14.8.10

Qui no té padrins no va a bateig




Acabo de llegir al diari l'article d'un  periodista, en concret l'Antoni Puigverd, sobre un tema a l'entorn del qual em sembla recordar que ja he escrit en alguna ocasió, la tendència nacional -de la nació que sigui- a fer ús i abús de les coneixences per a tota mena d'afers vitals, àdhuc els més frívols, com ara assistir a un concert important. El periodista fa referència a la carta d'una lectora en la qual explica la seva experiència quan, en no poder assistir a una actuació a l'Escala pel fet que les entrades s'havien exhaurit aviat, es va adonar com un munt de famosos, pseudofamosos, populars o coneguts i familiars dels populars, entraven de franc o de ros, com dèiem fa anys.

Som, diu l'articulista, un país de gorrones. de gorrers en traducció catalana poc utilitzada, terme que m'imagino deu venir, el mateix que el ros d'algun tipus de gorra oficial. Ruth Rendell, molt millor autora que Larsson, pel meu gust, fa dir a un dels seus personatges que els diners sempre valen molt més a la mà d'un ric que no pas a la d'un pobre. A més d'aquest fet, inqüestionable, existeix la qüestió dels coneguts. Fa algun temps m'explicava una mare de la meva edat com havia col·locat al fill en determinada feina, gràcies a algú, i em va repetir aquella vella dita, qui no té padrins no va a bateig.

Aquest tema dels coneguts i els endolls és un dels que m'ha procurat més disgustos i desenganys durant la democràcia imperfecta en la qual vivim immersos. Pensava, pobra de mi, que aquest tipus de corruptela que cerca coneixences per a tot, des de trobar una feina a aconseguir entrades per al teatre, anava lligada al franquisme sociològic. Com n'era, d'innocent! Quan en un sector professional s'han acabat les oposicions obertes, mal menor al meu entendre i més honrades que molts altres sistemes, la cosa empitjora, els concursos de mèrits sovint són tancats, gairebé secrets, i el dit del conegut ben situat és, en darrer terme, el que decideix. Gent mediocre o ximple ocupa càrrecs diversos, destinats a garantir-li les garrofes, mentre persones vàlides i brillants han de lluitar, si són honrats i no acaben cercant l'ombra de qui sigui, per a tasques normaletes i insegures. Un dels mèrits, en molts sectors, són, per exemple, les publicacions, però ja sabem que no publica sempre qui vol sinó qui pot i qui té el conegut adient que li facilita la publicació. Per no parlar de sectors lligats a partits polítics concrets on cal carnet per entrar-hi a fer ni que sigui de bidella. En això, com en el cas Millet, tothom sap més o menys el que passa, però fa l'orni, per si un cas i perquè no saps mai de qui t'has de refiar. Quan la cosa és tan grossa que si, per casualitat, es destapa, aleshores sotto voce t'expliquen els iniciats que ja ho sabien, que ja es veia venir, que...

Afortunadament, no tot és així i de vegades, poques, la qualitat humana i professional sura per mèrit propi però, pel camí, quants desenganys, quanta gent vàlida marginada! En el tema, més frívol, de les entrades per a teatres, concerts, òperes o el que calgui, només cal observar una mica l'entrada als espectacles per copsar com funciona tot. Una coneguda joveneta va fer un curset de teatre amb un actor i aquest els insistia en la necessitat d'anar a veure teatre sovint. Els joves participants en el curs van manifestar que el teatre era car i va resultar que l'actor que impartia el curset... ni tan sols no coneixia el preu de les entrades pel fet que sempre anava a veure els col·legues de franc.

Fins i tot les recomanacions han perdut pintoresquisme. Quan jo estudiava, un professor a qui havia tocat formar part del tribunal d'oposicions ens va mostrar un munt de paperassa, un gran patracol, de recomanacions que li havien arribat, alguna fins i tot... en vers. Era un home honrat i decidit a bandejar-les però quan les recomanacions venen de molt amunt em temo que es fa molt difícil no fer-hi res. Aquella situació em semblava aleshores fruit del sistema. Malauradament no va ser així i en conec tants exemples actuals en directe que puc caure en el perill de pensar que la cosa està molt malament. Per no parlar de la universitat i els esforços que cal fer per  quedar-s'hi, sovint relacionats amb la capacitat de fer la pilota i ensabonar qui calgui.

Sobre teatres i concerts, m'agradaria que els preus fossin normals i que tothom pagués, em sobren els descomptes fins i tot per als jubilats, que no sé a què treuen cap, quan un jubilat pot tenir una pagueta més digna, avui, que no pas un pare de família en edat laboral. M'han dit que hi ha algun país, nord enllà, on tothom paga -o no paga- per igual, sigui qui sigui. 

