GALVANA CONSULTORA

 

En algunes ocasions, a l'escola o a casa, amb els fills, em sobtava la galvana consultora a l'hora de mirar enciclopèdies o diccionaris, volums, avui, en desús, gràcies a internet. Amb les criatures la cosa de la galvana té un passi, de fet la curiositat acadèmica, si no hi ha una motivació evident, no és una virtut generalitzada. Però és que amb els adults encara em sorprèn la mandra a l'hora de cercar el que sigui per internet.

Sovint llegeixo o escolto afirmacions, fins i tot per teles o ràdios, les quals, amb una breu consulta per la xarxa, no caurien en tòpics, bestieses o errades. De fet, en general, ningú no s'adona gaire de les errades si no és una persona especialitzada en algun tema, i encara. Això no és cosa dels nostres temps, hi ha qui pensa que abans la gent era neta, culta, desvetllada i feliç, encara que no visqués nord enllà.

Recordo una professora molt divertida i sàvia, tot i que amb un caràcter difícil, d'un institut. Era biòloga, impartia ciències natural, i em sap greu no recordar el context, crec que un locutor de la tele incipient dels seixanta havia dit 'corticoides' per 'coracoides' i ella va explicar que, de casa estant, li va etzibar 'coracoides, burro!!!'.

Hi ha qui, per justificar-se de no documentar-se sobre el que sigui, em diu que a viquipèdia i a la xarxa hi ha errades. Hi ha qui pensa que les antigues enciclopèdies eren perfectes quan, de fet, son plenes d'errades i, a més a més, aviat quedaven endarrerides, en molts temes. D'errors, mancances, oblits i tot això sempre n'hi haurà, de vegades, fins i tot, intencionats. Ahir mateix llegia Agustí Pons, que constatava com en el cas, concretament de Daladier, la viquipèdia no mencionava la seva responsabilitat en les lleis antisemites.

Les entrades a les enciclopèdies virtuals fan moltes coses d'aquest tipus, hi ha diferències substancials entre les entrades en català, en castellà o en d'altres llengües. No son errors ni mentides, més aviat, diria jo, oblits intencionats, maquillatges, com quan en una biografia desapareixen els referents al capteniment d'algú durant la guerra civil. En una història de fa anys de la ciutat de L'Hospitalet, en paper, és clar, que no estava malament, s'havien oblidat les víctimes, fins i tot les víctimes innocents, de l'època republicana.

Els avantatges actuals permeten contrastar fonts, trobar bibliografia, opinions diverses. Tenim tendència a quedar-nos amb les  opinions que coincideixen amb les nostres, tots som humans, però una cosa és una opinió i, una altra, una dada. Però les dades tampoc son sempre fiables. La història és una ciència interpretable i inexacta i la ciència evoluciona de pressa.

M'he trobat amb mals diagnòstics mèdics, fins i tot, els quals, si el metge hagués mirat una mica per la xarxa, l'hauria encertat millor. Hi ha gent que té fe cega en opinadors, periodistes, científics, historiadors, el que sigui, això que avui en diuen 'experts', el que passa és que no hi ha un expert en tot i existeix una tendència en creure que si un sap molt d'una cosa, sap de tot. 

La ciència es pot convertir, avui, fàcilment, en un dogma. No és fàcil moure'ns en la relativitat i la inseguretat però, caram, al menys una mica de cura. Per exemple, fa uns dies vaig constatar que de temperatures com les d'aquest any n'hi ha hagut en molts casos, des de fa anys, i això consultant, tan sols, alguna hemeroteca. Cosa que no vol dir, encara que hi ha qui ho pensa, que jo sigui negacionista. 

Abans la gent experta se suposava que era la font infal·lible de coneixement, avui a alguns doctors se'ls posen els pels de punta quan els pacients venen amb coneixements assolits, millor o pitjor, a la xarxa. La tafaneria va matar el gat, que diuen. Per voler saber massa, diu la Bíblia, vam perdre el paradís, que ja és gros. La ignorància té els seus avantatges, evidentment, però avui hi ha poques coses misterioses o secretes, en general.

