MARIA CASARES, LA DONA DE LES MIL VIDES

 

A Filmin es pot recuperar el documental 'Maria Casares, la mujer que vivió mil vides`, i al Lliure de Gràcia es pot veure un espectacle teatral sobre la correspondència entre Camus i Casares, interpretat per Rosa Renom i Jordi Boixaderas, i dirigit per Mario Gas. Camus sempre sembla està d’actualitat, he comprovat que he escrit sobre ell en diferents ocasions i que he llegit molts dels seus llibres i un parell de bones biografies.

Maria Casares, malgrat la seva rellevància i personalitat, en ocasions sembla la secundària d’una història amorosa mitificada a bastament, encara més a causa de la mort, tràgica i prematura, de l’escriptor. No és pas que no hi hagi material, un programa d’Imprescindibles, documentals en francès i publicacions diverses, com ara el recull de la correspondència que ara s’ha fet servir per al muntatge teatral. I unes memòries de l’actriu, força interessants.

Fa uns dies vaig veure una entrevista, breu, a Renom i Boixaderas, i vaig tenir la sensació de què la periodista que els entrevistava sabia molt poc de Casares, més enllà dels amors teatrals. Crec que, amb poques excepcions, és avui un personatge poc conegut, el mateix que el seu pare, el gairebé tràgic i controvertit polític Casares Quiroga, un demòcrata republicà moderat més, d’aquells amb bones intencions els quals els fets sagnants de l’època van reduir a poca cosa.

El documental de Filmin, gallec, llarg, excel·lent, tot i que no complet, cosa impossible en el cas d’una vida tan complexa com la de Casares, ens passeja per la història contemporània i per aquella França, mitificada i envejada, que desvetllava la nostra badoqueria per circumstàncies ben explicables, considerant el país en el qual vam néixer i créixer. La cultura francesa és molt hàbil per a les magnificacions de la seva gent. Aquí, a més a més, s’hi barregen, avui encara més, ideologies, sentiments, visceralitats i dèries diverses, i un cert complex d’inferioritat hispànic, que encara cueja. Parlar bé d’Espanya sembla que sigui, segons com, trair Catalunya, potser algun dia superarem aquestes ximpleries.

No dubto de la veracitat amorosa de la parella Camus-Casares però tots dos van tenir embolics diversos i, a més a més, ell va morir jove, qui sap el que podia haver passat en un futur impossible. Era bon home però amb les seves ombres i passions faldilleres, que també el feien patir i sentir remordiments a causa del patiment de la seva dona i qui sap si, en algun moment, de la mateixa Casares. Dir si un va ser o no el gran amor de l’altre és especular. Casares va veure morir amants, parents, amics, fins i tot va sobreviure al seu marit, un interessant actor alsacià, però això dels grans amors de les vides de gent coneguda és encara molt del gust romàntic. Camus queia bé a tothom llevat dels sartrians. Encara que sembli un tòpic no soc l’única en pensar que, per part de Sartre, hi havia, sobretot, enveja a causa de l’atractiu sexual de Camus, que en algunes fotografies sembla ben bé un actor emulant Bogart tot i que hi ha qui, en broma, considerava que físicament també retirava a Fernandel. Els galls dels galliners intel·lectuals també cauen en aquesta mena de paranys.

L’any 1922 es va celebrar el centenari del naixement de Maria Casares, Galícia ha sabut aprofitar el seu record i el del pare i ho ha fet de forma intel·ligent, una mostra és el documental que menciono. Casares i el teatre francès es mencionaven sovint a revistes com Triunfo, que en el seu temps ens semblava la bíblia i que tenia servituds ideològiques evidents, lligades al comunisme pre-transicional, molt present a la revista. Tot i amb això ja m’agradaria a mi, avui, comptar amb aquelles revistes del passat, amb aquells periodistes culturals de categoria i amb els seus admirables continguts.

Aquest documental ens acosta de forma personal i aprofundida a la figura de Casares, una dona singular, amb una vida marcada per la guerra civil, l’exili i la professió. Incansable, compromesa, disposada a córrer riscos, amb actuacions magnífiques i d’altres exagerades i histriòniques, és una de les dames de l’escena més reconegudes i aclamades a França. Aquí va venir tard, en un moment de crisi personal, no se la va acollir com esperava o com calia, o no es va saber situar en el país real que, tot sovint, els exiliats desconeixien.  Però cal pensar que la Transició va representar un terratrèmol que ara minimitzem perquè no va ser ben bé, al capdavall, allò que n’esperàvem. Com sol passar amb tot. El director del documental, Xavier Villaverde (a Coruña, 1958), compta amb una llarga trajectòria, de més de trenta anys, com a director, productor i guionista.

TERESA REBULL, IMMORTAL I ETERNAMENT JOVE

 

Aquesta setmana he pogut tornar a veure, a la biblioteca del barri, el documental sobre Teresa Rebull, 'Ànima desterrada'. El documental ja té alguns anys, es va emetre després de la mort de Rebull, i és obra de Susanna Barranco (Barcelona, 1975), actriu, productora, escriptora i moltes coses més. Susanna Barranco va fer una breu presentació del documental ja que havia de marxar, però va remarcar com va connectar amb Teresa Rebull, cosa gens estranya ja que totes dues pertanyen a un tipus de dona coratjosa, polifacètica, valenta i compromesa amb el seu moment històric, malgrat la diferència generacional.

El documental incideix, sobretot, en la personalitat volcànica de Rebull, recull testimonis de molta gent, coneguda i no tant, però no entra a fons en el tema biogràfic, de forma molt intel·ligent la directora va evitar fer un biòpic convencional. Tot i que, de forma inevitable, sorgeixen preguntes diverses i no es pot deixar de banda els lamentables Fets de Maig. Teresa Rebull va militar en el POUM i va fer una estada, relativament breu però terrible, en una txeca, un conegut seu, Manolo Maurin, germà de Joaquim, amic seu, va morir a causa dels maltractaments soferts allà dins. 

Hi ha un estrany interès en amagar o dissimular fets que incomoden, relacionats amb una guerra civil que la mitologia actual va convertint en un conte de bons i dolents. Una cosa és la ideologia i, l'altra, el tarannà individual de les persones. Però la complexitat ens aclapara, què hi farem.

Recordo quan, de joveneta, vaig sentir parlar de la Serra de Pàndols, gràcies a la cançó més coneguda de Teresa Rebull, aquell Paisatge de l'Ebre, amb una cova inquietant on algú ha tornat per trobar 'les sabates d'en Jaume'. El poema, més emotiu i impressionant que altres textos amb pretensions que evoquen la guerra, és obra de Josep Gual (Badalona, 1929-2005). En aquest poeta vida i obra van lligades, va ser una de les vícitimes de l'injusta i inútil 'lleva del biberó'. Va estar molt vinculat a Badalona i amb la represa de la vida cultural i del catalanisme, es va relacionar amb gent del mon intel·lectual i a Badalona se l'ha homenatjat sovint. Però, més enllà del famós poema, la lletra del qual molta gent atribueix a la mateixa Rebull, és avui injustament poc conegut.

