REEMISSIONS EXITOSES PER A UN ESTIU ESTRANY

 

No hi entenc un borrall de futbol però es fa difícil quedar al marge del tema. Els programes sobre esport son molts i diversos, a banda de l'espai que els noticiaris habituals ja hi dediquen. El futbol, avui i aquí, és, sobretot 'el Barça'. Hi ha gent del meu barri, més gran que jo, cosa que vol dir 'molt gran', que m'ha explicat que durant la seva joventut hi havia més interès al Poble-sec per l'equip local que no pas pels 'grans'. Ser de l'Espanyol és difícil i està mal vist, i equips amb un passat remarcable avui semblen residuals. 

Per si teníem poc futbol les dones s'han incorporat a l'estrella dels esports, en gran part amb l'etiqueta barcelonista, i sembla 'progre' i modern seguir-ne els trumfos i les circumstàncies. És trist que per reivindicar el feminisme, en uns quants casos, s'hagi de fer, en molts camps, allò que han fet o fan els senyors.

No és estrany, doncs, que, per alegria de TV3, segons llegeixo, la reemissió del programa sobre el fitxatge de Cruyft tingués èxit i, sobretot, audiència. Avui la qualitat no sembla important, el que cal es tenir audiència, publicitat, ressò. El programa és interessant, més enllà del personatge i del futbol, eren uns temps difícils i estranys, aquells. Encara amb la dictadura al damunt, tot i que es veia venir que les coses canviarien, hi havia por al que podia passar. I, de fet, van passar moltes coses, un gran nombre de les quals, oblidades.

He llegit, i potser és cert, al menys en part, que Cruyff i la seva època van fer més per l'esperit catalanista que les proclames serioses. El Barça  va ser més que un club quan va començar a guanyar coses. És agradable apuntar-se als guanyadors. Un dels problemes per a sentir-se 'espanyol' ha estat el fet de què Espanya semblava un país 'barat', ignorant i lamentable, a molta gent.  

A l'escola els nens -les nenes han trigat més- van començar a jugar a futbol, de forma exclusiva, als patis, i encara continuen així. Si es jugava a d'altres coses, abans, s'han anat oblidant i deixant de banda.  Malgrat que la gent seriosa menystenia els excessos futbolístics sembla que la cosa va anar canviant. L'època de l'arribada del futbolista, amb tots els problemes que es van generar, ben explicada al documental, va generar entusiasmes. 

Jo era jove, hi havia molt de jovent amb ganes de canvi, de formar una família més o menys convencional. Hi havia oposició, de moltes menes i menys nombrosa del que sembla, tot i que amb el pas del temps sembla que gairebé tothom estava protestant i corrent davant de la polícia. Qui no va viure aquella primera transició és comprensible que hi vegi moltes mancances, moltes concessions, es va fer el que es va poder i com es va poder i el Barça va acomboiar, amb els seus trumfos constants, un cert i poruc entusiasme. De la llum futbolística de l'holandès singular encara en vivim, malgrat els alts i baixos. En el futbol i en tantes coses.

IDENTITATS SUPOSADAMENT OBLIGATÒRIES APLICADES A L'ESPORT DE MASSES

 

Aquest dies, amb tot això del futbol i els orgulls identitaris de qualsevol signe, que revifan amb els 'events' esportius seguits per les masses, m'ha vingut al cap aquell divertit fragment de 'El camino'

—Don José, no sé si me podrá absolver usted. Ayer domingo leí un libro pecaminoso que hablaba de las religiones en Inglaterra. Los protestantes están allí en franca mayoría. ¿Cree usted, don José, que si hubiera nacido en Inglaterra, hubiera sido protestante?”

Don José, el cura, tragaba saliva:

—No sería difícil, hija.

—Entonces me acuso, padre, de que podría ser protestante de haber nacido en Inglaterra.”

Els patriotismes parteixen de considerar un mèrit ser d'un lloc o parlar determinada llengua o tenir determinada cultura, tot i que encara no se sap explicar què és això de la 'cultura'. Tot és atzar, no triem família, ni lloc d'origen, ni res, en general, i, fins i tot, si creien que hem triat perquè hem marxat d'un indret i hem arrelat en un altre, tot acostuma a originar-se en l'atzarós destí de cadascú. 

I, sí, encara que sembli estrany, si alguns repatanis haguessin nascut a un barri de Madrid potser parlarien castellà i donarien suport a la selecció espanyola. I si alguns altres haguessin nascut a l'Empordà potser serien fins i tot independentistes convençuts en lloc d'espanyolistes.  Costa molt considerar a fons allò del poema de Joana Raspall de 'si haguessis nascut, en una altra terra...' És clar que tenim la genètica que tenim i, ens agradi o no, tan sols hauríem pogut néixer on van nèixer i encara gràcies si bufem cullera cada dia. Malauradament els il·luminats que saben 'com' hauríem de ser i pensar i que creuen tenir la veritat proliferen en totes les èpoques. I encara bo si no tenen prou poder com per obligar-nos a fer moixoni si no 'creiem'.

I si l'alcalde anti pantalla gran per veure el futbol no-nostrat hagués nascut en una barriada suburbial i modesta de qui sap quina geografia que ignora, hauria xalat amb la victòria hispànica i s'hauria d'anar a confessar d'aquesta possibilitat.

I, encara més, quan jo era jove deien que quan acabés el franquisme s'acabaria el futbol, que per això cantava allò tan divertit el Delfí Abella:

https://www.youtube.com/watch?v=e0ryqQY3CRA

EL GOS ENTREMALIAT I ELS IDIOMES ÚTILS

Un dels articles que recull el llibre que comentava ahir, i que continuaré comentant, de forma desordenada i atzarosa, recorda una antiga anècdota, que jo havia oblidat, relacionada amb un jugador de futbol, Francisco, de qui no en en sabia res fins que persones més futboleres no em van explicar qui era. He d'admetre, entre d'altres mancances, el meu analfabetisme esportiu.

Sembla que aquest jugador havia d'anar a parar al Barça, a mitjans o finals dels anys vuitanta del segle passat, i, de forma ben imprudent, va manifestar, a la premsa, que allò que el molestava dels catalans era que tinguéssim el vici de parlar en català. Calders comenta que encara bo, car això vol dir que, per a la resta, no li som del tot antipàtics. 

