FIRES, LLIBRES, FESTES I EVOCACIONS

 

Ahir vaig fer un volt per la Fira del Llibre d'ocasió, gairebé tan vella com jo. La Fira va començar de forma modesta i durant uns anys va assolir un èxit notable, ocupava les dues voreres del Passeig de Gràcia. Ara tot just ocupa mitja vorera en un dels costats, cosa lògica, considerant com ha canviat el tema, molts llibres antics es venen per internet i, en general, el panorama ha evolucionat amb els canvis en les tendències culturals i la transformació de la societat. 

Avui hi ha molta oferta de llibre de segona mà però han desaparegut moltes de les antigues llibreries tradicionals d'aquest tipus, dirigides sobretot, en els seus inicis, als estudiants. Trobem llibres d'ocasió a algunes cadenes especialitzades o a les botigues i parades del Llibre Solidari, això sí. Espero que, encara que sota mínims, aquesta fira, la meva preferida, es mantingui durant molts anys més, malgrat que poques coses duren per sempre. I això de sempre és subjectiu i té a veure amb les nostres pròpies vides, més aviat. 

Aquests dies han començat les escoles, el tema del llibre escolar també ha canviat molt. Quan jo era petita es comptava amb una enciclopèdia, que sovint durava més d'un any. Els llibres nous, pocs, es folraven amb paper blau, el meu avi era l'expert en el tema, i s'hi afegien unes etiquetes blanques molt evocadores. Tot era en castellà, aleshores, ho va ser fins fa, com qui diu, quatre dies. 

Em sorprèn recordar els molts petits comerços que hi havia al barri, em pregunto com podien sobreviure. Hi havia aleshores moltes papereries-llibreries, botiguetes on es venia una mica de tot, a principi de curs calia assortir-se de llapis, goma, maquineta, en ocasions extraordinàries alguna caixa de llapis de colors, tinta, plomilla i mànec, tot plegat fins a l'aterratge luxós de les plomes estilogràfiques i els bolígrafs.

A banda del material escolar, aquelles petites i encisadores botigues tenien alguns llibres de contes, cromos de picar i de col·leccions, estampes, postals especialitzades en temes diversos, petites joguines, purpurina, blocs de rebuts i factures, paper de barba, llapis Goya per pintar els mapes... Per Nadal hi trobaves postals de Nadal i figuretes de pessebre, per les revetlles, piules i material pirotècnic divers, un perill evident que va fer que amb el temps, després d'alguns accidents lamentables, no es deixessin vendre en aquells establiments. 

El cartell de la Mercè d'aquest any mostra tres dones d'edats diferents, per motius obvis m'identifico amb el tema, sembla que els cartells actuals han tornat a un cert figurativisme més convencional, sense perdre modernitat. Tot son modes i tendències. Molts dels cartells mercedaris contemporanis compten amb una majoria aclaparadora de figures femenines, per cert. És clar que la homenatjada és una dama mítica. Abans es deia que per la Mercè sovint plovia perquè Santa Eulàlia, patrona una mica bandejada, plorava. Avui Santa Eulàlia se celebra força i ja no té motius tan fefaents per disgustar-se. 

Per més que es dissimuli el rerefons religiós la religió està i al davant al darrere de les nostres celebracions i no cal queixar-se, tot és cultural i es pot celebrar sense complexos, no cal tornar als temps dels solsticis i coses així, que ens queden molt lluny. La cultura és un totum revolutum que serveix per a tot, com tants mots que fem servir, encara no en tenim una definició que convenci tothom ni podrà existir mai, diuen que hi ha centenars d'explicacions sobre què és o no és la cultura. En nom de la cultura es poden dir i fer molts disbarats i justificar el que sigui. I demanar subvencions per al que sigui.

DIVAGACIONS SOBRE IGNORÀNCIES I SAVIESES

Al blog de l'escriptora Olga Xirinacs es comentava ahir, entre d'altres coses, la paradoxa d'un titular que encapçalava una notícia sobre la propera publicació d'una biografia de la poeta Maria-Mercè Marçal, amb les paraules Maria-Mercè Marçal, la gran desconeguda. Marçal, precisament, és una de les poetes més conegudes a casa nostra o ho havia estat, al menys per comparació amb la resta del món de la poesia catalana escrita per dones, tan sols cal espigolar les poc innocents antologies que s'han anat publicant o les referències que es troben a la xarxa sobre poetes.

