20.8.10

Batea, la rereguarda i la grandesa de la història local





Ahir vaig assistir a la presentació del llibre Batea, d'objectiu militar a primera línia de rereguarda, de Josep Alanyà i Roig,  La Guerra Civil és encara molt present en el nostre imaginari, en aquestes terres és impossible no fer-hi referència, encara més quan en aquests darrers anys els espais de la Batalla de l'Ebre han esdevingut, ai, indret turístic.

Acostar-se a la realitat d'aquells anys tràgics precisa un esforç molt més agosarat que no pas fer una excursió ben intencionada per racons on encara es poden trobar metralla i restes humanes. Els llibres com aquest es publiquen gràcies a l'esforç de persones com mossèn Alanyà i a les ajudes institucionals, en aquest cas de l'Ajuntament de Batea, que ha tingut cura de l'edició, a més del suport de la Generalitat i del Centre d'Història Contemporània de Catalunya. Si compten amb aquests recolzaments poden oferir edicions com aquesta, dignes, amb documents gràfics i fotografies i de més de sis-centes pàgines plenes de documentació i també d'història viva de l'època recollida de forma directa a través de testimonis i víctimes de la tragèdia.

Els primers dies de la revolta van ser molt dolorosos en aquests pobles de la Terra Alta. Un d'aquells personatges del moment establert a Caspe, reietons violents, situats en determinades àrees geogràfiques, quan més allunyades de les ciutats, més indefenses, va provocar una repressió indiscriminada que explica els motius pels quals en molts pobles i poblets es va rebre tan bé l'exèrcit franquista. Aquests personatges eren sovint forasters, ressentits, no coneixien aquestes terres ni els sentiments religiosos que formaven part de rics i pobres, encara que això de rics s'hauria de matisar, i el títol d'un llibre també imprescindible sobre els fets de la Fatarella, Misèria contra pobresa, ja ens explica una mica com era el context. La gent jove se sorprèn i fa comentaris amarats d'agosarada ignorància quan en un poble veí, Bot,  s'ensopega avui encara amb el monument als Caídos i la llista dels represaliats o amb un dibuix de Franco a la paret, encara molt visible, d'aquells que es feien amb plantilles en entrar els soldats. Si és té una lleu idea de qui eren els morts tot queda entès, però no és tan fàcil deslliurar-nos de prejudicis.

El respecte demana un esforç de comprensió. Als pobles, a molts pobles, la crueltat va ser molt més important que als grans centres urbans, per la impossibilitat de fugida i l'estructura veïnal, amb molta gent emparentada i coneguda i fins i tot amb animositats d'aquelles que perviuen al llarg de les generacions. I, a més, ha estat, també, més difícil d'oblidar. Em resulta molt espinós el fet que de tot plegat encara avui no se'n pugui parlar de forma objectiva. En tot cas, aquest llibre intenta oferir una visió lliure de prejudicis, sense obviar ni amagar dades, com sol passar en el cas de publicacions excessivament partidistes. Fa anys vaig llegir un llibre sobre història de l'Hospitalet de Llobregat que queia en el parany d'emmascarar dades per tal d'oferir una visió esquerrana neta i pura fins al punt que no es feia cap referència a morts tan significatives com la de Just Oliveras o a d'altres, totalment injustificades, com la d'un jove i prometedor músic compositor de sardanes. En canvi, el 2006, a l'Ametlla de Mar, vaig comprar un volum sobre la guerra civil al poble que em va semblar sincer i objectiu.

Batea va tenir la sort -relativa- de no patir directament els combats. La revolta sagnant es va aturar a Gandesa i a Batea s'hi va establir l'exèrcit franquista i s'hi van habilitar hospitals de sang, tot un món aquest encara molt poc conegut i estudiat. Aquest llibre incideix en aquest tema, en els problemes d'aquesta rereguarda tan propera al front, a un front dolorosament actiu. Morts, ferits, militars... La població va arribar a acollir milers de persones, es diu que unes vuitanta mil, en aquells dies. 

És una llàstima que aquests llibres, suposadament d'història local, tinguin una difusió limitada. De vegades els trobes per casualitat, els grans mitjans de comunicació se'n fan poc ressò, fins i tot en el cas, com aquest, en què l'autor sigui una persona de reconeguda categoria intel·lectual. I és a través d'aquests llibres on es troba més història viva  ja que, amb tot el rigor que cal, s'allunyen del manual tòpic, destinat al gran públic, on s'acostumen  a repetir coses ja sabudes, des de l'òptica del políticament correcte que toca. Això ha passat darrerament amb molts llibres i llibrets sobre la Setmana Tràgica i en aquest cas en puc parlar pel fet que al Poble-sec hem treballat molt sobre el tema i hem consultat alguns d'aquests llibrets d'encàrrec, molt ben editats però que, en realitat, són refregits d'estudis més seriosos i complets i no aporten res de nou a la historiografia ni a la nostra humil saviesa quotidiana. Per no parlar de la novel·lística històrica, que, ben sovint, ni és novel·la ni és història sinó una mena de garbuix de consum que no arriba ni a distreure.

