Del noble plaer de llegir en veu alta i escoltar qui llegeix bé

Vaig tenir la sort que a la darrera presentació del meu llibre assistís Jaume Comas, gran actor i company de les tertúlies d'història. Li vam demanar que llegís un fragment del llibre en breu alta, en concret el començament, i així ho va fer, deixant el públic bocabadat, per cert. Molta gent em va fer el comentari després, i no ho havia llegit abans?, preguntaven. L'ofici compta, però avui no tots els actors i actrius saben recitar bé ni llegir en veu alta com cal.

Se'm va acudir de comentar, una mica informalment, durant l'acte, que l'escola havia perdut aquella pràctica i una noia jove que devia ser mestra va protestar, sí que ho fem, a l'escola... No tinc cap dubte de què es fa, més o menys, segons el centre i les seves dèries, més encara des que les autoritats acadèmiques van insistir en la qüestió, però crec que no dic res de nou si afirmo que no es fa tant com durant la meva infantesa, ja que al llarg de la meva vida professional he vist com minvava la tendència. De tota manera, fins i tot en aquella antiga època de lectura constant i d'absència d'estris electrònics, no tothom tenia grapa. Hi havia companyes d'estudi que resultaven absolutament narcotitzants, escoltar-les era molt avorrit, per més que s'hi esforçaven. 

També, en la meva època i la dels meus pares i avis, es recitava molt, poemes llargs, i la gent se'n sabia molts de memòria. Aviat la cosa va anar de baixa ja que la memòria, facultat de l'ànima, amb l'enteniment i la voluntat, va esdevenir molt maltractada per les noves pedagogies de moda, la intel·ligencia dels tontos, en van arribar a dir (molts tontos desmemoriats, segur). Recitar, fer teatre, demana pràctica i una certa gràcia que, de tota manera, es pot cultivar força. Hi havia rapsodes reconeguts que no agradaven, ja que es criticava que fessin massa teatre o excessiva escudella. Un dels qui comptava amb amors i odis diversos era Alejandro Ulloa, i crec que no agradava als més joves per l'afectació antiga que acompanyava la seva impecable manera de dir els poemes.

Es deia, també, que els poetes sovint no eren bons rapsodes. En molts casos, efectivament, per emotiu que resulti escoltar gravacions d'autors que llegeixen o reciten, els manca alguna cosa, art, ofici, bona veu. Un poema, el mateix que determinats fragments de teatre, no semblen el mateix en veu d'uns o d'altres. Obres que m'havien agradat molt i m'havien fet riure o plorar, mal interpretades, m'han semblat sense cap mena de gràcia.

De vegades he guanyat alguns premis locals de poesia i he sentit actors i actrius recitar poemes premiats. La veritat és que hi ha una gran diferència entre la gent una mica grandeta i els joves, sento dir això però em temo que és un fet amb poques excepcions. Recordo una persona que em va impressionar, en un acte d'aquest tipus, ja que millorava poemes senzillets, amb la seva dicció impecable, l'Imma Colomer. També en una ocasió, als Jocs Florals de Sant Antoni, vaig escoltar meravellada com llegia la Sílvia Oliver, filla de Joan Oliver, gran actriu tot i que ha actuat, sobretot, en grups d'aficionats. Lluís Soler també és un altre gran lector. Tots aquests que menciono ja tenen una edat.

Avui hi ha una mena de corrent prosificador que tendeix a dir versos com si fossin prosa, que no fa diftongs ni hiats i que, per tant, aconsegueix perdre el ritme pensat per l'escriptor. Si algú llegeix bé, en veu alta, vers o prosa, és un goig escoltar-lo, i és una llàstima que no hi hagi a casa nostra bones gravacions comercialitzades, de novel·les, reculls de poemes o d'obres de teatre. Fa alguns anys vaig llegir la notícia de què algú havia muntat una empresa per anar a llegir en veu alta a les cases de la gent, no sé si encara funciona aquella iniciativa.  

Una de les coses, sovint molt ensopida, que es fa a les escoles, és llegir en veu alta algun llibre de lectura (obligatòria), un trosset cada alumne. Si el llibre és distret, encara. Però si no ho és, i considerant que hi ha molts nois i noies que no llegeixen de forma excessivament reeixida en les edats escolars, provoca una desconexió freqüent entre aquells a qui no toca llegir. És clar que es pot fer de forma aleatòria, per pescar els despistats. He vist moltes formes d'actuació, destinades, en molts casos, a enxampar aquells que fan volar el pensament per indrets llunyans. Confesso que quan anava a escola m'avorria molt aquest tipus d'activitat, però també confesso que l'he practicada com a mestra ja que de tant en tant tens necessitat d'una estoneta tranquil·la, ni que sigui amb el risc d'ensopir una mica l'alumnat sorollós i fent aquesta lectura col·lectiva s'assoleix un cert estat de placidesa transitòria.

