20.9.10

Escriptores excel·lents i problemes literaris sense solució










Des de fa una mica més d'un any col·laboro amb un grup de lectura, a més de participar en alguns altres. L'organitza la Vocalia de Dones del barri de Sant Antoni i va començar de forma una mica informal. Fem les trobades cada dos mesos per tal de tenir temps de buscar el llibre proposat, tots ells, de moment, escrits per dones (ho sento, discriminació positiva, en diuen) i, la majoria de vegades comptem amb la presència de l'autora, que ve de forma voluntària i comparteix un berenar senzill i agradable mentre ens explica tota mena d'anècdotes sobre la seva vida literària i sobre el llibre proposat. Els llibres són de narrativa, de moment.

Vaig demanar a les escriptores Sílvia Romero i Montserrat Assens referències d'autores disposades a participar en aquest grup i he tingut una resposta tan positiva de totes les proposades que ara em neguiteja pensar que, considerant que només fem cinc o sis trobades cada any, haurem d'establir un ordre, tasca que deixaré a la resta del grup organitzador ja que jo em sento incapaç de triar entre tants títols que em semblen interessants i entre tantes autores, algunes de les quals amb un impressionant currículum literari, com en el cas de Judith Pujadó o Cèlia Sànchez-Mústich.

Es publica molt, hi ha qui diu que massa, però aquests que opinen que n'hi ha massa segur que no pensen que potser sobren els seus, és clar. En un país on el nivell cultural ha augmentat de forma exponencial, potser no tant com voldríem, és normal que l'afició a escriure i el desig de publicar s'estenguin com una taca d'oli. Un altre tema és el poc espai que es dedica al tema en suplements literaris diversos i la poca promoció que reben les persones que no estan lligades de forma directa a algun dels mitjans de comunicació. Un repàs a l'entorn d'allò que es promociona -cosa que no vol dir que després es 'vengui- mostra una majoria aclaparadora de persones relacionades de forma directa amb diaris, editorials, ràdios i televisions. 

Aquest món de l'excés que ens aclapara té aquestes servituds i em temo que no ens queda altre remei que conformar-nos i intentar surar una mica entre el mar de paper a l'abast. Tampoc ho podem conèixer tot, de vegades no saps ni tan sols de l'existència d'algun llibre publicat de fa temps i quan el llegeixes et sobta no saber que existia. Jo mateixa em queixo del tema, pel que fa als meus llibres, en moltes ocasions m'ha comentat algú, sorprès en llegir algun llibre meu que segur que va encetar per casualitat o compromís i amb una gran desconfiança: com és que ets tan poc coneguda? Aleshores, amb certa candidesa, et pregunten per què no has anat a determinats programes de televisió, on es parla de llibres... El fet és que a aquests programes no hi vas sinó que et criden. O t'ignoren. Tampoc anar de forma puntual enlloc garanteix res, una bona promoció vol insistència persistent, un cert carisma personal, que algú en qui la gent confia et recomani. 

Hi ha qui es refia molt dels llibreters però avui els llibreters no donen l'abast i no poden recomanar res més que allò que coneixen, és clar. I conèixer un llibre a fons vol dir haver-lo llegit amb cura i amb la intenció d'emetre un judici crític desacomplexat. De vegades costa fer això quan l'escriptor o escriptora és conegut, amic, o s'hi té algun tipus de relació professional. Jo mateixa no em sento capaç de parlar de llibres de persones que conec i aprecio, més enllà de les converses informals de berenar amistós.

Demanar a algú que també escriu i que prou feina té per promocionar la seva obra que parli de la teva és posar-lo en un compromís, és clar. De tota manera, de forma subtil, es van establint llaços intel·lectuals, grups de gent que es coneix, unida per la mateixa afició, però el fet trist és que els prestatges són limitats, es venen pocs llibres, les biblioteques no ho poden tenir tot i més d'una obra important quedarà ignorada fins que les restes emmagatzemades tornin, en un espai breu de temps, a ser pasta de paper. De vegades, per casualitat, un llibre, un autor, sura per damunt del mar de publicacions per casualitat i sense una gran promoció, ha estat el cas singular d'Olor de colònia. L'èxit no respon a la qualitat, només, sinó a una suma de factors i a l'atzar i la sort. Diria una falsedat si no admetés que em produeixen una certa enveja aquests èxits que no acabes d'entendre, sobretot considerant el context i les moltes novel·les també bones o interessants que es publiquen.

