22.10.11

La vie, c'est toujours la même chanson!




M'he assabentat gràcies al programa El Hexágono que, com el Boulevard de la COM té la virtut d'acostar-nos a la cançó francesa d'ahir i també d'avui, que fa anys del naixement de Brassens, el 22 d'octubre de 1921, a Sète, com és ben sabut. També va morir a l'octubre, aquest cantant, el dia 29 del 1981 i també, doncs, enguany es podrà celebrar un d'aquests aniversaris de xifres rodones als quals som força aficionats i que ens serveixen per recordar i evocar. Va morir amb seixanta anys, més jove que no pas jo ara...

Goerges Brassens, d'esperit anarquista, no devia veure res de dolent en retratar-se, al principi, amb americana i corbata, tot i que amb els anys aquest uniforme masculí es va convertir, de forma absurda, en tot un símbol de no sé quina mena d'esperit burgès. També tenim moltes fotografies d'ell amb la seva pipa habitual, espero que no li passi com a l'oncle de Tati i en algun moment me li posin una floreta. La pipa va esdevenir durant anys una peça inevitable dels xicots intel·lectuals, la seva olor era més agradable que la del tabac i els nois amb ulleres, pipa, barba i  un llibre a les mans, eren d'entrada l'objecte del desig de les noies de la meva època amb aspiracions intel·lectuals. Avui em sembla que es fuma poc amb pipa, però com que es fuma poc, en general, al menys de forma oficial no sé exactament com van les devocions piperes.

Brassens, com Brel, ens van començar a arribar aquí de forma gairebé clandestina, gràcies a algunes versions nostrades més o menys reeixides. Més endavant, quan vam començar a anar a Andorra, ja vam conèixer més a fons tota aquella cançó francesa, que tenia una llarga tradició i que encara avui es pot escoltar sovint al país veí on són molt més conservadors de les tradicions que no pas nosaltres. La Nova Cançó catalana es va emmirallar en aquells cantants, en la manera de fer, no pas en la manera de viure, la veritat. Tot i que molts d'ells, com el mateix Brassens, tenen, com és natural, llums i ombres en les seves biografies. Brassens va cantar cançons seves però també va versionar lletres de poetes diversos, de forma molt reeixida. 

Espinàs també fumava en pipa i es va inspirar en aquell estil, malauradament el seu pas per la música va ser breu. En una cançó emblemàtica proclamava allò d'oblidem velles cançons que encomanen la tristesa, i és que aquí la modernitat sempre ha estat una pedra a la sabata de la tradició. De tota manera tots som contradictoris i també va grabar versions de cançons tradicionals. La cançó tradicional antiga convivia en repertoris com el de l'injustament oblidat Vendrell amb poemes musicats de Maragall, de Verdaguer, d'Apel·les Mestres, de Sagarra. Tot plegat hauria de ser una mica com la nostra copla, el nostre tango, el nostre fado, però ha anat quedant oblidat i fins i tot menystingut amb els canvis i sotracs que hem anat entomant. Si suméssim més en lloc de restar, en cançó i en tantes altres coses, política inclosa, otro gallo cantaría, amb perdó d'en Víctor Pàmies que segurament sap una dita catalana més adient.

Un artista argenti polifacètic, d'origen català, Sergi Dantí, s'ha adonat de la gran mancança que patim i ha gosat endegar un espectacle íntim i personal, amb cançons catalanes tradicionals, que ja té mèrit en els temps que corren. Opina, amb molta raó, que els turistes massius que passen per Catalunya no tenen cap lloc on anar a escoltar aquest tipus de cançons, que haurien de ser objecte de la nostra devoció més íntima.  En aquest país ens omplim la boca amb proclames de defensa de la llengua i amb reticències absurdes sobre qui vol conservar els sacatapus i, en canvi, l'amor a aquest tipus de manifestacions resta ben oblidat. De moltes cançons de l'època en la qual Espinàs feia la seva proclama musical demanant cançons noves també en queden quatre coses i molts discos que mai no s'han reeditat i que ens hem de copiar com podem, gràcies a l'esforç de gent com l'amic Toni Serra, per exemple. Amb els llibres també passa.

