5.11.10

Hostes al jardí: Pilar Duocastella i el seu món literari


De forma una mica informal vam iniciar, fa un any i escaig, el grup de lectura de la Vocalia de Dones del barri de Sant Antoni. El barri de Sant Antoni, de Barcelona, pren el seu nom de l'antic portal de la ciutat i s'aplega als carrers propers al popular Mercat, avui en procés de restauració.

Les trobades són cada dos mesos i, fins ara, amb alguna excepció, hem pogut comptar amb la presència de l'autora -sempre són llibres escrits per dones, encara que podem fer alguna excepció en el futur- cosa que ha animat i enriquit molt la trobada. També les participants són dones, encara que no hi ha cap problema en admetre senyors, si vénen, que no han vingut. En general, sigui pel motiu que sigui, constato que la majoria femenina en els grups i clubs de lectura és aclaparadora.

M'he cuidat en diferents ocasions de cercar llibre i escriptora, i m'ha sorprès la bona disposició a col·laborar de la gran majoria d'autores que hi han participat fins ara i que hi participaran. Tant és així que enguany l'oferta ha superat la demanda, cosa que em sap greu ja que m'he assabentat, amb aquest motiu, de l'existència de molts llibres interessants que no són tan coneguts com caldria.

Hi ha un bon nombre d'escriptors i escriptores molt bons que no són allò que es diu mediàtics. Avui els diaris, les ràdios i les televisions potser no donen abast a espigolar tot el que es publica i, a més, s'han reduït molts espais antics, com ara el suplement de La Vanguardia, que abans es deia Libros i ara es diu Culturas i abasta temes diferents. Tallen el bacallà, doncs, els llibres escrits per persones que ja estan relacionades amb els mitjans de comunicació i tenen un lloc promocional assegurat i els dels grans grups editorials que poden pagar bones promocions. D'un gran nombre de bons llibres i autors no se'n canta ni gall ni gallina, encara que de vegades compten amb espais modestos en premsa o ràdio locals, per exemple. O, per casualitat, aconsegueixen a través d'un conegut de conegut tenir un espai puntual als llocs importants. Conèixer un bon llibre poc promocionat respon sovint a la casualitat.

Fa anys, una amiga que havia llegit la meva novel·la Ombres, publicada a La Magrana i avui descatalogada i convertida en pasta de paper, em va dir que n'havia llegit una que li havia recordat l'ambient de la meva. Era Dona i Cadira, de Pilar Duocastella. Dona i cadira, publicada per La Campana, tractava de forma pionera el tema de l'alzheimer, del qual s'ha parlat molt desprès, quan personatges públics i molt coneguts han patit aquesta malaltia. El llibre recuperava un món rural en transformació, amb molta grapa. La protagonista, Lluïsa, en començar a patir els efectes de la desmemòria, asseguda a la seva cadira de boga, escriu els seus records en una llibreta. El llibre es va traduïr al castellà (Silla de anea, 2003) i se n'ha fet una versió teatral que han representat amb èxit grups amateurs, com el grup de Teatre ACR de Fals. Malauradament, el treball d'aquests grups és també, sovint, poc conegut i poc promocionat.

El segon llibre de Pilar Duocastella, el qual hem llegit a la darrera tertúlia, ha estat El jardí dels hostes, una altra història ambientada en el món que tan bé coneix l'autora, la pagesia en transformació del nostre temps. És va publicar el 2005. A mi encara m'ha agradat més que Dona i cadira, és una història molt ben escrita i molt ben travada, local i universal a la vegada. Fa anys vam rebre amb la badoqueria habitual els llibres de Marianne Fredriksson, uns bons llibres, que també recollien històries familiars. Quan aquestes històries familiars s'esdevenen en indrets llunyans ens semblen universals però quan passen a prop de casa es titllen sovint de localistes i provincianes. No crec gens en etiquetes però constato que les nostres novel·les de casa han passat, pel que fa al context de pagès, per alts i baixos. Quan jo era jove semblaven els temes rurals passats de moda, fins que Moncada i Barbal van protagonitzar una gran i excel·lent revifalla que, com sol passar, també va acabar per anar de baixa. El fet és que, més enllà de les etiquetes i les ambientacions, hi ha llibres que ens agraden molt i d'altres que no ens agraden tant. I, encara més, tot ens agrada o no ens agrada en un moment concret, canvíem nosaltres, els nostres gustos, les nostres circumstàncies. 

Alguna màgia inexplicable té El jardí dels hostes quan constato que molta gent diferent, que fins ara desconeixia llibre i autora, em diu que li ha agradat molt i que l'ha llegit amb gran facilitat i rapidesa. Una altra virtut és que es tracta d'un llibre que es recorda. La memòria, diuen, és un bon crític. En tot cas m'alegro que sigui un llibre que encara es pugui trobar, no sense esforços, malgrat haver estat publicat el 2005, potser, precisament, pel fet que l'ha publicat una editorial petita, L'Albí, de Berga. El tema de la fallida de L'Arc de Berà ha complicat força la recerca de llibres en català, tot i que hi ha d'altres distribuidores i sempre es pot recórrer directament a les editorials. 

