Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris escola. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris escola. Mostrar tots els missatges

9.9.26

EL FRACÀS DE L'ESCOLA

 

Un dels temes d'aquests dies és, altra vegada, el de l'escola i les seves mancances. Acostumem a parlar de l'educació en general però caldria diferenciar, jo crec que la primària funciona molt bé, mestres vocacionals i motivats i unes franges d'edat que encara es poden controlar de forma satisfactòria. A secundària tot canvia, i, pel que fa a la universitat, depèn de la carrera i és tot un mon críptic i poc analitzat.

Aquests dies molts suposats experts opinen sobre el tema. Però pocs mestres, jubilats o en actiu, sentireu o veureu, a teles o ràdios, per no dir cap, més enllà dels lligats a sindicats. L'experiència es menysté però en pocs sectors laborals passa com en aquest. El desastre de les proves demanaria la dimissió de la responsable però, com sol passar, s'elimina gent de segona fila i tots tan contents. Si fins ara es volia imitar Finlàndia ara anirem a Estònia. O a algun indret hispànic dels que han obtingut resultats més acceptable, que també n'hi ha.

A la gent que manifesta opinions raonables, Luri, Rigau, se'ls escolta una mica però poques vegades se'ls fa cas. Prediquen en el desert com Cassandra. La culpa és del manxaire o de la intel·ligència artificial i les pantalletes. Sempre surt això del darrer invent tecnològic, una ximpleria com tantes altres que escolto o llegeixo. He tingut aules amb quaranta o més alumnes, no passàvem aquestes proves però la cosa funcionava, crec, encara més a partir de Villar Palasí i l'EGB. 

Sempre hi ha excuses, pantalletes, immigrants, manca de respecte al professorat, per part de criatures i famílies, mala preparació universitària... oblit de l'experiència, manca de seny i un excés de provatures ximpletes, raconets i la resta. Poca lectura seriosa i agradable, encara menys en veu alta, matemàtiques mal explicades i un munt de festetes al llarg de l'any que comporten feina i esforços sovint absurds.

Tot te remei. Un estimat professor de la Normal, tradicional, just i efectiu, el senyor Llopis, una vegada en la qual debatíem el defectes de l'escola ens va dir que els infants, malgrat tot, aprenien. Sort d'això. Avui s'aprèn molt amb les pantalletes i la IA, la veritat, i amb internet en general. No tothom fa servir l'ordinador per buscar xaronades i coses picants.

8.12.23

MESTRES, MARES I EVOCACIONS PEDAGÒGIQUES

 


La mestra rural (Rivera)

Avui, dia de la Immaculada Concepció, festa del sant d'Immaculades, Immes, Conxes, Conxites, Concepcions i la resta, noms, tots ells, en decadència progressiva en el context de la nostra societat actual. Avui repassava articles que havia penjat al blog fa anys, molts dels quals commemoratius de festes i celebracions. Fa gairebé vint anys que escric al blog, tot i que el 2004 em vaig iniciar a l'enyorat Blocat, quan això dels blogs era una novetat i hi havia debats encesos sobre si s'havia de dit bloc, bloc, dip o bitàcola. Tot té una història.

Al blog actual vaig començar a penjar-hi facècies pel desembre de 2006. Tal dia com avui, quan jo tenia deu anys, a l'escola es va començar a celebrar el Dia de la Mare. Aviat es varen adonar de què això d'immaculada concepció i dia de la mare semblava una mica surrealista i la celebració maternal consumista es va passar al mes de maig. La primera celebració de dia de la mare, però, la vaig fer tal dia com avui, gràcies a una jove mestra excel·lent, una noia jove i entusiasta que va aterrar a l'escola de monges del Sortidor, avui abduïda, amb èxit i molt bones intencions per la multinacional marista. La gent, tot s'ha de dir, n'està molt contenta des de fa anys, les monges van evolucionar i gairebé es van extingir, però havien fet moltes reformes i intents de posar-se al dia.

Aquesta mestra joveneta i entusiasta ens parlava d'òpera, era l'època de la rivalitat Tebaldi-Callas, ens explicava pel·lícules, ens mostrava àlbums sobre art egipci que havia endegat quan estudiava i ens llegia Platero y yo i ens explicava qui era Zenobia Camprubí. En aquella època allò, en una escola de barri com la meva, era una meravella. En tinc molt bon record, un dels millors del meu temps escolar, no devia tenir ni vint anys i retirava a Romy Schneider.

En aquelles primeres celebracions del dia de la mare en un dia equivocat ens va fer escriure una postal a la mare corresponent, jo vaig fer un llarg poema molt dolent però que, considerant la meva edat, estava prou bé. En castellà, tot era en castellà, aleshores, llevat d'algunes cançons de Nadal tradicionals. Vaig demanar diners al meu pare i li vaig comprar a la meva mare un 'neceser' i una ampolleta de colònia i una pastilla de sabó d'olor, Heno de Pravia, suposo.

A l'escola es passen temps i dies de diversa felicitat o tristor però, contemplant el passat sense ira i amb perspectiva, trobo que la meva escola estava prou bé en comparació amb d'altres. El mestre i la mestra han estat uns professionals sacralitzats o odiats, fossin religiosos o laics. La literatura i el cinema han mostrat mestres excel·lents, ara mateix fan una pel·lícula sobre el pobre Benaiges que volia dur les criatures a mar i va morir de mala manera a causa de ser progressista i de l'UGT. Benaiges seguia el mètode Freinet, avui força oblidat a les escoles del present i que, en el meu temps jove, estava sacralitzat. Més sacralitzat que no pas seguit, ni tan sols a França, d'on era Freinet i on eren comptades les escoles públiques que el seguien, ja aleshores.

No es parla mai del fet que molts mestres del temps de la República amb creences religioses van ser, també, bandejats i, en algun cas, estossinats. Quan van mal dades els mestres son un sector que rep per totes bandes, una mena de lumpen de la intel·lectualitat amb pocs mitjans per tocar el dos i fàcil d'encalçar i reprimir. La història s'explica com convé, fora de context, segons qui mana o qui es vol venjar del que mana a travers de la literatura. Els mestres malèvols, sàdics i feixistes també han tingut el seu cinema i la seva literatura. Recordo una pel·lícula francesa, crec que era 'El vell i el nen', en la qual la mestra és una col·laboracionista partidària de Petain i que, un cop acabada la guerra, canvia de jaqueta, com tants altres, per això no cal ser mestra, passa a tots nivells. Però els mestres i les mestres, en el passat, manaven molt i això és un perill. Avui tot ha canviat i ja no mana tant ni el Sant Pare.

Les mestres, a més a més, tenien fama de conques raretes, però encara era aquesta una feina tolerada, per a les dones, en el passat. A la gent més gran que jo que havia treballat a l'escola pública rural i urbana els avisaven, per a una dona el perill d'expedient anava lligat al comportament agosarat en el camp sexual. Als homes, però, els expedientaven més fàcilment si bevien massa i es notava.

