He retrobat, tot endreçant, el llibret de romanços recollits per Amades. Llàstima que el puritanisme de l'època compartit pel nostre admirat etnòleg nacional no ens faciliti la lletra de molts d'ells. Són freqüents les referències a la 'categoria repugnant dels impublicables', com ara un que es deia 'Tec de casament' (?).
Sobre modes, aquest romanço tan innocent sobre els mirinyacs em fa pensar en com ens fan beure a galet amb aquesta qüestió. En els meus temps no dur arracades era gairebé una exigència del feminisme militant i si m'arriben a explicar que n'acabarien portant els nois i que vindria això dels pírcings i els tatuatges i tatuatgets, no m'ho hauria pas cregut. En fi, el que és moda no incomoda i ja es preguntava Descartes com podíem creure en res si en qüestions tan frívoles canviaven tant i tant els gustos.
La comoditat hauria de prevaldre, però el cert és que abans del mirinyac hi va haver modes molt més agradables i lleugeres. Per cert, no entenc com encara es porten els incòmodes talons alts, per molt sexis que siguin, i, si miro els aparadors de la temporada, més alts que mai. A més s'arriba a l'absurd de fer córrer la noia, en les pelis de por, amb sabates de pam i mig, amb el creminal al darrere. Viure per veure, vaja. Així doncs, no profetitzaria pas que no tornessin els mirinyacs o quelcom semblant, a les èpoques de modes lliures i volàtils sempre en segueixen d'encotillades i feixugues, a les preferències peludes les segueixen tendències pelades, i això en gairebé tots els aspectes dels costums humans.
Una moda de París
ha arribat a nostra Espanya
i eixa moda tan estranya
mirinyac li solen dir;
i les dones el llueixen
tant de tarda com matí,
puix agrada la tal moda
arribada de París.
Draga, draga el mirinyac,
que fa el cul ben estufat.
Des que corren mirinyacs,
tan enormes com campanes,
als portals, les aduanes
res no fan els empleats:
pues amb ells de nit i dia
contrabando s'està fent,
tot burlant la perspicàcia
dels portals, la molta gent.
Per la Rambla passejant
ne veureu moltes senyores,
carregades amb estores
fent més vuelo que el gegant;
l'una porta a la pollera
quatre paques de cotó,
l'altra, tota salamera
hi ha amagat lo seu senyor...
Em sembla que el primer mirinyac que vaig sentir mencionar és el de la cançó Doña Mariquita que havien popularitzat diferents cantants, com ara Imperio Argentina, i que la meva mare cantava de vegades mentre feia bugada...Aquelles cançons, ja ho veieu, ajudaven a fer cultureta, fins i tot hi surten Larra i Espronceda!!!
Del duque de Osuna
Con el miriñaque de rico muaré
Oigo que murmuran, no existe ninguna
Que tenga más breve, ni tan lindo pie
Y si bajo al Prado, sobre el raso vivo
De mi carretela, que luce un blasón
Dicen los jinetes, que van a mi estribo
Doña Mariquita de mi corazón
En el Madrid, romántico
No se oye otra, canción
Mariquita, Mariquita
Doña Mariquita, doña Mariquita, de mi corazón
Si al volver del Retiro
Cuando acaba el día
Me encuentro con Larra
Le causo placer
Y cuando visito la botillería
Viejos y galanes me vienen a ver
Espronceda me suele
Decir madrigales
Que expresan el fuego
De su admiración..
7 comentaris:
Júlia, et trobo molt frescatxon(d)a. Aprofita el rampell per il·luminar-nos sobre tot el que l'Amades ens ocultà. Ei, si pot ser!
Desconeixia el nom de mirinyac però no la peça. Gràcies per anar aportant més informacions!
Allau, ja m'agradaria. Imagino que tot plegat deu ser sexe i escatologia, més sexe que no pas l'altre tema, veient com les gastaven fins i tot amb els primers diccionaris Fabra...
Galderich, he sentit a dir que moltes formes 'modernistes' dels forjats dels balcons, que fan com una panxa, vénen de la necessitat d'acollir senyores amb crinolines.
Sembla que en català és diu MIRINYAC, ai l'Amades que n'era de carca!
Sí, no ho he posat així, Francesc?
Crinolina també s'ha utilitzat, de fet fa referència als primers materials amb què es muntaven. Em sembla que s'hauria d'acceptar que, de forma popular, hi hagi qui també en digui així.
http://ca.wikipedia.org/wiki/Mirinyac
L'Amades no era l'únic, reflecteix una situació generalitzada, Francesc, en certs ambients catalans (i castellans) que eren els qui remenaven les cireres morals fins fa quatre dies.
Publica un comentari a l'entrada