13.3.11

Passions perdudes i oratoris oblidats




En penjar l'enigma setmanal al meu blog sobre temes d'història (no sé com m'he embolicat amb això, i ja van seixanta) i cercar el títol de l'entrada em va venir al cap una vella cançó que havia escoltat fa molts anys:


Un home mor en mi,
sempre que un home mor
en algun lloc del món
assassinat per l'odi.


Un home que és com jo;
nascut al món, com jo;

que ha rigut molt, com jo;

que ha plorat molt, com jo;

que és fet de sang i sal,
de somni i temps, com jo.

Tenia amor, com jo,
al verd dels pins, com jo;
al blau del mar, com jo:
als ulls brillants, com jo;
a la muller i als fills,
com jo, com jo, com jo.

Qui té dret a trencar
d'una vida l'arrel?
Qui pot fer tornar pols
el cor d'un ser humà?
Hi ha qui, amb aquesta pols,
victòries amassà.

M'estripa el cor i ho dic:
la seva mort desfà
la meva fe en el món
el meu orgull humà.
Que aquest crit meu rebel
remogui terra i cel: NO!

Aquesta cançó és de Jaume Arnella (música) i Joan Soler Amigó (lletra). Crec que la vaig sentir cantar a Núria Feliu en un d'aquells muntatges que feia el Grup d'Horta i que es deia Oratori per un home sobre la terra, tot i que potser em confonc, pel que fa a la interpretació de Feliu, amb un fragment del Comte Arnau, allò de seràs home sobre home perquè en tens la voluntat...


El muntatge devia tenir un cert èxit, doncs he trobat alguna informació referent a representacions al Teatre Romea. El text del muntatge era de Jaume Vidal Alcover. Coneixia jo aleshores algunes noies amigues d'Horta que hi intervenien. Hi havia un cert malestar pel fet que Vidal Alcover i Maria Aurèlia Capmany feien una mena d'assessorament i cobraven no se sabia ben bé el perquè. 



La primera vegada que vaig veure actuacions de teatre al Centre Parroquial va ser amb motiu d'una Passió moderna que feien. Actualment s'ha fet algun intent de Passió moderna etiquetada com a innovadora quan aquella és molt més antiga. Hi intervenia el malaguanyat Joan Miralles en el paper principal i molts altres que després van tenir rellevància en el teatre de l'època. Quan el grup es va anar professionalitzant, com sol passar, alguns dels actors i actrius aficionats van retirar-se.


Totes aquelles obres de teatre les contemplàvem en clau política i les referències, òbvies, a la injustícia i a les condemnes arbitràries ens emocionaven. Anar a Horta era aleshores, gairebé, una qüestió de militància i l'entusiasme i la devoció del públic, majoritàriament jove, estava garantit. A la meva parròquia uns quants xicots van endegar un muntatge molt modest que imitava vagament la Passió d'Horta. És una llàstima que aquella passió, aleshores agosarada, no hagi arribat a fer tants anys com les d'Olesa o Esparreguera.



Els anys han passat de pressa i moltes iniciatives d'aquella època s'han perdut o són poc conegudes per la gent jove. Alguns dels seus protagonistes han mort, d'altres han seguit camins diferents dels del teatre o la música, molt pocs han reeixit i triomfat. En general tinc la impressió que som a casa nostra força despietats amb els records, pel que fa a moltes coses i persones que, en algun moment, van esdevenir importantíssimes per a la nostra educació sentimental i social. Hi ha hagut, pel que fa al tema religiós quaresmal, una revifalla. Durant un temps hi va haver l'intent d'eliminar processons i passions convencionals, a la recerca d'una espiritualitat més coherent però avui ho llegim tot en clau de tradició desacomplexada, com ha de ser. Pel camí es van perdre alguns llençols, com l'antiga, emblemàtica i folklòrica processó de la Torrassa, la dels murcianos primerencs. El darrer muntatge que vaig veure al carrer Feliu i Codina va ser La fira de la mort, també amb un text de Vidal Alcover però ja no em va produir la mateixa impressió profunda i incondicional dels muntatges anteriors. Els temps canviaven i jo també.

14 comentaris:

Allau ha dit...

Júlia, no sé si em confonc, però en aquest espectacle no s'hi barrejaven espirituals negres?

Galderich ha dit...

Júlia,

Tens raó en que ara aquestes experiències vitals les veiem amb un cert semenfotisme sarcàstic. Està bé l'autocrítica però a vegades com a col·lectiu ens passem una mica i no veiem que les altres cultures o col·lectius sense cap mena de problema foten el que volen i són capaços de continuar tradicions com si res.

En fi, la lletra de la cançó a algú li pot semblar carrinclona, que ho és, però és d'una vigència...

Júlia ha dit...

És possible, Allau, va ser l'època en la qual vam atapeir la litúrgia d'espirituals negres, cosa que encara dura, ja no vaig a missa, només de forma excepcional i protocolària, però fins i tot enyoro el gregorià.

Júlia ha dit...

Sí, Allau, aquí sempre oblidem ràpidament, encara més, menyspreem la tradició. La Nova Cançó va oblidar en gran part la tradició i ara han oblidat la Nova Cançó. En art, el mateix, el realisme català va quedar en penombra. La nostra'copla' que podia haver-se cmentat en Vendrell avui és una antigor.

Ens perd l'estètica, com deia don Miguel, l'estètica de disseny fatxenda.

Júlia ha dit...

Perdó, la segona resposta havia d'anar dirigida a Galderich, com haureu percebut.

Puigcarbó ha dit...

algu recorda la Nova Cançó?

Júlia ha dit...

Alguns es mantenen, Francesc, però ja no són Nova Cançó, són restes luxoses del naufragi.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Crec que la memòria és un acte d'amor.

Orio43 ha dit...

Per mantenir el record, et deixo l'enllaç per baixar la cançó de l'Arnella i el Soler Amigó, badaloní per cert i company meu en algunes lluites de l'època.
http://www.4shared.com/file/ttcERY1I/Un_home_mor_en_mi.html
Na la penjo al bloc per problemes de drets, però si tu l'enllaces pels amics no crec que ningú miri el teu bloc cercant discos.

Júlia ha dit...

Cert, Teresa, l'oblit pot ser molt injust.

Júlia ha dit...

Gràcies, Toni, ara m'ho miro.

lola ha dit...

Òstres, les meves terres, de petita i joveneta. Vivia a Chapí, a tocar amb Feliu i Codina.
El muntatge del qual parles, als grans de casa no els va fer el pes: una mica pesat i pedant; per a escàndol de l'altra gent del barri, que n'estava orgullosíssima.
Ah, totes les dones estàvem enamorades del noi Miralles. I els senyors, de les noies, dues germanes, si no recordo malament.
En fi, gràcies pel record tan proustià, un dels regals més bonics que et poden fer.

Júlia ha dit...

Lola, és que era pesat i pedant, una altra cosa és que amb el poc teatre que jo havia vist 'modern' i amb l'edat que tenia aleshores em semblés una meravella.

Jo coneixia una cosina del Miralles que també hi sortia i d'altres noies d'Horta que actuaven, durant un temps vaig anar a un grup com d'Acció Catòlica a aquell barri, coses de l'època.

A l'Oratori recordo que hi sortia una escena en la qual moltes parelles s'abraçaven, allò que deien 'pegarse el lote' vulgarment, que va ser molt escandalosa i comentada. Santa innocència.

Júlia ha dit...

Toni, el Soler Amigó també va treballar a L'Hospitalet i el vaig conèixer.