Escriptores excel·lents i problemes literaris sense solució

Des de fa una mica més d'un any col·laboro amb un grup de lectura, a més de participar en alguns altres. L'organitza la Vocalia de Dones del barri de Sant Antoni i va començar de forma una mica informal. Fem les trobades cada dos mesos per tal de tenir temps de buscar el llibre proposat, tots ells, de moment, escrits per dones (ho sento, discriminació positiva, en diuen) i, la majoria de vegades comptem amb la presència de l'autora, que ve de forma voluntària i comparteix un berenar senzill i agradable mentre ens explica tota mena d'anècdotes sobre la seva vida literària i sobre el llibre proposat. Els llibres són de narrativa, de moment.

Vaig demanar a les escriptores Sílvia Romero i Montserrat Assens referències d'autores disposades a participar en aquest grup i he tingut una resposta tan positiva de totes les proposades que ara em neguiteja pensar que, considerant que només fem cinc o sis trobades cada any, haurem d'establir un ordre, tasca que deixaré a la resta del grup organitzador ja que jo em sento incapaç de triar entre tants títols que em semblen interessants i entre tantes autores, algunes de les quals amb un impressionant currículum literari, com en el cas de Judith Pujadó o Cèlia Sànchez-Mústich.

Es publica molt, hi ha qui diu que massa, però aquests que opinen que n'hi ha massa segur que no pensen que potser sobren els seus, és clar. En un país on el nivell cultural ha augmentat de forma exponencial, potser no tant com voldríem, és normal que l'afició a escriure i el desig de publicar s'estenguin com una taca d'oli. Un altre tema és el poc espai que es dedica al tema en suplements literaris diversos i la poca promoció que reben les persones que no estan lligades de forma directa a algun dels mitjans de comunicació. Un repàs a l'entorn d'allò que es promociona -cosa que no vol dir que després es 'vengui- mostra una majoria aclaparadora de persones relacionades de forma directa amb diaris, editorials, ràdios i televisions. 

Aquest món de l'excés que ens aclapara té aquestes servituds i em temo que no ens queda altre remei que conformar-nos i intentar surar una mica entre el mar de paper a l'abast. Tampoc ho podem conèixer tot, de vegades no saps ni tan sols de l'existència d'algun llibre publicat de fa temps i quan el llegeixes et sobta no saber que existia. Jo mateixa em queixo del tema, pel que fa als meus llibres, en moltes ocasions m'ha comentat algú, sorprès en llegir algun llibre meu que segur que va encetar per casualitat o compromís i amb una gran desconfiança: com és que ets tan poc coneguda? Aleshores, amb certa candidesa, et pregunten per què no has anat a determinats programes de televisió, on es parla de llibres... El fet és que a aquests programes no hi vas sinó que et criden. O t'ignoren. Tampoc anar de forma puntual enlloc garanteix res, una bona promoció vol insistència persistent, un cert carisma personal, que algú en qui la gent confia et recomani. 

Hi ha qui es refia molt dels llibreters però avui els llibreters no donen l'abast i no poden recomanar res més que allò que coneixen, és clar. I conèixer un llibre a fons vol dir haver-lo llegit amb cura i amb la intenció d'emetre un judici crític desacomplexat. De vegades costa fer això quan l'escriptor o escriptora és conegut, amic, o s'hi té algun tipus de relació professional. Jo mateixa no em sento capaç de parlar de llibres de persones que conec i aprecio, més enllà de les converses informals de berenar amistós.

Demanar a algú que també escriu i que prou feina té per promocionar la seva obra que parli de la teva és posar-lo en un compromís, és clar. De tota manera, de forma subtil, es van establint llaços intel·lectuals, grups de gent que es coneix, unida per la mateixa afició, però el fet trist és que els prestatges són limitats, es venen pocs llibres, les biblioteques no ho poden tenir tot i més d'una obra important quedarà ignorada fins que les restes emmagatzemades tornin, en un espai breu de temps, a ser pasta de paper. De vegades, per casualitat, un llibre, un autor, sura per damunt del mar de publicacions per casualitat i sense una gran promoció, ha estat el cas singular d'Olor de colònia. L'èxit no respon a la qualitat, només, sinó a una suma de factors i a l'atzar i la sort. Diria una falsedat si no admetés que em produeixen una certa enveja aquests èxits que no acabes d'entendre, sobretot considerant el context i les moltes novel·les també bones o interessants que es publiquen.

Això no passa tan sols en literatura. Passa amb la música, amb el cinema, amb la pintura, amb la perruqueria o la cuina. Quants grans actors secundaris i terciarsi no han tingut mai la seva oportunitat mentre hem vist fer bitlles a espavilades mediocritats! Molta gent que fa les coses bé, molt bé, és desconeguda, no té sort, compta amb poca promoció... Continuar escrivint amb entusiasme, publicant quan es pot, intentant donar a conèixer allò que hem fet amb una certa constància coratjosa, resulta admirable. De vegades em pregunto per què escric, encara. Crec que ha arribat a ser una afició més, com ho podia haver estat l'esport o la costura. Que l'obra feta tingui, després, una sortida més o menys pública, té un valor relatiu, encara que de més jove em preocupava més que no pas ara, les primeres publicacions desvetllen grans expectatives i després arriba la crua realitat. Per sort, la felicitat personal en pocs casos depèn d'aquests èxits cobejats sinó d'un conjunt de factors vitals variables i diversos i, també, de la sort. I del temperament. Ara tinc un llibre pendent de publicació en una petita editorial, malgrat internet encara agrada veure les nostres històries en paper. Em fa il·lusió però em neguiteja la depressió post-part que em veig a venir.

En tot cas, ni tan sols l'escriptora més reconeguda i famosa arribarà a tenir mai l'aplaudiment incondicional de les masses futboleres. I fins i tot els grans senyors del futbol acabaran, també, oblidats i convertits en cromos esgrogueïts. En el fons, tot és qüestió de mercat i de vanitat.

Em queixava en el post anterior del tema de la Setmana del Llibre en Català. I és que avui el pes de la literatura traduïda de l'anglès i en castellà, és immens. Potser també és una mania meva, però diria que, considerant el pes del que s'escriu, la presència de la dona en els actes literaris es desproporcionadament inferior al que li tocaria en tants per cent encara que també hi ha molts autors poc coneguts i poc promocionats. D'ahir, d'avui i de sempre. Em temo que actualment ja som més els qui escrivim que no pas els qui llegeixen, que sovint són els mateixos que escriuen.

Una vegada la pintora Montserrat Gudiol expressava la seva fe en el fet que la qualitat artística sempre sura i acaba per ser reconeguda. Admiro aquesta pintora però l'afirmació em va semblar ingènua i desafortunada, la majoria de gent no creix en el seu entorn ni amb les seves relacions, ni té els mateixos mitjans per donar-se a conèixer. Com en tantes coses, qui triomfa ho atribueix, generalment, a no ser que compti amb una dosi important de lucidesa, als seus mèrits i qui fracassa, a la mala sort, a les enveges, a la manca de promoció. Tot compta i tots som humans.


Per cert, a la Setmana em vaig comprar el de Judith Pujadó i el de Pilar Duocastella que podeu veure a les imatges al principi. En volia comprar més, de les autores amb les quals he contactat a causa de tot això del grup de lectura, però he de dir que no els vaig trobar. I és que una de les més grans aspiracions de molts autors i autores no mediàtics és que, al menys, els seus llibres es trobin.