Pilar Duocastella ens va acompanyar ahir a la tertúlia, cosa molt d'agrair, ja que venia des de Manresa, i ens va explicar el sempre interessant rerefons creatiu del llibre. Un llibre que mereix una llarga vida i molts lectors, té una part gairebé antropològica, la visió d'una pagesia que existeix i resisteix i es transforma i on el paper de la dona és molt important. Un tema aquest que la literatura més urbana defuig per ignorància o que es retrata des del desconeixement amb un bon doll de tòpics recurrents. En el fons, avui, la vida urbana i la rural són molt més properes, a causa de la facilitat en les comunicacions. No existeix, entenc jo, una novel·la rural i una novel·la urbana, ni una novel·la local i una novel·la universal. Es pots ser molt provincià explicant un viatge a Nova Iork i molt internacional des del relatiu aïllament de les nostres muntanyes. 

Per a la propera trobada havíem triat Tercer acte d'amor, de Cèlia Sànchez-Mústich, recent premi Vicenç Andrés Estellés de poesia. És un llibre que explica de forma poètica, original i reeixida el fidel amor d'una noia jove per un home molt més gran. Va tenir bones crítiques en el seu moment, l'autora compta amb un pes en l'àmbit literari. Però... està descatalogat, no hi ha manera de trobar-lo, les biblioteques en tenen pocs exemplars. I potser l'haurem de canviar per algun altre de la mateixa autora. Misèries i servituds d'un món curt de vista que no té cura de les seus escriptors i escriptores, més enllà dels quatre de sempre, i encara. Només cal veure els escriptors que porten als programes emblemàtics de la nostra televisió. Amb amics així...


4 comentaris:

Olga Xirinacs ha dit...

Com sempre, Júlia, tens tota la raó del món. He après a practicar molt la humilitat, i no em pensava arribar a aquest estat de misèria: ni una línia, NI UNA, s'ha escrit en cap diari o revista sobre la meva " Óssa Major-Poesia completa 1979-2009 " (Òmicron), presentada a Barcelona el maig de 2009. Una obra que hauria de ser bàsica a les biblioteques i per als estudiosos, perquè al país no hi ha un altre "corpus" poètic com aquest. Portem vora dos anys i el silenci és ominós i, t'ho confesso, m'ha fet sentir molt malament, i no perquè sigui una creguda, que no en sóc.

No és obra de llegir en grups literaris, però és que de la novel·la que va sortir ara fa un any, "L'agonia de Severià Vargas" (Meteora), tampoc hi ha hagut ni una línia enlloc. El 29 d'aquest octubre la vaig anar a llegir a la nova biblioteca de Rubí, on no en vaig signar ni un exemplar perquè, com és natural, usaven el de la biblioteca. Però és que ni el de la biblioteca em van fer signar, cosa que no m'havia passat mai en cap col·legi o grup de lectura.
Però procuro adaptar-me, alhora que m'adapto a l'edat, perquè tot plegat són els camins inconeguts que ens trobem al davant i que cal seguir.
Una abraçada.

Júlia ha dit...

Olga, el teu cas és un dels més greus perquè ets una 'clàssica' reconeguda, premida i valorada, imagina't el que em pot passar a mi o a persones com la Pilar.

Els diaris només parlen dels 'seus' o dels coneguts i parents 'dels seus', els premis grossos estan més condicionats que mai.

Fer venir gent a clubs de lectura avui també fa una mica d'angúnia doncs sovint ningú no es compra el llibre si el pot trobar a la biblioteca, per garraperia i fins i tot per mala educació, diria jo.

Ara bé, si que faran cua per anar a que els firmin Almudena Grandes, Murakami o Manuel Rivas o Vila-matas, amb tot el respecte per aquests autors, de fet la nostra tele promociona molt més els de fora, no només en literatura.

O els 'de la tele', que ja tenen la venda assegurada. No entro en tema de qualitat, tema subjectiu, per no ferir sensibilitats però sé que els llibres promocionats provoquen moltes decepcions.

Sembla que sempre m'estigui queixant i em sap greu, i, com tu mateixa dius, cap adaptar-se i anar fent amb els mitjans -pocs- que tenim per donar a conèixer allò que creiem que val la pena i que no té el ressò que mereix.

Pilar ha dit...

Olga Xirinacs, trobo llastimós el que expliques. És com si no m'ho pogués creure...alhora em sap molt de greu.
Em sap greu que alguns llibres "mediàtics" però sense contingut interessant surtin a la llum publicitària amb tota la força del món. I els teus llibres, entre altres, també d'autors reconeguts, ningú tingui el dret de saber-ne l'existència.
Em sap molt greu.
Ahir amb un escriptor de Calaf en parlàvem i ell em deia: jo sóc un ex-escriptor: m'he cansat...

Olga, Jo encara guardo i recordo perfectament la presentació, preciosa, que em vas fer a Tarragona de Dona i cadira.

Pilar Duocastella

Júlia ha dit...

Ja veus, Pilar, si li passa això a l'Olga, què no ens passarà a la resta????