L'autor del llibre ha col·laborat també amb moltes altres poblacions, entre les quals Morella. En la presentació es va llegir un fragment que semblava fer referència a la Guerra Civil però que parlava de les guerres carlistes, que, com és sabut, van tenir a Morella la seu de l'inefable Ramon Cabrera, de José Segura  Barreda, sacerdot i historiador del segle XIX. Aquest text era una crida a la reconciliació dels dos bàndols, a la necessitat de no burxar en les ferides obertes i tirar endavant. Les guerres carlistes són encara uns fets mal o poc explicats, i que es troben en el rerefons de moltes de les situacions de la guerra civil. Estic llegint un llibre sobre el carlisme de Jordi Nadal, per a les meves properes tertúlies d'història i costa d'imaginar, avui, aquella Catalunya profunda, sagnant, dividida i insegura. Precisament la lectura s'ha ensopegat amb la mort del darrer pretendent carlista, tota una  part de la història també molt poc explicada.

Saber i comprendre demana un gran esforç i m'angunieja que la mandra i la necessitat de comptar amb consignes definitives acabi per conformar-nos un passat romàntic, totalment fals, que respongui a explicacions coherents amb les nostres conviccions del present. D'un present de nous rics amb aigua corrent, nevera plena i aire condicionat. Benvingut sigui doncs aquest llibre que no és un manual més sobre la Batalla de l'Ebre sinó un intent seriós i aprofundit d'anar molt més enllà de les teories etèries i de les proclames arrauxades. És un gran error creure que els llibres d'història local són una mena de gènere menor, sovint són aquells que més ens acosten a la, sempre complexa i tergiversada, veritat. El nombre de morts per represàlies o al front, així com dels exiliats al llarg dels fets i durant la postguerra, esgarrifa, si es pensa en el que representa des d'un punt de vista fredament estadístic, quan es fa referència a poblacions rurals.


Més informació al blog Un foraster al Picatxo.

11 comentaris:

David ha dit...

Precisament aquests dies estic rellegint Incerta glòria i no puc evitar de pensar que he après molt més sobre la Guerra civil en aquesta novel·la que en res que m'haguessin ensenyat quan estudiava. Vull pensar que el dia que siguem un país normal, Joan Sales i la seva obra tindran el lloc que es mereixen.
Salutacions.

Anònim ha dit...

TENS RAO,TOT PLEGAT ESGARRIFA,PERO L'IMPARCIALITAT ES IMPOSIBLE PER LA NOSTRE GENERACIO,NI LA DEL MEUS FILLS...POTSER ELS MEUS NETS,QUI SAP,HEM PATIT MASSA.....
JUGANT...

Júlia ha dit...

David, Incerta Glòria és un gran llibre, un monument.

Júlia ha dit...

Sobre 'Incerta glòria' fa un temps va coincidir que diferents blogaires la lleixíem, per si t'interessa:

http://lapanxadelbou.blogspot.com/2007/09/desprs-de-la-glria.html

Júlia ha dit...

Jugant, no ho sé, em temo que en restarà de tot plegat un discurs políticament correcte i maniqueu, molt allunyat de valoracions més 'humanes'. En fi, qui ho pot saber? El més fàcil és que ni se'n parli, com passa avui amb els carlinades.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

L'apreciació sobre 'rics i pobres' que fas en el teu post és l'adequada, ja que per als malfactors que engegaven un tret i deixaven la gent a la cuneta, els 'rics' simplement era gent que treballava de sol a sol i que es guanyava el pa amb el suor del front però, que, això sí, s'estava de moltes coses i tenia un raconet.
Déu meu, quan de mal fa l'enveja!
Podríem escriure un llibre amb un recull de les històries que sabem cadascú de nosaltres.

Pere ha dit...

Excel·lent post Júlia. Que comparteixo plenament.

F.Puigcarbó ha dit...

El meu pare hi va passar per Batea quan anaven amunt de retirada en caure el front de l'Ebre. Totalment d'acord amb Incerta Glòria, ja n'hem oparlat en més d'una ocasió.

Salut

Júlia ha dit...

Teresa, hi ha molts casos d'aquest tipus, per això cal matisar molt la història a l'hora de fer judicis definitius.

Júlia ha dit...

Gràcies, Pere.

Júlia ha dit...

Francesc, molta gent va passar per aquí, aquells dies.