Això no passa tan sols en literatura. Passa amb la música, amb el cinema, amb la pintura, amb la perruqueria o la cuina. Quants grans actors secundaris i terciarsi no han tingut mai la seva oportunitat mentre hem vist fer bitlles a espavilades mediocritats! Molta gent que fa les coses bé, molt bé, és desconeguda, no té sort, compta amb poca promoció... Continuar escrivint amb entusiasme, publicant quan es pot, intentant donar a conèixer allò que hem fet amb una certa constància coratjosa, resulta admirable. De vegades em pregunto per què escric, encara. Crec que ha arribat a ser una afició més, com ho podia haver estat l'esport o la costura. Que l'obra feta tingui, després, una sortida més o menys pública, té un valor relatiu, encara que de més jove em preocupava més que no pas ara, les primeres publicacions desvetllen grans expectatives i després arriba la crua realitat. Per sort, la felicitat personal en pocs casos depèn d'aquests èxits cobejats sinó d'un conjunt de factors vitals variables i diversos i, també, de la sort. I del temperament. Ara tinc un llibre pendent de publicació en una petita editorial, malgrat internet encara agrada veure les nostres històries en paper. Em fa il·lusió però em neguiteja la depressió post-part que em veig a venir.

En tot cas, ni tan sols l'escriptora més reconeguda i famosa arribarà a tenir mai l'aplaudiment incondicional de les masses futboleres. I fins i tot els grans senyors del futbol acabaran, també, oblidats i convertits en cromos esgrogueïts. En el fons, tot és qüestió de mercat i de vanitat.


Em queixava en el post anterior del tema de la Setmana del Llibre en Català. I és que avui el pes de la literatura traduïda de l'anglès i en castellà, és immens. Potser també és una mania meva, però diria que, considerant el pes del que s'escriu, la presència de la dona en els actes literaris es desproporcionadament inferior al que li tocaria en tants per cent encara que també hi ha molts autors poc coneguts i poc promocionats. D'ahir, d'avui i de sempre. Em temo que actualment ja som més els qui escrivim que no pas els qui llegeixen, que sovint són els mateixos que escriuen.

Una vegada la pintora Montserrat Gudiol expressava la seva fe en el fet que la qualitat artística sempre sura i acaba per ser reconeguda. Admiro aquesta pintora però l'afirmació em va semblar ingènua i desafortunada, la majoria de gent no creix en el seu entorn ni amb les seves relacions, ni té els mateixos mitjans per donar-se a conèixer. Com en tantes coses, qui triomfa ho atribueix, generalment, a no ser que compti amb una dosi important de lucidesa, als seus mèrits i qui fracassa, a la mala sort, a les enveges, a la manca de promoció. Tot compta i tots som humans.


Per cert, a la Setmana em vaig comprar el de Judith Pujadó i el de Pilar Duocastella que podeu veure a les imatges al principi. En volia comprar més, de les autores amb les quals he contactat a causa de tot això del grup de lectura, però he de dir que no els vaig trobar. I és que una de les més grans aspiracions de molts autors i autores no mediàtics és que, al menys, els seus llibres es trobin.

18 comentaris:

vpamies ha dit...

Entenc que t'aclapari tenir en nòmina una llista llarguíssima d'autores on triar i seleccionar. Però això és molt bon senyal. I segur que no ho canviaries per un desert creatiu.

Passa a passa es fa camí i segur que totes hi acabaran passant.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Ésser més o menys conegut/a, com encertadament dius, no té res a veure amb la vàlua de l'obra. Molts dels factors que intervenen ja els has esmentat; però n'hi ha d'altres que s'assemblen molt, per posar un exemple futbolístic, a l'entrada que ahir li van fer al Messi, i sap greu dir-ho.
Per això hem d'anar treballant amb tota l'exigència literària possible, aquesta és una segura satisfacció.

Júlia ha dit...

Efectivament, també és un bon senyal, Víctor, però sap greu assabentar-se de llibres i autores gairebé per atzar.

Júlia ha dit...