Davant d'aquest cas o del, per a mi, molt més greu d'Olga Xirinacs, encara feliçment viva, se'm diu de vegades que ha estat a causa de la vinculació dels escriptors amb uns espais determinats, Badalona pel que fa a Gual i, en el cas de Xirinacs, Tarragona. Em semblen absurdes excuses, tot va més aviat lligat a capelletes, modes, tendències i potenciació de les novetats al preu que sigui. Amb tres o quatre 'clàssics canònics' sembla que ja en tenim prou. I fins i tot els valors indiscutibles de vegades funcionen com la borsa, pugen i baixen.

Teresa Rebull es deia Teresa Soler, com que va viure a França, casada amb Pep Rebulll, militant del POUM, va admetre el costum francès d'adoptar el cognom del marit. Quan va començar a col·laborar amb la Nova Cançó li deien la 'iaia' i tot just tenia cinquanta anys i estava d'allò més bé. En aquella època no la van dur al Palau però anys després, en els vuitanta, se li va fer un homenatge en aquell indret emblemàtic, massa carregat d'ornamentació pel meu gust, tot i que hi ha qui em mira malament quan critico els excessos dels modernistes. 

Motivada pel tema m'he comprat a iberlibro el llibre amb la poesia completa de Josep Gual, és un llibre nou, tot just una mica esgrogueït pel pas del temps, que m'ha arribat des de Badalona amb una rapidesa remarcable. El tipus de llibre que, en el passat, podies trobar a l'enyorada setmana del llibre català, quan es feia a les Drassanes i no tot havia de ser novetat immediat o reedició maquillada de novetat. 

En un altre poema, per cert, l'autor ens desvetlla el destí d'en Jaume, menys desesperançador del que sempre havia suposat.:

En Jaume van ferir-lo

el dia del seu sant

passant el riu a gual.

Per les presses i els tràfecs

va estar-s'hi sis hores

amb l'aigua a la cintura.

Tot plegat va complicar-se

amb una emprenyadora

preumònia.

Van evacuar-lo a Tivenys

i el sanitari li va fer dir

allò de: trenta-tres i carretera.

Ara ja ha tornat a Prat de Compte

gras com un toixò,

perquè té molt bona carnadura.

Josep Gual Lloberes (Badalona, 1920-2005)

https://www.youtube.com/watch?v=MXva6SnocC0

https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/el-documental/teresa-rebull-anima-desterrada/video/5660748/

L'ENIGMA TARRADELLAS

 

Els llibres sobre el passat relativament proper m'agraden ja que m'assabento del que passava mentre jo vivia, encara, immergida en una feliç ignorància. Poca cosa sabia de Tarradellas en aquell temps esperançat del 'ja sóc aquí', pares i mares catalans, de l'escola on treballava aleshores, en la qual els mestres espanyolistes eren majoria, van anar a la famosa rebuda i en van tornar molt satisfets.

La figura de Tarradellas, quan va deixar de manar, va passar per una etapa en la qual generava incomoditat a molta gent, per motius diversos. Sembla que aquest sigui el destí d’alguns dels nostres mites catalans moderns, als quals demanem més virtut i coherència que a personatges semblants, d’altres països europeus. O que a nosaltres mateixos.

Darrerament s’ha publicat una extensa biografia, de més de mil pàgines, sobre el personatge, amb una vida complexa, un supervivent exitós, dels pocs que podem trobar, del temps de la República. És un llibre d'aquests, 'de pes', en tots els sentits i potser en algun moment m'hi acostaré, de moment, no sé si per la calor, em fa mandra encetar una lectura tan voluminosa.

Per sort, l'any 2017 els periodistes Enric Canals (Tiana, 1952) i Josep Maria Ràfols (Vilanova i La Geltrú, 1951) van publicar un volum més breu i molt interessant, en el qual s’incidia en la biografia del polític, sense excedir-se, situant-lo en una època llarga i complicada i aprofitant el fet de poder recuperar documents dels famosos arxius de Poblet.

Canals, que va ser director de TV3 a l’enyorada època d’or del canal, va conèixer Tarradellas sent molt jove, l’any 1976 i, fins i tot, segons ha explicat, va dormir al llit del seu fill. Tarradellas podia tenir defectes diversos però el seu tarannà evidenciava, segons els testimonis, que et trobaves davant d’un home seductor, amb un gran sentit d’estat, cosa que afavoria el seu físic, ja que, encara que no ho vulguem admetre, la presència i l’alçada, si van acompanyades d’una personalitat atractiva, son un valor a considerar, el mateix que la bellesa femenina.

Tarradellas va dedicar la vida a un objectiu concret, el retorn de la Generalitat. Ara tot sembla evident però ningú no creia en això, ni en tants altres coses, en aquells anys del tardo franquisme. Era un home ja gran, podia haver mort abans que el dictador, la sort i l’atzar també juguen les seves cartes, en la història. Tarradellas podia haver-se dedicat a fer negocis i diners, a l’exili, tenia grapa, voluntat i coneixences. Hi ha gent que ho va fer, amb millors o pitjors resultats.

Tarradellas va passar anys endeutat, fins i tot a nivell molt precari, amb amics decebuts, que es planyien d’haver-li amollat diners. Un personatge que adquireix grandesa, amb el pas del temps, és la seva dona, que fa bullir l’olla, cerca ajudes, passa molt de temps sola, amb els fills, i que també podia, en algun moment, haver optat per tocar el dos. Allò de la gran dona rere un gran home, avui, és una cosa rància, evidentment, però el cert és que Tarradellas, sense Antònia Macià, que el va sobreviure (no tenia res a veure amb el president Macià), potser no se n’hauria sortit tan bé.

Jo tinc flaca pels aspectes humans, alguns dels quals s’expliquen en aquest llibre: fragments de cartes d’amor, Tarrradellas jove convidant la noia, una adolescent, al ball del fanalet, la tendresa amb els fills, amb la filla amb síndrome de Down. En aquells anys molts homes, fins i tot intel·lectuals amb idees d’esquerra, no volien saber res dels fills discapacitats. Tarradellas jugant a escacs amb el fill, un home intel·ligent, avui resident a Suïssa, que sempre ha tingut un paper honest i discret, en la història familiar, avui, ja, un avi respectable.

Canals i Ràfols van tenir accés als famosos documents de la carpeta blava, que no es podien consultar fins quinze anys després de la mort del polític i la seva dona. No sé si se’ns explica tot però hi ha aspectes molt rellevants, en relació als anys republicans, a la repressió desfermada, a la desorganització i la mala gestió del govern, de la guerra. Avui hi ha, encara, qui vol que no es parli de tot allò, o qui pensa que entre els suposats incontrolats no hi havia catalans, o no eren catalans ‘del tot’. Sobre el tema de l’arxiu els dos autors van fer abans un Sense ficció, que es va estrenar a TV3, abans de la publicació del llibre, un encàrrec fet en constatar que el documental, com sol passar, quedava molt limitat en el temps.

Hi ha aspectes diversos sobre coses com ara la (mala) relació amb Pujol i, durant un llarg període de temps, amb Òmnium. O amb els comunistes. També hi ha esdeveniments que freguen Berlanga, com ara això del cor de Macià, salicant i fent malbé documents bancaris. Tarradellas fascina, avui potser més que ahir, un home ambiciós, de caràcter, flexible quan cal, que sap escoltar, tot i que depèn de a qui. Hi havia, abans d’aquest, llibres sobre el polític, molt extensos. El mateix passa amb l’actual biografia, no és fàcil llegir amb cura més mil pàgines d’història contemporània. I, a més a més, fins i tot amb textos molt extensos quedaran sempre misteris per esbrinar. Tarradellas va acabar per no parlar-se amb l’avui mitificat Macià, en algun moment critica durament Companys, crec que amb raó, però, quan cal, li reconeix el que fa bé.

