24.9.10

Cartells simbòlics i trencadors


Una gran part de l'art, com també de la poesia, s'ha allunyat de la gent malgrat que es parli amb certa fatxenderia d'art popular i coses semblants. En poesia, però, la cosa no té massa importància perquè es mouen poques peles, a l'entorn dels versos.

Quan són les festes del barri, al meu, i també a la majoria dels altres barris de Barcelona, es fa un concurs per tal de triar el cartell de la propera festa major. Com que tots els cartells concursants s'exposen, sempre pot passar que nosaltres n'hauríem triat un altre però, en general, els cartells triomfadors són simpàtics i dignes, bonics, vaja i, pel que fa al Poble-sec, sé que es tria de forma objectiva i honesta. Els premiats acostumen a ser persones poc conegudes, la quantitat del premi tampoc no és cap exageració.

No sé com es tria el cartell de la Mercè. Em temo que no es fa pas de forma tan 'democràtica', la tria. Sigui com sigui cada any em sorprèn més la suposada originalitat del cartell. Com que darrerament són tots aquests cartells coses raretes ens han d'amollar explicacions d'allò més intel·lectuals sobre simbolismes i continguts que em recorden textos emblemàtics com el d'aquell retaule cervantí o el de la història del rei que anava en calçotets.

Som en un temps en el qual la firma substitueix el valor de l'obra, cosa curiosa. Com que la mitologia moderna ha creat monoteismes indiscutibles ningú -modern- sembla voler acceptar que no li agraden, per exemple Miró o Tàpies. Gaudí ja és indiscutible tot ell i dóna molts diners, així que qualsevol diu res.

No entenc com, de la mateixa manera que l'art modern va ser bel·ligerant en contra de la producció anterior, fins al punt d'haver-la aconseguit amagar durant dècades, no sorgeixin crítiques en contra dels valors divinitzats, tot arribarà, m'imagino.

Francesc Fontbona, en un interessant article publicat fa algun temps a El Temps, en concret, sobre la figura de Tàpies, intocable des de fa molts, molts anys, reflexionava, sense entrar en valoracions crítiques, sobre el tema:

Ens hem d'adonar d'una vegada que per molt que admirem un artista divinitzar-lo és poc adequat per a la salut intel·lectual d'un país, i més encara si tenim en compte que aquesta unanimitat dura, com he dit, des que tinc ús de raó. I jo ja he fet els seixanta.

Ni tan sols s'entra, sovint, a matisar si hi ha coses d'aquests artistes que ens agraden i d'altres que no, cosa que passa més en literatura. Per desgràcia, aquestes divinitzacions han passat ja a les escoles i en lloc de fomentar un esperit crític a l'entorn de l'art es fomenta l'acceptació del discurs oficial.

Ja veieu, pel que comento que tinc gustos més aviat classicots, en el pitjor sentit de la paraula, ho admeto.

Pel que fa al cartell d'aquest any, només m'agradaria saber quant cobren els artistes i dissenyadors per endegar-nos aquestes excentricitats... Potser donen els diners per beneficència, ep. En aquest cas, si està comprovat, retiro tota la crítica anterior.

17 comentaris:

Galderich ha dit...

El tema dels gustos és molt complexe. Quan imparteixo l'assignatura d'art a classe tinc molt clar que el 90% dels alumnes tenen gustos classicots com els teus però quan els faig reflexionar que les samarretes que porten, el gust pel disseny de les motos o cotxes... són deguts a l'evolució de l'art contemporani queden sorpresos.

L'altre cosa que els dic és que sempre han d'opinar sobre una obra i tenir les eines per dir si allò els agrada o no i el per què, encara que la signatura (com molt bé dius) sigui d'una vaca sagrada.

L'element clau és que l'art d'avantguarda (des dels impressionistes a l'actualitat) sempre ha estat mal vist per la majoria de la població, però és el que ha marcat l'evolució de l'art. El problema és que ara no tenim la perspectiva suficient per veure què és el que ha marcat els canvis més espectaculars d'aquest final i principi de mil·lenis.

