29.6.11

Fructuós Canonge i els seus oficis







Ahir vam dedicar la xerrada de CERHISEC, la darrera de la temporada -i ja portem onze anys- a Fructuós Canonge qui, tot i no ser del Poble-sec, hi va tenir -i encara hi té- vincles familiars. Ja he parlat i escrit en alguna altra ocasió sobre aquest personatge, avui recuperat i molt popular a través d'un gènere de moda i que en podríem dir història recreativa: passejades anecdòtiques, itineraris esquitxats de curiositats barcelonines, llibres fets amb una sabata i una espardenya sobre misteris reinventats de la ciutat i programes televisius de divulgació costumista.

La recuperació més seriosa fins ara de Canonge ha estat  gràcies a l'antic rector de Montbrió del Camp, Josep Ollé, amb la col·laboració de persones com Emili Giménez Canonge, un descendent d'una branca familiar que ahir va col·laborar en la xerrada al costat de Josep Guzmán, president de CERHISEC i també descendent d'una altra branca colateral. Canonge no va tenir fills però tenia molts germans i això ha fet que hi hagi força persones que recorden als seus avis i rebesavis parlar d'aquell oncle irrepetible i famós.  El llibre biogràfic sobre Canonge escrit pel senyor Ollé es pot trobar a pocs llocs, a Barcelona, el més segur és anar directament a El rey de la magia. Haver nascut en un poble, fins i tot en un barri popular, és encara una sort per a molts dels nostres grans oblidats, car és més fàcil que algun erudit local s'interessi per la recuperació del personatge. A la gran Barcelona tot és tan immens i poblat que és molt més habitual diluir el record en una mena de boira multitudinària i anònima.

De Fructuós Canonge sempre s'expliquen, si fa no fa, les mateixes anècdotes recurrents. Hi ha encara molts misteris a l'entorn de la seva vida, com ara l'afer que va fer que el condemnessin a mort, condemna commutada després per una mena de desterrament a Cuba de sis anys, que es va reduir a un a causa d'una amnistia però que va topar, a la tornada, amb un temporal marítim que va malmetre el vaixell i el va fer anar a parar a Nova Iork. Aquell segle XIX va ser mogut i cada dos per tres hi havia pronunciaments, canvis de govern, canvis de camisa i revoltes. Treure de context fets puntuals, com ara els lamentables bombardeigs d'Espartero i Prim, personatges, per altra banda, que també havia estat molt estimats pels ciutadanas, contribueix encara més a embolicar la troca d'un temps difícil d'entendre.

D'idees republicanes, Canonge va acabar triomfant davant de reis i reines i rebent condecoracions monàrquiques. Era un home molt bo i generós, va néixer molt pobre, va fer diners i va tornar a morir pobre. El seu ofici era el de limpiabotes o enllustrador de sabates. Era aquest un ofici molt habitual per a la gent humil, fins i tot per a les criatures que havien de treballar aviat. Avui, amb la mirada del present, el considerem humiliant, ja que això d'ajupir-se i agenollar-se sembla molt lleig. Ja no ens agenollem per fregar, des de l'invent de la meri, i a l'església ja fa molts i molts anys que van substituir l'agenollament per la pose erecta. També s'havien d'ajupir els segadors, els veremadors, però avui no ho hem de fer per gairebé res, afortunadament. 

Però en aquells anys i fins fa quatre dies i encara ara molts països pobres aquest ofici era i és un ofici digne, que permet una certa autonomia i que requereix pocs instruments de treball. Enllustrar les sabates era tot un ritual casolà per aquells que no anaven al limpiabotes, en una època en la qual es tenien molt poques sabates, per cert. Que una persona humil anés a fer-se enllustrar les sabates era una mostra de fatxenderia però es donava sovint perquè a tots ens agrada, de tant en tant, estirar més el braç que la màniga.

Fa molts anys, quan van començar a arribar immigrants magribins, n'havia vist alguns per L'Hospitalet, acabats d'arribar, amb els estris de limpia a la mà, unes boniques caixes amb dibuixos àrabs, no sé si aquí es van poder dedicar al seu ofici o van acabar fent d'altres coses. Hi ha hagut molts personatges importants, a més de Canonge, que han fet aquest ofici, que no era tan independent com pot semblar, ja que sovint s'havia de pagar llicència pel lloc i també s'entrava en xarxes gremials oficials o extraoficials, controlades, com tot, per poders més o menys evidents.


