13.10.10

L'horror quotidià i mediàtic



Bertrand Cantat, c'est un peu le type qui assassine père et mère mais s'attire la sympathie du jury parce qu'il est désormais orphelin. Ok, il a tué sa femme, tout le monde est d'accord, mais c'est bien lui le plus puni. Parce qu'il l'aimait, cette femme. Passionnément, même. Et maintenant, elle n'est plus là.
C'est bien simple, leur histoire d'amour tragique n'avait rien à voir avec les histoires d'amour popotes des couples petits bourgeois comme le vôtre ou le mien. Dans la leur, il y avait cette espèce de grandeur, de magie, d'exception que ne peuvent évidemment comprendre les médiocres, convaincus qu'une femme qui ne survit pas à l'excès de passion d'un artiste, c'est la même chose qu'une caissière de Franprix tabassée à mort par son plombier de mari…
Ok, je fais dans le sarcasme, là, mais on serait sarcastique à moins. Et à lire les papiers sur l'accueil réservé au chanteur de Noir Désir par ses fans, l'autre soir dans la banlieue bordelaise, on se demande comment la connerie peut être à ce point soluble dans les larsens et les miaulements de pédales wah wah (Hugues Serraf).

La gent de la meva edat recorda bé aquell noi jovenet de L'escapada i que després va protagonitzar una pel·lícula supervalorada i forta amb musiqueta enganxosa, Un home i una dona, a més d'altres, és clar. Una de les filles que l'actor va tenir amb una de les seves dones era una noia esplèndida i liberal, amb quatre fills, que va abandonar una parella seriosa i estable per això que en francès en diuen amor fou. L'objecte del desig era un cantant de rock qui, se suposa que a causa d'un atac de gelosia, la va matar a cops, encara que l'estimava apassionadament. Al cantant li van caure vuit anys de presó i n'ha complert quatre. Havia tornat a conviure amb la seva primera dona i aquesta, també una persona brillant i intel·ligent es va suicidar fa poc a causa, sembla, de la pressió que la situació de l'antic marit li provocava i, segons diuen males llengües, del xantatge emocional que aquest li feia, a més de fer-li una mica de por i tot.

El xicot, aficionat a cantar la pau i la llibertat, ha retornat als escenaris en olor de multitud i amb un munt de fans que l'aclamaven de forma absoluta, després d'haver vist reduïda la pena a causa de la seva bona conducta i el seu penediment, ja que no volia fer el que va fer, anava col·locat i tot va ser accidental, malgrat els molts cops que va donar a la noia i el fet que la va tenir inconscient un munt d'hores sense avisar cap metge. I tot això passa a França i mentrestant anem fent volar colomets sobre la violència de gènere. És clar que no és el mateix cas, com comenta amb sarcasme el cronista que transcric, que si la morta fos una caixera de supermercat assassinada per un marit obrer i amb poca cultura. Com ironitza també el periodista, aquest noi desvetlla tendresa, talment com si algú que hagués mort pare i mare desvetllés compassió pel fet que s'ha convertit en un orfanet. Si això no és un món de mones... Aquí, darrerament, ja no som tant francòfons com abans, altrament em temo que fins i tot el convidarien a algun festival barceloní de culte, aquest noi. Com he llegit en alguna altra publicació, no se sap que fa més angúnia i basarda, si el cantant-assassí o el seu reguitzell de seguidors enfervorits. Què hi diu, a tot plegat, la comunitat feminista internacional?

19 comentaris:

pere ha dit...

La meva comunitat individual té dues respostes.
La políticament correcta: el senyor ha estat jutjat i condemnat i ha pagat,i és la justícia, metonímia de jutges (o a la inversa)qui ens ha de representar.
El meu jo ètic em diu que tot plegat és una burla i que qualsevol valor és cada dia més un concepte sense valor, cosa que no és novetat però que la

Júlia ha dit...

El que cada dia comprovem, Pere, és que la justícia és molt diferent per als uns i per als altres i que el circ mediàtic també té un gran pes en tot plegat.

Júlia ha dit...

Fins i tot ens podríem posar d'acord en què s'han complert 'les normes' encara que no ens agradin; el que espanta és que me'l rebin com a un heroi al concert...

Galderich ha dit...

Farruquito, c'est notre Bertrand Cantat?

Júlia ha dit...

Doncs sí, i encara pitjor, pel meu gust, ja que aquí hi ha violència directa disfressada d'atac 'passional' i el Farruquito no és un 'cantant protesta' precisament. El Farruquito és patètic i aquest va d'heroi mediàtic i tot. Com ja he comentat, i com diu també l'autor de l'article, el que fa més por és el públic...

Antoni Casals i Pascual ha dit...

Desconec el nivell de "conscienciació" amb el tema de la violència masclista a França i molt em temo que deu ser força baix ja que si una cosa tenen clara els francesos és que en la seva cultura les coses dolentes són inexistents. No comparteixo, per aquest motiu, l'observació sobre la reacció dels francòfils (entre els que em compto) al nostre país. és possible que sigui víctima encara de la innocència infantil esquerranosa de la que no aconsegueixo desempallegar-me, però crec que el nostre nivell de conscienciació en el tema.
I és clar, em sembla que tampoc no ens podem comparar amb els seguidors del Farruquito, ni amb els de la Lola Flores (i en aquest punt, disculpeu-me el puntet "esnob").
En tot cas, i que no se m'interpreti malament: jo tampoc sé què és pitjor, si el criminal o el "públic" que li riu les gràcies.

Júlia ha dit...