Aquelles declaracions del futbolista sembla que van fer un cert soroll, és clar. En alguns reculls editats, amb la intenció de mentalitzar-nos, i amb penjaments de tot tipus en contra del català i els catalans, aquelles declaracions han passat a la posteritat. 

Calders ironitza mirant de tranquil·litzar el futbolista, ja que es trobarà amb què l'idioma interior del Barça és l'espanyol o castellà. El Barça se suposa que és més que un club i en ocasions ha educat futbolistes des de la seva més tendra infantesa, però ben pocs han assolit un català més o menys correcte, ni tan sols a nivell col·loquial. Fins i tot, en el cas d'estrangers, ni tan sols no han assolit un castellà ortodox. Evidentment, no puc opinar sobre si han assolit, per exemple, un nivell interessant de matemàtiques.

És clar que l'escola del Barça deu incidir més en d'altres aptituds però, vaja, una mica de cultura general no estaria malament. Quan es parla de fracàs de l'escola i d'altres galindaines s'obvia el tema d'aquestes escoles esportives, tan centrades en fer bitlles. Per altra banda, es critiquen escoles on se separen nens i nenes però resulta que a les escoles esportives i a les escolanies cantaires això és el pa nostre de cada dia i, mira, tothom els fa la gara-gara, Sobretot als de l'esport, això de les escolanies ja està una mica mal vist, actualment.

Calders aprofita el tema per explicar una anècdota personal que gairebé sembla un dels seus contes. En anar a comprar nata a una granja es troba una veïna amb un gosset. La veïna parla català amb la grangera però es dirigeix al gos en castellà, de forma afectuosa, quan aquest fa entremaliadures: estate quieto, cariñu, que molestas a los señores...

L'escriptor no es pot estar de preguntar-li si el gos es castellà i la dona li explica que no, però que van tenir una minyona andalusa que sempre li parlava en castellà i, ves, s'han acostumat a fer-ho així. Però afegeix que se li pot parlar en català, que ho entén tot. Calders acaba fent una reflexió sobre el fet, jo diria que inqüestionable, de què el jugador de futbol, si no se'l contraria i se li paga el que toca acabarà per... entendre-ho tot, com tothom.

Fa anys, quan el català era absent de l'ensenyament oficial i mal tolerat pels manaies estatals, em vaig adonar de què els primers en intentar parlar-lo, de la gent nouvinguda, eren aquells que tenien tracte comercial amb el públic de per aquí, botiguers, manyans. Però hi havia un estol de classe mitjana castellana, funcionaris i mestres que vaig conèixer, molt repatanis amb la qüestió, fins que no va venir tot allò de la immersió. De forma miraculosa, després, alguns d'ells es van convertir al catalanisme oportunista, fins al punt de tornar-se més radicals que jo mateixa. La meva filla era petitona i més d'una vegada havia escoltat coses, per part de companys i companyes de professió, com ara: ¿a tu nena solo le hablas en catalán?  

El tema econòmic es important i, al capdavall, com cantava Ovidi, parlant d'uns extraterrestres que cercaven mà d'obra... si paguen millor. Això explica el poc valor que avui es dona a la versió original dels llibres, per exemple, o a la proliferació de cantants nostrats que ja refilen, directament, en anglès. 

Des que la política ha anat envaint el tema crec que s'ha bandejat una mica l'aspecte cultural tot i que, segons la meva opinió, quan els de per aquí hem assolit més admiració i respecte ha estat quan la cultura ha brillat sense complexos. Avui es canta molt en català però hi ha lletres de cançons que no passarien un nivell C, en un examen canònic sobre la llengua. L'excusa és que la massificació de l'educació ha fet baixar el nivell general, una mala excusa, segons la meva subjectiva opinió de mestretites. Encara més, crec que passa fins i tot amb el castellà, això. Podria posar molts exemples concrets, un altre símptoma és la proliferació de vulgaritats en el teatre i el cinema, com si esventar tacos a tort i a dret fes realista i modern. 

Ep, no estic en contra del llenguatge català popular, castellanismes inclosos i dialectalismes assumits i preceptius. Però sí de les vulgaritats introduïdes amb calçador. Potser poques famílies normaletes tenen, avui, criades andaluses, però molta gent té gossets i gatets i hem d'acceptar que les sèries que veu el jovent acostumen a ser en anglès o, a tot estirar, en castellà. Així que la catalanització de les mascotes, hores d'ara, em temo que deu anar de baixa. El mon funciona com vol, més enllà de les nostres dèries, dogmes, desitjos i bones intencions.

La trista realitat és que si ets espavilat o espavilada i fas pela llarga escrivint, cantant, ballant, jugant a futbol o fent menges exòtiques en un restaurant elitista, ho podràs fer en castellà, català, anglès, xinès, varietats dialectals de tot tipus o el que toqui. Tothom et farà reverències i ningú no incidirà massa en la teva manca d'ortodòxia lingüística, en la teva traïció a la pàtria o en la teva lamentable fonètica. La veritable llibertat ideològica, ens agradi o no, funciona molt millor amb les butxaques plenes.

ENTUSIASMES ESPORTIUS NO COMPARTITS

Ballant sardanes?

Tinc la teoria de què quan les coses van bé als adversaris aquests et deixen tranquil, per això m'alegro d'aquest Madrid esportiu al quadrat que patirem i per això fins i tot m'hauria fet il·lusió que haguessin concedit a aquella ciutat, que per molts motius tant estimo i m'agrada, les Olimpíades. I que els turistes olímpics fessin un cafè amb llet a la seva bonica Plaça Major, com volia aquella dama inefable quan feia pràctiques d'anglès, encara més quan jo tinc poca tirada a il·lusionar-me amb aquesta mena d'esdeveniments. 

Ahir explicava com amb tot això de Ca l'Erasme, havia tingut notícia d'altres pèrdues irreparables, totes en època democràtica, olímpica i post-olímpica, ja que el porciolisme ni el va inventar Porcioles ni va desaparèixer amb ell, és etern i recurrent. Durant els temps de l'entusiasme olímpic dir que la cosa no et feia ni fu ni fa propiciava que semblessis mala barcelonina, àdhuc mala catalana. En més d'una ocasió he tingut la sensació de no ser de res ni d'enlloc i aquella en va ser una. 

Els Cobis inflables es van haver de desinflar?