Tens raó, Teresa, en aquest tema no hi he volgut entrar però les travetes i els cops de colze i els 'oblits voluntaris' o les crítiques mal intencionades també pesen, no és pas nou. Misèries humanes. A molta gent no li agrada la competència, ni que sigui honesta.

El veí de dalt ha dit...

Prenc nota de la sel.lecció. Segur que gaudiu amb les autores. Ara, això que només sigueu dones...;-) Feu bé. Jo l'any passat era en un club de lectura on, de 25 inscrits, era l'únic manso. No cal dir qui llegeix en aquest país.

Júlia ha dit...

Veí, t'he de dir que aquí no hi són totes, només aquelles de les quals he trobat imatge del llibre, de tota manera, a mida que anem llegint els llibres aniré parlant amb més profuditat de totes.

I ja que les dones llegim més, també hem de tenir algun privilegi, de tota manera considerarem més endavant portar algun senyor i tot, qui sap. Si es deixa, he, he.

Júlia ha dit...

També t'he de dir que el grup és obert i que si algun dia vols venir a tafanejar i escoltar l'autora ho pots fer, ja aniré informant.

F.Puigcarbó ha dit...

"Montserrat Gudiol expressava la seva fe en el fet que la qualitat artística sempre sura i acaba per ser reconeguda."

No sempre és així Júlia, però es un bon punt de partida. Reconec que des que estic a l'Internet llegeixo menys, o possiblement m'he tornat més exigent a l'hora d'escollir les meves lecures. Ja deia un escriba Egipci fa quatre mil anys que tot estaba ja escrit.-

pere ha dit...

Tens raó, i ho comparteixo gairebé fil per randa, en el que dius.

De tota manera, em tornes a recordar la meva dèria sobre el tema. És a dir:
Per què escriuen els escriptors i escriptores (sic)? Per ser llegits, perquè pensen que el que diuen pot interessar i/o també perquè pensen que el que diuen ho saben dir prou bé.
Escriuen per aconseguir una certa fama (reconeixement) i/o diners? Possiblement.
I es poden afegir els ítems que es vulgui.
I sempre torno a la meva pregunta fruit de la modrnitat.
Què ho fa que encara prefereixin el mitjà de paper que el de la pantalla, sigui la de l'ordinador (cansada) que la d'un lector de llibres (descansada, segons diuen)?

Deixant de banda aspectes sentimentals relacionats amb la tradició i el paper, per què no es considera satisfactòria l'edició virtual?
La publicitat, malgrat que més universal, és també més difuminada, amb molta més competència?
No és guanyen diners?
...?

Ja veus que em deixo altres possibles motivacions a omplir pels interessats, tant en el camp de per què s'escriu, com en els camps de què es pretèn aconseguir amb allò què s'escriu.

Júlia ha dit...

Francesc, l'edat també compta, crec que quan més llegeixes i has llegit més et costa -com amb el cinema- trobar coses que et cridin l'atenció, que et sorprenguin... Quan ets jove tot és nou, no sé com explicar-ho.

Júlia ha dit...

Pere, totes aquestes preguntes tenen moltes respostes, jo crec que en principi s'escriu perquè s'hi té una afició, una certa 'aptitud', com es pot tenir per l'esport, per la cuina, per fer teatre...

Després arriba un moment en què hi ha una certa vanitat: i si ho publiqués?

Com que som humans, guanyar diners no estaria malament encara que la realitat és que de rics amb aquest tema se'n fan molt pocs.

Preferir el paper a la pantalla és qüestió de tradició, de costum, crec que ara ja llegeixo tant en pantalles com en paper, no hi ha una cosa millor que una altra, depèn del moment, les circumstàncies... L'oferta en paper encara és més gran que 'en pantalla', no podem saber com anirà el futur, ja veus a l'escola, amb tants ordinadors. Com acabarà tot plegat? No ho sé.

Sí que crec que l'ebook serà temporal i que acabarem amb ordinadors amb pantalles més 'descansades' i petits, per a llegir, com passa amb els telèfons que cada dia fan més coses.

Júlia ha dit...

Francesc -afegeixo- des que som a l'internet llegim menys llibres i diaris -en paper- però ens fem un tip de llegir blogs, articles, fins i tot literatura, també, no crec que llegeixis menys sinó que llegeixes en un altre mitjà i coses més variades.

