18.12.11

Quan no pots connectar...

Hem tingut i tenim un problema informàtic encara no resolt cosa que fa que estigui connectada a través de la xarxa d'un centre social del barri que tinc a prop, tot i que no sé si aquesta entrada d'avui arribarà a bon port. 

Un recurs és la biblioteca, però avui, com és lògic, està tancada. L'atenció globalitzada d'aquestes empreses fa que hagi atès la nostra queixa alguna persona inclassificable, des d'un punt misteriós del globus, que ens parlava una variant dialectal força interessant, però una mica inintel·ligible, del castellà normatiu. Nadie sabe de dónde ha venido, ni cuál es su nombre, ni dónde nació... com deia el cuplet de la Flor de Té. En tot cas avui és habitual parlar amb gent que no saps qui és, que cada vegada t'atengui algú diferent i això tenint sort, després d'escoltar musiquetes i gravacions diverses molt pintoresques.

Costa renunciar als costums quotidians relacionats amb l'ordinador, ni que sigui de forma temporal. És com quan et deixes a casa aquest estri avui gairebé imprescindible, el telèfon mòbil. Els invents i les novetats són criticats quan els gaudeix la minoria. Quan són a l'abast de tothom esdevenen normalitat. I prescindir-ne et produeix una sensació d'ira continguda i d'impotència absoluta i frustrant. Els nous invents tecnològics, per més que els critiquem, acaben formant part de la nostra vida íntima i personal.

Fa pocs dies tenia al costat, al metro, un xicot de la meva edat llegint un e-book i una mica més enllà un altre de més jove llegint un llibre voluminós i ferragós, sense saber el mal d'esquena que portar tant de pes a sobre li provocarà, al llarg dels anys. Sobre els e-books s'han dit i encara es diran totes les bestieses recurrents que es diuen davant de les novetats que amenacen canvis imminents en els nostres costums més preuats i adaptar-nos als quals, quan ja comencés a ser grandeta, demana un esforç que sovint fa una immensa mandra.

L'altre dia una d'aquestes pedagogues literates, d'ocasió i oportunisme, que sempre venen llibres per Nadal i Sant Jordi sobre temes educatius, parlava per la tele sobre el perill de l'adicció al mòbil per part dels joves. Comprar i llegir aquests llibres és patir el que jo en dic Síndrome Doctor Corbella, ja que durant anys l'obra de l'insigne psiquiatra va monopolitzar els regals profunds d'autoajuda adients a les ocasions importants. 

Els joves i els infants sempre semblen víctimes propiciatòries de les novetats, quan, de fet, és per a ells tot plegat encara un joc. Sembla que la gent no recordi les èpoques en les quals érem absolutament adictes al io-ió, a la rutlla, a les panelletes, als tebeos -gran pecat- o a les gomes de saltar. He escoltat moltes bestieses al llarg de la vida i em trobo amb el fet que la gent que avui té quaranta, trenta anys, ja creu que els nens d'ara són pitjors que no pas ells, com ha passat sempre.

Tan absurd és condemnar la modernitat de forma indiscriminada com condemnar  les persones irrecuperables, que no volen saber res de cap modernitat, allò que en diríem la Síndrome Amish. A casa d'una meva amiga no van poder comprar una rentadora fins que la mare va morir, la senyora ho rentava tot a mà, deia que quedava millor i potser era cert, no ho sé, en tot cas avui sembla aquesta una postura si més no singular i una mica masoquista.

He vist condemnar qualsevol estri al llarg dels anys: la rentadora, el rentaplats, la calculadora, la televisió, durant anys objecte d'anatemes diversos, fins i tot ideològicament parlant, i, és clar, els ordinadors i les plays. Qualsevol intenció de reduir els dolors de part, deien quan jo era petita, faria que les mares no estimessin els fills com calia. També recordo un debat encès per ràdio, entre escriptors, autàrquic, on es condemnava la màquina d'escriure, en defensa de l'escriptor genuí que ho feia a mà, tot i que m'imagino que ja amb una estilogràfica i no pas amb la bonica ploma d'oca dels seus avantpassats.