Tarradellas va ser un home ambiciós i amb aspiracions, des de jove. Sabia, ai, que la informació és poder, i per això tenia tanta cura en guardar-ho tot. Això d'espiar es una mena de vocació universal per part dels qui tenen poder. Però aquest poder té els seus riscos i potser ara podem entendre més a fons l’encàrrec de no deixar consultar segons què ni de qualsevol manera. Hauríem de tenir maduresa històrica per entendre l’època o les difícils circumstàncies del restabliment, avui mal entès, de la Generalitat, amb el seu retorn, acompanyat d’aquella inoblidable aclamació popular.

Tarradellas tria Poblet, aspecte també controvertit, perquè vol tenir la documentació lluny de Jordi Pujol i de Montserrat. Al llibre trobem un retrat menys amable que el canònic, de l’Abat Escarré i les seves declaracions. Poblet li sembla un indret menys polititzat i l’acullen molt bé. Tarradellas s’adona de què, després d’haver caigut en mans dels anarquistes s’ha passat a les dels comunistes, és valent i arrauxat en ocasions, també és molt crític amb el fet de voler allargar la guerra amb la batalla de l’Ebre, destinada a augmentar els mèrits de determinats líders.

De Tarradellas he sentit a dir i he llegit molts penjaments, sovint poc clars, havies de llegir entre línies, perquè, al capdavall, tothom ho sap tot però una altra cosa és que es vulgui buscar problemes. Jo li tenia mania per un tema frívol, allò de fer anar les noies de la Generalitat amb faldilles. Em resulta un personatge gairebé enigmàtic en molts aspectes, però això passa, per raons òbvies, amb molta gent gran que va tenir responsabilitats durant la guerra. En ocasions la viquipèdia, o algunes biografies ben intencionades, passen una mica de llarg per aquells anys i pels que van venir després. Ni tan sols ho sabem tot de la família i, en ocasions, val més que sigui així. Amb els anys ja t'adones de què qui deia blanc després diu gris i es valoren coses com la coherència i el fet de no canviar d'opinió, quan evolucionar i canviar, en el tema polític, és sovint molt necessari. 

Amb el temps i la trista experiència de la derrota Tarradellas també esdevé lúcid i poc amic de fer volar coloms. Aquest és un molt bon llibre per recuperar i rellegir i per acostar-nos, si pot ser sense prejudicis, cosa gens fàcil, a un personatge i a una època que, al capdavall, ens ha fet com som, encara que no en tinguem la percepció. Una figura tan interessant és previsible que provoqui, al llarg del temps, acostaments diversos a la seva figura i a la seva tasca de govern. L'han comparat amb De Gaulle i jo crec que li dona cent voltes.

JOVENTUTS MALMESES I GUERRES PERDUDES

Fa anys, en uns cursos per a mestres, a l’entorn del tema de com treballar el concepte de «pau» a l’escola, algú va comentar, de forma molt encertada, que no hi havia millor manera de treballar la pau que explicar bé les guerres. Víctor Amela ha recollit en aquest llibre, Ens van robar la joventut (Rosa dels Vents/Plaza & Janés), testimonis directes d’aquella tragèdia que va ser la Guerra Civil, en concret, d’homes que van sobreviure i van arribar a frec dels cent anys. Eren els joves de l’anomenada Lleva del Biberó, una denominació que ja em sembla, d’entrada, poc reeixida. Que gent que n’ha passat de tan grosses arribi a una edat tan avançada, com seria el cas, així mateix, per exemple, de Neus Català, fa trontollar totes les teories sobre la longevitat assumida gràcies a fer una vida saludable.

El llibre té diferents capítols. En el primer hi trobem divuit entrevistes fetes a aquells supervivents, eren nois que no tenien cap interès en anar a lluitar, feien la seva vida, eren molt joves, i a través d’històries que semblarien inversemblants si no sabéssim que la realitat supera tota la literatura, ens expliquen vivències extremes, doloroses, terribles. La veritat absoluta no existeix, hem d’anar composant la nostra visió de la realitat a través de peces diverses. Però, en general, si alguna conclusió es pot treure d’aquests testimonis, és que la guerra va ser absurda, violenta sense pal·liatius, i que, en tot cas, no calia enviar, quan ja estava pràcticament perduda, aquell munt de jovent a l’escorxador, mal equipat, mal dirigit i sense cap mena de preparació seriosa. El bo i millor de tota una generació es va quedar allà, vora l’Ebre, havent viscut molt poc. Els supervivents van patir molt després, no van tenir ocasió de recuperar una vida que ja no seria mai com hauria pogut ser. Malauradament avui es fan lectures simplistes o en clau heroica d’aquells fets, i els seus escenaris es van convertint en ruta turística i en un cert parc temàtic. Ha passat amb totes les batalles, Victor Hugo ja explica com un pagès fa diners explicant el fets de la batalla de Waterloo als encuriosits viatgers que en visiten els escenaris.

La segona part del llibre recull cinc testimonis de supervivents que van anar a la guerra convençuts, per ideologia, de forma voluntària. I la tercera recorda testimonis semblants, però de l’altre bàndol, com ara els catalans d’ideologia carlista, un tema que incomoda i que es voldria oblidar, de la mateixa manera que s’ha fet desaparèixer l’antic monument que els recordava, a la Terra Alta. A la quarta part del llibre l’autor aplega records i vivències que li han arribat de forma documental, a través de cartes, dietaris, notes, memòries. Al capítol cinquè trobem testimonis i referències de personatges coneguts com Perucho, Rabinad i Brossa. I en els dos darrers apartats, tenim altres opinions i testimonis diversos, amb alguna anècdota singular, com ara la recuperació d’una motxilla perduda. El llibre acaba amb un significatiu epíleg i dos epílegs més, molt breus, de fet una mena de darreres consideracions morals, un resum explícit de la filosofia del conjunt. Hi trobem al final una acurada bibliografia, mapes, i un Índex onomàstic que facilita consultes posteriors.

L’autor utilitza com a fil conductor la pròpia història personal, a través d’un oncle que no volia parlar de la guerra, com li passava a tants homes d’aquella generació. Una actitud que potser cal respectar ja que aquells joves van veure moltes coses i es van veure abocats a fer el que no volien fer. El llibre, si es llegeix de forma oberta i aprofundida, constata com el mal pot ser a tot arreu, enmig de les bones idees i de les idees que ens poden semblar errònies. I és que en l’actualitat hi ha una certa tendència a la mitificació de l’època i a fer divisions absurdes entre bons i dolents. I tot és molt més complex, les conductes s’han de jutjar, si és que cal jutjar-les, a nivell individual i considerant el context i les circumstàncies. Esgarrifen els testimonis d’afusellaments i assassinats motivats, per exemple, pel recurs desesperat a autolesionar-se, per tal d’intentar ser evacuats i poder fugir de l’horror, de la fam, de la set, del fred, de la son, de la mort i de totes les misèries que les guerres apleguen al seu entorn.