El desconeixement mencionat es pot interpretar de dues maneres, o bé realment es pensa que hi ha gent que en sap poca cosa o res, de Marçal, els seus poemes i el seu temps, inclòs l'autor del titular, i creu que la seva ignorància és general, o bé hi ha una altra intenció, la de demostrar als qui creuen saber-ne alguna cosa que no en saben res o que els queden moltes coses per saber.

Les dues actituds són habituals en el nostre món i fins i tot comprensibles. Tots sabem moltes coses però n'ignorem moltes més i quan més saps més saps que no saps. La cultura personal acostuma a anar lligada a les nostres experiències, la nostra trajectòria professional i vital i la nostra generació. Per molt que ens puguem estimar el país, si és que un país ha de ser subjecte d'amors i passions,  és el nostre un indret amarat de moltes mesquineses on, pel que fa a la cultura seriosa i diversa, es fa poca promoció  i poca difusió. També existeix una certa tirada a ser tastaolletes, i ens exalta més el nou que no pas ens enamora el vell, parafrasejant Foix.

Ja he comentat en alguna ocasió la ironia amb què vaig llegir aquell famós rètol inclòs a l'exposició sobre el Paral·lel, com és que no en sabíem res? No vaig ser jo sola, periodistes ben coneguts que havien escrit sobre el tema en moltes ocasions, llibres inclosos, també van fer algun comentari, sempre de bon rotllo, car en aquest món tothom es coneix, sobre el fet de què alguna coseta sí, que en sabíem.

De vegades m'he trobat amb algú que em comenta un autor, un fet, una obra d'art, un llibre, alguna cosa lligada a això tan fràgil i contradictori que en diem cultura que acaba de descobrir i en més d'una ocasió li explico que fa temps vaig escriure al blog, per exemple, sobre allò mateix. En poques ocasions hi ha interès per saber què vaig escriure sobre un tema que la persona creu que acaba de descobrir, empipa molt que et facin evidents les errades de percepció, la veritat. El món de la cultura, com tot al capdavall, es mou per modes, tendències i promocions, lligades a interessos diversos.

Quan es descobreix o  redescobreix alguna cosa d'aquest tipus de vegades la descoberta es generalitza i aleshores sembla una vulgaritat i aquell autor d'elit ja passa a estar sobrevalorat, cas d'Espriu i d'altres. Espriu va passar de ser minoritari a ser majoritari i gairebé mediàtic i després va venir la  davallada de percepció i es van començar a promocionar els del saló dels refusats. 

Ens movem entre la necessitat de pertànyer a la comunitat i fer com tothom o com la majoria i la de ser originals i diferents, què hi farem. De jove descobreixes moltes coses i et sembla que tan sols les descobreixes tu i quatre persones amigues però després t'adones de què tot està inventat, sopa d'all inclosa. Tot és nou, afortunadament, quan comences a viure, i ha de ser així per tal que el món segueixi en actiu. A cadascú li sembla, quan s'enamora o té fills o se li moren persones estimades, que allò tan sols li passa a ell, i d'aquí la dèria d'alguns periodistes a endegar articles i programes de ràdio sobre, per exemple, l'educació de criatures, quan ells les tenen petites. O a escriure una novel·la sobre la mort dels seus pares, quan passen per aquest inevitable tràngol, per exemple. 

En un món relativament segur i en pau les coses quotidianes es potencien i es converteixen en inspiradores, al cinema i a la literatura. La gent que realment les passa magres, els refugiats, les víctimes de les guerres, persones que podrien explicar-nos experiències trasbalsadores no estan precisament per escriure novel·les i potser ho faran, si tenen sort, quan millori la seva situació. O potser seran els fills, els néts, els qui ho  facin, qui sap, però ja serà aleshores des d'un punt de vista diferent i amb una perspectiva una mica estrafeta. 

No dubto que hi ha moltes coses desconegudes sobre Marçal i sobre tants altres autors i autores. Ella i una colla de poetes van senyorejar el camp literari durant un temps, a més d'estar implicats en política i representar de forma evident una generació que, com totes, va crear grans expectatives que amb el temps es van abaltir. Va morir jove, com Montserrat Roig, i això també compta a l'hora de les mitificacions, per desgràcia. Té poemes excel·lents, d'altres que no ho són tant, pel meu gust, i amb la Renée Vivien em vaig avorrir molt. Em sembla molt interessant que es compti amb una bona biografia sobre una autora amb una vida, si més no, una mica alternativa. 