Avui, mirant pels blogs del passat, m'he trobat amb aquesta perla poètica que pertany a un llibre d'aquells antics on hi havia poesies per a qualsevol circumstància commemorativa, aquest suposo que és per homenatjar un professor que s'acomiada, en una època en la qual, a banda de ser tot en castellà, amb poques excepcions minoritàries, també era gairebé tot 'religiós', catòlic, més aviat. Ara mateix sentia per la ràdio un periodista que parlava de cinema i literatura amb molta grapa i deia que tenia mania als 'personatges avançats al seu temps', com ara les dones emancipades a l'Edat Mitjana. Tot s'ha de situar en el seu moment i en com érem nosaltres aleshores en llegir un llibre o veure una pel·lícula, en com era la societat i en com nosaltres també canviem. Als joves els costa d'entendre moltes coses perquè els hem venut contes de bons i dolents idealitats, tant a nivell personal com històric, en general i amb poques excepcions. 


A l'escola vam fer una funcioneta, suposo que en tal dia com avui o proper, en la qual el pintor Murillo s'adormia i somniava amb la Immaculada famosa. Jo feia de pintor, m'empipava haver de fer de noi, em van pintar un bigoti i tot. La noia més bonica va fer de Mare de Déu, com us podeu imaginar. Quina enveja.

Murillo, un bon home, molt treballador, un gran artista avui força revaloritzat, afortunadament, va guanyar pocs diners i va pintar moltes Immaculades. Té quadres magnífics on surten nens pobres i escenes de l'època. Jo tinc una flaca per la seva Sagrada Família de l'ocellet, una escena familiar encisadora. Va morir d'accident laboral a causa d'haver de treballar en una edat avançada, encara més considerant l'època.




A vosotros, que la luz
Nos mostrastéis, de la ciencia,
Padres de la juventud,
Y segunda Providencia
Que nos guia a la virtud...


Hoy con alma conmovida
Vuestros alumnos os dan
El beso de despedida
Desde el umbral de la vida
Do a engolfarse todos van.


De la gran naturalexa
Que hizo el Supremo Poder
A nuestra humilde flaqueza
Señalastéis la grandeza
Que no alcanza el hombre a leer.


Pero nos dístis la clave
De la excelsa Creación
En Dios, que guarda su llave,
Para que el hombre le alabe
De la Fe con la razón (...)


Y firmes en la carrera
Del trabajo y del deber
En que el justo persevera,
Padres de amor, donde quiera,
Nuestro amor habéis de ser...

30.5.20

SI POTS, NO VAGIS A ESCOLA... O SÍ?

School is Dead by Everett Reimer

Sovint em faig el propòsit de no escriure mai més sobre mestres, escoles, educació i la resta, però no me'n puc estar. Encara menys en èpoques com l'actual, quan el debat sobre l'escola entra en una mena d'espiral estranya i tothom hi diu la seva. Sobre escola i futbol tothom hi entén i sap el que s'hauria de fer. Aclareixo que quan parlo d'escola parlo de l'escola elemental, primària o com en vulguem dir. La secundària és un altre mon i funciona d'una altra manera.

L'escola ha canviat molt i, en edats tendres, el de menys, avui, són les matèries. Al capdavall, amb una metodologia o una altra sempre s'acaba intentant ensenyar a escriure, llegir, comptar i pensar. Aquestes quatre coses haurien de ser el quadrívium de l'educació bàsica i, si s'assolís el seu coneixement, la resta sobraria.

Quan jo era jove l'escola encara era, en molts casos, autoritària. Això sí, hi ha qui creu que en aquell temps hi havia respecte pels mestres i que ara no n'hi ha. El fet és que l'escola ha aconseguit universalitzar-se, al menys a casa nostra. Una sèrie que hauria de ser imprescindible per a tothom és aquesta del camí a l'escola, en la qual es mostren infants de diferents llocs del mon que, per anar a escola, han de fer marrades de categoria enmig de perills de tota mena. Malauradament la passen en un canal infantil i crec que no ha tingut la promoció merescuda.
holt, john. el fracaso de la escuela (el libro - Comprar en ...


De l'escola en viu molta gent que té poc a veure amb l'escola. Hi ha polítics, pedagogs i psicòlegs molt reconeguts els quals, en una aula una mica complicada de primer de primària durarien mitja hora. I, en canvi, els mestres, que sempre hem estat un sector professional una mica babau, amb una certa manca d'autoestima pel que fa a les elucubracions teòriques, ens creiem moltes coses d'aquestes que ens prediquen des de dalt, encara avui. Sempre sembla que no en sabem prou i que ens hem de 'reciclar', com la brossa, vaja.

Fa poc algú escrivia en un diari que els estudiants de mestres haurien de fer un any de pràctiques tipus MIR. A la meva edat ja em sé totes les metodologies, totes les teories, tots els plans d'estudi i tots els cuentos, com deia el poeta. Això ja estava inventat, en el Pla 67, en el qual vaig estudiar jo i que va durar quatre dies. I, de fet, ja havia estat inventat abans, durant la Republica, amb el Pla Professional, del qual el del 67 era una mala còpia. Per cert, molta gent que ensenya els futurs mestres ha vist l'escola de passada i pel folre, encara que tingui llicenciatures i màsters.

En això de l'educació hi ha gent de pes, no diré que no, que diu i escriu coses interessants, però, ni que tinguin prestigi i venguin llibres, no se'ls escolten gaire, la veritat. En els meus temps joves van proliferar llibres que predicaven el final de l'escola, n'hi ha un munt, avui oblidats, però que seria adient rellegir i debatre. 

Historia de la infancia - lloyd demause - alian - Vendido en Venta ...

Fa poc va sortir un llibre sobre medicina, molt bo, porta per títol Si puede, no vaya al médico. Als infants no els pots dir que si poden no vagin a escola, és impossible. Tot i que s'han fet algunes experiències sobre educacíó a la llar, no han tingut gaire suport, comporten problemes d'infraestructura i han tingut mala premsa per raons més polítiques que contrastades. Però, al capdavall, també en aquest cas manen els adults. I és que de petit, ai, per a tot depens dels adults. I els adults som com criatures, què hi farem.

L'escola, diuen, és un lloc per a socialitzar-te, per fer amics i la resta. També hi pots anar a patir, perquè el món dels humans, fins i tot en versió infantil, de vegades no és gens amable. I per més que s'esforcin els mestres sacrificats i vocacionals hi ha molts elements que no pots controlar, l'escola funciona com el mon i una aula d'infantil s'assembla força en ocasions, fins i tot, al Parlament i al context polític convencional. 

Sacralitzar l'escola és tan perillós com condemnar-la. I opinar del que no saps, un risc temptador. Hi ha gent molt bona en el camp de la ciència, del periodisme, de l'economia i del que sigui que el que saben de l'escola és el que han viscut a través dels fills, dels nebodets, de les netes... I para de comptar. Però això sí, saben allò que es fa i el que no es fa, a nivell general, com si haguessin fet servir complexes estadístiques. Un tema espinós és allò del fracàs escolar, del qual no es parla gaire, hores d'ara. 

