Mosques d'agost de l'any 2010

M'adono del fet  que repeteixo determinats temes, però cal dir que la culpa no és meva, sinó de la natura, que insisteix en repetir també el cicle de les estacions, una i altra vegada, talment com si anéssim muntats en uns cavallitos de la fira. Les converses sobre si un any fa massa calor, plou menys, no fa tant de fred com abans i d'altres temes excitants i recurrents les recordo des de la meva tendra infantesa ja, ai, una mica llunyana.

Retorno doncs a un tema estival i evocador, que en d'altres estius he mencionat al blog: les mosques, que avui són gairebé testimonials encara que de tant en tant fan revifalles intenses. Avui ens molesta veure una mosca, provoca cert histerisme a les llars amb aire  condicionat, hermèticament tancades, però abans, no fa tants anys, sobrevivíem entre núvols de mosques. Encara aquí, a Batea, veig persones que prenen la fresca amb la típica pala a la mà, sistema ecològic de cacera, ancestral i efectiu que, a més, distreu i ajuda a fer passar les llargues tardes excessivament caloroses del mes d'agost.

Em refereixo, és clar, a la mosca casolana, de mida mitjana, no a la vironera, ni als borinots ni a variables exòtiques com la mosca tse-tsé, que quan jo era petita sortia tot sovint a les pel·lícules racistes sobre safaris africans. La mosca-mosca  va protagonitzar durant les nostres infanteses molta diversió, els adults intentaven eliminar-les amb unes pòlvores estranyes, de color verd, que es posaven damunt de la taula, i també amb aquells papers enganxosos que encara existeixen i que recordo, a la rectoria del meu oncle, omplint la cuina de centenars d'exemplars destinats al genocidi, agonitzant enganxats al paper de goma.

La cacera de mosques era habitual entre els infants. Recordo la confecció d'una mena de presons, amb taps de xampany i agulles de cap i també, si calia, amb patates buidades de forma adient i les mateixes agulles. Quan es capturava un exemplar s'aixecava una de les agulles i s'introduïa la presonera entre la resta. També es feien dibuixos a base d'esclafar el cap de la mosca en un paper doblegat, cosa que creava suggerents taques que es podien interpretar al gust de cadascú. Imagino que el test de Rorschach potser es va inspirar en aquesta pràctica bàrbara i salvatge.

Tot això forma part d'un altre temps, avui si els infants fessin coses semblants, al menys de forma oficial, ens espantaríem. Però el genocidi amb insecticides diversos o amb mètodes aparentment més pietosos no ens preocupa massa, la presència molesta de la mosca resulta encara molt desagradable, encara més en la nostra ben peixada societat desinfectada. Abans es convivia amb el bestiar i les mosques eren naturals.

Les mosques  han inspirat grans poetes, com Machado o Emily Dickinson i tenen una mitologia pròpia, positiva i negativa. La identificació del dimoni com a senyor de les mosques, que una cèlebre novel·la suposadament juvenil i molt inquietant va recollir en el títol ve, com tantes coses, d'un error de traducció del cananeu, segons diu la wikipèdia.

En menor nombre que en el passat les mosques, però, tornen a l'estiu. No piquen pas, com diu el poema de Pere Quart, tan copiat a l'escola. Al menys les mosques normaletes, hi ha alguns exemplars més picadors però pertanyen a espècies menys vulgars. Els mosquits són també una plaga estiuenca que hem intentat erradicar, avui cantem molt a la natura però tenim poca paciència amb la seva realitat més evident.

En una altra ocasió ja vaig recollir diferents frases i dites sobre les mosques i el gran especialista blogaire en el tema paremiològic, Víctor Pàmies, hi va afegir material, fa un parell d'anys. I és que tot passa i torna, i les mosques moren i es reprodueixen i a final d'estiu es tornen pesades i enganxoses. Però ningú defensa seriosament la seva curta vida, la veritat. Són útils, fan el seu paper, encara que també han trasmès malalties pel seu contacte amb el costat més bescantat de la matèria, la femta, la podridura.

Si algú creu que les mosques no mereixen més atenció que llegeixi aquest article sobre la seva intel·ligència admirable, que les fa defugir els perills i que contribueix al fet que ben sovint les nostres pales assassines no acabin amb la seva fràgil vida tan de pressa com voldríem. De fet, les mosques de Samaniego que van morir en aquell rusc temptador, víctimes de les passions, eren molt humanes...

A un panal de rica miel
dos mil moscas acudieron,
que por golosas murieron
presas de patas en él.
Otra dentro de un pastel
enterró su golosina.
Así, si bien se examina,
los humanos corazones
perecen en las prisiones
del vicio que los domina.

També se les ha relacionat amb la mort, amb la misèria, amb la pobresa... 

I heard a fly buzz when I died... Emily Dickinson (1830-1886) I heard a fly buzz when I died; The stillness round my form Was like the stillness in the air Between the heaves of storm. The eyes beside had wrung them dry, And breaths were gathering sure For that last onset, when the king Be witnessed in his power. I willed my keepsakes, signed away What portion of me I Could make assignable,-and then There interposed a fly, With blue, uncertain, stumbling buzz, Between the light and me; And then the windows failed, and then I could not see to see.

Malgrat tanta mitologia, les meves mosques preferides, literàriament parlant, continuen essent les de Machado, evocadores d'infanteses llunyanes, de tardes avorrides, d'estius ensopits... Casolanes, inofensives, entranyables, eternes. Cal dir que la música amb què es va popularitzar aquesta coneguda poesia pertany a Alberto Cortez, com en el cas d'alguns altres poemes cantats per Serrat.

 (No sé el perquè però abans de la cançó surt en alguna ocasió aquest anunci pocasolta de fer-te fan de Catalunya, en fi, què hi farem, sobreviuren a les mosques publicitàries, també).