Tot i que jo no era olímpica vaig copsar com alguns mestres poc catalans de l'escola amollaven aleshores subtils penjaments sobre la celebració i evidenciaven com tenien ganes de què l'Expo de Sevilla tingués més pes específic que la nostra trobada esportiva. Ah, l'enveja surrealista, com sura sempre per tot arreu. Per sort hi ha gent optimista i inclusiva, que accepta tot el que vingui, va a tot arreu i participa en tot tipus de festes multiculturals sense manies. Durant l'Exposició del 29, com han recordat al meu barri en diferents xerrades, també es va fer un event iberoamericà a Sevilla, cosa que va fer que alguns països, per participar a la de Barcelona, es veiessin obligats a fer alguna trampeta innocent o no tant. 

Tot són homes,no hi ha dones, els fa vergonya saltar?

Jo era una mica antiolímpica aleshores, com explico. Em vaig comprar una samarreta de protesta que dec tenir oblidada al fons d'algun armari on es veia un rètol que deia BARCELONA 93, amb un senyor que s'escurava les butxaques i les tenia completament buides. Em vaig assabentar en aquella època de moltes corrupteles i despeses estranyes relacionades amb tot allò, són brames que corren i que no et creus del tot fins que un dia alguns dels seus protagonistes surten a la llum evidenciant que no eren aigua clara, vaja. De tot plegat el poble normalet no n'arribem a saber de la missa la meitat i de les brames sense proves tampoc no en pots fer cas, ja que costa molt poc estimular el boca-orella amb rumors diversos que no saps d'on vénen. És clar que de vegades saps molt bé d'on vénen i aleshores ja resulten més fiables.

Amics per sempre...?

Al final la parafernàlia olímpica no va anar malament del tot, vam perdre molts llençols de fil i dec cotó però en vam comprar d'altres de tergal, de disseny i amb dibuixets,  i avui els fem servir molt a gust. Vam recuperar les platges, van sanejar espais sòrdids avui mitificats i es van arranjar amb bombo i plateret indrets que s'havien deixat perdre i malmetre sense manies, aquesta també és una pràctica urbanística habitual. La ciutat es va reinventar, cosa habitual, i  ho va fer amb un grau de fatxenderia important. Crec que el balanç potser és positiu però que no s'ha explicat tot, ni de bon tros, com sol passar. Després vindria allò del Fòrum, que va ser una cosa menys exitosa i més criticada, també perquè Clos era un alcalde més humorístic que Maragall. 

Fa uns dies escoltava per la ràdio un reportatge en el qual matisaven els suposats fracassos del Fòrum. En general, la gent, entre la qual m'incloc, ens apuntem a les festes i festasses quan ja no hi ha més remei que celebrar-les, i és aquesta una sàvia manera de procedir, la dels supervivents assenyats, vaja. El que passa és que de tot allò  n'ha derivat l'excés, aquest turisme piconador i massiu, invasiu i indiscriminat i ara no hi ha qui ho pari i potser fins i tot millor que no el parin, tal i com està la feina i l'economia, vaja. Molts fets em recorden aquell conte del molinet al qual demanen sal però que no saben aturar després i començar a produir sal a dojo i se l'ha de llençar a mar, i per això l'aigua del mar és salada, que no hay mal que por bien no venga, com diu el refrany castellà del qual no he trobat cap exacta correspondència en català normatiu.

El meu millor record relacionat amb el tema olímpic és escolar i anterior a la festa, quan van proclamar sis anys abans que es farien a Barcelona, amb aquell Maragall entusiasta saltant com un esperitat, una bona imatge per a la mitologia barcelonina. A escola van arribar els meus alumnes de sisè contentíssims. Aquell any jo era tutora de sisè i la meva filla gran també feia sisè, era el temps de l'EGB, un temps que ara ha propiciat un cert excés de llibres nostàlgics. Perdre l'EGB va ser pitjor que perdre moltes altres coses, per molts motius, però com que hi ha una gran habilitat dels qui manen per vendre motos, ens van fer passar bou per bèstia grossa i ara no hi ha manera de rectificar.

L'alegria d'aquell jovent, encara unes criatures, de fet, amb la vida per encetar, aquells crits sobre el fet que Barcelona havia guanyat, tot i que ells eren de L'Hospitalet, em va commoure i encara em commou més avui, quan hi penso i els veig al facebook, convertits ja en pares i mares responsables, seriosos i, la gran majoria, feliços. Es van anar a apuntar de seguida, gairebé tots i totes, per a fer de voluntaris. Aquells anys vuitanta per a mi començaven a ser molt decebedors, eren els del desencant, la droga al carrer i la reconversió de molts antics idealistes en especuladors o polítics oportunistes, però tot això ells no ho sabien i, per sort, quan ets jove portes unes ulleres molt diferents i així ha de ser, tot cal que sigui nou, lluminós, esperançador i alegre, als dotze anys. 

Dedicar un gran carrer a l'Educació General Bàsica estaria molt bé, per cert. Fer de voluntari olímpic amb divuit anys, amb tant de jovent a tot arreu i enmig d'entusiasmes generalitzats devia ser el no va más.

FUTBOLISTES, DONES DE FER FEINES I RELACIONS MATRIMONIALS INTENSIVES

Ha mort una altra persona famosa de la meva edat, si fa no fa, Cruyf, com tothom ja deu saber hores d'ara. No diré res sobre ell, ni el vaig conèixer en persona ni hi entenc un borrall, de futbol. Però, com en d'altres ocasions, en estirar les cireres del cistellet dels records me'n venen uns quants al cap relacionats amb aquest senyor, al cel dels futbolistes es trobi, si és que n'hi ha. Al capdavall, aneu a saber, aquests dies han passat programes diversos amb el senyor Flavià dient coses de les seves, entre les quals que encara li semblava menys estrany que hi hagués un Déu que no pas allò del petardo del Big Ban.

Jo treballava a Molins de Rei quan el futbolista va arribar a Catalunya, l'any que em vaig casar, per cert. L'escola es deia Gual Villalbí, era el senyor que l'havia inaugurat i que no era pas dels més rucs de la colla. El barri de l'escola es trobava a la part alta del poble i la gent, popularment, en deia El Congo, a causa de la llunyania del centre històric i perquè era un indret més aviat humil, amb un nucli poblat per immigrants, sobretot d'Extremadura i de diversos pobles de per allà, un dels quals, Valle de Matamoros. Avui Gual Villalbí, el barri del Congo i això de Matamoros són noms políticament incorrectes. L'escola es diu L'Alzina, i el barri, el mateix. S'hi han fet moltes cases de preu i hi viu gent de categoria.