Dues grans autores, Olga Xirinacs, de qui ja he escrit en moltes ocasions, i Maria Àngels Anglada, també desapareguda, ironitzaven fa molts anys en uns reportatges al diari sobre el fet que tenen molt més atractiu les escriptores -o potser també els escriptors, però crec que amb les dones és més habitual- que tenen vides complexes, secrets i amors difícils que no pas les més o menys convencionals, amb família estable i que fan poc soroll vital. Crec que en aquell cas, tot i que no es mencionava explícitament, la cosa anava pel fenomen Rodoreda, autora que va saber envoltar-se d'una mena de pàtina de misteri personal fins que després de la seva mort en vam saber més coses i algunes no gaire afalagadores.

Avui és un valor intocable, Rodoreda, però crec que aquesta mena de misteri va comptar a favor de les vendes i les promocions quan, de fet, en entrevistes com la que li va fer Soler Serrano se li va poder copsar una certa mediocritat ideològica preocupant. Recordo que una companya de feina molt interessada per la literatura va arribar a l'escola decebuda de les respostes etèries i pobres de l'escriptora. Res a veure amb aquell volcà intel·ligent i brillant que era, per exemple, Maria Aurèlia Capmany, amb totes les seves ombres i contradiccions. Sembla que xerrar en excés i explicar massa coses fa esvair la boira del mite, què hi farem. Malauradament i encara que no es vulgui reconèixer, l'aspecte físic també compta, en aquestes valoracions, encara més entre les dones.

La literatura de Rodoreda va ser qüestionada durant anys pels experts però després ja es va admetre com a canònica i qualsevol diu res en contra encara que ho pensi, com tampoc no es poden qüestionar, en d'altres camps, Miró o Gaudí. Ahir mateix llegia algú pel facebook explicant que Gaudí desvetlla unanimitat en la seva valoració estètica mentre que gent com Subirachs a qui titllaven d'artista del règim i ja sabem de quin règim, s'oblidaria aviat. Els absolutismes dogmàtics cauen en aquesta mena d'absurds i per això volem creure que la gent que no vota el que jo vull que votin és ximpleta mentre que quan guanyen els meus el poble és savi.

Fa anys, quan la tele tenia un parell de canals i tothom veia el mateix, eren freqüents els comentaris sobre la ignorància de persones que tenien títols diversos i fallaven preguntes senzilles, senzilles pel fet que els qui contemplàvem el concurs en sabíem la resposta. Oh, fixa't, era mestre i no sabia on naixia l'Ebre, era metge i no sabia qui era Charles Boyer... 

Els mestres, en concret, eren objecte de molts penjaments en aquests casos d'ignorància preocupant, per això no he volgut anar mai a fer calerons als concursos, la veritat, pots quedar en ridícul amb molta facilitat. Avui la cosa no té tanta gràcia ja que hi ha menys concursos i molta més gent amb títols universitaris i, per tant, ja no té el mateix morbo criticar els universitaris, però en aquells anys comprovar que la gent no qualificada sabia coses que aquells arriscats concursants amb qualificació professional ignoraven era tot un goig, la veritat.

Avui certes ignoràncies són més culpables pel fet que la xarxa ens forneix moltes possibilitats i si no recordes o no saps tires de google i des d'allà pots arribar encara molt més lluny, veure imatges, mapes, llegir poemes i valoracions diverses sobre tota mena de coses i persones. Potser encara no ens acabem ben bé de fer el càrrec de com tot plegat ens ha canviat, les reticències sobre la cultura d'internet són sovint injustes, lligades a interessos corporatius i a prejudicis sense fonament. 

Suposar que la xarxa et priva de fer vida social és un altre absurd, més aviat és al contrari, retrobes amics, en fas de nous, llegeixes gent que no tindria accés als mitjans convencionals i pots publicar el que et sembli sense demanar-ho per favor als qui remenen les cireres del mandarinatge cultural, estalvies temps i comptes amb opinions diferents, que pots valorar. Sempre hi ha por de la novetat i de perdre no sé quins valors que mai no van existir, al menys de forma generalitzada. Encara recordo, durant la meva infantesa, debats escoltats per la ràdio entre escriptors d'aleshores sobre les bondats o els perills de l'ús de la màquina d'escriure i les virtuts emocionals d'escriure poemes a mà, suposo que, si podia ser, amb ploma d'oca i tot. Espinàs i Calders ja van passar al debat màquina d'escriure-ordinador. Tot fa ambient.

TENDÈNCIES LECTORES I 'PAPANATERIA' NOSTRADA

Explica la llegenda i potser fins i tot sigui veritat que Carles Riba, en comentar-li Unamuno que no calia amoinar-se tant pel català ja que al llarg del temps parlaríem i escriuríem en anglès aquest li va dir que nosaltres, els catalans passaríem directament a l'anglès. 