Tot el llibre té molt d’interès i demana relectures. Jo, personalment, em quedo, si cal triar, amb la primera part, amb aquests soldats que no ho volien ser, amb els antiherois i els obligats a anar a una guerra que no desitjaven. I això, després d’haver vist, en molts casos, com als seus pobles i barris s’havia desfermat, ja, la violència. El tema dels suposats incontrolats els quals, segons testimonis que he escoltat tantes vegades, van fer més franquistes que Franco, no s'hauria de deixar de banda, a l’hora dels debats indefugibles. Després, ja ho sabem, Franco va guanyar, la geopolítica el va mantenir en el poder fins que no va morir de vell, va poder matar i empresonar a dojo, i molta gent gran, com manifesten alguns testimonis, tan sols volia viure a casa seva, enmig d’una certa seguretat, ni que fos una seguretat vigilada, treballar i poder tirar endavant. Després d’haver perdut, això sí, els millors anys d’una joventut que els havia estat arrabassada. Després de la batalla, per als supervivents, van venir l’empresonament, els camps de treball, els llargs serveis militars.

Dels que van morir, no en sabrem res, no ens han pogut deixar cap testimoni. Ens expliquen que cridaven la mare, en els pitjors moments. Un metge comentava, aquests dies, que la gent, en morir, ni que sigui molt gran, crida també la mare, en molts casos. Aquest és un llibre indispensable i honest. Incideix en la situació d’aquells joves que van lluitar per una República que avui sembla un miratge, i no silencia els de l’altre bàndol, els quals, en molts casos, també hi van anar obligats. Ni tampoc deixa de banda el tema religiós, tan present en la vida quotidiana del passat i que va tenir un cert pes en alguns canvis de bàndol. O la divisió de les esquerres, entre anarquistes i comunistes o entre les diferents tendències de l’anarquisme. L’exili tampoc no va ser igual per a tothom, alguns polítics, els grans responsables del desastre, van marxar en cotxe i la gent corrent ho va haver de fer a peu i en condicions terribles.

Molts dels millors llibres sobre història contemporània els escriuen, com en aquest cas, més aviat els periodistes que no pas els historiadors. Potser perquè els historiadors volen anar més enllà i no poden entrar tan a fons en la vida real, poc adient a deixar-se encotillar en un manual convencional. En tot cas, uns llibres complementen els altres.

Publicat al blog cultural 'Llegir en cas d'incendi':

http://www.llegirencasdincendi.cat/2020/04/ens-van-robar-la-joventut-victor-amela/

VAN VÈNCER I FINS I TOT VAN CONVÈNCER UNA PART DEL PERSONAL, PEL QUE SEMBLA

Mientras dure la guerra, com ha passat amb la darrera de Tarantino, serà una d'aquestes pel·lícules que veurà i comentarà molta gent. Avui la he anat a veure a la primera sessió del Renoir, que sempre és sense numerar i, en aquest cas concret, les entrades eren numerades, m'imagino que prevenint un nombre de públic remarcable. No ha estat així, hi havia més gent que en d'altres casos, però la sala no s'ha emplenat.

La pel·lícula compta ja amb un munt de crítiques i comentaris per a tots els gustos. Sembla que no acaba de fer el pes del tot a ningú, però tampoc no desagrada del tot a ningú, vaja. És, fins i tot en aquest sentit, molt unamuniana. Jo no soc incondicional d'Amenábar i he de dir que em cridava més l'atenció el tema que no pas el director. La Guerra Civil continua sent un tema incòmode, per molts motius. Se suposa que en aquest cas i en algunes situacions es vol fer un cert paral·lelisme amb el present, no sé si aquesta era una de les intencions del director.

En tot cas, més enllà de la pel·lícula en concret, que compta amb un bon repartiment i amb moments millors i pitjors, m'interessava el personatge d'Unamuno. Estaria bé que amb motiu de l'estrena es recuperés l'obra d'aquest personatge tan interessant i controvertit. En alguna ocasió he escrit sobre ell al blog. D'alguna manera vam créixer amb ell, era un intel·lectual de prestigi que el règim franquista, fins i tot, va fer seu en part. Si la dona de Franco va tenir, a la vida, algun moment notable i una mica lluminós, aquest va ser quan va treure Unamuno del mig, en un moment tan crític com el que s'explica a la pel·lícula.

Sobre el discurs, hi ha qui diu que allò de venceréis pero no convenceréis no ho va dir, o no ho va dir ben bé així mateix ni en aquell moment. Qui sap, hi ha un munt de frases atribuïdes a gent que no les va dir mai. En tot cas, l'ha fet servir molta gent, fins i tot en sentit contrari de l'original. Unamuno és un home que sempre dubta, que canvia d'opinió, que es decep i s'il·lusiona, i que és molt poc prudent en expressar les seves opinions quan no toca. La lectura oficial de la història xala amb la gent d'una peça i hi ha qui té per una virtut no canviar d'opinió. Però la vida ens fa canviar d'opinió, sí o sí, en molts casos. El més humà és canviar. Els dogmes vitals son perillosos. Unamuno no està al servei  de les idees de forma incondicional, rectifica i ensopega. La grandesa d'Unamuno es troba, precisament, en aquestes posicions erràtiques i variables, que Salvador Vila, el seu jove amic, li recrimina.

Hi ha coses de la pel·lícula que no han agradat als dogmàtics, és clar. Aquest Millán Astray xulo i arrauxat, gairebé un inquietant humorista, però amb un gran poder d'atracció per als soldadets en pràctiques. O aquest Franco murri, oportunista, molt allunyat del tonto útil que alguns voldrien creure que era. Recupera personatges oblidats, com l'abans mencionat Salvador Vila, un home jove i intel·ligent al qual, diuen, aquell discurs, en certa manera, va costar la vida, ja que estava empresonat i si Unamuno hagués fet la viu viu potser hauria aconseguit salvar-lo. Però tot això és especulació. 

Mirar aquella guerra en perspectiva resultarà sempre limitat, tendenciós, parcial. Franco va guanyar i va tenir més temps per continuar fent disbarats, fins quatre dies abans de morir, de mort natural. Ens vam adaptar al que hi havia, els anys seixanta van viure una millora econòmica progressiva que fa que encara es relacioni aquella millora amb el franquisme, en el record de molta gent que no mira més enllà de la cuina de casa. De bona sort, com comenta el novio de la muerte quan el postula com a líder, ja es va veure que en tenia, aquell senyor.

Resulta incòmode mirar, ni que sigui de reüll, cap a la violència republicana, on tants brous diversos hi convergien. En aquest sentit, tot i que no se n'acabi de sortir, la pel·lícula defuig els discursos d'una peça actuals, amb víctimes angelicals, brigadistes santificats i herois abrandats. Franco se'n va sortir, la guerra va durar, i això, ajudat amb els interessos de França, Anglaterra o Estats Units, i amb el cansament horroritzat dels supervivents i les ganes de viure de les noves generacions, va convertir Espanya en el país raret que encara és, per molt que els temps hagin canviat. Va tornar la monarquia, perquè Franco va voler, tot sigui dit, i la bandera republicana dorm el somni de la història i de les guerres perdudes, tot i que no se sap mai què pot passar demà passat.