Quan escrius, una de les millors autocrítiques l'aconsegueixes llegint en veu alta allò que has escrit. De vegades fa mandra, però sovint resulta imprescindible fer-ho. Recordo tardes d'escola cosint mentre una nena llegia coses adients a l'època, com ara vides de sants, però també novel·letes juvenils una mica ingènues. També fèiem moltes redaccions, llargues, i en llegíem les millors. Segur que hi ha escoles que encara conserven aquest costum. Corregir textos infantils una mica llargs és una llauna però reprimir la tendència a l'excés marcant mides limitades tampoc no és una bona praxi. Sóc del parer que cal deixar escriure a raig i, si no es pot corregir tot, fer-ho d'un fragment. Però també s'ha d'anar habituant els  alumnes a llegir allò que han escrit, abans de donar-li sortida.

En tot cas, és un error creure que fer una cosa a l'escola arribarà a conformar un hàbit social i cultural o millorarà el món. Vam resar molt i ja veieu com hem perdut, la majoria, aquells costums infantils. Per tal que la societat sigui lectora, en veu baixa i en veu alta, crítica, solidària i el que calgui fan falta moltes coses més que els deures escolars. Fa falta un context social i polític, més que no pas familiar, que afavoreixi el desenvolupament de tot plegat. Fer teatre és també quelcom molt convenient a escola, es treballa la memòria, la dicció, fins i tot l'autoestima, i s'aconsegueix que els tímids  es tornin més segurs i decidits. S'aconsegueix, ho dic per experiència, que famílies que no acostumen a venir a veure els mestres per raons diverses, no es perdin l'estrena ni l'oportunitat de fer fotografies als cadells-actors. Dóna, això sí, molta feina, i amb els horaris complicats d'avui em temo que és difícil arribar a muntar una obra amb cara i ulls. Si a això hi afegim que els teatres de les escoles han desaparegut, practicament, convertits en absurdes aules polivalents...

Llegir en veu alta amb correcció és un plaer per als qui escolten. També ho és escoltar narracions, contes, fins i tot arguments de pel·lícules, ben explicats. Recordo amb gran plaer aquelles emissions de teatre radiat de la meva infantesa, a les fosques, fent volar la imaginació i a càrrec d'uns actors de molta categoria.  Al Foment Excursionista fa cosa de tres o quatre anys es va muntar una activitat que, d'entrada, no semblava que hagués de reeixir: un grup de lectura, però per llegir en veu alta, al vell estil, una pàgina cada persona, del llibre triat. Va tenir molt més èxit de l'esperat, continua en actiu i tothom ha constatat com han millorat, per part dels participants, l'habilitat lectora o l'entonació. Crec que és una gran iniciativa que, per ara, no s'ha plantejat en indrets com les biblioteques, on en els grups de lectura es comenten llibres ja llegits. 

De vegades, les coses més senzilles i evidents, són les millors.




Sobre la memoria, dec tenir tirada a parlar del tema i de la molt noble mare de les Muses:


http://lapanxadelbou.blogspot.com/search?q=Mnem%C3%B2sine

http://lapanxadelbou.blogspot.com/2008/01/lloana-la-mare-de-les-muses.html

Hostes al jardí: Pilar Duocastella i el seu món literari

De forma una mica informal vam iniciar, fa un any i escaig, el grup de lectura de la Vocalia de Dones del barri de Sant Antoni. El barri de Sant Antoni, de Barcelona, pren el seu nom de l'antic portal de la ciutat i s'aplega als carrers propers al popular Mercat, avui en procés de restauració.

Les trobades són cada dos mesos i, fins ara, amb alguna excepció, hem pogut comptar amb la presència de l'autora -sempre són llibres escrits per dones, encara que podem fer alguna excepció en el futur- cosa que ha animat i enriquit molt la trobada. També les participants són dones, encara que no hi ha cap problema en admetre senyors, si vénen, que no han vingut. En general, sigui pel motiu que sigui, constato que la majoria femenina en els grups i clubs de lectura és aclaparadora.

M'he cuidat en diferents ocasions de cercar llibre i escriptora, i m'ha sorprès la bona disposició a col·laborar de la gran majoria d'autores que hi han participat fins ara i que hi participaran. Tant és així que enguany l'oferta ha superat la demanda, cosa que em sap greu ja que m'he assabentat, amb aquest motiu, de l'existència de molts llibres interessants que no són tan coneguts com caldria.

Hi ha un bon nombre d'escriptors i escriptores molt bons que no són allò que es diu mediàtics. Avui els diaris, les ràdios i les televisions potser no donen abast a espigolar tot el que es publica i, a més, s'han reduït molts espais antics, com ara el suplement de La Vanguardia, que abans es deia Libros i ara es diu Culturas i abasta temes diferents. Tallen el bacallà, doncs, els llibres escrits per persones que ja estan relacionades amb els mitjans de comunicació i tenen un lloc promocional assegurat i els dels grans grups editorials que poden pagar bones promocions. D'un gran nombre de bons llibres i autors no se'n canta ni gall ni gallina, encara que de vegades compten amb espais modestos en premsa o ràdio locals, per exemple. O, per casualitat, aconsegueixen a través d'un conegut de conegut tenir un espai puntual als llocs importants. Conèixer un bon llibre poc promocionat respon sovint a la casualitat.