Fracàs escolar és, per a mi, que gent que ha anat a escoles catalanes guais, d'aquelles en les quals es treballaven valors solidaris, o hagi estat cap escolta abrandat i coratjós, acabi d'executiu d'una empresa, acomiadant el personal, o fent calaix gràcies a algun càrrec polític, en podríem posar uns quants exemples. 

Fa pocs dies, al programa matinal del senyor Cuní, una dama periodista deia que els seus fills petits no patien gens per la situació ja que anaven a una molt bona escola on els controlaven via online de forma excel·lent. I va afegir: 'és una escola de pagament'. Ja hi som! Que algú amb estudis digui això, públicament, ni que ho pensi, que tots som humans, em sembla horrible, una mostra d'allò que diuen de què la ignorància és ben agosarada. Una mostra de fracàs escolar, vaja.

Carta a una mestra
L'escola mostra els prejudicis familiars, sobre tot des que han aterrat a les nostres escoles gent de tot arreu del mon. Però ja passava abans, amb els nou vinguts de l'estat espanyol. De l'estat espanyol pobre, és clar. Hi havia escoles per a població catalana de classe mitjana. I les altres. El fet és que de tot arreu ha sortit gent de tota mena, com passarà ara amb els d'avui, que han vingut de tot el mon. Jo tinc ex-alumnes per a tots els gustos i en totes les categories, una gran majoria convencionalment feliços, cosa de la qual m'alegro moltíssim. Ovelles negres i persones esgarriades n'hi ha a les millors famílies i provenen, també, d'escoles suposadament de prestigi.

Potser hi ha nois i noies que no poden seguir les classes online com caldria però també pot ser que sàpiguen quatre, cinc, sis idiomes, que tinguin una idea del mon més exacta i diversa que els nostres cadells i que es defensin d'allò més bé en el context de la vida pràctica. I és que això de famílies vulnerables és una etiqueta boirosa, indefinida. 

Un altre tema és aquest alarmisme sobre les pobres criatures que estan passant per aquest tràngol. I doncs, els nostres pares, que van viure aquella horrible guerra, sense escola, sense recursos i que, potser, fins i tot, van reeixir i ser feliços? O tots aquests infants de llocs on la violència és habitual i la gana, epidèmica? No crec que calgui passar-ne de tots colors per ser persona però una mica més d'empatia universal no ens aniria malament. 

Ahir, per exemple, en un cinefòrum virtual vam estar comentant La caiguda dels déus, del Visconti. Els Aschenbach sí que ho son, en aquella història, un família ben vulnerable, la veritat. No tot és menjar pernil i tenir una tauleta amb programes pedagògics i uns pares amb carrerons i màsters. 

13.3.19

ESCOLA, CULTURA, OBLIGATORIETAT I MUSEUS A DOJO




Per casualitat, ahir, en cercar informació sobre el llibre d'Artur Ramon que comentava, em vaig ensopegar amb una ressenya al blog Totxanes, totxos i maons, de Joan Josep Isern. L'autor del blog fa un comentari sobre el fet de què molta gent no ha tornat a trepitjar el MNAC des que no hi va anar de petit, amb l'escola.  Fent referència al tema, al blog hi ha penjat un comentari un senyor que es diu Jordi Doménech i Arnau, que m'ha semblat interessant perquè planteja un tema que podria ser objecte de debats diversos, això de la cultura passada pel sedàs escolar, a l'ensenyament obligatori:  


Certament dec ser una mica cínic quan he pensat en els meus fills en llegir: «Molts no han trepitjat el MNAC… des que ho feren de petits portats per l’escola». Els havia dut a molts museus, fins el punt que quan els preguntaven on havien anat de vacances contestaven:

—Hem vist vuit museus… (per algun motiu, comptar era una de les seves grans aficions).
Però, potser als deu anys, van començar a posar mala cara quan els dèiem d’anar a determinats museus. Quins? Els de la mena «Museu de la vida rural…», «Centre d’interpretació de la vall de…» i alguns de similars.

Per què? Per que eren la mena de museus que havien visitat amb l’escola i, en lloc de passar-s’ho bé com quan anaven amb nosaltres, s’havien avorrit. Manca d’explicacions interessants? Massa brogit d’altres nens? Obligació de fer treballs d’escola, absolutament superficials i allunyats dels seus interessos? Suposo que de tot una mica.

Passats vint anys, quan han hagut de viatjar a altres indrets en grup, tots dos són dels que s’hi separen per anar a veure museus en solitari. Però encara es miren amb una certa aprensió, els de les menes que els hi duien amb l’escola. Suposo que les comparacions són odioses. Entre la manera de visitar museus amb l’escola i les altres. O per ser correcte, entre alguna manera de visitar museus amb l’escola… Segurament, si només haguessin anat a museus amb l’escola, seria diferent. I no vull especular en quin sentit.

El comentari no entra a fons en el tema però insinua que això de les visites escolars té un costat poc  afavoridor per a la cultura. L'escola,  des de fa algunes dècades, ha entomat el consum cultural dels nostres temps, les criatures i els adolescents surten molt. A museus, però també al teatre, a concerts,a la muntanya i a tot arreu. L'oferta que es fa a les escoles  és aclaparadora i, segurament, si algun centre decidís no fer sortides ni colònies ni res de tot això, seria molt criticada per això que en diuen la comunitat escolar. 

Però és que l'escola és un reflex de la societat, com tot, al capdavall. Per altra banda, els grups que podem veure fent visites a museus o itineraris o el que sigui són força transversals, sovint massa nombrosos. A banda dels grups escolars hi ha grups familiars, grups de jubilats i grups amb una gran diversitat d'interessos, edats i procedència.

Les visites afavoreixen que els museus, avui, siguin més  sorollosos, és clar, però també més vius i que comptin amb uns recursos segurs. El mateix pel que fa al teatre. La gent, en grup, adults o infants, fa més soroll que quan va amb la família o amb algun amic, som així. De visites escolars a museus o d'anades al teatre n'he fet moltes, amb els meus nens i nenes de l'escola, variades i diverses, l'interès dels infants i joves sovint té menys a veure amb el fet d'anar a aquests indrets amb l'escola que no pas amb el tipus d'explicacions i activitats que se'ls ofereixen. 

Com que tots som diferents, les mestres el mateix, també compta la motivació que s'ha fet abans, a les aules. En ocasions interessant i, en d'altres, inexistent o gairebé. Pel que fa als treballs posteriors, aquests treballs superficials i allunyats dels seus interessos, doncs hi ha de tot, depèn. En general tothom opina de l'escola, de l'escola elemental, sobretot, a partir del que ha viscut amb els seus fills i filles i de la seva pròpia experiència. No  es fa referència a enquestes serioses sobre resultats i tot això. En el tema educatiu hi ha un excés d'experts d'estar per casa i, fins i tot, d'experts amb màsters sobre pedagogia. I molt poc coneixement de la realitat i del dia a dia.