Vaig tenir allà uns alumnes maquíssims, la majoria fills d'aquella immigració. De catalans n'hi havia mitja dotzena, en aquella època van començar els concerts amb les privades i l'alumnat, sobretot les nenes de les famílies amb aspiracions i pocs recursos, van emigrar cap a una escola de monges més cèntrica i amb menys diversitat cultural tot i que unisex. Els nens estaven revolucionats amb l'arribada del futbolista i en parlaven a cada moment. Des de fa més de quaranta anys els nois tan sols juguen a futbol, a l'hora del pati, amb poques excepcions i amb algunes incorporacions, poques, femenines. Un acudit de l'època deia que els culés ara es dirien granotes ja que tots farien cruif, cruif, cruif...

Holanda era un mite en molts aspectes. Fins i tot havien editat allò del Catecisme Holandès, un best séller parroquial per a creients joves i inquiets. Es deia que a Holanda sorgien bons futbolistes pel fet que la mainada tenia grans prats d'herba verda per jugar a pilota i l'esport de base estava d'allò més protegit. En aquells anys es va començar a emetre per la ràdio, als migdies, un programa agosarat de debat que va ser molt popular, el presentava Joan Castelló Rovira, un molt bon professional que va morir fa més de deu anys.  

L'escoltava tothom que podia i tocaven temes que avui farien riure però que aleshores eren altament agosarats, com ara la qüestió del control de natalitat o les relacions prematrimonials. Fa poc algú va penjar per la xarxa la propaganda d'una pel·lícula d'art i assaig, crec que era la versió castellana de L'Orgia, que es publicitava dient que el jovent que hi sortia tenia relacions prematrimonials. Per cert, en aquell programa de ràdio, pel qual van passar molts noms de pes, es va fer una gran campanya amb motiu de la publicació del diari AVUI, l'original.

En una ocasió es va comentar si els futbolistes i d'altres esportistes havien de practicar l'abstenció sexual en les vigílies de les grans competicions i la qüestió es va fer extensiva a un altre tema de l'època, la freqüència normal de relacions per setmana en les parelles estables. Doncs recordo que es va posar com exemple Cruyf qui en alguna ocasió havia manifestat  que firmava cada dia, amb partit o sense, vaja. Cal dir que molts xicots coneguts trobaven que la dona del futbolista era molt maca, cosa ben certa, i que ell era més mitja cerilla, la veritat, encara que jugués bé a futbol, una cosa és una cosa i l'altra, l'altra. Això de l'abstenció abans del combat era un tema recurrent i sembla que alguns entrenadors obligaven els nois a restar en castedat mentre esperaven el moment de la lluita pilotera.

Els holandesos tenien fama, així mateix, de posseir facilitat per les llengües i en alguna ocasió puntual Cruyf va dir quatre coses en català per la tele i a tothom li va caure la bava però ja no va dir gaire res més en aquesta llengua nostrada i, en castellà, amb prou feines. Cruyf va ser durant un temps molt amic de Reixach però van partir peres. Residien en una urbanització de prestigi la publicitat de la qual deia: pregunteu pels que hi viuen. Suposo que més d'un amb possibles devia anar a parar a aquell veïnat amb l'esperança d'emparentar amb els ricatxos.

Un parell d'anys després vam anar a Holanda un estiu. Quan viatges sempre hi ha qui et fa recomanacions diverses pel fet que ha anat abans que tu al destí triat i ja és un expert en els seus costums i idiosincràsia. Ens van explicar els coneguts que el nivell cultural era altíssim i que fins i tot els que escombraven els carrers parlaven anglès. Avui aquí també hi ha nois i noies joves que escombren els carrers i saben anglès i moltes més coses. Una jove mestra em va comentar rient, fa anys, que el seu pare li repetia: estudia força, així no hauràs d'escombrar els carrers. Aleshores es trobava a l'atur i desitjava trobar feina, ni que fos per escombrar els carrers, m'explicava. 

El tema de la neteja i l'escombrada encara està molt poc valorat, sembla que tothom sàpiga netejar com cal, cosa que no és certa ni de bon tros. Per això algú volia enviar la meva alcaldessa a fregar, fa uns dies, com si fos més fàcil netejar que manegar, malgrat que en els càrrecs públics suposo que també cal fer neteja a fons en més d'una ocasió.

Ara no es diu tant però fa anys, per explicar que una feina era mal pagada es comentava això ja ho guanya una dona de fer feines. En un monòleg, Capri, però, reivindicava la professió, dones de fer feines, dones de fer feines, que no se'n troben. A Maria Aurèlia Capmany li agradava molt això de dona de fer feines i ho feia seu, en un sentit més intel·lectual. Avui encara no és aquesta una feina valorada però al menys hi ha més gent del sector amb contracte i assegurança. Fa anys coneixia més d'una comunista benestant que em justificava de mil maneres el fet de no tenir assegurades ni la mainadera ni la dona de fer feines. 

La mort de persones famoses em porta al cap evocacions diverses relacionades amb la meva pròpia vida, no hi puc fer més. Jo sóc jo i les meves circumstàncies, que deia aquell.

TRUMFOS AGÒNICS I VICTÒRIES PARCIALS

La quantitat immensa d'informació de tota mena, emesa per la televisió i la ràdio i publicada en diaris i revistes sobre temes futbolístics cada dia em sorprèn més. He escrit temes futbolístics i crec que hauria d'escriure sobre el Barça car a aquest equip va dirigit el noranta nou per cent d'aquestes informacions sempre, això sí, amb l'antagonista a prop, o sigui, el Real Madrid.  Què seria de nosaltres sense enemics ni contrincants? Els periodistes que tracten aquests temes, una gran majoria d'homes tot i que cada dia hi ha més senyores expertes en una pilota que no és la del brou, saben gairebé sempre què s'hauria de fer i què haurien fet si fossin entrenadors o presidents del club. 

En el camp de la política de proximitat passa més o menys el mateix. Les interpretacions sobre resultats, eleccions i possibilitats de futur van marejant la perdiu però sembla que la perdiu ha pres biodramina a dojo i no acaba de caure mai de forma definitiva. Experts nostrats consideren que això de la perdiu és un manlleu fet als veïns i que resulta més autèntic allò d'embolicar la troca, tot i que jo crec que entre una expressió i l'altra hi ha subtils diferències però, vaja, em remeto al Víctor Pàmies per a més puntualitzacions semàntiques.