Júlia ha dit...

No estic massa d'acord, Galderich, en el que dius, crec que actualment aquestes avantguardes ja són també un 'discurs oficial' i que fa anys que tot està també immobilitzat a causa de la seva 'dictadura'. El concepte de 'fer avançar' així com el d'allò que és o no art també són subjectius i fràgils.

Crec que en algun moment moltes d'aquestes manifestacions es veuran com una gran 'estafa'. El problema no és el que es pot considera o no art sinó que això mogui tants interessos i diners.

Els gustos, com els de la moda en el vestir, són molt febles i manipulables.

De tota manera, mai no ens podrem acostar a res 'de forma virginal'i sense prejudicis motivat per les opinions 'oficials'.

Júlia ha dit...

Preocupa però la pervivència al llarg de dècades de divinitzacions com la del senyor Tàpies.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

A la que es posi la paraula "art" pel mig, ja l'hem vessada: tot s'hi val.
I quan tot s'hi val, no hi ha joc possible.

Ara, si parlem d'un cartell de festa major, dic que no m'agrada.

pere ha dit...

A vegades, davant d'un quadre penso si el penjaria a casa i m'agafa una esgarrifança imaginant que em quedés sobtadament paralític i condemnat a mirar-lo fins que algú em canviés de posició.
Sí que és veritat, però, que els gustos canvien i que els coneixements culturals, l'educació, poden fer canviar les perspectives. De tota manera...

Júlia ha dit...

Xiruquero, és que ningú no sap què és, això de l'art, passa com amb la 'cultura'...

A mi tampoc no m'agrada i el que em dol més, ho sento, és pensa en el que cobren aquests 'artistes'.

Júlia ha dit...

Pere, de vegades hi ha coses que et trasbalsen i d'alguna manera t'agraden i no les voldries tenir a casa.

Un altre tema és la qualitat, el preu, el valor que se li suposa, variable...

De tota manera, ves a saber què coi ens hi penjaran a la residència i al centre de dia, he, he.

L'educació també condiciona, i la tradició, i la història sentimental.

Jo crec que tot és bo si t'agrada, de la mateixa manera que també serveix portar ciris a Santa Rita si hi creus. Un altra tema són el mercat i les patums i que ens vulguin fer passar bou per bèstia grossa. I encara quedis com un carca.

Júlia ha dit...

Pere, de vegades hi ha coses que et trasbalsen i d'alguna manera t'agraden i no les voldries tenir a casa.

Un altre tema és la qualitat, el preu, el valor que se li suposa, variable...

De tota manera, ves a saber què coi ens hi penjaran a la residència i al centre de dia, he, he.

L'educació també condiciona, i la tradició, i la història sentimental.

Jo crec que tot és bo si t'agrada, de la mateixa manera que també serveix portar ciris a Santa Rita si hi creus. Un altra tema són el mercat i les patums i que ens vulguin fer passar bou per bèstia grossa. I encara quedis com un carca.

Júlia ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
David ha dit...

la llàstima (no sé si evitable) és que el mercat és tan poderós que qualsevol avantguarda acaba convertint-se en una caricatura de si mateixa ben poc després d'aparèixer. Els interessos polítics i comercials escanyen qualsevol intent d'anar per lliure (amb comptades excepcions). I estic totalment d'acord amb el que exposes. L'art modern s'ha convertit (en general) en una majúscula presa de pèl.

Galderich ha dit...

Jo parlo d'art, no de mercat. Aquest tema el treieu vosaltres i per això creieu que és una enganyifa.

Si us agrada, us agrada i si no us agrada, no us agrada, independentment del preu!

Si separeu el preu de l'obra sereu més lliures per jutjar. Si no us agrada en Tàpies, doncs no us agrada i ho dieu encara que alguns el tinguin per un déu! I si cobra el que cobra... mala sort per qui ho compra!

