Sobre cinema agosarat i joventuts antigues

El comentari de la Glòria en el darrer post sobre les tristes circumstàncies de la mort de Marie Trintignant m'ha portat molts records sobre temes més frívols. Potser anirà bé canviar de registre després d'un aspecte social tan inquietant com és la fascinació de les masses -civilitzades- per personatges ombrívols, sòrdids i, ai, atractius.

Fa referència Glòria a la innovació que va representar la pel·lícula Un hombre y una mujer en molts aspectes, cosa que no discuteixo. De tota manera, el seu gran èxit, en aquella època de finals dels seixanta, va ser, crec, a causa de les seves escenes amoroses, agosarades en el context d'aquella pell de brau rància i arnada però en ebullició per on creixíem amb grans esperances de futur, ja que semblava que tot plegat no faria res més que millorar sense traves.

Jo treballava aleshores a un despatx i estudiava als vespres. Recordo que totes les meves companyes i companyes havien anat a veure la pel·lícula i que s'encetaven grans debats en hores de feina sobre la necessitat de mostrar intimitats de llit o no, al cinema. En concret, una noia més gran opinava coses com ara:

-Encara que els posin un llençol, una tovallola o alguna cosa al mig -entre el noi i la noia- "alguna cosa" han de notar, ep.

Avui tot plegat sembla molt càndid, veient el que veiem. Que aquelles escenes s'haguessin escolat d'alguna manera pel garbell de la censura que ja començava a foradar-se, resultava gairebé miraculós. A mi la pel·lícula, ja aleshores, no em va acabar de convèncer per la història, que no em va semblar prou rodona o prou ben explicada, malgrat que els actors eren excel·lents.

Era aquella una època de moltes novetats en el cinema, en la literatura, en gairebé tot. Llegíem i anàvem molt al cine, on trobàvem, gràcies a aquell invent de l'art i assaig un ventall immens de possibilitats. Avui tenim feina per tal que ens arribi cinema europeu. De Lelouch -i d'altres grans directors- hi ha pel·lícules més recents que ni tan sols ens hem assabentat que existeixen. Trintignant va ser un actor immens que va fer moltes més pel·lícules interessants, algunes de les quals tampoc no hem vist mai, encara. Fa alguns anys, a causa d'un accident i d'un cert desinterès pel cinema, pràcticament es va retirar.

De jovenet, expliquen que el paper que fa al costat de Gassman a L'escapada li van donar perquè feia pensar en Jacques Perrin, que era el primer candidat però que es trobava filmant Cronica Familiar, una història sobre un llibre de Pratolini, de qui parlava -més aviat escrivia- fa poc temps. Potser sí que de jovenets tenien una retirada.

Més mala sort pel que fa al cinema va tenir la gran Anouk Aimée que no va tornar a aconseguir un èxit tan sorollós com el que havia assolit amb la pel·lícula de Lelouch i que no ha fet una carrera tan extensa com el seu partenaire. Qui sap, encara ens pot donar alguna sorpresa. Es trist que les dones actrius tinguin sovint una carrera limitada i s'ensopeguin amb una gran manca de papers adients quan són una mica grans. La sort també compta, la Deneuve, de qui en els seus inicis no n'haurien donat cinc cèntims, es va espavilar i millorar i avui encara fa papers de lluïment.

Trintignant, abans d'estar casat amb Nadine Marquand, la mare de Marie, ho va estar de forma breu amb una altra gran actriu, Stephane Audran, precisament també fa poc la vaig recordar, fent referència a Chabrol, que va ser el seu segon marit.

Malauradament, el cinema europeu ens arriba amb comptagotes, actualment, i encara de vegades ni te n'assabentes, pel poc temps que duren les pel·lícules a les poques sales que les programen. De l'excel·ent Escapada de Gassman i Trintignant en vaig veure fa alguns anys una còpia deteriorada i amb el so esqueixat a la filmoteca i encara gràcies. Lelouch ha tingut una carrera irregular, molt personal i una mica erràtica, amb grans fracassos també; és un director original, encara ens pot donar sorpreses, això, és clar, si tenim la xamba que ens deixin veure el que fa.

La nostre juventut i adolescència cinèfiles estan molt relacionades amb Alfonso Sánchez, crític magnífic de cinema que també esmenta Glòria, molt popular a causa de la televisió i perla de les imitacions humorístiques de l'època, el mateix que Rodríguez de la Fuente. Sánchez tenia un defecte en la parla però es prenia amb molt bon humor l'allau d'imitadors que hi feien broma. 


Vaig treballar uns anys en una escola amb un mestre amb un gran sentit de l'humor que es va entretenir en gravar-se una cassette -ep, per a ús intern i diversió  dels amics, no pas amb finalitats pedagògiques- amb el conte de la Caperucita on cada personatge feia una veu diferent, totes de gent de l'època, imitades per ell mateix. El caçador era Rodríguez de la Fuente, el llop, Sánchez. Ens fèiem uns bons tips de riure en aquella època d'escoles plenes de jovent i amb aules amb quaranta i cinquanta criatures -o més- però on cada dia sorgien iniciatives i propostes diverses que no topaven, com avui, amb murs burocràtics encotillats. Aquest mateix mestre era aficionat a anar a França a veure cine, en aquells festivals de Ceret i Canet on s'aprofitava per veure pelis censurades per diferents motius, amanides amb una mica de pornografia agosarada que avui faria riure i que va propiciar una indústria singular i un allau turístic de Perpinyà en amunt.

Molts d'aquells actors i directors, de forma general, pertanyien a una generació molt especial, la de la dècada dels 30, joves en plenitud en aquells seixanta tan sorollosos, recordats i imitats amb poca grapa quan el present ha mostrat, de tant en tant, una certa manca d'imaginació innovadora. 

La veritat, allò del dabadabadà-dabadabadà es feia una mica pesadet...

Però això sí que és romàntic, ep, poca broma...