Fa alguns mesos va morir una àvia de la meva escala que passava dels noranta anys. Quan era sola a casa entonava de forma desacomplexada, pensant que ningú no la sentia, llargues cançons en català que jo no havia escoltat mai i que potser s'han acabat perdent. Quantes en deuen quedar, com ella? Quantes cançons nostres s'han perdut per sempre més? Envejo la devoció a la copla, que ha generat programes andalusos de televisió dedicats a aquest gènere, el qual també va patir durant algun temps el menyspreu dels saberuts. Som contradictoris, ho admeto, al mateix Serrat, quan era jovenet, li van encarregar un disc amb cançons tradicionals, per exemple. 

És clar que del pobre Vendrell pare no es pot trobar a youtube gairebé res, quan de cantants estrangers de la seva època ens podem ensopegar amb veritables perles. I del seu fill, que també va tenir un cert èxit, sobretot amb aquella versió de Le plat pays, encara menys. L'entrada sobre Emili Vendrell pare a Viquipèdia fa pena, la veritat. Vendrell va ser tota una gran figura, molt estimada per tothom, i després de la guerra civil va continuar senyorejant els espais de discos sol·licitats amb les cançons catalanes permeses, fet que el devia perjudicar, com ho va fer amb la copla andalusa, lligant aquelles lletres a un temps resclosit, de forma totalment injusta. 

Mentre en aquells anys grisos la cançó francesa es va anar escoltant força a casa nostra, gràcies al boca-orella i als viatgets a Andorra a comprar duralex i a Perpinyà a veure cinema agosarat, la cançó francesa actual o ja fins i tot amb una certa història té poca difusió, com és el cas, per exemple, de Francis Cabrel. El mateix que la italiana, tot un altre gènere. Toni Subirana, de qui vaig parlar fa uns dies, Miquel Pujadó, i d'altres han fet esforços importants per donar-la a conèixer, però a nivell general em temo que ens movem en un món mediàtic molt restringit i no només pel que fa al tema musical.

Com que fa ja set anys que escric al blog m'adono que tinc una mena de temes recurrents, com ara aquest de l'oblit de les coses nostres i de la necessitat d'una política cultural molt més coherent i conservadora, en el bon sentit de la paraula, que també el té. Bé, diuen que els escriptors escriuen sempre el mateix llibre, que els directors de cine fan sempre la mateixa pel·lícula i que fins i tot ens anem enamorant sempre de la mateixa persona. Què hi farem.

Tots els temes poden oferir relectures. Lídia Pujol, per exemple, es va adonar de com era present la temàtica de la dona maltractada en algunes cançons tradicionals i en va fer unes versions noves molt interessants.

Torno a Brassens, de qui sí que podem trobar de tot i més a la xarxa, ja que és avui un bon dia per recordar-lo. Com podeu comprovar també va fer alguna francesilla en idiomes aliens.








21 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Un treball de camp que a Brassens li hauria agradat. No havia baixat discs d'Andorra jo, de la chanson, de jazz i de rock..en aixó no s'hi fixava la Guardia Civil.

Júlia ha dit...

De tota manera, Francesc, sé d'algú a qui n'hi van 'embargar' algun del Raimon, coses de l'època...Passar la frontera d'Andorra feia il·lusió i por, la veritat, aquells guàrdiacivils entricorniats..

Ramon ha dit...

Quanta informació que dones en les teves entrades. A més, sempre acompanyada de les teves opinions argumentades (crec avui dia quasi tothom opina pero la majoria ho fa sense arguments). A sobre ens regales imatges i vídeos ben seleccionats...no es pot demanar més. Et llegeixo amb l'interés que pot despertar-me el millor dels editorials periodístics. Gràcies pels teus treballs, Júlia.

Júlia ha dit...

Gràcies, Ramon, la veritat és que comprovar que algú et llegeix amb interès anima molt!!!

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

M'agrada molt Brassens, no fa gaire que vam ser a Seta a visitar la seva tomba...

Carme ha dit...

Gràcies per recordar Brassens, em sembla que aniré a recordar-lo jo també. No pas amb un post tan complet com el teu, simplement una cançó i un record afectuós.