Ja comença a ser una mica així i mentre els normatius dogmàtics condemnen el sacatapus a les tenebres exteriors i et miren amb un gest de menyspreu elitista quan amolles castellanismes que has escoltat des del bressol, com ara recader o papanates, en el tema de l'anglès és ben fàcil fer passar bou per bèstia grossa.

Cada dia en surt una de nova, de parauleta. Ara està de moda això del llibre -o book- crossower, que es veu que és un llibre de llegir distret, intergeneracional, que agrada a tothom i es pot vendre a tothom. Quin món de mones. Després d'haver-nos compartimentat la producció literària en mil prestatgets segons l'any que vas néixer, ara tornarem a fer la unificació. Com en política, hi ha èpoques de separació i èpoques de unificació. El pitjor és que les separacions i unificacions, que no són bones i dolents, resulten oportunistes i malgirbades, en general.

Quan teníem pocs llibres els infants, en públic o d'amagat, ens ho llegíem tot i els pares llegidors també es distreien amb els nostre llibres suposadament juvenils. Els privilegiats de casa bona que tenien biblioteques a casa i una mica de curiositat s'ho llegien tot des de la primera adolescència. Jo, que no estava en aquest cas, em vaig arribar a empassar Óscar y Amanda, per exemple, que és un dels llibres  més antics que tinc i crec que era de la meva besàvia la qual l'havia aconseguit a base de col·leccionables d'alguna revista enquadernats com cal.  Fins i tot em llegia els missals, en època de sequera llibresca adolescent.

Quan la meva filla anava a escola, en els temps enyorats de l'EGB, llegia molts llibres de Maria Gripe, que a mi també m'agradaven molt, ara m'he adonat que ja practicàvem el crossover, doncs. Hi ha llibres per a tots els moments i circumstàncies i també llibres obligatoris, cosa que en els primers nivells em sembla horrible, una altra cosa és quan s'estudia el batxillerat més intel·lectual, és clar, tot i que jo retornaria a les antologies bones. Això dels llibres obligatoris va servir per a què molts escriptors amb relacions als grans centres d'ensenyament mitjà fessin l'agost imposant els seus o el dels seus amics, no sé si encara passa. Bé, això de l'agost és hiperbòlic, una ajudeta i encara per a arrodonir el sou educatiu mentre no et contractin per tertúlies i t'alliberis.

A escola els nois i noies es queixaven de les vuitanta pàgines d'aquests llibres escolars, molts dels quals amb una dosi de moralina o patriotisme o valors vigents, però s'empassaven, els més grans, fa anys, tot allò que sortia d'Stephen King, encara que arribessin a mil fulls i més, un autor crossover allà on n'hi hagi. Redescobrir la sopa d'all, o la sopa de lletres, és una constant que comproves científicament amb els anys, encara que la sopa s'hagi de dir ara garlic's soup with bread.  En el fons, tot és negoci. Pel que fa a la literatura, n'hi ha per a tots els gustos, bona, dolenta, dolentíssima, normaleta, oportunista i de moda, el temps, que diuen que és un bon crític, cosa que ja no goso afirmar amb contundència, sembla que posa les coses a lloc. Les coses -i els llibres- que sobreviuen, és clar. I encara sacralitzem la lectura, així, en general!

Conservar, renovar o destralejar?

Moltes persones critiquem sovint, i un gran nombre de vegades amb raó, la poca sensibilitat dels ajuntaments i poders públics davant d'això que en diem el patrimoni i que no té res a veure, -tot i que de vegades sí-, amb el matrimoni.

El patrimoni no és innocent, va lligat a modes, tendències, ideologies i gustos. Amb el tema del romànic ja es va fer una relectura interessada de les reconstruccions, malmetent afegits posteriors lloables i conservables: capelles neoclàssiques, pintures barroques, arrebossats decorats. 

El modernisme va passar de moda durant molts anys i aquell excés decoratiu no era del gust de la majoria, això explicaria la manca de sensibilitat general davant la desparició d'indrets els quals ara, mirant les fotografies, ens semblen magnífics. La tendència s'ha invertit gràcies, en part, a la moda gaudiniana, les seves incondicionalitats i el turisme que genera.

Tot no es pot conservar. Conservar és cosa de societats ben peixades. Els antics reconstruïen i reedificaven aprofitant tot el que es podia aprofitar, sense manies i sovint utilitzant els mateixos espais. En temps de necessitat la cultura va darrere de la supervivència.

Sovint he llegit com França o Anglaterra tenen un gran amor al passat, considerat de forma global. Però una tendència de nou rics és, precisament, el culte a la novetat i a la suposada modernitat estètica.