Fa anys, una amiga que havia llegit la meva novel·la Ombres, publicada a La Magrana i avui descatalogada i convertida en pasta de paper, em va dir que n'havia llegit una que li havia recordat l'ambient de la meva. Era Dona i Cadira, de Pilar Duocastella. Dona i cadira, publicada per La Campana, tractava de forma pionera el tema de l'alzheimer, del qual s'ha parlat molt desprès, quan personatges públics i molt coneguts han patit aquesta malaltia. El llibre recuperava un món rural en transformació, amb molta grapa. La protagonista, Lluïsa, en començar a patir els efectes de la desmemòria, asseguda a la seva cadira de boga, escriu els seus records en una llibreta. El llibre es va traduïr al castellà (Silla de anea, 2003) i se n'ha fet una versió teatral que han representat amb èxit grups amateurs, com el grup de Teatre ACR de Fals. Malauradament, el treball d'aquests grups és també, sovint, poc conegut i poc promocionat.

El segon llibre de Pilar Duocastella, el qual hem llegit a la darrera tertúlia, ha estat El jardí dels hostes, una altra història ambientada en el món que tan bé coneix l'autora, la pagesia en transformació del nostre temps. És va publicar el 2005. A mi encara m'ha agradat més que Dona i cadira, és una història molt ben escrita i molt ben travada, local i universal a la vegada. Fa anys vam rebre amb la badoqueria habitual els llibres de Marianne Fredriksson, uns bons llibres, que també recollien històries familiars. Quan aquestes històries familiars s'esdevenen en indrets llunyans ens semblen universals però quan passen a prop de casa es titllen sovint de localistes i provincianes. No crec gens en etiquetes però constato que les nostres novel·les de casa han passat, pel que fa al context de pagès, per alts i baixos. Quan jo era jove semblaven els temes rurals passats de moda, fins que Moncada i Barbal van protagonitzar una gran i excel·lent revifalla que, com sol passar, també va acabar per anar de baixa. El fet és que, més enllà de les etiquetes i les ambientacions, hi ha llibres que ens agraden molt i d'altres que no ens agraden tant. I, encara més, tot ens agrada o no ens agrada en un moment concret, canvíem nosaltres, els nostres gustos, les nostres circumstàncies. 

Alguna màgia inexplicable té El jardí dels hostes quan constato que molta gent diferent, que fins ara desconeixia llibre i autora, em diu que li ha agradat molt i que l'ha llegit amb gran facilitat i rapidesa. Una altra virtut és que es tracta d'un llibre que es recorda. La memòria, diuen, és un bon crític. En tot cas m'alegro que sigui un llibre que encara es pugui trobar, no sense esforços, malgrat haver estat publicat el 2005, potser, precisament, pel fet que l'ha publicat una editorial petita, L'Albí, de Berga. El tema de la fallida de L'Arc de Berà ha complicat força la recerca de llibres en català, tot i que hi ha d'altres distribuidores i sempre es pot recórrer directament a les editorials. 

Pilar Duocastella ens va acompanyar ahir a la tertúlia, cosa molt d'agrair, ja que venia des de Manresa, i ens va explicar el sempre interessant rerefons creatiu del llibre. Un llibre que mereix una llarga vida i molts lectors, té una part gairebé antropològica, la visió d'una pagesia que existeix i resisteix i es transforma i on el paper de la dona és molt important. Un tema aquest que la literatura més urbana defuig per ignorància o que es retrata des del desconeixement amb un bon doll de tòpics recurrents. En el fons, avui, la vida urbana i la rural són molt més properes, a causa de la facilitat en les comunicacions. No existeix, entenc jo, una novel·la rural i una novel·la urbana, ni una novel·la local i una novel·la universal. Es pots ser molt provincià explicant un viatge a Nova Iork i molt internacional des del relatiu aïllament de les nostres muntanyes. 

Per a la propera trobada havíem triat Tercer acte d'amor, de Cèlia Sànchez-Mústich, recent premi Vicenç Andrés Estellés de poesia. És un llibre que explica de forma poètica, original i reeixida el fidel amor d'una noia jove per un home molt més gran. Va tenir bones crítiques en el seu moment, l'autora compta amb un pes en l'àmbit literari. Però... està descatalogat, no hi ha manera de trobar-lo, les biblioteques en tenen pocs exemplars. I potser l'haurem de canviar per algun altre de la mateixa autora. Misèries i servituds d'un món curt de vista que no té cura de les seus escriptors i escriptores, més enllà dels quatre de sempre, i encara. Només cal veure els escriptors que porten als programes emblemàtics de la nostra televisió. Amb amics així...