Es repeteixen molts tòpics antics de forma recurrent. Fa pocs dies algú em va comentar encara allò de què els nois i noies de les escoles dibuixen pollastres a l'ast quan els demanen el dibuix d'un d'aquests animalons. Jo crec que el problema és que no s'ha plantejat bé quina mena de dibuix es demana perquè precisament avui es poden veure pollastres a molts indrets, a més de filmats i retratats. Potser a mi mateixa, si em diuen dibuixa un pollastre, el primer que dibuixaria seria el rostit nadalenc tradicional amb la bestiola sense cap i ben posada en una safata envoltada de patates rosses, amb una ampolla de xampany, que no de cava, al costat.

L'altra dia en alguns blogs i articles de diari llegia comentaris sobre els mots que es perden. Molts mots es perden però molts altres també neixen i conformen nous vocabularis lligats al present, única època important de la nostra vida. De vegades escoltes el jovent i ja no captes del tot el seu argot, que també passarà, com passa tot a la vida, al món, a la història. 

El llenguatge viu i real és pràctic, econòmic i auster, són els escriptors, els poetes, aquells que l'han de refistolar i recrear, fixant, recordant o innovant de forma literària. La suposada riquesa en mots del món rural antic és molt relativa, limitada a un àmbit molt determinat. Per exemple, als llocs de conreu de vinya no existia un vocabulari extens relacionat amb els conreus d'horta. No feia falta. 


Tampoc no els interessava massa el paisatge, en general, més enllà del proper i utilitari i la gent de pagès mirava els primers excursionistes urbans -fins que els van començar a vendre botifarres casolanes- amb la curiositat i el menyspreu amb què es miren els desvagats que poden fer coses raretes perquè tenen poca feina. Es com allò que sempre s'explica dels esquimals i els vint adjectius per qualificar el blanc de la neu, tan suposadament poètic, tot plegat és necessitat comunicativa local. Subsistència.

Els ordinadors i, sobre tot, la xarxa, han canviat el món com el va canviar el cotxe, un altre estri molt criticat per part dels qui no en teníem fins que gairebé tothom en va tenir i vam oblidar que els trens de carbó eren, de fet, un fàstic, amb els quals arribaves a port amb aparença de fals rei Baltasar de la caravana epifànica. Hi ha un cert i perillós romanticisme lligat al passat i també una nostàlgia inevitable per una infantesa i joventut que no tornaran i que ens empeny a pensar que alguna cosa meravellosa s'ha perdut i que avui els nens i nenes o els jovenets no gaudeixen com nosaltres de la vida. 


Ah, -per exemple- què bonic era el sexe reprimit, quins somnis generava, quines il·lusions agombolava, quins misteris construïa en el nostre imaginari!!! Per no parlar de la creença en valors perduts que mai no van existir de forma absoluta, la pau estable, el pacifisme, la bona educació, la urbanitat, el tracte respectuós a la gent gran, el respecte, l'esforç i la dedicació a la feina... Tots aquests valors van existir, com ara, de forma individual, en algunes persones, poques, però no pas de forma general, només cal repassar la història o la literatura.

La llibertat en els costums dels nostres temps fa que perdem la seguretat d'un món on tot estava molt marcat i era obligatori, com era obligatori anar a treballar als catorze anys del que podies o tenies a prop en lloc d'esmerçar energies en pensar quina carrera o ofici triaràs quan toqui. Tenir un sol pretendent o només una noia que no t'hagués donat carbasses, en època de festeig antic, era gairebé més aconsellable que tenir moltes possibilitats, ja que el futur és imprevisible i la tria podia ser errònia, motivada pels somnis eteris de l'edat tendra. 

En resum: que acabo l'entrada, car no sé fins quan podré estar passejant per aquesta Rambla virtual dels nostre temps i em tornaré a quedar, informàticament parlant, amb un pam de nas!!!

