20.4.10

Quan ahir era avui i nosaltres érem joves

Per a la propera tertúlia del Grup 99 estic llegint -o rellegint- Els altres catalans, en la seva primera versió de 1964. Fa alguns anys es va tornar a reeditar aquest llibre i la propaganda explicava que s'hi afegien fragments censurats en la seva època, aquest és un recurs habitual en moltes reedicions, anunciar la recuperació de veritats ocultes que en temps pretèrits i grisos van ser intencionadament amagades.

Aquest llibre és ja avui un llibre històric, pel que va representar. Crec que és un llibre molt més comentat que no pas llegit, la veritat. No entraré en valoracions literàries ni de qualitat, el llibre és un recull de coses molt diverses, fins i tot de pàgines viscudes per l'autor. Se'l considera un assaig, però jo no sé en quin gènere l'inclouria. Crec que no s'ha d'incloure en cap, la tendència a la definició i compartimentació fa més mal que bé. Francesc Candel també ha estat molt més personatge que no pas escriptor, encara que té un volum de publicacions important i que, afortunadament per a ell, ha estat profeta a la seva terra, sobretot al seu barri, on li han dedicat biblioteca, premi literari i fins i tot gegant. A la seva biblioteca es pot accedir a tota la seva obra. 

Si fóssim un país com cal, amb ganes de saber qui som i qui hem estat, molts fragments d'aquest llibre haurien de ser llegits i comentats en els instituts de secundària i a les universitats. Potser és així i jo no ho sé, ep, parlo per no callar. Molts tòpics del present sobre la nova immigració multidetot i l'antiga se'ns esberlarien ben aviat, però, si aquest llibre fos conegut i reconegut. Ens mostra una Catalunya força miserable, amb una burgesia, gran i petita, que viu d'esquena a les seves realitats més evidents.  I tampoc no defuig, encara que, també com sol passar a casa nostra, té molta cura de no llençar llenya al foc, els malentesos i prejudicis que sovintegen per totes bandes i que ja es van forjar en el temps d'abans de la guerra quan, expliquen, a la Torrassa van posar un cartell que deia: Aquí acaba Catalunya y empieza Murcia. Hi ha afirmacions de l'autor que ens sobten, avui les matisaríem, fins i tot les bandejaríem ja que hem canviat molt, al menys en aparença, pel que fa a la valoració dels altres.

M'ha emocionat la referència a l'escola de l'època. Una escola amb un grau d'absentisme important, amb seixanta  o més alumnes per aula, poques de públiques, amb mestres mal pagats que havien de recórrer a cobrar repassos i permanències i fer més hores que un ventilador. Nens que deixaven l'escola als dotze anys per treballar, nenes que l'abandonaven molt abans per tenir cura dels germans petits, de la llar, quan la mare treballava i perquè, al capdavall, això era el que havien de fer les noies. No ens agrada massa, recordar que  érem tan pobres i tan endarrerits o que teníem tants prejudicis viscerals (per totes bandes, de dalt a baix i de baix a dalt). El llibre és molt interessant ja que reflecteix una realitat vigent, no parla del passat sinó del present i des del present, i qui en parla en pot parlar ja que viu en un dels llocs que descriu i forma part d'aquella societat humil i de parla castellana. 

Sovint es fan volar molts colomets sobre aquests temes, avui. I aleshores, també. És fàcil caure en un bonisme paternalista d'estar per casa o en un pessimisme feixuc i espinós. Un parell de dies per setmana vaig a uns cursos pel matí, surto de casa a quarts de nou, travesso el Raval per anar fins al carrer de Sant Pere més Baix. És l'hora d'anar a escola i he de dir que m'emociona una mica contemplar tants infants de tot el món, ben arreglats i pentinats, amb les carteres a la mà, apressats, dirigint-se al cole. Les escoles on es dirigeixen són moltes i diverses, n'hi ha un gran nombre de públiques, com ara el Rubén Dario, el Castella o el Milà i Fontanals i, ja a Ciutat Vella, el Cervantes, en un edifici que m'encanta. Però també va molta immigració als Escolapis de la Ronda, al Vedruna. Totes elles són bones escoles, amb gent molt treballadora i esforçada que hi treballa, tenen bon aspecte i instal·lacions dignes. Segur que tenen també problemes i mancances, però la realitat és que classes amb menys de trenta alumnes acullen pràcticament tota la població escolar de la zona a més de comptar amb suports diversos. En alguna ocasió he vist a la Biblioteca Bonnemaison alumnes d'aquestes escoles, petits, llegint en un silenci lloable i màgic contes acolorits i ben editats. O grups d'escolars pel carrer, anant a fer visites culturals, en un ordre força acceptable. Un altre tema, per raons òbvies, és el dels adolescents, sempre problemàtic.


Malgrat els prejudicis vigents, en algunes d'aquestes escoles hi veig també arribar força nens i nenes de casa. Hi ha qui pensa que l'augment d'immigració en una escola fa baixar el nivell educatiu. Això pot ser veritat en alguns casos, no pas en tots, i molt menys si pensem en l'educació d'una forma molt més oberta i generosa. Les escoles que han pogut mantenir un nivell d'immigració raonable són, crec, molt més educatives que les selectes, minoritàries i cares, on se cerquen més aviat relacions socials que no pas aquesta etèria qualitat  educativa tan instrumentalitzada. Si l'alumnat nou arriba a pàrvuls i segueix una escolaritat normal els problemes són molt relatius i rauen més aviat en els prejudicis dels adults que en d'altres temes més suposadament pedagògics. En tot cas, actualment moltes famílies ja porten anys aquí i molts d'aquests nois i noies han nascut i crescut aquí.