Jo estic en contra de tot el que sigui obligatori. Fins i tot, si hi hagués alternatives serioses, estaria en contra de l'escola obligatòria i del treball obligatori. Les anades a museus amb la família poden ser tan avorrides o més que les que es fan amb els companys i companyes de la classe. Tot s'hauria de fer quan es té prou maduresa per entendre les coses i segons els gustos individuals i les eleccions personals. Però també les anades on sigui, amb la família, son obligatòries, quan ets petit.

Recordo un escrit molt divertit de Fernando Fernán Gómez en el qual es queixava de les anades al teatre dels grups d'adolescents, més interessats en flirtejar o  fer broma que no pas en escoltar el monòleg de l'Alcalde de Zalamea. Un altre aspecte son les lectures obligatòries, aquests suposats clàssics indispensables que es fan llegir en edats en les quals no tocarien. Les bones antologies, que t'apropaven als textos sense tenir la necessitat d'accedir a la totalitat, han desaparegut del mapa, en algun moment es va creure que formaven més aviat tastaolletes.

I, al capdavall, tot depèn de cadascú. Hi ha alumnes en els quals aquestes llavors escolars fructifiquen en el seu moment i d'altres que potser ni llegiran gaire ni aniran a museus mai més, per decisió personal i perquè no tothom ha d'entendre la cultura de la mateixa manera. A una escola on vaig treballar una mestra acostumava a portar-los cada any al museu del Barça, la visita tenia un gran èxit, tot i que va anar a menys l'oferta, amb el temps, i cada vegada ens feien passar més accelerats pels sagrats indrets del futbol de culte, però va haver d'entomar crítiques de sectors de mestres i pares d'aquests que pensen que la cultura és la cultureta. 

Som en una època en la qual el consum cultural té prestigi. Això d'anar a museus no vol dir res, als museus s'hi hauria d'anar amb un interès concret en una època, en un artista, de la mateixa manera que quan vas a la biblioteca no pretens pas llegir-ho tot. Però entenc l'afició que fa que grans masses de turistes del nostre temps deambulin per les sales de prestigi, en un temps rècord i per indrets als quals potser no tornaran mai. 

La gent creix, madura i decideix. Allò que es fa a l'escola, malgrat el que s'escrigui i el que es pontifiqui, no té un pes excessiu, a la vida. Jo he entès molts aspectes de la meva escola, i això que era l'escola rància i sense sortides, més enllà d'anar a menjar la truita el dijous gras, a Montjuïc, amb el pas del temps. Sempre he tingut afició a llegir però moltes companyes meves d'escola tot just llegien un parell de contes per any, si no  era que els hi obligaven.  També pot passar, i, de fet, passa, que miris de cua d'ull o amb un cert rebuig allò que identifiques amb l'escola. 

Em costa d'acceptar, però, que una colla de criatures s'avorreixin amb els museus de la vida rural o amb els centres d'interpretació, i no pas perquè no puguin ser, les explicacions i activitats, ben avorrides en algunes ocasions, sinó perquè a l'escola, més enllà del que et facin fer, al que s'hi va és a fer amics i amigues, a xerrar, jugar i viure, al capdavall. Admiro aquest senyor que aconseguia que les anades familiars a museus fossin tan divertides, la veritat. 

Una vegada vaig tenir un curs de cinquè excel·lent, d'aquests amb els quals t'ho passes bé i que responen a qualsevol iniciativa. Vam anar a fer un tomb per la Barcelona romana, museu, muralla i la resta. Anàvem amb el curs paral·lel i una mestra amiga, molt divertida i professional, però el seu era un curs amb menys interès per la cultura. Després vam fer els treballs inevitables, potser superficials i allunyats dels seus interessos, ho admeto. Tot i que els adults, pares, mares o mestres, creiem, sovint, que els interessos dels menuts són aquells que nosaltres voldríem que fossin.

Molts alumnes del meu curs van explicar molt bé el que havíem vist de forma oficial, el tema dels romans, de Barcino i tot això. Els de l'altre classe, una gran majoria, van explicar més aviat que pel camí havien vist uns gats que encalçaven coloms, una moto d'alta cilindrada i coses d'aquest estil. Poesia pura. I és que la mestra proposa i l'alumnat disposa, i assimila allò que menys t'esperes. De fet, en general, reivindico així mateix una certa dosi d'avorriment, a la vida, no sempre ens hem de divertir, vaja.

9.3.19

CONTES PER A L'ADOCTRINAMENT PROGRESSISTA

Aventuras de Bombilla 26 cuentos infantiles / Gunter Herburger

Cargan con nuestros dioses y nuestro idioma,
nuestros rencores y nuestro porvenir.
Por eso nos parece que son de goma
y que les bastan nuestros cuentos para dormir...


'Esos locos bajitos', Joan Manuel Serrat

Una de les cançons sobre la infantesa que em sembla més realista és Esos locos bajitos, de Joan Manuel Serrat. Serrat és un personatge que desvetlla passions incondicionals i rebuigs dels dogmàtics perquè, de tant en tant, com deien a casa, les fot sense engaltar, a l'estil poble-sequí, tot i que hagi promocionat i  fet calaix i avui sigui ja un poble-sequí mític i llunyà.

Sobre els infants es fan volar molts coloms. En general es critica l'adoctrinament educatiu però no es pot educar sense adoctrinar. El que passa és que quan adoctrinem en els nostres propis valors, que ens semblen, és clar, positius, ho veiem d'una altra manera a com ho fan els qui pensen de forma diferent o divergent.

De petit depens per a tot dels pares, dels adults. No te'n pots escapar. De ser uns déus, quan et resultem imprescindibles passen a ser qüestionats, en general, a l'època de l'adolescència. I amb la maduresa acabes per entendre'ls, si és que eren gent normaleta. Normaleta vol  dir que no  eren maltractadors, ni abusadors ni tot això. Hi ha pares lamentables però, afortunadament, al menys en el meu entorn, he conegut més famílies normaletes que no pas inquietants, malgrat que allò que passa a dins d'una llar tan sols ho saben aquells que hi conviuen. Allò del Tolstoi tan copiat de les famílies felices i infelices pot ser molt literari però és poc real,  a la majoria de famílies hi ha èpoques i situacions de tota mena.


Les manifestacions multitudinàries de diferent tipus, avui, acostumen a ser familiars, i la gent, sense gaire manies, traspassa els seus valors als infants i fins i tot els fa cridar consignes clarament polítiques. Els mitjans de comunicació exploten el filó i de tant en tant treuen criatures a opinar de tot i més. Els infants, com els lloritos, repeteixen allò que han escoltat, en el fons  tots volem quedar bé, ja des de la més tendre infantesa. 

Reflexiono sovint, ara que pertanyo a les classes passives, sobre el tema de l'escola. L'escola, la que sigui, transmet allò que li diuen els que manen i la paguen. La por a l'adoctrinament ha fet que fins i tot escoles religioses, avui, acabin  diluint els seus principis antics en una mena d'educació  cívica ben intencionada. Durant el franquisme s'havien d'amollar coses molt raretes, lligades al poder, i una gran majoria de mestres ho feien, així mateix, de forma diluïda i de compromís, sense entusiasmes.