Em costa d'entendre, en alguna gent adulta, el repelús a l'hora de consultar la xarxa per al que sigui, la veritat, comprovar si hi ha carrers dedicats a algú, la data d'un fet, l'autor d'una cita. I, en canvi, no hi ha massa complexos a l'hora d'escriure o dir el que ens sembla o de citar algun opinador expert sense valorar a fons la bondat del que ens explica. Què hi ha un excés d'informació? Segurament. Què això és un problema? Doncs, crec que no. Demana més esforç de tria, és clar, saber les fonts, tot això. Avui, pel telèfon, la gent envia moltes ximpleries, en molts casos sense comprovació, també coses sobre polítics i política, per exemple. 

La curiositat demana temps. Algú em deia que per internet perds molt de temps ja que en cercar una cosa te'n surten moltes més que et criden l'atenció. Jo no crec que això sigui perdre el temps, gràcies a internet cada dia aprenc coses, de fet. Sense internet potser també n'aprendria, però d'una forma més limitada i sense establir relacions. Internet desmitifica biografies, els herois i les grandeses es redueixen a nivells mínims. S'hi troben moltes coses perquè algú les hi ha posat però no pas totes. Hi ha gent que se'm queixa de què algun personatge o fet 'no hi son' i jo els dic que ho poden penjar ells mateixos en algun lloc, hi ha moltes possibilitats. Però, això sí, tot es feina. Entenc la galvana consultora, el que no entenc és que s'atribueixin a internet i les xarxes els grans mals del segle i que se suposi que les criatures i joves, avui, amb tots aquests recursos 'saben menys'.

Al contrari, saben molt, diria jo. I admeto que en tot plegat hi ha aquesta enveja indefugible quan veus que una criatura de pocs anys fa anar els estris moderns amb una facilitat que nosaltres ja no assolirem, em temo. D'alguna manera, al capdavall, coses que han passat sempre. Pensem que s'ha de saber el que nosaltres sabem però no pensem que la gent més jove sap moltíssimes coses que no sabem ni tenim interès en saber. La cultura també és un fet generacional. 

Ara acabo de veure en un diari que em volen recomanar lectures de tardor perquè no em perdi entre l'allau de novetats que m'espera. Sisplau, que ja cercaré jo el que em sembli, aquests recomanadors que, en el fons, volen vendre, em fan més por que una pedregada però hi ha qui els creu i els fa cas. Un altre aspecte del present és que tot ha de ser novetat o ho ha de semblar, per a trobar llibres que tenen més de dos anys has d'anar... a internet i a les webs de venda d'ocasió. 

La ignorància és molt agosarada, això ja ho deien els meus avis i besavis. Fa anys, en una escola d'estiu, algú va etzibar a Jordi Pujol, que havia vingut a una taula rodona i encara no era president de llarga durada, que ell no podia parlar perquè en determinats anys, on era? fent calaix, segur. Resulta que els anys de referència eren aquells en els quals havia estat empresonat i Pujol li va respondre, amb ironia, que consultés algú altre, no sé si Candel, que també era a l'acte, que ja li diria. Llàstima que no hi havia mòbils ni viquièdia, potser? No he estat fan pujolista però abans de dir segons què t'has d'informar, avui es fan afirmacions surrealistes sobre els polítics, Colau té la culpa dels desastres actuals però també dels de la llarga època socialista o dels del temps de Porcioles, segons alguns opinadors espontanis i tuiters arrauxats, per exemple. 

VAGA DE TRES DIES A VIQUIPÈDIA

Si aquests dies heu fet alguna consulta a Viquipèdia us hauran sortit unes informacions sobre els perills en els quals es mouen els drets d'autor. Avui, 26 de març, es votarà una llei al Parlament Europeu i s'imposaran noves exigències de llicenciament en llocs web que recullen i organitzen les notícies. S'obligarà a les plataformes a cercar proactivament els continguts que s'incorporin a la seva web i bloca les càrregues de contingut que potencialment tinguin drets d'autor.