Pel que fa a temes més seriosos, un país, nació, estat, poble o barri, on el clientelisme funcioni de forma normalitzada i sigui acceptat per tothom pel fet que tots faríem el mateix si poguéssim no pot anar bé. He arribat a la conclusió que a dalt de tot -d'on sigui- no hi arriben mai els millors ni els més ben preparats sinó els mediocres espavilats i ambiciosos, encara que els tontos ganduls amb coneixença també van vivint força bé, sense massa complicacions, malgrat la crisi. I, a sobre, estalvien amb tot el que no paguen. Vegeu els diaris.

13 comentaris:

David ha dit...

Tens tota la raó i més! Aquest tipus de murrieria en alguns casos es fomenta des la més tendra infantesa. Hi ha pares que animen els seus fills a oblidar-se de ser honrats i a provar de ser més pinxos que els altres.
Sobre el que passa nord enllà, en qüestions d'àmbit cultural, deixem-ho córrer, que en la comparació n'hi ha per plorar.

Sílvia Tarragó Castrillón ha dit...

Per desgràcia, Júlia, tens tota la raó. Entre els endolls i el marquèting ens anem envoltant de porqueria (tot i que, sempre hi ha algun lliri entre els cards).

Quan tenia a la llibreria, em feia creus de com era possible que llibres genials fossin tan poc coneguts mentre que tothom demanava llibres mediocres i fins i tot dolents. El mateix passa amb les persones, com dic, per desgràcia.

Gregor ha dit...

jo coneixia a un senyor que sempre criticava al marcelino Camacho de ccoo perquè un amic seu havia estat company de presó d'aquest i diu que sempre ho compartia tot amb el Marcelino, anys després en democràcia aquest company de presó va anar a demanar-li una feineta pel seu fill al secretari de ccoo, i el Marcelino li va dir que això no ho podia fer, per aquella gent el Marcelino Camacho va passar a ser un desagrait i una mala persona. Un tiet meu sempre deia que si ell arribes a presi del govern el primer que faria era col·locar-nos a tots, i així va tot, si la gent més humil ja pensa així.

Anònim ha dit...

A HORES D'ARA,ELS ENDOLLS VAN QUE BUFAN,MERITS? TENIR "CARNET".GENT QUE TRABALLA A L'ADMINISTRACIO,CURADA D'ESPANT,ESTAN ESPARBARATS,....VINGA CARRECS,CARREGUETS I SIMILARS,MAI S'HAVIA VIST UNA COSA SEMBLANT.
JUGANT

Júlia ha dit...

David, efectivament és preocupant que ja des de la família 't'eduquin' en aquest sentit.

Júlia ha dit...

Sílvia, imagino que passa amb tots els productes 'culturals', es belluguen diners i s'ha de vendre com sigui i no estem immnunitzats en contra de les propagandes, encara menys quan aquestes venen de mitjans suposadament 'experts'.

Júlia ha dit...

Gregor, recordo un comentari de fa anys del Terenci Moix en aquest mateix sentit, deia que ell havia 'col·locat' molts amics per tal d'evitar l'enveja, una cosa així.


També entenc que som humans i tenim tendència a afavorir 'els nostres', sobretot els fills, si podem. Per això hi ha d'haver legislacions que controlin aquests nepotismes a tots nivells.

Júlia ha dit...

Recordo també que fa anys vaig conèixer a un senyor que era de l'ugt, molt socialista i 'del pueblo', en deixar el càrrec a l'ajuntament del seu poble hi va col·locar el seu fill 'para que se ponga otro...' em justificava.

El pitjor de tot això és que l'ètica i la moral se'n van en orris.

Júlia ha dit...

D'això em queixo, 'jugant', em pensava que després de Franco 'això' no passaria o seria residual... i mal vist. Ja veus, com n'era, d'innocent!!!

F.Puigcarbó ha dit...

va desapareixer el franquisme sociologic i va quedar el gorrisme sociologic i l'enxufis-me de tota la vida.

Júlia ha dit...

Doncs sí, Francesc, però un país no pot anar bé d'aquesta manera...

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Estimats amics i amigues: ja teniu la resposta de perquè aquest país no va bé ni hi pot anar, amb tanta gent estúpida i mediocre als llocs rellevants aconseguits ja veieu de quina manera, com bé argumenta la Júlia.
A la gent honesta això ens fa vergonya i una gran angúnia, però no hi podem fer res perquè la poca-vergonya és agressiva i nosaltres no ho som i no ho volem ser, vet aquí.
Si algú creu allò de "tal faràs, tal trobaràs" ja s'ho pot anar treient del cap...

Júlia ha dit...

Doncs sí, Teresa, això del 'tal faràs' ja fa temps que no funciona, molta bona gent pateix i Franco va morir a l'hospital i de vell, encara que potser li van allargar una mica massa el tema...

Pel que fa al país, és que, a més, pensava que a Catalunya érem una mica més espavilats... i és que en el fons, promocionar els millors i no pas els amics, parents, coneguts i saludats, si no ho mereixen, és una bona estratègia per a la comunitat, a la llarga.

Els bojos fan bitlles, que diuen.