Fa uns dies, en una llibreria del llibre solidari, vaig comprar un llibre del professor Tuson. Tuson va ser un molt bon professor universitari, defensor del català, però de jove, en arribar a Barcelona, va passar per la Normal, on jo, als vespres, feia Magisteri. No parlava català, encara, i ens va confessar que de literatura catalana tan sols coneixia una mica l'obra d'Espriu. Era molt unamunià, aleshores. Gràcies al seu carisma, que va captivar una gran part de l'alumnat femení, vam llegir molts llibre d'Unamuno, en aquella època. Alguns eren realment pesats o potser no els acabàvem d'entendre però, de jove, ets capaç de tot, encara més si els llibres te'ls recomana un professor atractiu i brillant. Les biografies de gent de culte que van passar per la Normal, en general, n'obvien aquella estada, i enlloc diu que Jesús Tuson hi va donar classes. El mateix ha passat amb la professora Rúbies, de matemàtiques, extraordinària i que ens feia classes voluntàries fins i tot els dissabtes. 

Unamunto té de tot, assaig, novel·la, poesia. Dels seus llibres narratius se n'han fet versions interessants en cinema, en televisió, com ara La tia Tula, Niebla... El professor Tuson incidia en el dilema vital d'Unamuno respecte a la transcendència i l'existència de Déu. Ara aquesta mena de problemes semblen ben bé d'un altre temps. Unamuno forniria material per a una sèrie ben feta, de l'estil de la que es va filmar, fa anys, sobre Ramon y Cajal, amb un Marsillach excel·lent que, si fos viu, hauria pogut ser, també, un gran Unamuno, tot i que Elejalde se'n surt molt bé. 

MELCIOR FONT I MARSÀ (1902-1959), GUERRILLER CULTURAL

BOIRA

S'ha perdut un traginer,

sota tres mantes de boira.

S'ha perdut una destral

dins un tronc de fusta bona.

Cinc esquelles s'han perdut

i l'aire no les torna.

Melcior Font (1902-1959)

L'historiador Pau Vinyes i Roig ha escrit ja diferents biografies sobre personatges catalans del mon polític i cultural, que van viure els convulsos anys de la República i la Guerra Civil, entre es quals Joaquim Ventalló o Hilari Salvadó, el darrer alcalde republicà. Aquests dies està presentant una altra biografia molt interessant, la  de Melcior Font i Marsà, (1902-1959), poeta, escriptor, traductor, periodista, dibuixant i assessor en el mon del cinema. La mort prematura d'aquest personatge ha contribuït a què la seva figura sigui menys coneguda del que mereix. L'any 1959 encara surava  la foscor de la primera postguerra i, probablement, d'haver viscut la represa cultural dels seixanta i setanta, Font hauria continuat fent un munt de tasques de tota mena i avui seria tot un referent.

Melcior Font va néixer, com Pau Vinyes, a Sant Andreu de Palomar, la nit  de Nadal  de l'any 1902. De jove va ingressar al Seminari de Barcelona, on va tenir com a professors Carles Cardó i Lluís Carreras, amb els quals va mantenir una relació d'amistat al llarg de la vida. Va abandonar el seminari i va iniciar una brillant carrera periodística, col·laborant en diaris com ara La Publicitat, El Matí o La Nau. Més endavant va treballar a La Veu de Catalunya, com a responsable d'una secció literària. Va escriure molta poesia i va rebre guardons en diferents Jocs Florals, mentre seguia fent de periodista a un munt d'aquelles publicacions catalanes emblemàtiques, en aquella època d'esperances en ebullició.  

Les seves publicacions en el camp de la cultura compartien espais amb gent com Caterina Albert, Prudenci Bertrana o Josep Carner. Va ser un col·laborador habitual de Rovira i Virgili, que li va encarregar, el 1929, la direcció del setmanari infantil Jordi. Va encetar així mateix una gran tasca de traductor. Va fer diferents adaptacions de llibres per a infants i també va dibuixar cartells publicitaris amb motiu, per exemple, de l'Exposició de 1929. Va traduir i escriure obres de teatre i el 1934 va escriure una biografia de Josep Maria de Sagarra. 

Militant d'esquerra Republicana des dels seus inicis, el 1931 fou nomenat secretari del Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Ventura Gassol, càrrec que ocupà fins el 1936, excepte el temps en què foren destituïts i detinguts tots els integrants de la Generalitat, pels fets del 6 d'octubre de 1934. Amb motiu de l'esclat de la guerra va ajudar a sortir del país milers de persones perseguides per l'extremisme violent, de caire anarquista, un exili que encara està per explicar a fons. Ell mateix va estar amenaçat per membres de la FAI i va haver de marxar a França.

Va fer una estada a NIça, on va conèixer i forjar una amistat amb Marcel Pagnol i, més endavant, es va instal·lar a París. Va establir relacions amb el mon del cinema, en el qual feu de guionista, d'assessor literari i de representant de diferents companyies americanes. A París va continuar endegant tasques de suport als nacionalistes catalans, ara perseguits pel règim franquista, i l'any 1945 va formar part del comité organitzador del naixement de Jacint Verdaguer, al costat de Joan Alavedra, Armand Obiols i molts altres, presidit per Lluís Nicolau d'Olwer. Amb l'entrada dels alemanys a París va deixar aquesta ciutat i es va allotjar, amb la seva esposa, en una masia a prop de Sant-Martin-le Beau. A l'exili va tenir cura, amb Armand Obiols, de la publicació de la Revista de Catalunya. 

En el mon del cinema va col·laborar en pel·lícules tan rellevants com Journal d'un curé de campagne, de l'any 1951 i en la producció del doblatge al castellà de títols com ara El salari de la por, de Clouzot, l'any 1953. Va fer amistat amb actors com Ives Montand, Simone Signoret, Daniel Gelin, i amb el director Ricardo Muñoz Suay. Va col·laborar amb Buñuel, Berlanga, Bardem i d'altres, com a representant i promotor de les seves pel·lícules. Va continuar escrivint poemes i alguns textos per a Goigs. Problemes renals greus van fer que decidís tornar a Barcelona, ja malalt, per tal de poder morir a la seva ciutat natal. El 3 d'octubre de 1959 moria a Barcelona, on es va poder acomiadar d'amics de joventut com Marià Manent o Tomàs Garcés, que li van dedicar poemes. També Carles Sentís li va dedicar extensos i emotius articles a La Vanguardia i l'ABC.

La seva vídua, Magda Martí i Travé, va recopilar l'obra poètica, per publicar-la, amb la intenció de que Josep Carner la prologués. Malauradament aquests poemes es van perdre, per motius encara no aclarits. Font va ser un bon amic de Tarradellas qui, en retornar a Catalunya, l'any 1977, i segons testimoni de Carles Sentís, va exclamar: Si ara ens veiés en Melcior Font!

Melcior Font es mostra, al llarg de la seva vida, relativament breu, com un home d'amistats fermes, per damunt de les ideologies, amb interessos culturals polièdrics i una gran cultura. Aquestes persones, en temps difícils, incomoden els dogmàtics, però  el seu valor, a l'hora d'aplegar esforços i fer país, és imprescindible per a la societat. El llibre de Pau Vinyes, tot i no ser excessivament extens, aporta moltes més dades sobre la vida i l'obra de Melcior Font, un munt de material gràfic i un molt bon recull literari. L'ha editat Llop Roig i és un projecte personal de l'historiador, qui, en d'altres ocasions, va endegar algunes de les seves interessants biografies per encàrrec. 