Tinc tots el discos d'ell, i encara els escolto. Era un poeta excepcional. Hi ha lletres que són increïblement belles i ben trobades.

M'encanta Brassens!

Carme ha dit...

Per altra part m'oblidava de comentar el meu acord absolut amb la pena de perdre els nostres cançons tradicionals. La meva mare en cantava un munt que algun cop intentem recordar amb les meves germanes i sempre ens quedem a mig camí. Tantes, tantes, perdudes per sempre!

Júlia ha dit...

Teresa, tot un mite, per a tots nosaltres també va representar molt.

Júlia ha dit...

Carme, Brassens té moltes cançons amb lletra seva però també moltes que són lletres d'altres poetes, a mi em va costar d'assabentar-me'n, afortunadament ara es fa constar sovint l'autoria. I pel que fa a les cançons tradicionals fa uns dies vaig escoltar Sergi Dantí, de qui parlo, per ràdio, i em va agradar que digués el que jo mateixa penso. Argentí d'origen en part català recordava moltes cançons de l'àvia,per això ha tingut aquesta iniciativa tot i que no és exactament 'cantant',però tampoc no ho eren les nostres àvies i avis. També el podeu trobar a facebook.

Ana ha dit...

Sempre m'ha encantat "La mala reputación"! Gràcies per recordar-me-la, Júlia.

Júlia ha dit...

Respecte a això de les versions, en una ocasió una companya de feina em va ensenyar una lletra que un 'pretendent' li havia dit que havia escrit ell. Jo li vaig dir que el noi l'havia enredat, aquella lletra era d'Espinàs, una traducció de Brassens, era la famosa 'Pregària'. Doncs bé, la lletra tampoc no és de Brassens sinó d'un poeta aquí poc conegut, Francis Jammes. Ho dic perquè de vegades em sap greu que es desoneguin els autors de les lletres, tot i que és el que sol passar.

http://es.wikipedia.org/wiki/Francis_Jammes

Júlia ha dit...

Ana, jo en vaig fer una versió nostrada, he, he:

'Quan arriba l'onze de setembre, jo em quedo en el meu llit sempre'...

Júlia ha dit...

em quedo o 'romanc' que encara és més nostrat...

Galderich ha dit...

M'agraden aquestes passejades d'un lloc a un altre, saludant a un i a un altre del món de la cançó catalana. És curiós el menyspreu que té fins i tot pels catalanoparlants però és que som un país provincià.

Només cal veure la d'anglicismes que utilitzem innecessàriament com si això fos modern i les cançons de l'àvia de 90 anys alguna cosa a oblidar... i el pitjor és que les oblidem.

Buscaré més d'una de les cançons i cantants que proposes a veure si entre el youtube i l'spotyfi tinc sort.

Júlia ha dit...

Galderich, d'alguns com Toni Subirana està gairebé tot 'espotificat', he, he. De Pujadó deunidó, em sembla.

D'Emili Vendrell, res, poca cosa. No sé si entres al blog del Toni Serra, allà es pot recuperar molta perla.

http://orio43musica.blogspot.com/

Orio43 ha dit...

Gràcies per la promoció, si algun disc no es pot baixar envieu un correu i us el pasare.

Júlia ha dit...

De res, Toni, gràcies a tu per la tasca musical.

pere ha dit...

El vaig "descobrir" no fa gaire, el bloc d'en Toni Serra i em va sorprendre la quantitat de "recuperacions" que té. És molt agradable passejar-s'hi.

Picab ha reeditat força discos antics, però totm i així no és fàcil trobar-los a les botigues: http://www.picap.com/

zel ha dit...

Gràcies pel record. En un temps de la meva vida, vaig fer-me ben meva la cançó de la mala reputació. M'esqueia, i sé, que, segons com, encara m'escau...hihi! Petonassos!

Júlia ha dit...

Pere, jo ja fa temps que me'l vaig ensopegar, fa un gran servei als evocadors de temps d'entusiasmes oblidats i a la Cultura Catalana amb majúscules.

Júlia ha dit...

Zel, és que d'aquesta cançó es va fer a més una molt bona versió en castellà. És molt 'definitòria' d'una manera d'entendre la vida.