Vaig dur els meus fills a una escola d'aquelles del CEPEC, hi van anar molt a gust i de mestres, com és lògic i humà, n'hi havia de tota mena. En aquelles escoles es feia molta política,  la veritat. Però també una pedagogia interessant, una mica erràtica en ocasions. Avui es fa propaganda d'innovacions que en aquella època ja eren gairebé història. Sempre es reinventa la sopa d'all. Algunes escoles públiques vam fer coses molt innovadores. Però després et venen amb això  de l'educació finlandesa, avui sembla que contestada en alguns aspectes, i del passat, ni gall ni gallina.

Els meus fills, amb una certa ironia lligada a la maduresa crítica, m'han comentat de vegades que en aquelles escoles on van anar també s'adoctrinava políticament. Jo ja no crec gaire  que allò  que es fa a l'escola elemental tingui una gran transcendència, encara menys en el mon del present, amb tanta informació a tort i a dret i amb una globalització progressiva. En general, l'adoctrinament infantil pot tenir tres resultats oposats, que surtis com els teus pares, que surtis ben bé a l'inrevés o que acabis per instal·lar-te en un saludable escepticisme ideològic.

Escoltar els pares i mares joves quan trien escola de vegades m'angunieja però en algunes dèries m'hi veig reflectida. Hi ha molts prejudicis al darrere d'aquestes tries. Encara més quan avui alguns centres apleguen molta gent de fora. Després la vida  real arriba i el fet d'haver anat a una escola o a una altra no té massa importància tot i que a l'escola i a l'institut s'hi fan relacions i la majoria de gent normaleta vol que els fills i filles es relacionin de forma adient, no se si m'explico. L'escola més adient, avui,  crec que és aquella que reflecteix la realitat del futur, aquella on s'aplegui gent més diversa pel que fa la procedència familiar. Les del meu barri son així i les directores -totes dones, ep- han fet grans esforços per tal d'esberlar prejudicis i augmentar la qualitat global dels resultats.

Ahir, més enllà de les constants referències al tema del dia, es tocaven aspectes de la realitat suposadament discriminatòria. Un símbol de la feminització  carrinclona és el color de rosa. És relativament senzill que els pares de nenes petitones facin una tria diversa pel que fa a les coloraines amb les quals els vesteixen però resulta menys habitual que els qui tenen nens els vesteixin de color de rosa, i això  es constatava quan per la tele sortia gent que venia o comprava roba infantil. 

La simbologia no és neutra, és relativament ben acceptat que les nenes assoleixin valors considerats, fins fa, com qui diu, quatre dies, de nois, però no ho és tant que els nens i els xicots assumeixin colors i tendències tradicionalment  femenines. En tot plegat, però, hi té un pes la imposició de la moda, quan jo era joveneta hi va haver un temps en el qual es van posar de moda camises de color de rosa, per als nois, i van tenir la seva sortida. Ja no et pots posar una samarreta del color que sigui sense que n'infereixis lectures subliminars mal intencionades.

Avui s'insisteix molt en la necessitat de què les noies accedeixen a  carreres científiques, tècniques. Però no es fa així per intentar que els xicots arribin a la paritat en un camp com el de l'educació primària o l'escola bressol. La diferència, en aquest sector professional, entre homes i dones resulta inquietant, molt pitjor que fa  anys,  encara més des del final de l'EGB. A tot estirar, a moltes escoles, hi ha dos o tres mestres, un dels quals acostuma a ser el d'esport o gimnàstica. És un tema del  qual es parla molt poc i no veig que es faci cap campanya per tal de decidir els nois a fer magisteri o per intentar que l'escola elemental -a l'institut les coses canvien- reflecteixi una realitat diferent i més igualitària.
Durant els anys vuitanta vaig participar en diferents grups d'educació en valors, en valors de tota mena, un dels quals, el feminisme. En aquells anys es van publicar molts llibres progressistes, en el camp de la igualtat, com els de l'editorial Lumen, alguns dels quals ha recuperat Kalandraka, com ara Rosa Caramel, d'Adela Turin i Nella Bosnia, un clàssic, on surt, per cert, això del color de rosa. També llegíem molt els contes de Rodari,  els quals, més enllà d'una bona dosi de fantasia, entomen valors progressistes diversos. 

Encara més trencadores eren coses com ara les Aventures de Bombeta, clarament comunistes, tot i que avui això de comunista torni a semblar un penjament. La placa que es va dedicar, al meu barri, a Francesc Boix, no menciona la seva filiació política i no és l'únic cas. Les ideologies no tenen la culpa de com les instrumentalitzem les persones ni de com les pervertim. Però, sí, admeto que, segons com es miri, adoctrinàvem.

Fins i tot durant un temps, a la meva escola, pública i de barriada, ens distrèiem, en alguna ocasió, revisant els llibres de text i comptant el nombre d'homes i dones que hi sortien i en quina situació o context ho feien, i enviàvem cartes a les editorials protestant. Ens responien coses molt surrealistes per tal de justificar-se.

Malauradament tot allò no va crear escola i sovint no es recorden els esforços antics, potser perquè la feina de la mestra de base deixa poc temps per a recollir per escrit experiències i facècies i, com sol passar, la història oficial les escriuen els acadèmics i els qui disposen de lleure per a fer llibres i promocionar-los.

En el meu temps en actiu es lloava molt l'efímera escola republicana però pocs esforços s'han fet per recuperar de forma seriosa la seva metodologia o el sistema de formació de mestres republicà. Sembla, pel que fa a l'educació, que tot s'ha fet malament i que s'ha de fer d'una forma renovada, per això als mestres se'ls ha de reciclar, horrible paraula quan s'aplica al factor humà. Aleshores,  gent del camp universitari que no treballa, en general, a l'escola, en directe, fa llibres, dona cursets i predica metodologies que mai no es valoren ni avaluen a fons ni durant un període de temps prou llarg.  Son els experts, una plaga del nostre temps. En el tema de l'educació em temo que hi ha massa experts inexperts. I, encara, si això passés tan sols en aquest camp professional, rai...

Com deia el poeta: me sé todos los cuentos...

19.5.17

CONTINGUTS ESCOLARS I QUI NO TÉ FEINA EL GAT PENTINA

Resultat d'imatges de historia de españa 1958

Als qui venim del camp educatiu gairebé ens hauria d'emocionar l'interès social i polític de tanta gent a l'entorn dels continguts dels llibres de text, la veritat. Vol dir, tot plegat, que existeix una gran inquietud a l'entorn del món escolar i de la seva excel·lència. I que fins i tot, ai, es pensa de forma seriosa que allò que s'ensenya a l'escola té efectes contundents en el futur de la persona i de la col·lectivitat. 