Una altra cosa és el sistema, molt millorable. O la preparació dels mestres. O el fet, molt greu, que els nous mestres mai no aprenen en directe de mestres en actiu amb llarga experiència, sinó d'acadèmics eteris, en general, cosa que no passa en cap altre sector professional, sense que això sembli preocupar ningú.

En tot cas, per problemes que tingui l'educació en els nostres temps i en el nostre espai vital, no té res a veure amb els problemes d'aquella època, no tan llunyana, de fet. De vegades també s'ha de mirar cap enrere per tal de recuperar entusiasmes perduts o abaltits. Així que, de cara a Sant Jordi, recomano recuperar aquest llibre, en la seva versió original o en la reedició més actual -si és que es troba amb facilitat- i comprovar qui érem i com érem per tal de saber com som i com volem ser. Sempre tenim la tendència, molt humana, a recordar-nos més guapos, llestos i democràtics del que la trista realitat ens fa evident quan som capaços d'entomar-la. Per a la gent més jove, que no va conèixer aquells anys, el llibre pot ser una gran descoberta sociològica.

13 comentaris:

Ferran ha dit...

Júlia, mirar enrere hauria de ser assignatura obligatòria en els estudis de la vida. Llibres com el de Candel ens ajuden a situar-nos on som ara; a entendre, potser, perque som on som i som com som; a posar els problemes en perspectiva i descobrir (descobrir!) que ni són problemes nous, ni hi ha solucions difícils.

Sí, mirar enrere hauria de ser el nom d'una assignatura obligatòria en el currículum escolar.

Júlia ha dit...

Ferran, mirar enrere no és fàcil ja que la història s'escriu a base de tòpics oportunistes i novel·les ben intencionades. Cal contrastar molt, crec que no hauria de ser tema de l'escola primària, per cert, sino a partir de secundària, ja s'han de tenir uns certs elements crítics a l'abast. De tota manera, em sembla que no hi ha cap intenció seriosa d'endegar aquest tipus de projectes 'pedagògics', al menys tal i com jo crec que haurien de ser.

Clidice ha dit...

No haver llegit encara aquest llibre és un dels meus rubors. Potser el que em convé és comprar-me'l per Sant Jordi. I tens raó, hauria de ser de lectura i comentari obligatoris a totes les escoles. Potser així acabaríem amb tanta bestiesa.

Esther ha dit...

Aquest llibre, publicat l'any que vaig néixer, el vaig llegir de ben joveneta, el teníem a casa. En Candel va saber mostrar una realitat que molts volien ignorar, encara que diuen que a alguns dels protagonistes no els va agradar gaire veure publicades les seves històries.
Els nens de Ciutat Vella dels quals parles, i llurs famílies, van ocupar el Liceu diumenge passat, en una iniciativa molt interessant d'una escola de música del barri: http://www.elpunt.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/159568-escolars-de-ciutat-vella-canten-al-liceu.html

pere ha dit...

Un dels llibres de Candel -i del meu ahir quan era avui- que em va impressionar més va ser Donde la ciudad cambia de nombre, que, de fet, és també un llibre d'històries de la història.

Júlia ha dit...

Clídice, et descobrirà una Catalunya encara poc coneguda.

Júlia ha dit...

Esther, les escoles tenen o coordinen grans iniciatives que mostren una realitat molt més positiva i amable que les proclames apocalíptiques, en una ocasió vaig veure un festival al CCCB que organitzava l'escola Castella, obert als pares, que em va emocionar, veure gent tant diferent i tan igual a l'hora de filmar i retratar els fills és tota una experiència vital.

Jo sóc la primera en criticar quan cal però també cal veure el que es fa bé.

Sobre Candel, és possible el que dius, a ningú li agrada veure's retratat de forma massa realista.

Rellegir ara aquell llibre ha estat també per a mi una gran experiència.

Júlia ha dit...

Pere, no sóc capaç -encara- de valorar literàriament Candel, té molt de documentalista. Respectat per tothom -i estimat- crec que va patir i pateix encara un cert menyspreu 'literari' agreujat per la mirada distant que acostuma a escampar la 'cultureta' damunt els autors que, malgrat ser i sentir-se catalans, han escrit en castellà per diverses circumstàncies. Això ha portat mals rotllos i encara en portarà.

F.Puigcarbó ha dit...

Jo d'en Candel la que més recordo a banda d'aquesta (que va suposar un autèntic impacte en molts aspectes), es "Han matado un hombre han roto un paisaje.", i després tenia un recull de contesx "30.000 pessetes per un home" que estava molt bé.

Albert B. i R. ha dit...

El Francesc Candel ens ha deixat un llegat inoblidable i que cal tenir molt en compte per a entendre el país i la seva història. Interessant, doncs, rellegir aquest llibre.

Júlia ha dit...

Francesc, l'impacte de Candel és semblant, crec, al que l'avui una mica oblidat Sebastià Juan Arbó va produir a la Barcelona 'moderna' de la preguerra amb els llibres sobre la realitat d'aleshores de les Terres de l'Ebre.

Hi ha sectors socials que no saben el que passa fins que no ho llegeixen en una novel·la 'realista'.

Júlia ha dit...

Albert, jo crec que recordar 'com érem' és una gran necessitat per tal d'entendre moltes coses del present.

La lectora corrent ha dit...

Havia descobert Candel amb "Donde la ciudad pierde su nombre" i durant molt de temps anava llegint tot el que treia. "Els altres catalans" el va comprar la meva mare i les dues el vam devorar. Una cosa que recordo és el diàleg amb què exemplifica l'ús del verb "fotre". Dos amics que es troben i un li pregunta a l'altre com estan els seus conills: "què foten els teus conills?", "fotuts!"..... "i que els fots, per menjar?"... "i s'ho foten?"..."no fotis!"