En tot cas avui La Vanguardia fa referència a la victòria barcelonina amb una expressió contundent, triomf agònic. La relació del Barça amb l'afició és complexa i en això, com en política, funciona sovint allò del tot o res. En tot cas el triomf electoral de la llista més votada sembla, hores d'ara, que també és un triomf agònic o, si més no, un trumfo enverinat. No n'aprenem, de les divisions del passat i les seves conseqüències,  però sovint he manifestat que tot plegat no és gaire diferent del que s'esdevé a una comunitat de veïns, la junta d'un centre excursionista o un claustre de professors. Fins i tot en el si dels nuclis familiars hi ha tensions i desencontres. 

Aquesta visceralitat antiMàs em resulta fins i tot pintoresca, no em refereixo a la mania que li tenen els d'allà sinó a les passions a la contra que desvetlla en els d'aquí. Pot ser que aquest senyor tingui moltes ombres ocultes, que no ho sé, però ara per ara no hi ha res demostrat i mireu que els d'allà s'esforcen en trobar-les. En tot cas els qui es pensen que tenen la pilota a la seva teulada, malgrat que no siguin ben bé els amos  de la pilota, tenen la responsabilitat de contribuir a què el partit de futbol continuï i, si pot ser, de forma pacífica per tal de cercar un trumfo que no sigui agònic.

La gent que va votar la llista de Junts pel Sí, que jo sàpiga la més votada, ja sabia que el candidat seria aquest senyor i, agradi o no, són majoria, però no proute majoria perquè els de les minories selectes i pures no siguin imprescindibles per funcionar. A tot plegat s'hi ha sumat el tema de la imputació que pot transformar aquest senyor en un màrtir, màrtir relatiu ja que afortunadament som en temps en els quals no esperem que ens l'afusellin tot i que més d'un en tindria ganes i no se sap mai de quin mal has de morir. 

Al nostre país i als dels altres els màrtirs són sovint intocables, no se'n pot parlar a fons sense que et mirin de reüll, no es pot fer una valoració objectiva de la tasca de gent com Ferrer y Guardia, el mateix Companys, Jean Moulin... en podria posar molts exemples. Per això els màrtirs són molt del gust de la seva mateixa gent que sovint els deixen morir sense moure fitxa, i ara em ve al cap un exemple de l'altre costat del mur, el de José Antonio Primo de Rivera.

Això del 15 d'octubre és intencionat? Si no ho és mostra una ignorància preocupant i si ho és, una perversitat infinita. Jo crec més aviat en la ignorància cosa que no eximeix de responsabilitats. Pel que fa al conjunt dels qui tenen responsabilitats a l'entorn de la governabilitat i tot això, una gran part sembla que oblida que la política és -o era, o hauria de ser- la ciència d'allò que és possible. 

Estan molt bé les proclames arrauxades en favor d'una societat més justa i de fer un món millor però després la casa ha de funcionar sigui com sigui, hem de fer bullir l'olla i portar els nens al cole i els iaios al centre de dia, encara que hagin reduït el personal educatiu i el sanitari, que al capdavall els qui ja som grandets encara recordem els temps de les veritables vaques magres. I els trumfos, ni que siguin agònics, enverinats, parcials o galdosos, són els trumfos. 

Pot semblar estrany però sé de gent que va votar la llista més votada perquè hi anava en Guardiola qui, com podeu recordar, fa alguns anys hi havia qui el volia fins i tot de president del país-nació. I és que els camins del Senyor, de la política i del futbol, són inescrutables i, de vegades, ben surrealistes.

I, a sobre, s'ha lesionat Iniesta!!! Parafrasejant el títol d'una obra de teatre que va tenir un cert èxit fa alguns anys, ¡Al menos no es Navidad! Però tot arribarà.

SANT FUTBOL NOSTRAT I ELS SEUS APÒSTOLS

Un dels temes que mai entendré és l'entusiasme que genera el futbol i la sacralització, temporal, tot s'ha de dir, dels seus protagonistes. Per futbol, avui, s'entén el Barça, a casa nostra, la resta sembla fullaraca. Una persona del Poble-sec de la meva edat m'explicava que quan era petit per a ell no hi havia altre equip que el del barri, que en aquells anys va arribar a pujar una mica de categoria. De fet s'havien produït en aquell tipus de rivalitats esportives locals, gambirotades, insults i coses més gruixudes, no diré que no, car els humans rellisquem sovint, amb qualsevol excusa, pel pendent de la irracionalitat.

Quan jo era jove, com és sabut i es pot llegir a les hemeroteques, els entesos asseguraven que el futbol canalitzava les ànsies participatives, tant les aspiracions de democràcia com les de reconeixement de la catalanitat. Una cançó molt coneguda de Delfí Abella expressa aquell sentiment de forma clara:

El dilluns cara a la feina,
calibrem els resultats.
Desprès llegim, sense treva,
comentaris a grapats.

Discutim bé la jugada
del primer a l'últim gol
i tots a fi de setmana
pensem com un home sol:

Cap a futbol,
cada diumenge,
cap a futbol.

Com sardines a la llauna
disfrutem, que prou se'ns nota,
veient vint-i-dos ganàpies
disputant-se una pilota.

Animarem els de casa,
amb fort i unànim udol,
ha de guanyar l'equip propi
tant si es vol com si no es vol.

Cap a futbol,
un dia i altre,
cap a futbol.

Quan guanya el conjunt dels nostres
tot és joia i gran delit.
Si perd, ja podeu comptar-hi:
és que el destí ens ha traït.

Haurà estat qüestió de pega
o algun jugador esquirol
o el terreny mullat o l'àrbitre,
sempre ens queda algun consol.

Cap a futbol,
correm, anem-hi
cap a futbol.

El senyor vestit de negre
que corre pel mig del camp
és blanc de tots els dicteris,
atreu sempre un aïrat clam:

"Curt de vista, mala bèstia,
animal, talòs, mussol,
orellut, ximple, borratxo,
que ens has anul·lat un gol!"

Cap a futbol,
que és un joc d'homes,
cap a futbol.

Si el nostre equip perd la Lliga,
gran pessimisme local,
si la selecció no guanya
tothom trist, que bé s'ho val.