En els llibres de text hi he trobat, al llarg dels anys, moltes errades, imprecisions i mitges veritats en tots els camps del coneixement. Quan treballava a l'escola no en vaig trobar cap, de manual, que m'acabés de fer el pes, en cap matèria. Per acabar-ho d'adobar van arribar les tendències minimalistes que consideraven que la informació no havia de ser excessiva, no fos cas que aclaparessin els infants amb massa palla. I van proliferar els dibuixets i aquell invent lamentable dels llibres en els qual s'havien de respondre els exercicis, cosa que va contribuir a augmentar el calaix del món editorial dedicat al tema.

Van existir alguns llibres força bons, com ara els de de Vicens Vices, crec que més o menys refets encara funcionen a l'ESO i el Batxillerat. Després van augmentar les imatges i va minvar molt la informació escrita, això també ha passat amb les revistes amb contingut, per exemple, històric. Les revistes sobre història d'avui tenen moltes bones fotografies, si estan mal explicades o fora de context, en general, ningú no se n'adona. 

Els textos d'aquestes publicacions són breus i, sovint, deficients. Tan sols cal comparar una Historia y vida de la primera època amb aquestes revistes d'ara, tan vistoses, tan telegramàtiques pel que fa al que ens expliquen. I tanta conyeta com es feia amb allò del Reader's Digest!!! És clar que avui, si ens abelleix, ja tenim la xarxa, per ampliar coneixements.

En el temps de la reforma, ja no sé de quina, d'aquella que va suprimir l'EGB, s'havia debatut la necessitat o no d'amollar continguts històrics i polítics en edats tendres, fins i tot es van fer alguns currículums experimentals que tractaven d'enfocar el pas del temps d'una altra manera, menys lligada a la política, però no van tenir èxit i es va tornar al de sempre.

Si no teníem notícies fresques per amanir debats ara s'ha despenjat un sindicat que es diu AMES i que, per cert, incideix en l'educació secundària però opina també sobre la primària, molt preocupat pel tema de l'adoctrinament en els manuals escolars i que ha aconseguit que els manaies estatals demanin informes sobre l'estat de la qüestió, per si no teníem prou feina.

No ens enganyem, l'escola es va inventar, també, per adoctrinar, per fer pàtria (la que sigui), per fer-nos beure a galet. De fet, al principi ja s'anava a doctrina a aprendre de lletra. La neutralitat escolar és un miratge i d'adoctrinaments, si busquem bé, en trobarem per moltes bandes i de totes les tendències. Per sort o no, et fas gran i, si ets una mica inquiet, poses el que t'han ensenyat, a casa o a l'escola, en remull, a veure si aguanta. 

M'emociona i entedreix pensar que algú creu que allò que s'estudiï a cinquè o sisè de primària tindrà un efecte en el futur. La gent de la meva generació va estudiar coses surrealistes i ara ja sabem, o hauríem de saber, que una gran part del que vam memoritzar eren banalitats o, senzillaments, contes xinesos o de Calleja. Me sé todos los cuentos, que deia el poeta. Però també em sé moltes rondalles, llegendes i mitologies diverses.

Portada 121
En un debat dels anys vuitanta en una escola d'estiu, els qui remenaven aleshores les cireretes en el departament nostrat van pontificar sobre la necessitat d'explicar a escola les gestes catalanes i els fets dels nostres herois ja que els altres també ho fan. La raó era de pes, una cosa com ara Guifré el Pilós contra el Cid Campejador. 

És clar que en aquestes històries mítiques s'obvia que molta d'aquesta gent estava emparentada i lligada amb llaços de sang i d'herència. A mi és que els herois patriòtics, siguin d'on siguin i de l'època que siguin, em fan molta angunia, no hi puc fer més. Per tal que s'adoctrinin les criatures cal, és clar, primer de tot, adoctrinar els qui ensenyaran coses a les criatures.

L'escola té un valor tan relatiu que ens faria plorar si hi meditéssim a fons, m'imagino que els fills i filles dels nostres pares de la pàtria actuals han anat a escoles molt bones, catalanes, d'aquestes que eduquen en valors morals i potser uns quants n'han sortit generosos, coratjosos i nobles. Una bona amiga m'explicava que una coneguda seva no es podia creure tot això del senyor Pujol i els seus plançons, considerant que procedia del món de l'escultisme. Santa innocència!

D'aquestes bones escoles, tan cobejades per aquells que tan sols poden comptar amb l'esforçada escola pública del barri on, ai, els nostres plançons es barregen amb la plebs i, encara pitjor, amb la plebs més exòtica procedent del món mundial, n'han sortit un bon munt d'aprofitats i d'allò que en l'argot xaró se'n diu xorisssos, no ho hauríem d'oblidar. El fracàs escolar i l'èxit de les metodologies modernetes s'hauria de valorar a molts anys vista, però això és impossible, la vida és breu. 

En nom de les grans i positives idees de tot tipus, amarades de bones intencions, s'han fet molts disbarats, que ja ho va dir la pobra Madame Rolland davant de la guillotina, en els moments més terribles d'aquella revolució tan sobrevalorada, oh, llibertat, quants crims es cometen en nom teu!

Al capdavall avui el que preocupa, educativament parlant, són més aviat l'anglès i les matemàtiques, som així. Això tan eteri que porta per nom Coneixement del medi social i cultural o una cosa semblant, car dir Geografia i Història sembla avui una vulgaritat, potser dóna un cert vernís ben intencionat però després les criatures es faran grans, aniran a l'esplai o a la discoteca, festejaran, tindran conductes de risc adolescent i no sabem pas com pot evolucionar la seva ideologia pròpia, la seva personalitat o les seves tendències polítiques. 

Tan sols podrem posar un ciri a Santa Rita i esperar que ningú no prengui mal. Encara bo que, de moment, no ens els enviaran a la força al front a lluitar a sang i fetge aneu a saber en nom de quina idea estranya o impossible. Encara bo si no cauen en algun grup arrauxat de tendències violentes, crema-contenidors o estripadores, ni que sigui de forma temporal.

Deien alguns intel·lectuals que havien patit els efectes de l'estalinisme que Rússia devia estimar moltíssim els poetes quan els estossinava, empresonava, torturava i silenciava. Sense arribar a aquests extrems la preocupació per l'escola elemental mostra, ai, com se l'estima tanta gent, de fet hi ha un gran nombre de persones que no hi treballen directament però que viuen d'inventar didàctiques i endegar plans d'estudi, un dia sí i un altre també, què hi farem. Fent un acudir fàcil i xaró: no me 'ames' tanto, va dir el llibre de text al sindicalista inquiet i unionista.

El pitjor de tot plegat és que ara tindrem uns quants dies amb experts educatius opinant sobre el tema i amb experts totòlegs opinant també sobre el tema, fins que no passi alguna altra cosa digna de debat televisiu intensiu. I, a sobre, tot serveix per atiar els focs, grans o petits, amb benzina, una manera com una altra de malmetre la benzina i no fer-la servir per a usos positius i pacífics, com seria desitjable.