Com comentava ahir, en aquest blog, amb motiu de la publicació de l'antologia d'Antoni Galícia, seria una llàstima que aquests llibres quedessin relegats a un barri o un poble i no obtinguessin la projecció merescuda, ja que recuperen la tasca d'uns secundaris de luxe que sovint ens fan entendre molt més a fons la història i la cultura que no pas els grans noms canònics.

ESCOLES EMBLEMÀTIQUES I ALUMNES ESPAVILATS

Hi ha racons de Barcelona que tenen per a mi un encant especial, un d'ells és el que conformen l'església de Sant Pau del Camp i l'escola Collaso i Gil, al carrer Sant Pau. És com si la història s'aplegués en diferents èpoques en aquell indret.

L'escola ha acollit sempre gent humil, té una llarga història, començant pel personatge que li dóna nom, Collaso i Gil, home intel·ligent, avançat al seu temps, alcalde admirable de la ciutat i que va deixar els seus diners per a causes filantròpiques, entre les quals, la construcció de l'escola. L'escola la va projectar l'arquitecte Josep Goday.

Durant les darreres dècades l'escola ha acollit onades migratòries de tot el món. Fa anys que escolto bestieses diverses amarades de prejudicis sobre aquest alumnat divers que, en general, foragita els de casa. He escoltat avis i àvies de la meva edat manifestant que aquest alumnat fa baixar el nivell. 

Quan surto a pintar amb gent dels cursos de l'Escola de la Dona sovint em trobo grups infantils i de jovenalla que surten a fer activitats diverses. Quan el meu pare era viu i jubilat i passejava sovint per Montjuïc, sovint feia broma i em preguntava amb ironia que quan estudiaven els nens i nenes, si sempre eren pel carrer. De vegades penso que potser tenia una mica de raó.

Fa alguns dies em vaig ensopegar, al funicular de Montjuïc, amb un grup d'aquella escola, nois i noies d'uns deu o onze anys, aquesta edat tan amable en què es comença a ser gran sense viure encara en la inquietud de l'adolescència. Una mestra jove i nerviosa es queixava a una de més edat de banalitats, un nen no havia dut esmorzar, un altre havia hagut de tornar a casa a cercar el permís per a la sortida.

La mestra més gran minimitzava els temes, d'esmorzar ja n'hi donarien entre tots i el nen havia trigat en portar el permís pel fet que vivia lluny de l'escola. Jo estava asseguda al vagó i al meu costat hi tenia dues nenes molt simpàtiques i espavilades, una de més xerraire i una altra de més tímida. Els vaig dir que anaven a una escola amb molta història i vaig poder comprovar que coneixien força la història del centre. Hi ha quadres antics, em va comentar la xerraire, molt orgullosa de la seva escola.

Discurs de Francesc Macià en la inauguració de les obres de l'escola (Brangulí)

Parlaven un català perfecte i fluïd. La xerraire em va dir que era del Marroc, de Nador, però que, de fet, havia nascut aquí. Li vaig dir que jo havia tingut molts alumnes del Marroc, ja que també havia estat mestra i ara estava jubilada i me n'anava a dibuixar. Els va desvetllar molta curiositat que hagués tingut alumnat del país de la seva família. Em van explicar que ara els havia arribat a classe una nena pakistanesa que no sabia ni castellà ni català i que l'havien d'ajudar entre tots.

Anaven a una cursa escolar. Quan vaig baixar del funicular vaig felicitar la mestra gran, pel bon comportament dels alumnes i pel bé que s'explicaven. Em va dir que es podia haver jubilat ja però que estava molt a gust amb la feina. Si als infants se'ls tracta bé, es comporten bé, em va assegurar, afirmació optimista que jo matisaria. Vam comentar com, en ocasions, molts prejudicis venen sobre tot a partir de gent de la professió.

Un cop als jardins de Mossèn Cinto, mentre dibuixava, va aterrar allà una altra escola. Era una escola francesa, tirant a pija. Els nens i nenes eren si fa no fa de la mateixa edat que els del Collaso, molt simpàtics també, l'única diferència remarcable era que anaven uniformats amb xandalls amb l'escut de l'escola i que hi havia més rossets i més autòctons. Em van preguntar si els dibuixos eren per a un concurs.

Fotografia manllevada, com altres, de la web de l'escola

Se'm van dirigir en castellà, com que jo els responia en català alguna nena va fer l'esforç i em va respondre en català, amb alguna dificultat. Era catalana però no s'expressava en aquesta llengua, ni de bon tros, com la del Collaso. Els infants són més o menys iguals a tot arreu, les diferències venen del context familiar i educatiu, més aviat. Anaven al Liceu, em van explicar, a veure una obra adaptada als escolars i els vaig dir que els agradaria molt. Evidentment, no hi havia en el grup criatures de països emergents, ni diversitat comprovable. Un professor els va aplegar per marxar i se'ls va dirigir en francès, devia ser la norma de l'escola.

Diuen que naixem tots iguals però que al cap d'uns segons ja som diferents. Potser és així. Per sort avui tothom va a escola i crec que les escoles, públiques, privades, concertades o el que sigui funcionen molt bé, en general. Estaria bé que s'establís un intercanvi entre escolars que fes possible que móns tan diferents com els d'aquells dos grups d'escolars es relacionessin a fons i intercanviessin experiències. Potser en algun cas es fa, no ho sé, però em temo que no és gens freqüent. 

L'escola Collaso i Gil, amb tots els alts i baixos de la història i la seva situació a la ciutat, sempre ha mantingut el prestigi educatiu i en els darrers anys ha rebut premis diversos relacionats amb el treball pedagògic que s'hi realitza.

El Collaso i Gil  va tenir un primer director admirable, el senyor Lluís Alabart. Després de la guerra civil el van depurar i ho va passar molt malament. TV3 li va dedicar  va temps un espai en un programa on s'explicava la seva trajectòria i els seus problemes polítics, l'havien denunciat companys de l'escola i en la denúncia s'especificava que era catalanista i ensenyava Història de Catalunya. Aquest programa està penjat a la web de l'escola. El perill,la crueltat i la traïció sovint venen de molt a prop, amics, coneguts, saludats, col·legues. Els manaies podrien fer poca cosa sense la col·laboració de la població ressentida i perversa, més inquietant encara quan es pot amagar en l'anonimat. 

Al senyor Alabart el va avalar molta gent a la qual havia ajudat, va sobreviure però va perdre la feina.  Al cap de deu anys va tornar a fer de mestre però va haver de treballar a València, desterrat, durant tres o quatre anys. Malalt i trist, al capdavall va poder retornar a Barcelona, no tenia accés a càrrecs directius. Va treballar fins als setanta anys ja que, encara que sembli mentida, durant molts anys aquesta era l'edat de jubilació dels mestres quan, en la majoria de sectors, la gent ja acabava la vida laboral als seixanta-cinc.

Els mestres són unes víctimes molt a l'abast, quan van mal dades. S'amaga sovint que durant la guerra també hi va haver depuracions diverses per motius absurds, com ara el de ser creient i anar a missa, fins i tot encara que fessis bé la feina. També, en aquells casos, moltes denúncies venien de gent propera. El franquisme en va fer de més gruix perquè va tenir més temps i més recursos, vet-ho aquí.

