Qui no té padrins no va a bateig

Acabo de llegir al diari l'article d'un  periodista, en concret l'Antoni Puigverd, sobre un tema a l'entorn del qual em sembla recordar que ja he escrit en alguna ocasió, la tendència nacional -de la nació que sigui- a fer ús i abús de les coneixences per a tota mena d'afers vitals, àdhuc els més frívols, com ara assistir a un concert important. El periodista fa referència a la carta d'una lectora en la qual explica la seva experiència quan, en no poder assistir a una actuació a l'Escala pel fet que les entrades s'havien exhaurit aviat, es va adonar com un munt de famosos, pseudofamosos, populars o coneguts i familiars dels populars, entraven de franc o de ros, com dèiem fa anys.

Som, diu l'articulista, un país de gorrones. de gorrers en traducció catalana poc utilitzada, terme que m'imagino deu venir, el mateix que el ros d'algun tipus de gorra oficial. Ruth Rendell, molt millor autora que Larsson, pel meu gust, fa dir a un dels seus personatges que els diners sempre valen molt més a la mà d'un ric que no pas a la d'un pobre. A més d'aquest fet, inqüestionable, existeix la qüestió dels coneguts. Fa algun temps m'explicava una mare de la meva edat com havia col·locat al fill en determinada feina, gràcies a algú, i em va repetir aquella vella dita, qui no té padrins no va a bateig.

Aquest tema dels coneguts i els endolls és un dels que m'ha procurat més disgustos i desenganys durant la democràcia imperfecta en la qual vivim immersos. Pensava, pobra de mi, que aquest tipus de corruptela que cerca coneixences per a tot, des de trobar una feina a aconseguir entrades per al teatre, anava lligada al franquisme sociològic. Com n'era, d'innocent! Quan en un sector professional s'han acabat les oposicions obertes, mal menor al meu entendre i més honrades que molts altres sistemes, la cosa empitjora, els concursos de mèrits sovint són tancats, gairebé secrets, i el dit del conegut ben situat és, en darrer terme, el que decideix. Gent mediocre o ximple ocupa càrrecs diversos, destinats a garantir-li les garrofes, mentre persones vàlides i brillants han de lluitar, si són honrats i no acaben cercant l'ombra de qui sigui, per a tasques normaletes i insegures. Un dels mèrits, en molts sectors, són, per exemple, les publicacions, però ja sabem que no publica sempre qui vol sinó qui pot i qui té el conegut adient que li facilita la publicació. Per no parlar de sectors lligats a partits polítics concrets on cal carnet per entrar-hi a fer ni que sigui de bidella. En això, com en el cas Millet, tothom sap més o menys el que passa, però fa l'orni, per si un cas i perquè no saps mai de qui t'has de refiar. Quan la cosa és tan grossa que si, per casualitat, es destapa, aleshores sotto voce t'expliquen els iniciats que ja ho sabien, que ja es veia venir, que...

Afortunadament, no tot és així i de vegades, poques, la qualitat humana i professional sura per mèrit propi però, pel camí, quants desenganys, quanta gent vàlida marginada! En el tema, més frívol, de les entrades per a teatres, concerts, òperes o el que calgui, només cal observar una mica l'entrada als espectacles per copsar com funciona tot. Una coneguda joveneta va fer un curset de teatre amb un actor i aquest els insistia en la necessitat d'anar a veure teatre sovint. Els joves participants en el curs van manifestar que el teatre era car i va resultar que l'actor que impartia el curset... ni tan sols no coneixia el preu de les entrades pel fet que sempre anava a veure els col·legues de franc.

Fins i tot les recomanacions han perdut pintoresquisme. Quan jo estudiava, un professor a qui havia tocat formar part del tribunal d'oposicions ens va mostrar un munt de paperassa, un gran patracol, de recomanacions que li havien arribat, alguna fins i tot... en vers. Era un home honrat i decidit a bandejar-les però quan les recomanacions venen de molt amunt em temo que es fa molt difícil no fer-hi res. Aquella situació em semblava aleshores fruit del sistema. Malauradament no va ser així i en conec tants exemples actuals en directe que puc caure en el perill de pensar que la cosa està molt malament. Per no parlar de la universitat i els esforços que cal fer per  quedar-s'hi, sovint relacionats amb la capacitat de fer la pilota i ensabonar qui calgui.

Sobre teatres i concerts, m'agradaria que els preus fossin normals i que tothom pagués, em sobren els descomptes fins i tot per als jubilats, que no sé a què treuen cap, quan un jubilat pot tenir una pagueta més digna, avui, que no pas un pare de família en edat laboral. M'han dit que hi ha algun país, nord enllà, on tothom paga -o no paga- per igual, sigui qui sigui. 

Pel que fa a temes més seriosos, un país, nació, estat, poble o barri, on el clientelisme funcioni de forma normalitzada i sigui acceptat per tothom pel fet que tots faríem el mateix si poguéssim no pot anar bé. He arribat a la conclusió que a dalt de tot -d'on sigui- no hi arriben mai els millors ni els més ben preparats sinó els mediocres espavilats i ambiciosos, encara que els tontos ganduls amb coneixença també van vivint força bé, sense massa complicacions, malgrat la crisi. I, a sobre, estalvien amb tot el que no paguen. Vegeu els diaris.