De fet, Antoni, també a França hi ha hagut crítica sobre el tema, com pots llegir a l'enllaç. No tant pel fet de la condemna -molt tèbia al meu entendre considerant la gravetat dels fets- sinó per l'exhibicionisme posterior del senyor Cantat.

El tema ens portaria a un terreny relliscós, la fascinació que determinats personatges dubtosos tenen sobre el 'gran públic', d'això crec que ni aquí ni a França ni enlloc no n'estarem mai prou vacunats.

Jo és que em sembla que ja he perdut la innocència...

GLÒRIA ha dit...

Jo segueixo siguent tan francòfila com abans. Ni Landru ni Cantat han de servir per esborrar les glòries que les arts i en les ciències han donat els francesos. Ara bé, una altra cosa és prendre cosnciència de que, avui dia, tota la societat, tota, sembla estar molt malalta sinó no s'entendria l'èxit del malvat que va matar a Marie.
La meva cinefília incurable em fa dir-te que "Un homme et une femme" ha estat molt sobrevalorada però no és menys cert que el seu joc de càmeres, el guió i el muntatge, han nodrit molt bon cine del que ha vingut després. Alfonso Sánchez, amb aquella veu tan peculiar, deia referint-se a Lelouch: "Este director que todo el mundo critica pero que todo el mundo imita".
Cert!
Gràcies pels estímuls de tota mena, Júlia.

Júlia ha dit...

Glòria, no volia pas dir res en contra de França, ep, sinó d'una societat, francesa, catalana o d'on sigui, occidental en tot cas, que sent una estranya fascinació per determinats personatges, fascinació de la qual no n'estem pas vacunats. L'adoració juvenil per personatges autodestructius del món del cinema i la música en seria un altre exemple. I, anant més enllà, també ho seria la fascinació pels dictadors carismàtics, per exemple.

Pel que fa a la peli, -tema marginal en aquest cas-, efectivament, muntatge i joc de càmeres estava molt bé, però ja en el seu temps el guió grinyolava, la meva opinió és que a casa nostra el seu gran èxit va venir a causa de l'escena 'de llit' que aleshores era una perla en el nostre panorama. Sempre m'ha sobtat també que ni Aimée ni Trintignant no tinguessin després més èxit.

Júlia ha dit...

Alfonso Sánchez, gran crític per cert, tota una època!!!

Olga Xirinacs ha dit...

El públic el que vol és sang, per això les execucions abans es feien amb públic assistent. Si al públic -poble- li haguessin repugnat, s'hauria estat d'anar-les a veure.
Qualsevol assasí que escrigui un llibre serà el més venut, és clar.
Si no, mireu com els apareixen les fans als joves assassins, com ara el de Marta, de qui encara han de trobar el cos.
En un ordre més suau de coses, deia Lope de Vega:
"El vulgo es necio y, pues lo paga, es justo
hablar en necio para darle gusto."
Això fan les televisions.
Com més sang i fetge, més atracció morbosa, sigui francesa, espanyola -toros- o alemanya.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

La massa és una cosa molt estranya... Com diu l'amiga Olga, li agrada "l'espectacle" de la sang i fetge, ja sigui animal o humà, que poc ho diferencia. Jo em pregunto: com pot agradar la boxa, o els toros, o el sumo, o les baralles de galls? Doncs té públic, igual que la Belén Esteban.
No l'havia vist mai, i dies enrere la vaig veure, ja que tothom en parlava i jo estava tan "fora de joc". Em vaig horroritzar. Si això és el que té públic, si això agrada, encara entenc més el meu "fora de joc" també literari.

Júlia ha dit...

Tens tota la raó, Olga, l'èxit de les execucions públiques per anar a les quals es llogaven més balcons que per la visita del Papa n'és un bon exemple.

Avui es fan en privat però sempre es poden filmar i retransmetre.

Bon vers de Lope.

Júlia ha dit...

Teresa, realment resulta preocupant tot plegat i, el pitjor, de vegades em comenten coses sobre aquests programes persones que jo considerava 'fora de tota sospita'.

Anònim ha dit...

No tenia ni idea del que contes.
Estic molt d'acord amb el que dius, especialment amb açò:
"occidental en tot cas, que sent una estranya fascinació per determinats personatges, fascinació de la qual no n'estem pas vacunats. L'adoració juvenil per personatges autodestructius del món del cinema i la música en seria un altre exemple. I, anant més enllà, també ho seria la fascinació pels dictadors carismàtics, per exemple "


afegit: m'agrada molt llegir-te.

Júlia ha dit...

Gràcies, anònim. Es pot saber qui ets?

F.Puigcarbó ha dit...

estaria amb la dualitat d'en Pere, d'una banda l'assassí ha complert amb la justicia i te dret a reviure la seva vida, però per l'altra hi ha la víctima, tot i que sense frivolitzar però crec recordar que els fets es varen produïr enmig d'una forta discussió i ell la va empentar i fer caure per unes escales. Ho dic, perquè representa almenys juridicament un cert atenuant en produir-se els fets en un moment d'ofuscació. Ep! aixó no vol dir que el justifiqui, matar algú no té justificació llevat que t'hi vagi la teva de vida.

Júlia ha dit...

No va quedar massa clar Francesc, molts 'crims passionals' es fan en moments d'ofuscació. Es va parlar de pallissa, també, I a més la va tenir allà moltes hores sense demanar ajuda. Crec que el problema principal no és la condemna complerta sinó la rebuda de les fans, com si fos una mena d'heroi, és el que fa més angúnia.

F.Puigcarbó ha dit...

panem et circensis