Els diaris busquen les causes
entre grans crespons de dol.
A la picota els culpables;
traïdors, la afició no vol.

Cap a futbol,
que hi va la vida,
cap a futbol.

La massa és galvanitzada
d'un noble deler esportiu.
Què seria de nosaltres
si el futbol no fos ben viu?

Vindria la decadència,
se'ns apagaria el sol,
vindrien neguits inútils
i misèries en estol.

Cap a futbol,
poble no et paris,
cap a futbol.

Cap a futbol.

Però el fet és que les coses han anat a més. L'etapa Guardiola que ens va portar tants trumfos va fer que santifiquessin l'entrenador, fins i tot hi havia qui li demanava que es fiqués en política. Les seves frases es venien emmarcades en ceràmica i com si fossin mantres sagrats però allò es va acabar i s'ha demostrat que quan les coses van bé no cal ni tan sols que jugadors o entrenadors s'expressin en vernacle. Que jugadors de primera que han estudiat al centre educatiu barcelonista d'elit no siguin capaços, si no són nadius i amb alguna excepció remarcable, de dir quatre cosetes en català normatiu, mentre que qualsevol criatura que ha arribat fa quatre dies de qui sap on i assisteix a la modesta escola del barri en el primer any de preescolar ja s'expressa força bé en la nostra llengua, vol dir alguna cosa. Però allà s'hi va a aprendre pilota i la resta, mireu... tampoc no hem de ser tan exigents amb segons qui, en tot cas ja ho serem amb el cambrer de la cantonada.

El tema de Qatar és un altre, seria fàcil ficar-se amb els contraris si portessin el nom d'un país tan inquietant a la samarreta o si se n'hi anessin a a fer més fortuna de la que ja tenen. Però als de casa tot els està bé mentre guanyin els partits car en això del futbol es passa en un dia de la santificació a la condemna i a la picota, de forma ràpida i inexplicable, només cal escoltar la ràdio.

Es diu, i ho diuen els mateixos protagonistes, que tot això fa feliç la gent i potser està bé que sigui així, no ho sé. Al Cafè de la Marina un dels personatges li diu a una dona que si no fos pel cafè, on els homes es poden esbravar, la vida no seria suportable i ella mateixa en rebria les conseqüències. Ens hem de distreure. Ens identifiquem amb unes victòries amb les quals tenim poc a veure, per sort els entusiasmes bèl·lics del passat han quedat abduïts, de moment, per les rauxes futboleres i als xicots de la pilota, homes en general ja que les dones encara no compten amb alguna activitat semblant que les elevi a aquestes categories devocionals col·lectives, se'ls passejarà en processó i ens ho passarem d'allò més bé. Tot és negoci i mou calerons, no diré que no. 

En qualsevol altra professió es critiquen els sous excessius menys en el tema esportiu. Oh, diuen els devots, aquests nois tenen la carrera molt curta.  Bé, però amb aquest punt de partida juvenil qualsevol persona normaleta amb una mica de seny en té per a comprar llet fins a la tercera generació dels seus descendents, cosa que recordo haver escoltat a Larry Hagman, l'inoblidable JR, quan se li retreia que la seva carrera d'actor s'hagués centrat en aquella sèrie d'èxit i feia referència als guanys que li havia comportat. En el fons, ens agradi o no haver-ho de reconèixer, molts i moltes sentim admiració pels dinerons i per allò que en genera, si a més a més podem vestir el tema amb patriotismes i filosofies, millor.

LES PILOTES, PEL CALDO!!!

Cada dia em produeix més curiositat humana el món futbolístic. La veritat és que no m'agrada l'esport, no el practico i gairebé mai no em miro cap partit pel fet que m'avorreixen però els darrers anys del Barça han propiciat que gairebé no puguis estar al marge d'aquest fenomen de masses destinat, segons deien durant la meva joventut, a esvair-se així que arribés la democràcia. És clar que hi ha qui pot dir que la democràcia no ha arribat encara però de fet amb aquesta democràcia ja ens hauríem conformat en d'altres temps més grisos.

El tema del futbol ha anat a més però ha quedat reduït a la lluita entre uns eterns rivals, el Barça i el Madrid, convertits en símbols, malgrat potser ells mateixos, de les dues Espanyes. Jo, de fet, no crec que hi hagi dues espanyes, o com en vulguem dir, n'hi ha una pila i d'aquí plora la criatura. El que passa és que en determinats moments sembla que ningú no es pot escapar de firmar pel blanc o pel negre, pel blau o pel vermell, què hi farem.

Fa pocs dies escoltava un periodista esportiu d'una certa anomenada manifestant amb una gran ràbia que s'havia de demanar gairebé el cap del senyor Martino, que era un gandul i no sé quants penjaments més, i que el que havia de fer aquest senyor era aprendre de Sant Guardiola. Bé, els sants no sempre funcionen ni poden fer miracles en tot moment per més mèrits professionals que hagin fet al llarg de la seva vida penitent. A més, el mateix periodista manifestava el desig profund de què el Madrid fos humiliat per aquell que li fes més mal i més ràbia. Vaja, que aquestes coses es manifestin en veu alta al bar del barri em sembla fins i tot normalet però que es proclamin per un mitjà de comunicació nostrat ja no m'ho semblen tant.

Alguns barcelonistes, pocs, són d'aquests que estan amb l'equip manque pierda, però fins i tot els més devots havien pensat que la derrota no existia quan precisament el passat remot i fins i tot recent ha demostrat que els nostres són humans, i no tan sols els futbolistes, car en el fons el món del futbol, com tants altres, no és res més que un reflex del món en general. He sentit tantes coses estranyes relatives al tema futbolero en aquests darrers temps que sovint em ve al cap una frase d'alguna persona gran de la meva època jove, la gent fa por. No m'estranya gents, hores d'ara, que uns toros dolents fossin la causa última d'anar a cremar convents, per més mania que es tingués al clergat es podia haver buscat una excusa més profunda, la veritat.