Persones normaletes que bescanten reformes i destruccions municipals poc sensibles al passat han renovat sense manies, i més d'una vegada, cuines, trespols i banys perquè ja no estaven de moda. Admeto que en el nostre món sovint és més barat canviar que no pas arranjar, tot pesa, hem arribat a allò del món feliç val més renovar que no haver d'apedaçar.

Les coses, amb els anys, es fan velles i no ens agraden. Després passen a la categoria d'antigues i ja és tota una altra cosa. Hi ha gent que es plany quan veu a brocanters o antiqüaris objectes i mobles semblants a aquells dels avis que va llençar sense manies fa anys i panys.

En la vida real és lògic que primi la comoditat a qualsevol altra consideració. Sobre això ironitzava Pla quan deia que un pagès en actiu s'estimava molt més una finestra nova, d'alumini, que no pas una finestra gòtica. 

Sembla que per a la consideració d'antic han de passar uns cent anys. Sé de gent que s'ha vist obligada a canviar rètols comercials entranyables a causa de les normes de catalanització, pel fet que no tenien aquesta venerable edat, sembla que els de més  anys  els indulten, encara que estiguin escrits en castellà d'abans.

Les consideracions estètiques o de qualitat són, crec, arbitràries i variables. La conservació del patrimoni va lligada a lectures històriques interessades, cas, penso, del romànic o del modernisme. El tema ens portaria molt lluny però, de fet, s'acostumen a valorar més aquelles coses lligades a un passat reivindicat i rellegit en clau de present. Això explicaria el poc interès que ha desvetllat durant molt de temps el nostre neoclassicisme, el barroc, el renaixement.

Em desvetlla somriures irònics el fet d'exigir que quelcom es deixi com era. Com era quan? El romànic no és gens com era, segurament pintat  de coloraines per tot arreu. I qualsevol edifici es va renovant i canviant al llarg del temps, els canvis també són la seva història i ens expliquen la nostra. 

En el fons, no podem veure res com era i ha estat, ho veiem des del present, i com ho volem veure, el mateix que quan llegim, amb la nostra visió d'avui, un manual d'història o escrivim des de l'ara una novel·leta de romans.

Una senyora que va trucar a un programa de la ràdio fa un parell de dies i que es planyia dels canvis en el petit comerç veïnal trobava a faltar una botiga de cuines que li agradava molt. És clar, ara, amb la crisi, la gent no refà la cuina cada sis o set anys, manifestava, empipada. Sis o set anys em semblen molt poc temps però, certament, ha existit un afany renovador d'espais casolans molt destraler, lligat a la bonança econòmica i a la nostra tendència a estirar més el braç que la màniga.

Les rajoles de cuina i bany i la seva evolució i substitució, el mateix que els terres, mostren de forma molt evident els canvis en les modes. No pensava així fa anys, quan, de jove, t'exalta el nou i el vell encara no te n'enamora, ni de bon tros, més aviat et produeix certa angúnia. Però ara, quan entro en un vell bany d'hostal i recupero rajoletes dels seixanta, dels setanta, dels vuitanta, sento una inefable emoció personal i un cert respecte pels responsables de la seva conservació els quals, n'estic segura, en la majoria dels casos han contribuït a la conservació més aviat per garreperia que no pas per sensibilitat estètica.


Un altre tema a considerar és l'afany destructor lligat a ideologies, del qual hem tingut al món molts exemples, des de la iconoclastia remota fins a les darreres destruccions de mausoleus islàmics, passant per les nostres esglésies i convents i també per monuments lligats al franquisme. Hi ha qui creu que destruint els símbols es destrueix el passat o s'acaba amb idees no volgudes. En aquests casos s'hauria pogut optar per una reconversió raonable, per fer-ne una nova lectura, però els dogmàtics no estan per bromes ni brometes. De fet, per canviar el passat, si fóssim justos i imparcials, hauríem de deixar-ho gairebé tot pelat al zero. Com podem venerar les restes històriques d'una societat esclavista com la romana? Per posar un exemple. Les rutes històriques lligades a presons i masmorres antigues, per exemple, tenen molt d'èxit.


En les reinvencions del passat també hi ha hagut canvis diversos, des de les reconversions idealitzades fins a voler que es veiés ben clar el que és antic i el que no ho és, posant un pegot al tros malmès, per exemple, d'una muralla o una paret de castell.


Els conceptes de lleig i bonic, de bo o dolent, són, també, absolutament subjectius i manipulables. Tremolo quan em diuen, per exemple, que el neogòtic de la meva pobra església veïnal és una bírria. És el primer símptoma d'alarma, ja que al darrere vindrà, quan calgui, l'enderrocament lligat a la manca de valor arquitectònic.