Sembla que alguns articles poden afectar la llibertat d'expressió i participació. Viquipèdia no està afectada directament per aquestes normes però se solidaritza amb la resta d'Internet ja que aquests articles afeblirien el servei. Viquipèdia demana que cerquem quin és el nostre representant al Parlament Europeu per tal de demanar-li que no doni suport a aquests articles.

No sóc experta en aquests temes i no sé explicar millor de què  va tot. El que em sorprèn és la poca informació ben comentada, a nivell  de la gent inexperta com jo mateixa, que he trobat per les xarxes o que, per exemple, no n'hagin dit res per la nostra televisió, al menys en els informatius, que jo sàpiga. Wikipedia funciona amb normalitat, però m'imagino que si és una norma general afectarà tothom. 

Tampoc no m'estranya que, d'alguna manera, com diuen els castellans, es vulguin posar portes al camp. Un dels recursos recurrents dels experts en tot, que proliferen com els bolets quan plou, és fer-nos por amb el tema de la seguretat, ja que, això sí, pels mitjans convencionals sovint ens insisteixen en els perills de les xarxes i tot això, amb consells que vull creure ben intencionats, però... ves a saber.

Tampoc en els blocs que segueixo, de moment, he llegit cap comentari sobre la iniciativa presa per Viquipèdia, no sé si això d'escriure a l'Eurodiputat corresponent pot ser efectiu o no, en tot cas em temo que si no es promou més a fons la demanda la cosa no passi d'anècdota. O potser estic equivocada.

Alguns diaris han informat una mica sobre el tema però, si realment és greu, crec que caldria un debat més a fons. Admeto que em moc en la zona de comfort dels usuaris poc informats, la veritat, però encara em sorprèn, hores d'ara, la llibertat -segons alguns, perillosa- en la qual ens movem pel mon virtual. De moment, ara i aquí.

El Nacional

Vilaweb

QUI CERCA, A INTERNET, TROBA I COMPROVA

 

Searching, de moment, tan sols es pot veure, a Barcelona, als Mélies. Es tracta del primer llargmetratge d'Aneesh Chaganty, que també és l'autor del guió. John Cho, el protagonista, és un actor d'origen coreà relativament conegut. Es tracta d'una història de misteri, d'enjòlit, com havíem dit en d'altres temps, la gràcia de la qual rau en el fet de què se'ns explica, exclusivament, a través dels estris digitals del nostre temps. Pot semblar original però sembla que ja existeixen algunes iniciatives semblants, anteriors,  sense massa ressò, de tota manera.

La història és convencional, l'hem vist en moltes ocasions. Un pare trasbalsat per la mort de la seva jove i estimada esposa té una filla adolescent la qual desapareix en estranyes circumstàncies. L'home ha de recórrer a les xarxes socials i als buscadors per tal de poder esbrinar el que ha passat, cosa que farà que descobreixi coses que desconeixia sobre la noia.

La trama, com tantes altres de misteri, utilitza girs de guió, casualitats i fa algunes de les trampes habituals en el gènere. La veritat és que es podia haver teixit una xarxa més consistent, pel que fa a l'argument de fons. Si sou tafaners però no us agrada que us expliquin els finals millor que passeu de la wiki, en la qual s'explica tota la pel·lícula sense complexos. 

Un element curiós és que tots els missatges de les xarxes socials que surten a la pel·lícula  s'han passat al castellà, cosa que sobta sí, com és el cas, veus la pel·lícula en versió original. Els personatges parlen en anglès i llegeixen en castellà, vaja. Els subtítols en castellà, per cert, costen de llegir, car sovint estan sobre impressionats damunt del color blanc.

Més enllà d'aquests elements que poden semblar negatius he de dir que Searching m'ha agradat força per motius que van molt més enllà del guió. Mostra un món globalitzat amb gent de tot arreu integrada en la societat americana de forma normal i convencional, fa pensar sobre la mena de safareig  en el qual s'ha convertit el món mundial i, malgrat ser una pel·lícula de gènere no hi ha violència explícita ni es passen de rosca amb la sang i el  fetge. 

