26.10.10

Miguel Hernández, cent anys










Tristes guerras
si no es amor la empresa.

Tristes. Tristes.

Tristes armas
si no son las palabras.

Tristes. Tristes.

Tristes hombres
si no mueren de amores.

Tristes. Tristes.






El 30 d'octubre farà cent anys del naixement de Miguel Hernández. A Catalunya i, en concret, a Barcelona, crec que aquest centenari ha passat de puntetes. La generació castellana del 27, que tants entusiasmes desvetllava durant la meva joventut, avui és molt més poc coneguda, estudiada i llegida, amb algunes remarcables excepcions, que sempre n'hi ha alguna. De vegades em sembla que es vol aparentar que tot el món cultural castellà no va amb nosaltres, vaja.


La majoria de gent coneix el destí de molts d'aquells poetes magnífics: mort, presó, exili o una vergonyant dependència del règim guanyador. Molts d'ells eren amics de joves, els més esquerrans havien festejat amb els intel·lectuals falangistes i a l'inrevés. També en acabar la guerra es va donar el transfuguisme, no tan sols en el món intel·lectual, és clar. Haver de prendre partit d'una forma brutal porta a totes aquestes desgràcies, humiliacions i misèries i jutjar aquella generació des de la nostra perspectiva actual de gent ben peixada i còmodament instal·lada en un present tranquil és gairebé impossible i sempre injust.

Garcia Lorca, Alberti, van venir per Catalunya, on eren admirats, rebuts amb entusiasme, i honorats amb l'alegria fràgil que la República va escampar a tort i a dret, sobretot entre capes mitjanes i il·lustrades de la població, aleshores molt més minoritàries que no pas ara. En aquest context, Miguel Hernández va ser el noi pobre que assoleix una categoria poètica a base d'esforç i constància, una mica -o molt- menystingut per tots aquells senyorets de casa bona tan brillants i enlluernadors. No fa massa anys es van donar a conèixer unes declaracions d'Albertí força anticatalanes, per cert. Les morts tràgiques i els exilis tendeixen a conformar grans mites intocables.

Miguel Hernández, que tampoc no era tan humil com volia aparentar, comptava ja amb algunes biografies però se n'ha publicat una de polèmica, malgrat que avui les polèmiques ja no són el que havien estat, ni de bon tros, escrita per Eutimio Martín. Les crítiques sobre el llibre m'han evocat les que es van vessar sobre la biografia de Companys, escrita per Enric Vila. Des d'un punt de vista diferent, el blog El far de Maians relaciona també aquests dos personatges, tan diferents, units per un tràgic destí i per una injusta pervivència de les sentències franquistes de postguerra. 

També, al blog esmentat, he llegit una remarcable valoració d'aquesta biografia de Miguel Hernández, que em sembla molt interessant i objectiva. En d'altres escrits ja he comentat que cap biografia no aguanta el mite que la posteritat ha conformat a l'entorn de persones que van tenir defectes, com tothom. No crec en allò de què una bona mort honora una vida, ningú no pot saber com entomarà el moment de la mort i el pes de tota una vida és molt més important que no pas un instant tràgic, definitiu, que podem acceptar amb dignitat valenta o amb por i temor i amb una gran i vergonyosa feblesa.

Escriure biografies és un gran repte. Si no es pren partit i es repeteix allò que tothom sap esdevenen manuals avorrits, de circumstàncies o d'encàrrec. Ser objectiu és impossible. Cercar les veritats, diuen, fa que aquestes potser es trobin i, ai, no responguin al que crèiem. Ser crític amb persones que van patir circumstàncies absolutament extremes desvetlla, com és natural, grans reticències d'aquells que escriuen històries de la història brillants i heroiques, siguin de la tendència que siguin i que en el fons acaben esdevenint discursos oficials

Una commemoració així crec que, durant els primers anys de la transició, hauria provocat una gran allau de representacions teatrals i recitals diversos relacionats amb el poeta. Però els temps han canviat i els entusiasmes s'han abaltit, malgrat les aparences. Ens falta encara molta maduresa cívica per acceptar que els herois polítics, els poetes i fins i tot els nostres parents més estimats no van ser ben bé allò que en volíem creure. Van ser persones com nosaltres, obligades en moments difícils a prendre un partit que potser no estaven segurs de voler prendre i sacsejats de tant en tant per les passions més diverses: la vanitat, el sexe, la cobdícia, la por, la covardia, l'ambició...

Malauradament, la realitat sovint és poc poètica, en el sentit més tòpic del terme. Però és absolutament poètica en un sentit molt més humà i humanista. Només manca el valor per admetre-ho sense caure en les desqualificacions dels missatgers esforçats que ens mostren el món com és i no pas com ens agradaria que fos.

2 comentaris:

F.Puigcarbó ha dit...

potser no s'haurien d'escriure biografies dels poetes, ni de ningú en general. Ninhú no és perfecte.
Recordo haver llegit en algun lloc que el deixava bastant malament, però és un record molt vague.

Júlia ha dit...

Jo malgrat tot trobo molt interessants les biografies, si són bones, Francesc, ofereixen una visió del personatge, del seu entorn i de l'època, una altre cosa és que tinguem tendència a la mitificació.