De tant en tant un fracàs dels nostres o un triomf d'aquells que odiem resulta fins i tot saludable per al context. Que un equip com l'Atlètic de Madrid tiri endavant, sense pertànyer a les dues grans categories fa fins i tot il·lusió, com va passar en una ocasió amb el Depor. Per cert, aquests dies em vénen al cap opinions emeses per persones públiques i privades al llarg d'aquests darrers anys, sobre el tema: quan van fitxar en Guardiola per entrenar, gràcies al senyor Laporta, tot s'ha de dir, estava verd. Quan va començar a guanyar coses l'equip,  qualsevol cosa que deia el senyor Guardiola era una mena de frase de l'oracle, fins al punt que he vist emmarcades en ceràmica a botigues d'artesania coses tan banals com allò de llevar-se molt d'hora. Encara més, se li demanava el pas a la política, per tal de portar Catalunya endavant com ho havia fet amb el Barça, és clar que en la política no hi ha canteres ni masies que ensinistrin els aspirants en això de menar països.

Quan aquest senyor entrenador, a temps, i va fer santament, es va buidar i va fugir ponent enllà, malgrat els èxits del malagunyat senyor Vilanova, avui tan lloat, més d'un va proclamar des del principi que ja no era igual i l'equip no tenia la mateixa 'chispa'. Sobre Vilanova, més d'un el volia retirar a causa de la seva malaltia, quan encara l'equip guanyava, per cert. Fa quatre dies més d'un expert d'aquí i de fora assegurava que el Madrid no tenia res a fer amb l'equip menat per Guardiola.

Sobre política, futbol i educació tothom hi entén i tothom opina i potser ha de ser així.I, és clar, ara resulta que ni amb guardioles es fan miracles sempre i en tot moment. Què hi farem. Viure per veure... i sentir.

En el món de la política passa si fa no fa, per cert. La vida és un estadi i tot és teiatru. L'únic consol és que l'etern rival no hagi guanyat amb aquell entrenador impresentable i que avui, tot i les derrotes, els ànims estiguin una mica més calmats. I encara per a més consol patriòtic sembla que tenim per aquí els cuiners millors del món o gairebé, tot i que acabo de llegir que en un restaurant d'aquests dels millors se'ls van intoxicar més de seixanta persones. Si arriba a passar al del barri, me'l tanquen. Jo he estat la millor mestra del món i no se n'ha assabentat ningú, he, he.

PILOTES ENVERINADES O ELS RISCOS DE L'EXCEL·LÈNCIA

El triomf futbolístic definitiu del Barça, a la Lliga, i els comentaris dels aimadors del futbol més propers, així com determinades xerrameques a diaris i ràdios, m'han evidenciat que un gran nombre dels seguidors d'aquest club que no hauria de ser més que un club però que ha esdevingut des de fa anys una venjança metafòrica per a les nostres frustracions polítiques, conformen una afició ben galdosa.

Jo, quan anava a escola, acostumava a treure molt bones notes. Si algun dia, en lloc d'un sobresaliente arribava a casa amb un notable els meus pares posaven cares llargues i ja es devien preguntar si la meva brillantor anava de baixa. Aquesta manera de fer l'he copsat en d'altres famílies, al llarg de la meva vida de mestra. També en els mateixos companys mestres que sempre s'esveraven quan un alumne d'excel·lent, per causes diverses, davallava una mica en els seus resultats.

En canvi, quina alegria hi ha a tot arreu, cases i escoles, quan l'alumne que sempre suspèn comença a treure algun aprovadet!!!  S'hi xala força i se li fan regals. Tot plegat  és com en aquella estranya paràbola del fill pròdig que sempre m'ha semblat d'allò més injusta amb el pobre hereu, obedient i treballador. De fet, l'evangeli diu que hi haurà més alegria al cel per un penedit que per no-se-quants justos. 

En una ocasió un alumne que de petit havia estat dels més bons però a qui, pel que fos, la vida després no va anar prou bé, va venir a escola a buscar paperassa i recordo que em va comentar amb tristesa, ja ho veu, he fracassat. No havia fracassat, treballava, tenia parella, però l'excés d'expectatives que s'havien posat en ell de petit l'havia perjudicat força a l'hora de viure el seu present. No havia acabat cap carrera universitària, per exemple. Vaig intentar animar-lo i treure-li del cap aquella sensació, em temo que amb poca grapa. Vull pensar que en anar complint anys devia comprendre que els èxits escolars volen dir poca cosa però, qui sap, potser va repetir l'errada amb els seus propis fills, que també passa.

Un altre cas a l'inrevés em va passar amb un alumne que no feia res més que enredar. En manifestar al seu pare els greuges sobre l'afectat, aquest pare, que es guanyava molt bé la vida, ens va dir, literalment, que ell també era molt entremaliat i gandul a escola i que ara  feia molts calerons, molts més, evidentment, que qualsevol mestre o professor. La vida és així.  També s'esdevenen fets així amb la bellesa, amb les noies, sobretot. Nenes que de petites i adolescents són bufones i admirades i després, de grandetes, no ho són tant, sempre s'han de sentir que han canviat molt, amb el to malèvol amb el qual actua la societat cruel.

Recordo una època en la qual el Barça guanyava poques coses i, gairebé per casualitat, va guanyar una lliga fent molts gols a l'enemic etern. La festa va ser apoteòsica i la Trinca, que aleshores existia, en va fer una cançó que acabava amb allò de En Flandes se ha puesto el sol. Si jo fos assessora esportiva  aconsellaria aquesta mena d'estratègia a tots els clubs futbolístics amb aficions galdoses, intentar començar tan malament com es pugui la temporada i acabar bé, ni que sigui per casualitat  i de rebot.

Guanyar sempre, el mateix que triomfar en el que sigui, fins i tot en el petit món escolar, comporta que es desvetllin expectatives exagerades en els teus seguidors que potser no triomfen en res, estan frustrats i han posat en aquests guanys les seves catàrtiques esperances i les seves il·lusions més etèries. Però és un gran perill, aquest triomf. Més tard o més aviat els qui triomfen rellisquen i perden pistonada. O se'ls oblida, perquè una altra constant de les aficions massives és la seva infidelitat. Això també s'esdevé en el món cultural, en l'art, en la literatura, en el cinema. Molts grans actors han mort oblidats i frustrats en veure que no els reconeixia ni el forner del barri. Tot és vanitat però la vanitat s'escalfa amb les mogudes multitudinàries i els vencedors acaben esdevenint víctimes del seu propi triomf.