Els comentaris absurds que la gent escampa darrere les notícies morboses no són tan diferents dels comentaris ximplets que es feien -i es fan- als barris o als pobles sobre tot el que passava i passa. La recerca de la noia i les informacions que escampen els mitjans tampoc estan tan allunyats dels que feia la ràdio, en el seu bon temps, recordeu allò de la pel·lícula d'Allen amb la nena caiguda en un pou.

Searching mostra com ens assemblem tots plegats, els humans, en això de les  tendències. Tenim fotografies i vídeos a l'ordinador, passegem pel facebook i per altres indrets diversos i fem el que molta gent fa avui a tot arreu, amb algunes excepcions, que també hi ha els qui rebutgen el tema de forma contundent. Aquests repatanis potser trobaran a Searching elements per condemnar internet i l'afició a fer servir els recursos a l'abast, sobretot de forma exhibicionista. Però també es pot fer una lectura a la inversa, gràcies a la facilitat per informar-nos, ni que sigui de forma absolutament frívola, podem saber coses interessants sobre la gent i no deixar-nos enredar amb facilitat, al menys, els adults. Tot i que això de deixar-se enredar deu anar amb l'espècie, em temo.

M'agradaria poder veure el futur per un forat per tal de comprovar com molts dels aparells i imatges que incideixen en el desenvolupament d'aquesta pel·lícula han passat a ser una mena d'arqueologia digital,  d'aquí cinquanta, o menys anys.

TECNOLOGIA, CELEBRACIONS I NOSTÀLGIA POSITIVA

Ahir va fer quaranta-un anys que em vaig casar. Era diumenge i, ben mirat, una data poc adient, ens trobàvem en quaresma, aquell any i és el dia que s'havia dit de la victòria, ja se sap de qui. La coberta del diari La Vanguardia fa una mica de por, amb una fotografia de Franco i Juan Carlos i les paraules: continuidad y progreso. Però per motius diversos era també una data que anava molt bé a tothom i es convenient passar de la història de tant en tant i fer la teva vida. Tot i que no es tracta d'una xifra rodona, la filla i el gendre ens van regalar ahir un ipad que no és el de la fotografia, la qual he tret de la xarxa. Malgrat que m'agrada el tema d'internet cada vegada em sembla més difícil aprendre coses noves.

Quan érem més joves, devia ser a a finals dels vuitanta, vam regalar reproductors de vídeo al meu sogre i a la meva mare. El meu sogre ens va dir que s'estimava més que li canviéssim per una tele petitona i la meva mare, molt cinèfila, va intentar utilitzar-lo però un dia va posar la cinta a l'inrevés, va forçar l'entrada i se'l va carregar, cosa que li va saber molt de greu. Aleshores ja es començaven a abaratir i n'hi vam regalar un altre més endavant i el va fer servir amb una certa normalitat tot i que més aviat per veure pelis que no pas per gravar-les.

Tinc una amiga una mica més gran que jo que no ha volgut saber res d'internet i els ordinadors i això que era una gran professora de matemàtiques. Les novetats atabalen quan et fas gran i, en el nostre temps, les novetats són constants i piconen les nostres savieses tot just assolides. Quan te'n surts tenen un munt d'avantatges. Quan jo era joveneta per la ràdio ja es feien debats sobre les virtuts i servituds de les màquines d'escriure en comparació amb els escriptors de raça que escrivien a mà i amb ploma estilogràfica. Més endavant recordo un debat sobre màquina d'escriure versus ordinador entre Espinàs i Calders, aquest segon era molt més amic de les novetats i lloava els ordinadors, que ja utilitzava.