I si parlem d'administracions públiques, quantes obres del s. XIX estan a la zona de reserva del MNAC d'artistes molt reconeguts a la seva època i que avui no serveixen ni per a penjar a les parets de recepció!

I l'art, evoluciona. El problema és saber cap a on. I sense cap mena de dubte, l'art actual de les avantguardes reflecteix perfectament la desorientació que hi ha a nivell polític, social... és representatiu de com anem!

Josep Lluís ha dit...

Totalment d'acord. Cal dir el que a un li agrada, ser sempre crític i anar amb compte amb mitificar.

Potser no tinga res a veure amb l'apunt, però ja m'ha passat alguna vegada de dir que tal o qual novel·la d'èxit no m'ha agradat, i tots mirar-me com si fóra un extraterrestre o com si haguera dit una blasfèmia, en parlar malament d'una obra tinguda com a alta literatura.

M'entren més ganes de dir que no m'agrada.

Júlia ha dit...

David, crec que és així, els mercats i determinats manaies culturals ens imposen els gustos, només cal pensar en què s'han convertit, per exemple, les desfilades de moda.

Júlia ha dit...

Galderich, és que definir què és o no és art ja resulta una tasca impossible. Encara ens posaríem menys d'acord. Pel que fa a agradar o no, també és molt relatiu i circumstancial. Aleshores l'únic tema objectiu acaba sent el preu, encara més quan es paga amb diner públic i la gent no pot triar.

Júlia ha dit...

Josep Lluís, sí que té a veure, sempre existeix un discurs 'oficial', fins i tot de vegades un discurs 'oficial' conservador i un altre discurs 'oficial' progre que ens condicionen.

F.Puigcarbó ha dit...

Si és que mai n'hi ha hagut, ja no hi ha grans artistes, a la que rasquem una pica en el passat dels que es veu ho eren no s'en treu l'aigua clara, eren artistes Dalí, Miró, Picasso? o ho és Tàpies?, artistes si, bons, es molt més que discutible, Dali era un bon dibuixant i un regular pintor, Picasso era un pintor academic que es va oblidar de pintar, Miro no en va aprendre mai i Tapies es un simple i vulgar estafador. Amb aquests referets que pots esperar, xitxarel·los que fan quatre cagamandurriades i els babaus de l'ajuntament els hi ho compren com si fos una obra d'art, i a sobre s'ho creuen.
Quan a la Festa Major, ja saps el que en penso de les Festes Majors.

Júlia ha dit...

Francesc, en temps passats als grans artistes se'ls considerava com uns artesans i si a qui pagava no li agradava el tema anava ben lluït. Pencaven de valent per guanyar les garrofes.

El concepte d'art actual és modern i estrany, subjectiu i eteri. Si un particular vol pagar pel que sigui em sembla molt bé, quan hi ha diner públic tot hauria de ser democràtic i transparent i els monuments s'haurien de triar per referèndum popular. I també els cartells 'oficials', fins i tot els anuncis institucionals.

El fet és que en les poques ocasions en què he anat a votar una cosa d'aquestes després s'han passat pel folre el resultat, com en el cas del monument a Macià o de la capçalera de l'Avui.

Ja sé què penses de les festes majors però, mira, em fa il·lusió una part de la moguda mercedària, coses del barcelonisme militant.

Pel que fa a les grans patums: Picasso, Miró, Tàpies i alguns altres, potser en els seus inicis tenien la seva gràcia, quan es 'divinitzen', no anem bé. Però, vaja, el mateix passa en moda, en cuina, en perruqueria, en música i en gairebé tot.

Per no parlar de les envegetes i capelletes inevitables.

Recordo el moviment d'artistes en contra de la continuació de la Sagrada Família, quan anaven a tirar tomàquets o ous al Subirats, ara com que raja, s'ha d'acabar la Mona de Pasqua i mirar que no caigui. Gaudi ja no és res, una marca. Si ressuscités no sé pas què en pensaria, del muntatge.