L'escola Collaso i Gil surt en una pel·lícula amb molts aspectes interessants, Sin la sonrisa de Dios, de l'any 1955. Té l'origen en una novel·la de José Antonio de la Loma i la va dirigir Julio Salvador. De la Loma, que després faria cinema quinqui,  havia treballat de mestre al Barri Xino o Raval, per això, malgrat el missatge conservador i paternalista de la pel·lícula, hi ha molts elements realistes, reflecteix el context del moment, pobresa, misèria, marginació. Els problemes es resolen, és clar, amb l'abnegació i dedicació de l'esforçat mestre, un guapíssim Conrado San Martín, actor incombustible encara feliçment viu.

Hi ha un fragment en el qual l'amo d'una escola elitista li ofereix feina a San Martín, a causa de la seva bona presència, amb la qual aconseguiria atreure mares benestants a l'escola. O sigui, que no el vol fitxar per la seva vàlua professional sinó per la seva bona planta, amb molt bona vista comercial. Un mestre vellet que viu de forma molt humil, antic professor seu, el fa reflexionar sobre el tema i, és clar, defuig la temptació i torna amb els oprimits.

Em va emocionar que las nenes de l'escola valoressin el fet d'anar a un centre amb tant de gruix històric i sentimental. Tot un privilegi, vaja.

LA INCERTA GLÒRIA DEL CINEMA NOSTRAT

Fa ja uns quants anys, gairebé deu, ja que el temps vola que dóna gust, vam tenir en aquest blog i alguns altres un debat literari improvisat sobre el llibre Incerta glòria. S'havia reeditat i va generar molts entusiasmes, eren temps aquells, així mateix de molta vida blogaire. Un temps després el vaig rellegir, a causa de la participació en un club de lectura, i em va grinyolar una mica. La valoració de la novel·la ha estat irregular, com ho és el mateix llibre, però personalment crec que té fragments genials i, en tot cas, fins i tot Tolstoi em grinyola una mica, hores d'ara, deu ser l'edat.

Aquests dies, amb molta propaganda, car s'han generat moltes expectatives a l'entorn de la pel·lícula i la seva promoció, amb dolls de publicitat i la resta, s'ha estrenat de forma oficial al cinema, tot i que s'havien fet alguns passis previs. He llegit critiques entusiastes sense matisos, no em refio d'aquestes devocions incondicionals, la veritat. Malauradament per a molta gent del país encara funciona allò de puix parla català, Déu li dó glòria (ni que sigui incerta, afegeixo, fent un acudit lamentable). No pots criticar ni La Riera, que ja és gros.

A mi m'ha agradat sense excessos,  a l'enllaç del final podeu llegir la crònica més aprofundida que he endegat a l'entorn d'aquesta versió, dirigida per Villaronga i que aprofita l'èxit multitudinari de Pa negre.

No li nego grapa ni professionalitat al director però a mi no em fa el pes, ja que sol donar una versió molt ombrívola i sòrdida de la vida. Tot i amb això Incerta glòria m'ha agradat més que Pa negre, pel·lícula de la qual no en podies dir cap penjament després de tants premis i tant d'èxit de públic. Ara bé, jo ja no m'esperava pas trobar-hi el llibre. I això val per a la majoria de pel·lícules que s'inspiren en llibres coneguts. 

Malgrat els tòpics vigents, no sempre és millor el llibre que la pel·lícula, són dues coses diferents que poden no tenir res a veure, amb algunes notables excepcions. Hi ha pel·lícules, moltes, que han millorat a bastament llibres mediocres, el primer exemple que em ve al cap és la dels Ponts de Madison. Fa poc va morir el seu autor, jo el llibre el vaig trobar lamentable i carrincló. En una entrevista de fa anys, quan encara era futbolista, Guardiola va explicar a la tele que ell era molt romàntic i que l'estava llegint i l'endemà la novel·leta es va vendre a dojo. En canvi, d'aquell llibre en va sortir una peli maqueta, ben interpretada, rodona i romàntica de forma seriosa i no pastosa. 

Portar al cinema Incerta glòria, salvant les distàncies, és com voler portar-hi, en dues hores, La muntanya màgica, per exemple. El llibre de Sales conté molta filosofia, molta reflexió, molts elements d'una cosa que avui no està de moda, esperit cristià. Per raons comprensibles la pel·lícula se centra en les relacions personals i mentre que la Trini i la Carlana resulten convincents, els dos personatges masculins crec que no tant, en especial aquest Soleràs suposadament outsider. Per tal de donar força, suposo, al desenllaç, hi ha un recurs dramàtic final que no crec que fos del gust de l'autor, no explico res més, que la gent es queixa, vaja.

Una de les virtuts de la pel·lícula és l'ambientació. Aquest Aragó convertit en un no-lloc, ple de runes, esglésies cremades, animals morts, gent decadent i ancestral, una mostra d'aquella Espanya rural endarrerida, tan diferent de la Barcelona moderna d'on ve el jovent. Potser per això, i perquè són molt bons, els secundaris de luxe d'una certa edat es mengen totes les escenes on surten. També m'ha agradat prou la visió de la guerra, no és ben bé la del llibre però deunidó. Ja no estem entre bons i dolents sinó enmig d'un absurd, de l'atzar, del caos i de la incertesa. 

Amb l'ambientació, en el cinema català i hispànic, s'ha guanyat molt en els darrers anys, des dels temps en els quals la Colometa-Munt vestida de tergal vermell anava a cercar feina de minyona. Fa uns dies, per curiositat, vaig anar a veure El guardián invisible, tot i que no m'agraden les novel·les de la Redondo i diria que, en general, passo per una època de saturació i rebuig de la novel·la negra. L'ambientació és excel·lent, llàstima que els personatges, en ocasió, sembla que recitin la lliçó, com aquests del CSI, suposo que al llibre la parrafada passa més desapercebuda, no ho recordo, tot i que el vaig llegir fa temps. 

Els protagonistes joves de Incerta glòria, sobretot els dos xicots, també en ocasions sembla que recitin, crec que la dicció del Soleràs hauria d'haver estat més acurada o és que potser el text no resultava prou convincent a l'actor que l'interpreta, qui sap.

Amb totes les seves servituds Incerta glòria és, però, una pel·lícula que caldrà veure i comentar, el mateix que cal llegir el llibre sense complexos, tot i que espero que no el posin com a lectura obligatòria a secundària, cada cosa s'ha de llegir en el moment adient i per convicció pròpia. Un altre tema és que se'n llegeixin i comentin fragments, com es feia abans amb les antologies del meu temps. 

Incerta glòria, el llibre, ens parla d'un temps i d'un país i de l'espècie humana, en general. La pel·lícula ens parla del present, de fet, del nostre temps i de com es rellegeix la història i la literatura intentant evocar el passat, cosa que és, crec jo, una tasca excitant però impossible. Al capdavall l'Aute ja cantava allò de què tota la vida és cinema i els somnis, cinema són... 

http://www.llegirencasdincendi.cat/2017/03/incerta-gloria-joan-sales-agusti-villaronga/

SENSE BARRET I AMB EL CAP CLAR

He acabat aquest llibre amb la sensació d'haver-me quedat a mitges en molts aspectes de la vida i l'obra de les dones que biografia.

Las sinsombrero, (Espasa, 2016),  recupera i amplia la informació que es va aplegar en un documental emès per televisió, del qual vaig parlar en el blog alguna vegada i l’autora del qual era la mateixa que la del llibre, Tania Balló, a més de Serrana Torres i Manuel Jiménez. El documental forma part d’un projecte important que s’ha endegat amb la intenció de difondre’l en els centres d’ensenyament. Porta per subtítol: Sin elles la historia no està completa. 