Espais que avui ens semblen molt moderns, lletjos i odiosos, pel fet que han esberlat el nostre imaginari sentimental sense manies seran demà, quan potser els piconin per posar-hi qui sap què, objecte de nostàlgia dels jovenets d'avui. Nosaltres ja haurem passat de vells a antics i d'antics al no res. Com tot, al capdavall. 

Mirinyacs i crinolines

He retrobat, tot endreçant, el llibret de romanços recollits per Amades. Llàstima que el puritanisme de l'època compartit pel nostre admirat etnòleg nacional no ens faciliti la lletra de molts d'ells. Són freqüents les referències a la 'categoria repugnant dels impublicables', com ara un que es deia 'Tec de casament' (?).

Sobre modes, aquest romanço tan innocent sobre els mirinyacs em fa pensar en com ens fan beure a galet amb aquesta qüestió. En els meus temps no dur arracades era gairebé una exigència del feminisme militant i si m'arriben a explicar que n'acabarien portant els nois i que vindria això dels pírcings i els tatuatges i tatuatgets, no m'ho hauria pas cregut. En fi, el que és moda no incomoda i ja es preguntava Descartes com podíem creure en res si en qüestions tan frívoles canviaven tant i tant els gustos.

La comoditat hauria de prevaldre, però el cert és que abans del mirinyac hi va haver modes molt més agradables i lleugeres. Per cert, no entenc com encara es porten els incòmodes talons alts, per molt sexis que siguin, i, si miro els aparadors de la temporada, més alts que mai. A més s'arriba a l'absurd de fer córrer la noia, en les pelis de por, amb sabates de pam i mig, amb el creminal al darrere. Viure per veure, vaja. Així doncs, no profetitzaria pas que no tornessin els mirinyacs o quelcom semblant, a les èpoques de modes lliures i volàtils sempre en segueixen d'encotillades i feixugues, a les preferències peludes les segueixen tendències pelades, i això en gairebé tots els aspectes dels costums humans.

Una moda de París

ha arribat a nostra Espanya

i eixa moda tan estranya

mirinyac li solen dir; 

i les dones el llueixen

tant de tarda com matí,

puix agrada la tal moda

arribada de París.

Draga, draga el mirinyac,

que fa el cul ben estufat.

Des que corren mirinyacs,

tan enormes com campanes,

als portals, les aduanes

res no fan els empleats:

pues amb ells de nit i dia

contrabando s'està fent,

tot burlant la perspicàcia

dels portals, la molta gent.

Per la Rambla passejant

ne veureu moltes senyores,

carregades amb estores

fent més vuelo que el gegant;

l'una porta a la pollera

quatre paques de cotó,

l'altra, tota salamera

hi ha amagat lo seu senyor...

Em sembla que el primer mirinyac que vaig sentir mencionar és el de la cançó Doña Mariquita que havien popularitzat diferents cantants, com ara Imperio Argentina, i que la meva mare cantava de vegades mentre feia bugada...Aquelles cançons, ja ho veieu, ajudaven a fer cultureta, fins i tot hi surten Larra i Espronceda!!!

Cuando voy a los bailes
Del duque de Osuna
Con el miriñaque de rico muaré
Oigo que murmuran, no existe ninguna
Que tenga más breve, ni tan lindo pie


Y si bajo al Prado, sobre el raso vivo
De mi carretela, que luce un blasón
Dicen los jinetes, que van a mi estribo
Doña Mariquita de mi corazón


En el Madrid, romántico
No se oye otra, canción
Mariquita, Mariquita
Doña Mariquita, doña Mariquita, de mi corazón


Si al volver del Retiro
Cuando acaba el día
Me encuentro con Larra
Le causo placer
Y cuando visito la botillería
Viejos y galanes me vienen a ver
Espronceda me suele
Decir madrigales
Que expresan el fuego
De su admiración..

Sobre pelatges i borrissols

Quan vaig visitar l'exposició de les pintures murals de Sorolla, la noia que ens feia l'explicació, molt trempada, ens va comentar que a les senyores andaluses, el pintor, volent reflectir la realitat de cada zona hispànica, els havia pintat una ombra fosqueta sobre el llavi, un bigotet, vaja. El resultat, en general, era que les noies de secundària que visitaven l'exposició fins i tot s'enfadaven de forma retrospectiva amb pintor tan estrany i es prenien la cosa com una ofensa a les senyores guapes.

