugat a l'hora del pati, de forma monotemàtica i exclusiva, a futbol, un dia i un altre. Si en èpoques passades van existir altres jocs, aquests han passat a la història. Encara més, si no hi havia pilota es desenvolupaven aviat baralles absurdes. El futbol, i en això tenia raó Camus, ajuda a fer complir normes que tothom accepta, educa, l'autoritat arbitral és de les poques que, en el context escolar, encara té un pes. Com molts altres esports, és clar, però ell és el rei, ara per ara. Aquests darrers anys he vist, fins i tot, alguna nena incorporant-se a un equip de nois. Em pregunto si alguna vegada els equips seran coeducatius, fins i tot en els nivells professionals. Ara bé, també he copsat la frustració del nen que és dolent jugant a futbol. Si, a més de ser un mal futbolista, és un bon estudiant, té molts números per a esdevenir objecte de crueltats subtils i no tan subtils.

Bé, després d'aquestes profundes reflexions, me'n vaig a mirar el partit per la tele.