23.4.17

SOBRE FRIVOLITATS LITERÀRIES I PEDAGÒGIQUES

Resultat d'imatges de sant jordi

Hi ha un conegut poema de León Felipe, Ser en la vida romero, que parla d'allò que s'esdevé quan la rutina fa perdre importància a les coses. Acaba, contundent, afirmant que per enterrar com cal els difunts, amb respecte, val qualsevol persona llevat d'un enterramorts professional. El poema el vaig escoltar abans de llegir-lo, a l'Escola Normal del meu temps de tant en tant ens portaven bons rapsodes de l'època i gràcies a aquelles sessions vaig conèixer molta bona poesia castellana antiga i moderna.

Aquests dies la meva néta em va mostrar com havien fet a escola una rosa de plastilina i jo vaig comentar que quan treballava n'havia fet amb moltes coses, roba, paper de diari, paper de seda, fang, material de reciclatge... Devies estar tipa de fer roses, va comentar la meva filla. Doncs sí, i de fer castanyeres, dibuixos nadalencs i màscares de carnaval. Les festes han arribat a l'excés, el que abans era extraordinari s'ha vulgaritzat i, a sobre, les mateixes coses se celebren a un munt de llocs. L'escolarització de la tradició ha estat contundent, abusiva i lamentable.
Resultat d'imatges de roses de plastilina
Font de la fotografia: http://zapatitoscochinitos.blogspot.com.es/2015/04/rosa-de-plastilina.html


És clar que per als infants petits i els mestres novells tot deu tenir, encara, un bonic vernís de novetat. Els joves mestres d'avui ja han crescut cantant el Marrameu i fent roses de plastilina, allò que has fet des de petit resulta entranyable quan ets vell i no vols pas que t'ho toquin, et sembla que s'ha fet sempre. 

Fa anys, molts, l'ajuntament de L'Hospitalet va decidir que Sant Jordi fos festa escolar, allò va durar uns anys i després va tornar a canviar. Tot i que els mestres teníem festa vam treballar de forma voluntària tot el matí, penjant textos de l'alumnat i dibuixos per les parets d'una estimada escola que a principis dels noranta va desaparèixer de forma destralera i es va transformar en escola d'idiomes. Ens ho vam passar molt bé, teníem entusiasme pedagògic, aleshores. 

Després vam anar a dinar a algun bar de la rodalia. En aquells anys a les escoles hi havia més diversitat en edats i sexes que no pas avui, tot semblava canviar molt de pressa, malauradament el futur no va respondre exactament a les nostres expectatives. Ja aleshores es feien moltes activitats a un gran nombre de centres que avui es venen com innovacions de la darrera fornada, què hi farem. 

Sempre sembla que a l'escola els d'abans no ho van fer bé. A l'escola, a la vida, a la política, al món de l'art, de la música, del cinema, de la literatura. La dèria innovadora és un perill però sembla que no es pot defugir.

Uns anys abans d'aquell Sant Jordi, quan jo encara no havia començat magisteri, Sant Jordi va caure, com aquest any, en diumenge. Les vendes i promocions es van realitzar, per motius obvis, el dissabte anterior. No hi havia allaus de novetats, com ara. Em sorprèn comprovar la qualitat del que s'editava. També s'editava palla, és clar, però com que la quantitat no era tan exagerada, trobar la qualitat resultava més senzill. 

Hi ha qui voldria creure que les coses que passen ara no passaven abans, pel que fa a les desgràcies que gronxen el món, però aquells dies s'havia establert a Grècia la dictadura dels coronels, per exemple. Avui tenim molts mitjans a l'abast per recordar una mica el passat oblidat, d'una forma més directa que no pas a través de manuals resumits. 

Els seixanta van ser una època d'entusiasmes, uns entusiasmes que van durar ben bé fins a finals dels setanta, lligats, és clar, a la millora econòmica, l'oferta de treball i l'esclat d'unes generacions que volien, com totes, canviar el món. En un conegut passatge d'Incerta glòria (el llibre), l'entranyable Trini explica una anècdota lligada als afanys periodístics de Soleràs, al qual un director de diari li comenta que un article sobre el retorn de les castanyeres el pot fer  la mateixa persona cada any però un altre sobre la rebel·lió juvenil l'ha de fer una persona diferent cada vegada, un jove, i ja se sap que la joventut té data de caducitat. Això del Sant Jordi ja és com el retorn de les castanyeres, de fet. Ja sabem què ens diran i què ens vendran. La pedagogia moderna, en canvi, és com això de la rebel·lió juvenil, han de sortir nous experts de tant en tant, que venguin el producte com si fos la deconstrucció de la sopa d'all. 

Avui es viu de novetats, per a un espai virtual em van demanar fa uns dies que recomanés llibres per tal dia com avui i vaig preguntar si havien de ser novetats.  Oh, és clar, més o menys, em van dir. En ocasions es reediten, com si fossin novetats, llibres antics, molt coneguts, amb un embolcall adient i que els revifa. Tot ha de ser immediat, per estrenar. Si recomanes Crim i càstig i no n'ha sortit una nova edició, no hi tens res a fer. En ocasions pot ser que el llibre ni es trobi, al menys fins que no en facin una nova pel·lícula, un musical. Em va passar fa anys amb Els miserables, que vaig acabar comprant en una edició francesa de butxaca. Més endavant, amb allò del musical en teatre i en cinema em trobava miserables fins a la sopa.

Un repàs als firmadors d'exemplars d'aquell 1967 mostra com anava el tema. Alguns d'aquells autors encara són vigents, d'altres s'han oblidat. Folch i Camarasa va escriure un llibre irònic i divertit que el Francesc Puigcarbó menciona sovint, en el qual feia broma intel·ligent a l'entorn d'això de les firmes. Qui hagi publicat algun llibre en alguna ocasió, sense èxit o amb un èxit molt relatiu, segur que s'identifica amb molts d'aquells fragments. Folch i Camarasa és un escriptor interessant i remarcable, que no ha tingut la fama merescuda per motius difícils d'explicar. Amb aquell Manual de l'escriptor mediocre va guanyar un premi interessant, el Pere Quart d'humor i sàtira, que fa uns anys va passar a millor vida. Jo crec que és tot un símbol, el seu  final, l'humor i la sàtira ja no són el que havien estat però es manté la xaronada televisiva, encara bo.

S'ha de dir que gairebé sempre el guanyava gent una mica coneguda, el tema dels premis era difícil abans però avui encara estan més encotillats, em temo. Malgrat tot van sortir coses interessants, com La propina, de l'Enric Larreula, un llibre que havia fet servir força amb l'alumnat de l'antiga i enyorada segona etapa i amb el qual m'havia fet uns bons tips de riure. Larreula, un personatge polifacètic i extraordinari el va tornar a guanyar anys després, quan el premi ja anava de baixa, però crec que La dutxa no té la frescor ni la gràcia de La propina, tot i que em caldria rellegir-los tots dos perquè la memòria ens fa moltes trampes.