Una vegada em van explicar una història macabra sobre un frare antic, crec que era algun personatge de la literatura del Segle d'Or castellà a qui volien fer sant. En anar a cercar les seves restes a la tomba es van adonar, per alguns indicis, de què probablement l'havien enterrat que no era mort del tot i no el van santificar perquè potser en aquells horribles moments havia blasfemat contra Déu. I és que així com un penediment sobtat a l'hora de la mort et duia al cel de forma directa, un mal moment imprecís et podia condemnar de forma sobtada i tant era que durant una llarga vida haguessis estat impecable.

El futbol no em fa el pes però és impossible restar al marge de la seva faramalla, darrerament. Només hi ha dos equips visibles, la resta són fullaraca. I, a més, són rivals eterns i simbolitzen coses que no haurien de simbolitzar, més enllà dels camps d'esport. Un conegut que havia viscut els temps brillants de l'equip del meu barri, el Poble-sec, que va arribar a tercera, m'explicava que per a ell, de petit,  no hi havia ni Barça ni Madrid ni Espanyol sinó tan sols aquell equip seu, familiar, amb el qual viatjava per Catalunya amb un entusiasme que, cal dir-ho, també generava violència i passions desfermades no sempre positives. Però al menys hi havia vida més enllà dels grossos...

Cada dia  em sorprèn més, en escoltar uns senyors que es diuen periodistes esportius i que xerren acompanyats dels tertulians de torn com en aquest tema s'exalten els ànims i es passa de l'eufòria al desencant galopant. Això sí, de futbol, com d'educació o de política, tothom hi entén i tothom diu la seva i diu allò què s'hauria de fer i no s'ha fet o allò que s'ha fet i no s'hauria de fer. Encara més, malgrat que jo a les fotografies celebratòries hi veig molta gent sembla que no n'hi ha tanta com n'hi hauria d'haver o com n'hi hauria hagut si la cosa hagués estat com havia d'estar. Segons diuen per la ràdio.

Cinema, futbol i d'altres francesilles

Ahir, per casualitat, en un d'aquests canals de cinema que hi ha a la tele, em vaig ensopegar amb It's a Wonderful Life, pel·lícula que he vist un munt de vegades i que, com la Cançó Nadalenca de Dickens, sempre m'emociona. Fins ara creia que era pel fet d'associar-la al Nadal, que sol ser quan tornen a passar, un any sí i un altre també, aquest conte amb àngel, de la mateixa manera que es passa Ben-Hur per setmana santa. Però com que ens trobem a l'estiu deu ser que la peli emociona de totes les maneres.

La història, mal explicada o mal interpretada, podria fer-nos riure però com que va sortir rodona, en el seu gènere, no provoca cap sentiment de ridícul. James Stewart no era dels actors que m'agradaven més quan jo era joveneta, el seu físic era poc convencional i es podia haver encasellat en papers semblants al d'aquest pare de família que va renunciant als seus somnis, pel fet que és una bona persona, però va fer de tot i tot ho va fer bé. Va ser, a més, un heroi de guerra. Per casa corrien unes revistes de la segona guerra mundial, malauradament perdudes, que es deien Victory i allà l'havia vist retratat, vestit de militar.

Va ser una mena de prototipus de l'americà ideal, actor, militar patriota, bona persona, casat tan sols una vegada, bon pare de família. Des de molt jovenet era íntim amic d'Henry Fonda, amb qui havien compartit pis i que l'havia ajudat als inicis. Tenien, però, visions polítiques diferents i a finals dels anys quaranta s'explica que es van arribar a estovar mútuament a causa d'una discusió sobre aquesta qüestió espinosa, cosa que els va portar a pactar que no parlarien més del tema quan es trobessin.

Stewart va ser una mena d'heroi guardiolenc de la societat americana de l'època. En algunes pel·lícules, però, va mostrar una cara menys convencional i una mica més inquietant, sense abandonar la seva aparença bonhomiosa i maldestra. De tota manera, també està bé que de tant en tant ens recordin que ser bona persona, de vegades, també pot resultar rendible, tot i que hagis de renunciar a moltes ambicions exagerades per aconseguir mantenir un esperit auster, just i amable.

Al vespre, com es sabut, teníem futbol. Un partit -odio això de l'encontre- que ha devetllat sentiments ambivalents en molta gent. Parlar de futbol pot portar a baralles com la de Stewart i Fonda, en el nostre ara i aquí, el mateix que parlar d'independentismes i política, en general. Els equips de futbol han quedat reduïts a les grans potències i els secundaris, ni que siguin de luxe, compten poc. Tot i que de vegades hi ha hagut més violència als poblets, sobretot vers els pobres àrbitres, que no pas als estadis multitudinaris.


Un periodista, Simon Kuper, ha recorregut el món analitzant els sentiments futboleros i n'ha fet un llibre, Fútbol contra el enemigo. Deu ser força sucós i il·lustratiu. El futbol ha canalitzat moltes coses i els valors en els quals se sosté, en els grans nivells, també van evolucionant, segons toca. 

No crec que en el món del futbol existeixin els herois de ficció, tipus el protagonista de la història de Capra, algú a qui, en oferir-li un fitxatge milionari en un gran equip digui al Potter de torn, de cap manera, jo em quedo al meu poble, seré pobre però fidel a l'equip local. Ni tampoc qui, en ser temptat per una selecció amb connotacions malèfiques, renunciï al que sigui per tal de no aixecar banderes enemigues, tot i que una gran part del públic potser ho desitjaria i més d'una vegada he escoltat manifestacions etèries, ingènues i volàtils en aquest sentit. Ja vam tenir allò de l'Eurovisió i Serrat i després el noi del meu barri va fer més carrera en castellà que no pas en català i segur que avui veu les coses de forma molt més matisada. El mateix que li devia passar a la Trinca després d'haver cantat allò tan corejat pels fidels de les dues pàtries...

El món és com és i ens fa falta futbol, circ, toros o el que sigui, ni que sigui un modest cafè, com el de la Marina, obra de teatre amb una conversa entre un mariner i la mare d'en Claudi en la qual l'home comenta que sense la sortida vital que representen el cafè, el joc i la beguda, les dones les passarien molt més magres, amb uns marits embrutits per la feina i sense possibilitats de distracció.

Malgrat que sóc molt poc futbolera admeto que valoro força la canalització de la violència ambiental que apleguen aquests encontres i les celebracions esbravadores posteriors, siguin del signe que siguin.  El fútbol, ens agradi o no, ha esdevingut cada vegada més política, religió, guerra virtual i mística col·lectiva.