Potser la història de la de la generació del 27 sigui sempre incompleta a causa de molts motius, un dels qual, evidentment, la Guerra Civil, que va representar un sotrac definitiu per a tanta gent. De tota manera, com es remarca en algun lloc del llibre, l’oblit pot ser pitjor que no pas les bombes. I el pitjor és que aquest oblit ha estat acceptat i fins i tot propiciat pels homes brillants i festejats que van sobreviure a la tragèdia.

El llibre recull deu biografies de dones que van tenir un pes específic en la cultura castellana d’aquells anys. Podrien ser moltes més i cadascuna d’aquestes biografies podria ser així mateix objecte d’un llibre extens o fornir arguments per a una novel·la de categoria, tot i que de vegades la popularització pot frivolitzar la historia. Les deu dones són Margarita Manso, Marga Gil Roësset, Concha Méndez, Maruja Mallo, Angeles Santos, María Zambrano, María Teresa León, Rosa Chacel, Ernestina de Champourcín i Josefina de la Torre.

Si bé en els seus entusiastes inicis van coincidir en el temps i l’espai,  un Madrid en ebullició, amarat d’iniciatives i propostes agosarades, que va florir a fons durant la breu etapa republicana, els fets posteriors les van portar per camins molt diferents. Van sobreviure a la desfeta però ja no eren les mateixes. Algunes es van exiliar per no tornar al país fins que ja eren molt grans. D’altres van romandre en una mena d’exili interior, suportat de formes diverses. La majoria van morir molt grans, tan sols Gil Roësset, hipersensible, va posar fi a la seva vida jove, a causa d’una passió amorosa impossible de consumar.

Escriptores, poetes, filosofes, escultores, pintores. Polifacètiques, treballadores, rebels, resignades. Alguns noms ens sonen, d’altres, no. En tot cas mai no van ser tan visibles com els seus amics i companys, malgrat comptar amb una obra igual o superior a la d’aquells homes mitificats: Dalí, Alberti, Buñuel, Cernuda... Ells les van silenciar, no en van comentar res ni van fer al·lusions a la relació amb ells en els seus escrits, en les seves entrevistes. Com tantes coses, el projecte va néixer gairebé per casualitat, a partir d’una lectura que Jorge Carrasco va fer d’un llibre de Gibson en el qual sortien algunes d’aquestes dones de les quals no se’n sabia pràcticament res.

De tota manera l’oblit no era absolut,  es va trobar un blog a la xarxa endegat per una mestra interessada, a causa de les preguntes de les seves alumnes sobre autores del 27, alguns articles puntuals, referències esparses. Fins i tot algun llibre publicat per elles es podia aconseguir, amb cura i paciència. El 27 és una època clau per a la cultura espanyola moderna, un període ric, avantguardista, amb una transversalitat important. La Transició va recuperar molts noms masculins, però l’oblit va continuar planant per damunt d’aquestes dones tot i que algunes d’elles van morir molt grans, a finals del segle XX, sense aconseguir res més, i no sempre, que alguna referència a la premsa o fins i tot algun reconeixement oficial, com en el cas de Rosa Chacel.

L’autora admet que n’hi ha moltes més: Remedios Varo, Zenobia Camprubí, Carmen Conde. Podríem afegir que si aquest treball immens obrís la porta a la cultura catalana d’aquells anys la nòmina encara es podria ampliar a bastament. El títol del llibre, amb la referència a la manca de barret, té el seu origen en un comentari de la pintora gallega Maruja Mallo, en explicar com en passejar per la Porta del Sol sense barret els van arribar a llançar pedres, així eren molts sectors rancis en aquella època, fins i tot en una ciutat gran. El terme sinsombrerista fent al·lusió a la transgressió, va ser, però, idea de Ramon Gómez de la Serna. El terme va molt més enllà de l’anècdota, segons Gómez de la Serna: Es el final de una época, como fue el lanzar por la borda las pelucas. Quiere decir 'presteza en comprender y en decidirse, afinidad con los horizontes que se atalayan, ansía de nuevas leyes...'".

No era fàcil ser dona aleshores, ni tan sols dona de casa bona i culta, com és el cas d’aquesta plèiade d’intel·lectuals. L’aspecte del seu origen benestant també sembla de vegades una llosa que no afecta a la majoria d’homes importants d’aquella generació, que també acostumaven a ser de casa bona.  De fet, qui podia estudiar, aleshores? Hi ha alguna excepció, com Miguel Hernández, que va tenir amors temporals amb Mallo i amistat amb d’altres dones del grup, però gent com Lorca o Buñuel el miraven amb un cert menyspreu i s’han trobat comentaris sobre ell força maliciosos. I és que una cosa és voler educar el poble i l’altra, conviure amb ell, tractar-lo d’igual a igual i que pugui representar, fins i tot, una mena de competència. En aquest tema hem avançat força però el classisme dels anys trenta era un pes pesat i la barrera social i econòmica era més contundent que no pas la ideològica.

En aquestes biografies breus hi ha ombres i llums, les vides de moltes d’aquestes dones van ser llargues i difícils,  moltes no van tenir descendència i això potser perjudica el record posterior tot i que en ocasions la família també pot no tenir interès en què es parli en excés de les vides personals. Les pintores, Mallo i Caso, han aconseguit un cert reconeixement posterior, la seva obra és impressionant, innovadora, diferent. Tot i amb això encara no tenen la consideració d’un Dalí, d’un Picasso. El llibre, potser sense proposar-s’ho, va molt més enllà, ens mostra la realitat d’un entusiasme que va agermanar persones de diferent ideologia que després es van veure separades per les circumstàncies o ens explica com tantes famílies van rebre per totes bandes, cosa que avui sembla que no abelleix recordar.

Pel que fa a les poetes, escriptores, assagistes, no és senzill trobar els seus llibres, tot i que en això la xarxa ajuda molt. Persones d’una categoria immensa com Zambrano són molt citades però poc llegides. Potser això també passa amb els homes però mai no hi ha el mateix gruix d’oblit ignorant. Una poeta i actriu com de la Torre va morir l’any 2002, després de ser una secundària en el cinema, en la televisió, una veu sense rostre a la ràdio. Ángeles Santos va morir, com qui diu, fa quatre dies, el 2013, però encara és una pintora poc present en el nostre imaginari.

María Teresa León va patir un Alzheimer progressiu i ni el seu mitificat company de tants anys, Alberti, no la va reivindicar a fons quan va tornar al país, en olor de multitud i amb una nova companya.  Quan la progressia anava a visitar el poeta a l’exili romà ella era la senyora amable i intel·ligent que els feia el cafè. En el fons, en molts grans homes d’aquella època s’hi percep menyspreu, gelosia, inseguretat, davant dels canvis importants i irreversibles, malgrat tants entrebancs, en el paper que pretenien representar unes dones a les quals, ai, va costar força aconseguir coses com ara el vot.

Un llibre imprescindible, que es pot completar amb el documental televisiu i que més que tancar interrogants n’obre molts altres i esperona la necessitat de saber més coses sobre tantes dones innovadores i arriscades, maltractades per un destí difícil i per les circumstàncies polítiques i històriques.