Jo sóc molt poc mitòmana i això d'anar a què em firmin el llibre senyors i senyores que no em coneixen de res no em fa el pes, ni tan sols en els casos, pocs, en els quals admiri els firmadors. Una altra cosa és quan conec la persona, aleshores hi ha un valor afegit. De vegades, als encants, m'he ensopegat amb llibres dedicats de forma molt personal, fa pena trobar aquesta mena de coses, de vegades me n'he comprat algun per motius sentimentals. Però tot passa i resulta inevitable que s'esdevinguin aquesta mena de coses, tot acaba a la brossa o al reciclatge, en general i amb poques excepcions, aquelles a les quals el culte a les relíquies modernes dóna un valor afegit que també em costa d'entendre ja que no tinc gens d'esperit col·leccionista, la veritat.



19.2.14

CURRÍCULUMS OCULTS I MATERIALS DIDÀCTICS D'ABANS D'AHIR

La referència que l'amic blogaire Allau va fer l'altre dia del llibre ENCERADO Y CLARIÓN m'ha evocat per art de màgia nostàlgica tot un món escolar que avui sembla perdut i que ha estat molt bescantat, de vegades amb raó i d'altres de forma injusta. 


Com podeu comprovar aquell llibre amb models de dibuixos per a les austeres pissarres del passat era obra d'un mestre, artista i professor de dibuix molt apreciat, Lluís Mallafré. He trobat poques referències biogràfiques sobre ell però per casualitat m'he ensopegat amb una web familiar on es parla d'ell i d'altres persones notables de la mateixa família. Això és el que he pogut esbrinar (copio de forma literal del blog que indico):

LUIS MALLAFRÈ GUASCH

Nacido en Tarragona en el año 1895.Maestro y profesor de dibujo.Dibujaba con un trazo muy limpio y casi infantil.Fueron famosos y distribuidos incluso por Sudamérica sus cuadernos “Estío” para trabajos escolares durante las vacaciones y otros dirigidos a los maestros para hacer dibujos en la pizarra. Hizo ilustraciones del libro de Rovira i Virgili sobre la muralla de Tarragona. Realizó proyectos de urbanización del Campo de Marte y de unas escalinatas que bajarían del mirador a la Playa del Miracle. Llegó a trabajar en la Consellería d´Ensenyament. Tras la Guerra fue depurado y mandado a una aldea castellana, renunció y volvió a Barcelona para trabajar libremente y dando clases de dibujo en las escuelas salesianas,con los años, rehabilitado, fue profesor en un instituto de segunda enseñanza.Tenía cierto parecido con mi hermano Pedro. Estaba casado con Pilar García que regentaba una óptica en dónde está ahora el café Viena.Tuvo un único hijo , Luis, abogado, que ha trabajado por el gas de Barcelona.Llegó a nonagenario, los últimos años lo cuidó una negra.

Els canvis socials i polítics han fet que moltes d'aquelles entranyables publicacions quedessin lligades a un temps ombrívol però crec que tenien valors que ens caldria recuperar. El dibuix realista s'ha menystingut de forma absurda com si anés renyit amb la creativitat quan és una eina molt útil en tot moment. Fa uns dies escrivia sobre Emili Freixas i les seves làmines i crec avui que tot pot conviure i que tot es pot aprendre i tot ajuda a aprendre.

HI ha qui creu que es neix dibuixant, escriptor o músic quan, de fet, en tot es pot millorar. Un altre tema és arribar a ser un geni, és clar, però això passa també en camps com en el de l'esport, hi ha aptituds, actituds i habilitats. No hi ha res millor per dibuixar bé que fer-ho sovint i per a aquesta finalitat tot serveix, des de l'apunt del natural a la làmina més clàssica.

Una mestra molt gran i molt sàvia, avui ja desapareguda, que va compartir amb mi una de les primeres escoles quan jo tenia uns vint anys i ella gairebé seixanta, edat que en aquell moment em semblava una eternitat, conservava algunes publicacions curioses, llibres per a mestres de la seva època, amb pocs recursos i moltes necessitats. Un d'ells era un mètode inventat per un altre mestre, destinat a l'alfabetització d'adults o a ensenyar a llegir moltes criatures, en aquelles aules superpoblades del passat. El mètode, molt pràctic, havia estat inventat per l'autor, del qual sento molt no recordar el nom, un mestre anònim que potser fins i tot s'havia autoeditat el llibre. Consistia en fer el que més endavant vaig veure explicar com si es descobrís la sopa d'all, associar les lletres a sons i gestos. Potser en català tingui el tema més dificultat, no ho sé, en aquells anys tot era en hispànica llengua oficial, com podeu imaginar. La mestre que menciono l'havia utilitzat amb gent gran i amb criatures i me'n va garantir l'efectivitat.

Aleshores no hi havia sistemes de còpia, ni tan sols màquines d'escriure, a les escoles primàries. Vaig copiar-me mig llibre a mà, dibuixos inclosos, i amb el temps se'm van perdre aquells apunts maldestres. L'autor havia experimentat el mètode en campanyes d'aquelles d'alfabetització que, de tant en tant, es feien per la geografia espanyola, poques i apressades, i crec que també s'havia aplicat en algunes casernes, doncs durant anys la mili servia a més d'un per aprendre a llegir i escriure. No he sentit a ningú del camp de l'ensenyament parlar d'aquell llibre, ni l'he vist mai més. Sovint entomem mètodes pedagògics amollats per patums que no han vist l'escola ni pel folre, la veritat, i aquestes iniciatives nostrades, tan meritòries, ni són apreciades ni són conegudes ni se'ls dóna cap valor.

Els dibuixos de Mallafré no es trobaven tan sols en indrets pedagògics, havia fet moltes coses, nines de retallar, construccions, de tot. Sobta avui comprovar de quantes coses va ser autor, entre les quals molts dels models per a treballs manuals en paper de l'Editorial Salvatella, uns treballs barats i ben explicats, molt útils. Pot ser que algú trobi carca tots aquells materials, avui la pissarra tradicional és ja un record i fins i tot se la va arribar a considerar perillosa per a la salut, a causa del polsim de guix que produïa, què hi farem. Si tot el que avui diuen que és dolent ho fos tant com diuen la gent de la meva generació i de les anteriors no hauria passat dels quaranta-i-pocs, la majoria.

La pissarra era un estri econòmic i que demanava l'esforç de copiar i d'escriure a mà amb lletra llegible, cosa aquesta que sempre m'ha costat força. Més endavant vam començar a fer còpies amb coses pintoresques, com ara una gelatina ensucrada que fabricàvem a casa nostra les seguidores del mètode Freinet i que funcionava amb uns clixés especials, se'n podien treure vint-i-pico de còpies i tot. Un cap de setmana calorós vaig arribar a la meva classe i es veu que el sucre havia atret una rastellera de formigues que pujaven per la paret, passejaven pels prestatges i es fotien sense manies aquell invent tan reeixit. Després vam fer servir els clixés encerats, amb els punxons aquells  i el vernís acolorit per arranjar errades. Tot ha passat i tot passarà i el que avui sembla modern demà serà un record i encara gràcies.