El cinema i la literatura han recollit sovint la figura de l'enllustrador de sabates, de forma tòpica, poètica, reivindicativa. L'enllustrador accedia sovint a secrets dels clients, com el barber o el cambrer. Als països amb grans diferències socials és encara un ofici en actiu i no en recessió, com a casa nostra. Canonge diuen que, generós com era, ensenyava l'ofici a nois perduts pel carrer, amb els quals va endegar una mena d'associació laboral. Els seus germans i familiars també es van dedicar a aquest ofici i la reina Isabel II li va concedir a perpetuïtat la paradeta que encara porta el seu cognom, a la Plaça Reial. Ell va dir al germà que li guardés les eines de treball, per si un cas allò del teatre no rutllava i sembla ser que sota el domicili familiar, en els seus darrers anys i ja retirat de la màgia, tenia un puesto d'enllustrador al carrer Canuda.

L'ofici, com tants altres, passava de pares a fills, en una època de vaques magres en les quals les sortides laborals eren poques i complicades. Canonge es va casar ja una mica gran, després d'haver estat tres anys a l'exèrcit, més que res per poder deslliurar la família d'una boca menjadora i col·laborar amb algun guany amb ella i després de l'afer de Cuba, quan les coses li anaven bé, amb una noia molt més jove, Maria Degà, de Pallejà, que va ser un gran suport per ell i que també feia alguns trucs de màgia, col·laborant en els espectacles. Van viatjar pel continent americà on va ser titllat de Merlí espanyol.

Canonge era mag, il·lusionista i, sobre tot, suggestionador o potser mentalista. Tothom el coneixia, en aquella Barcelona petita, provinciana i emmurallada, amb tants problemes i mancances. Va ser una figura habitual dels carnavals sorollosos, imatge constant d'auques i gravats de l'època. Eren aquells un anys de vides complexes i arriscades, de pobresa i inquietuds, d'esperances i canvis, d'utopies i misèries. Uns anys encara molt poc coneguts, cosa que ens priva de comprendre fins i tot el nostre present. 

Seria una llàstima que l'anecdotari canongià frívol s'acabés empassant la immensa persona que hi havia al darrera de tantes il·lusions i de tants trucs reeixits.



8 comentaris:

Galderich ha dit...

Bona reivindicació d'aquest personatge barceloní. Encara es conserva d'ell un retrat pintat a la paret com abans es feia.

http://barcelonaespoderosa.blogspot.es/1246365180/

Júlia ha dit...

Doncs sí, i també el rètol que acredita el seu lloc d'enllustrador a la Plaça Reial,per cert força brut, haurem de fer un toc d'atenció a la Casa Gran!!!

Lluís Bosch ha dit...

Ostres! Fa molt poc que jo l'he repescat al blog, justament perquè volia usar la figura de Canonge (lleugereament modificada) en un text que estic escrivint. Em van molt bé les dades que dones i els enllaços que deixes. T'enganxo aquí sota el post on vaig anomenar-lo.
http://lasegonamort.blogspot.com/2011/05/despullat-la-biblioteca-1.html

Júlia ha dit...

Òndia, realment és un personatge fascinant, Lluís. Si per casualitat trobes noves dades sobre ell ja m'ho diràs, els descendents de les moltes branques canongeres estan cercant informació...

Puigcarbó ha dit...

a mi només em sona el nom, però el meu pare si me n'havia parlat de vegades, i tot va venir que segons ells s'havia d'haver dit Fruïtós i no Fructuós.

paraula de verificació lautora

Lluís Bosch ha dit...

Júlia, jo diria que la millor referència de Canonge és la que dones, el llibre de l'Ollé. Com a curiositat, aquest clip de video:
http://youtu.be/P6r7m9eHx5Y

Júlia ha dit...

Francesc, segurament seria així 'normativament parlant' però fa anys era habitual aquesta forma de dir els noms, Siscu, Antoniu, Carlitus, Fructuós... de tota manera també podem considerar que ve directament del llatí i donar-lo per bo.

Júlia ha dit...

Lluís, anava a penjar aquest vídeo quan vaig fer el post, però és que tinc una mica de repelús a això de les històries de Can Fanga, pel nom de Can Fanga i per la 'contractació del senyor Portabella per al programet, coses meves. Està una mica en la línia del que comento al principi, la 'frivolització anècdotica' de la història, però, vaja, és interessant, ep.