La veritat és que el pèl s'havia associat en algunes èpoques a un cert atractiu sexual, àdhuc en el cas de les senyores: mujer con bigote se casa sin dote, mujer bigotuda, de lejos se la saluda, mujer con bozo beso sabroso, allà on hi ha pèl hi ha alegria... i etcètera. Això del pèl femení ha anat a modes, al llarg de la història de la humanitat; de jove vaig esperar endebades que passés la moda depilatòria, que obliga a l'autotortura amb ceres calentes, maquines infernals o raigs làser destructors. Però, ves, ara resulta que fins i tot es depilen molts senyors. Allò de el hombre y el oso cuanto más pelo más hermoso es veu que també ha passat a la història.

Contemplant aquests magnífics dibuixos d'en Planas que ens ofereix el senyor Galderich, m'adono que la diferència entre art i pornografia rau, precisament, a més d'altres factors, en que el pelatge íntim sigui més o menys visible. En alguns anuncis d'aquests que surten a milers als diaris oferint favors sexuals de preu, en ocasions es remarca la depilació o el pelatge possible, fins i tot. Per si un cas.

Tot això ve a tomb perquè m'acabo d'ensopegar amb un anunci al metro que m'evoca vells fantasmes adolescents, l'anunci ve a dir que ja no has de patir aquell malson recurrent: pensar que t'han de portar amb ambulància i no t'has depilat!!! Sentir basarda de tenir un accident o un mal de panxa fort, i que els metges i infermeres s'ensopeguin amb les teves intimitats piloses, sembla que deu ser una cosa molt habitual, ja que fins i tot la publicitat, que val una pasta, ha aprofitat el tema.

Quan jo era petita i la higiene era precària, la gent gran deia que t'havies de rentar els peus sovint, per si tenies un accident i t'havien de dur a l'hospital. De jove, les senyores de l'edat de la meva mare recomanaven fer sempre el llit abans de marxar, no fos cas que tinguessis un malestar i t'haguessin de portar a casa i s'adonessin de la mancança. Fer el llit i arreglar la cuina eren coses que calia fer sempre abans de sortir, la resta podia esperar. En el fons, quedar bé era més important, fins i tot, que el possible mal patit en tots aquells atzarosos accidents imprevisibles.

Avui estem en un món depilat. En general, tenir pèl sota l'aixella, pel que fa a les senyores, es considera que fa brut cosa que és ben absurda, perquè la brutícia i la netedat poden ser amb pèl o sense pèl; als homes se'ls tolera més la qüestió però em sembla que van per mal camí, ja que el metresexualisme i tota la mandanga responen a filosofies estètiques afaitades. Recordo que a La ciudad y los perros el noi llegeix una novel·la verda que explica que una xicota de mala vida té les cames blancas y sin pelos.

Deien que les hippies no es depilaven. Tampoc ho feien les estrangeres nòrdiques, anys enrera, potser perquè el pèl ros es veia menys o perquè no prenien tant el sol amb poca roba, ara crec que la cosa ha canviat. A la meva edat he superat les pors ancestrals a ser conduïda a l'hospital en mal estat, a les acaballes o molt greu, i, a sobre, sense depilar, però sempre he envejat les genètiques apèliques d'amiguetes que no precisaven dedicar atencions constants al tema. De jove, potser, encara tens l'esperança que, en un cas tan tràgic, un metge ben plantat t'atendrà i contemplarà els teus interiors depilats amb delectança. Tractant-se d'un senyor, fins i tot era possible, però, que fos amant de picardies peludes. Ara cada dia hi ha més senyores, que fan de metge, i la cosa és més perillosa encara, perquè les dones es fixen més en aquestes coses de l'estètica vigent. Imagino la doctora explicant, a casa seva, a la família: ens han portat una dona atropellada amb uns cames peludes que feien esgarrifar...

Som així, arrenquem amb constància pèls que no fan res més que protegir-nos, la moda mana, i la moda es fa costum i obligació. Per cert, no m'he fixat massa en quin producte anunciava el cartell del metro, suposo que algun sistema definitiu d'esporgat pilós.