Gabriel ha dit...

Interesant apunt que demostra que al nostre país tenim una bona nòmina de bones escriptores (novells o no)
Des d'aquí et recomano:
Arran de l'Ebre de Cinta Arasa
La memòria de les formigues de Iolanda Batallé.

Gabriel ha dit...

El problema endèmic de la literatura en català és la seva difusió.
Els autors/autores en català han de competir amb l'esclat constant de novetats d'altres literatures.
Com diu Vpamies que hi hagi varietat per escollir és un bon símptome.
Amb la desaperició de llibreries històriques com Ona (que apostava clarament per la literatura en català) o el greu problema de la desaperició de la distribuïdora "Arc de Berà", farà que la difusió i la distribució dels llibres editats en català i la difusió de les seves obres i autors sigui en el futur més difícil.
Afortunadament no vull ser pessimista i penso que internet ajudarà en el futur que una obra pugui donar-se a conèixer d'alguna manera.

Gabriel ha dit...

La frase "l'èxit no respon a la qualitat" potser és aplicable a d'altres obres però penso que ets injusta amb "Olor de Colònia".
Crec que s'ho ha guanyat a pols i és una bona novel·la (per argument, tècnica i pel respecte a la llengua). Es nota que l'autora s'ho ha treballat.
Pot semblar un fulletó, però ja et dic jo que no ho és pas. És una novel·la densa que fins i tot convida a una segona lectura.
Recordo perfectament que els primers mesos de ser publicada va tenir poc ressò i el primer St.Jordi va passar molt inadvertida.
Ha sigut el públic lector el que ha fet que una obra hagi arribat on ha arribat pel boca orella i no tant pels mitjans.
El fenomen d'Olor de Colònia no em genera cap enveja, tot el contrari, crec que hi haurien d'haver en la literatura catalana més fenomens com aquest que ens convidin a descobrir noves veus i no a veure cada any els mateixos escriptors al St.Jordi (que per molt bons i consagrats) i que consti que n'admiro a uns quants, semblen funcionaris de les editorials que tenen la cadira assegurada cada any.

Gabriel ha dit...

Sobre el que diu en Pere i la falsa polèmica paper/internet, penso que tots els mitjans tenen cabuda i que internet, veient com està el panorama editorial al nostre país, per als autors novells ha sigut una benedicció caiguda del cel i una manera de trobar un espai on poder penjar el que fem.
Júlia, Francesc: em passa igual que vosaltres: des que inverteixo més temps a internet, he deixat de llegir més llibres i diaris. Segueixo llegint igual però ara ho faig amb un altre mitjà. No tinc clar si és un problema o no...Però si que m'agradaria trobar l'equilibri entre llegir un llibre en paper i seguir invertint unes hores a la xarxa.

Júlia ha dit...

Gabriel, intentaré respondre a tot el que planteges:

Prenc nota de les autores que dius, he pensat fins i tot fer un blog amb un recull d'autores en prosa, igual que tinc el de poesia, o ampliar el de poesia.

Internet té l'avantatge que dóna veu als qui no en tenen, un altra tema és la difusió, però sempre serà millor que res.

Sobre això de que l'èxit no respon a la qualitat no em referia en concret a aquest llibre sinó que sovint hi ha molts factors que sumen. No entro mai en valoracions qualitatives, en aquest tema tot és molt subjectiu i, en tot cas, el temps és el millor crític. Penso, però, que hi ha llibres tant o més bons que aquest en concret que han tingut més mala sort o com en volguem dir. Valoro molt el fet que hagi estat una obra d'èxit sense les promocions habituals, ara bé, la definició de qualitat és molt complexa i jo no la tinc clara, hi ha llibres que funcionen en un moment determinat i d'altres que no, fins i tot nosaltres mateixos canviem de gustos. Per això poques vegades recomano res, ni en llibres ni en pel·lícules. Crec que una de les bases de l'èxit ha estat el tema, ja que les colònies desvetllen curiositat, són universos tancats, i era un tema literari encara poc tocat. Però la història, ho sento, no m'ha convençut, cosa que no vol dir res, només parlo des del meu gust subjectiu i personal.

Júlia ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.