11 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

tenimm ordinador dependència, pero aixó no és dolent, simplement és ...
i cal obrir-se als nous fòtils. No ens enganyem, l-ebook és un gran invent, millor que el llibre. Ja ho deia la sarsuela 'las ciencias avanzan que es una barbaridad' i cal adaptar-no's.

Ferran ha dit...

Estic taaan d'acord amb això que els nens d'avui no són ni pitjor que els d'ahir, senzillament tenen altres interessos, distraccions, objectius... els que corresponen a l'època que vivim! La cantarella "els nens d'avui dia..." em sembla pròpia de gent amb mala (o cap) memòria.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

M'ha agradat molt aquest terme, síndrome Amish, que explica perfectament allò de tot el passat és millor i es fan fàstics dels estris moderns, que, com tot, tenen dues cares. La meva mare, que té 86 anys i es va fer un fart de rentar a má, sempre diu que el dia que una rentadora va entrar a casa és com si hagués entrat una minyona... com n'està, d'agraïda, a la seva rentadora!

pere ha dit...

També passa que a vegades confonem la forma amb el contingut. Per exemple, es critica o es lloa la digitalització -gran o petita- a les aules, però bàsicament el que es vol transmetre és el de sempre.
Quant als e-books i als llibres, com les mateixes paraules indiquen són el mateix, no hi ha absolutament cap diferència; una altra cosa són els e-readers que permeten contenir una quantitat important de llibres, i això sí que és genuial. Els llibres, per altra banda, com sempre, molt bons, bons, dolents i il·legibles, segons qui els usa.

Galderich ha dit...

Júlia,
Ara que no tens internet aprofita per escriure un llibre d'autoajuda a l'estil Corbella i altres... segur que seria molt més interessant!
El que dius és d'una lògica aplastant que només cal donar-li forma i ja està!
Ep, i escriure llibes mediàtics no és cap mal com afirmen!

GLÒRIA ha dit...

Jo no llegia els llibres del Corbella però algú amb criteri em va dir que sempre escrivia el mateix.
Quan a la rentador, per exemple, a la mare li va ser de gran ajuda però es va resistir molt a tenir-la perquè li encantava rentar a mà, dosificar lleixius i blauets i al final lluir una roba com l'aixovar d'una jove núvia. El meu pare rebutjava les calculadores perquè s'entusiasmava comptant: feia sumes de trenta sumands i totes les operacions que toquessin i quasi ens demostrava que era més ràpid que l'estri japonès i, sobretot, molt més segur...sempre valoraré el llibre de paper que és el llinre per excel·lència peròla descoberta del lector electrònic és comodissím i ens permet portar al damunt una biblioteca que no pesa res.
Salutacions, Júlia!

Júlia ha dit...

Cert, Francesc, evidentment en molts casos no és el cas si l'invent o el que sigui agrada o no, és com és i ja està.

Júlia ha dit...

Ferran, és una cantarella molt generalitzada i que encara m'empipa, els egipcis i els romans ja deien el mateix.

Júlia ha dit...

Això dels síndromes, Teresa, ho poso amb ironia perquè darrerament qualsevol cosa és 'un síndrome'.

La rentadora, de tots els estris, ha estat el més útil i alliberador, se li hauria de fer un monument.

Júlia ha dit...

Cert, Pere, però el llenguatge del carrer ha acabat, de moment, per dir e-book a tot plegat, com ha passat amb moltes coses.

Júlia ha dit...

Glòria, certament tot té el seu lloc i pot conviure amb harmonia.

Els meus pares també es posaven sovint llargues 'cuentas' de multiplicar i dividir, els agradava, de fet el càlcul és divertit si es fa per gust.

Em sembla que és a la pel·lícula 'Tiovivo' que en arribar a un banc les primeres màquines rudimentàries de calcular fan un concurs amb apostes sobre el que ho fa a mà i el que ja ho fa 'a màquina', a veure qui s'equivoca menys.

Amb el tema del càlcul he vist persones, generalment grans però crec que n'hi deu haver de joves, amb una facilitat increïble per al tema, és una mena de 'do'.