Pel que fa als senyors, més propensos a perdre el pèl del cap, m'he adonat que per a alguns representa un moment traumàtic, aquest de l'aclarida capil·lar. S'han provat moltes coses per no quedar calb i molts homes han perdut bous i esquelles intentant remeis ineficaços. Això, de jove, traumatitza una mica. Més endavant els xicots es resignen i s'acaben de pelar superant complexos anteriors. El fet és que hi ha calbes interessantíssimes, acompanyades d'una barbeta resulten excel·lents i excitants moltes vegades, sobre tot si el senyor té ganxo i personalitat. Les barbes també han tingut alts i baixos i s'han relacionat fins i tot amb tendències polítiques diverses i fins i tot divergents, segons l'època. Un noi amb pèl moixí en lloc d'una barba serrada sovint tampoc estava massa satisfet. Se suposava a nivell popular que els calbs eren més intel·ligents que els massa peluts, i que la pèrdua de pèl els venia de pensar i cavil·lar; també se'ls atribuïa una gran sensualitat, però jo crec que hi ha de tot i que, al capdavall, la genètica i l'atzar manen, fan i desfan. Yul Brinner va ser un calb de moda i atractiu, de masculina bellesa exòtica. Que n'estava de guapo, als germans Karamazoff, ballant rus i refusant la noia bruna que li vol donar tot per córrer darrera una barjaula rosseta de bon cor!!! A la peli dels deu manaments, aquella tan llarga amb les plagues d'Egipte i els efectes especials del pas del Mar Roig, totes les noies preferíem el faraó calb al profeta pelut, la veritat. Menys la faraona, quines coses.

Sobre perruques, de vegades quan un senyor calbeja es deixa entabanar i me li endinyen allò que abans es deia bisonyé i que encara no s'ha acabat de perfeccionar, perquè sempre es nota, vaja. En aquest parany cauen els artistes, sobre tot, no sé el perquè, molts cantants, però també gent normaleta. Un altre mètode és fer estranys pentinats deixant llargs els cabells de les temples i fent-los donar la volta al cap, cosa que quan fa vent i el laquejat és fluix mostra estranyes misèries grenyudes.

Les dones han utilitzat postissos segons modes i necessitats. En l'època meva de joventut, la dels crepats, es van desenvolupar unes trosses altíssimes, generalment amb trampa oculta. A Anna Karènina, gran novel·la en la qual, més enllà de les joies i tragèdies dels personatges, Tostoi es va complaure en descriure modes i dissenys de l'època, el pare de Kitty manifesta el seu rebuig als postissos vigents, diu, més o menys, que en lloc d'acaronar el cap de la filla acarones cabells d'una morta... La Jo d'Alcott sacrifica la seva bonica cabellera en favor de la família, perquè és una santa i una intel·lectual. Un càstig recurrent en èpoques difícils era pelar al zero les senyores. Avui s'ha desenvolupat amb èxit un mercat perruquer molt convenient, que minva els efectes visibles de les quimioteràpies, també hi ha qui, però, n'acaba tipa, i assumeix la pelada temporal amb una gran dignitat. Les perruques femenines, pel meu gust, semblen més reals que les masculines, potser perquè poden oferir una diversitat molt més gran i tapar clatells amb generositat, un punt feble del postís masculí.

En el meu temps juvenil de patilles i barbes progres, anar pelat era molt lleig, semblava de postguerra i misèria, la veritat, i un trauma juvenil dels xicots era quan a la mili, allò que es feia abans i que transformava, segons deien, els nois en homes, els pelaven d'entrada. Ara, pel que fa al jovent, hi ha una gran diversitat, pots anar pelat, pelut i amb rastes, crestes i coses estranyes. Malgrat que hi ha l'acceptació majoritària d'una estètica moderada, l'exotisme i la raresa ja no ens sobten i no ens espantem de gairebé res, cosa que està molt bé. També els bigotis primets i finets, avui en recessió, s'associaven a franquismes sociològics i autàrquics i de moment no s'han tornat a posar de moda tampoc els dels nostres avis, refistolats i amb les puntes en direcció ascendent, engomades com calia.

Temo que quan tothom s'hagi depilat es posi de moda ser pelut i la moda imposi sistemes de reg i adob per fer tornar a créixer l'herba allà on cal. Coses més estranyes passen, al món. A veure si a més de tapar forats de pírcings i esborrar tatuatges antics, les dècades futures també hauran d'inventar crecepelos integrals. De moment, depilem, depilem, que la civada menjarem, fins i tot hi ha estris pels pèls de les orelles, per exemple, i el tema, avui que m'he posat a investigar té més pàgines a internet que la grip nova o la crisi vella, ep. I ves, els polítics no en parlen mai, d'això... (S'avisa al respectable, si cerqueu pel google peludos o peludas trobareu un munt de picardies i adreces que poden ferir la vostra sensibilitat, no tempteu el destí, doncs podeu caure en pecat; el dimoni, ja se sap, és pelut, també. He de dir, sense fer judicis de valor, que en català surten coses més finetes, no sé si a causa de l'idiosincràcia pertinent o perquè encara no hem assolit la normalitat).