Jo vaig tenir la sort de poder-me matricular a la UOC d'Humanitats en el Grup Pilot, era el segon any que funcionava aquesta universitat i em vaig veure obligada a aprendre informàtica per poder seguir els estudis. El fet de ser pionera en el tema, comparada amb d'altres mestres de l'escola, va fer que durant uns anys fos també la coordinadora informàtica del centre. En els darrers anys en actiu ja havien entrat mestres joves que em donaven cent mil voltes, sobretot pel que fa l'agilitat en utilitzar aquests estris demoníacs del nostre temps.

Ahir la meva néta, setze mesets ben portats, va fer una rebequeria pel fet que la meva filla m'estava ensenyant com anava l'ipad i ella el volia ja que, com tants infants, ha nascut amb això i a casa li posen jocs i fotografies i fa anar les pantalles com una experta. El món canvia i tots canvíem però ara entenc la mandra amb la qual la mare i el sogre van contemplar el regal de l'aparell reproductor de vídeo que els amollàvem amb gran il·lusió. De vegades algú m'ha aconsellat modernitzar el blog però no ho he volgut fer per pura mandra. Més enllà d'això també he vist blogs i webs meravelloses i molt ben fetes que després han quedat oblidats i oblidades, malgrat tants esforços per millorar i embellir els missatges. Crec que val més un blog modest i actiu que no pas un blog molt maco i oblidat, la veritat.

Em vaig casar de forma convencional, tradicional i per l'església, com es feia aleshores i els tres paisatges d'aquell dia, lluminós i assolellat, han desaparegut o més aviat s'han transformat. La cerimònia va ser a l'església de les Monges del Sortidor, aleshores parròquia de Sant Salvador d'Horta, que tenia molts records per a mi. Doncs avui ja gairebé no hi ha església pel fet que l'escola tenia necessitat d'ampliar el nombre d'aules i es va conformar amb una petita capelleta i la resta la va adequar a l'ensenyament del present. Després vam anar a dinar a la Font del Gat, aleshores era aquell un restaurant antic i senyor, però amb el tema de Montjuïc i l'ajuntament, el restaurant va desaparèixer, tot i que ara n'hi ha un de petitó però no és el mateix ni de bon tros. I en acabar vam anar al Molino que avui ja no és, tampoc, el Molino de 1973. 

Feien una revista que es deia Súperligue i cantaven una cosa com ara súperligue, el que la sigue siempre la consigue. Hi sortia l'inoblidable Escamillo, Mary Mistral, Alicia Alzaga... Ens van donar un cartronet amb fotografies que no sé on tinc desat, però he trobat una reproducció en un indret de venda per la xarxa, aquí podeu veure els artistes d'aleshores, alguns són morts ja com tanta gent que ens va acompanyar aquell dia. Que al cel ens puguem veure, amb ipads o sense.

LA BALDUFA VITAL I ELS ERRORS DE PERCEPCIÓ INTEL·LECTUAL

Fa uns mesos comentava amb la família que els infants que juguen al carrer o als patis de les escoles, els nois sobretot, fa anys i panys que tan sols practiquen el futbol. Fa molt de temps que no veig que les nenes saltin a corda o evolucionin amb aquelles gomes que són més modernes però que també van fer història. De tota manera, res no desapareix de forma absoluta, molts jocs, sense saber com, sovint sense respondre a cap campanya multitudinària, internàutica o televisiva, ressusciten en algun moment inesperat. El cas és que fa dies que veig nens i nenes al carrer jugant amb baldufes. La baldufa té els seus perills, si l'habilitat no és acurada pot sortir volant i repicar en alguna closca innocent o en el vidre de l'aparador d'una botiga propera, no sol passar però no és impossible. Això va fer que en alguna època baldufera al pati de l'escola prohibíssim o restringíssim aquest joc ancestral i entranyable. Un joc com el cavall fort havia provocat molts accidents amb conseqüències doloroses pels afectats i potser això ha fet que acabés gairebé per desaparèixer del context infantil.

Precisament avui llegeixo un article de l'admirat Josep Maria Espinàs sobre un tòpic recurrent, els nens que juguen amb pantalletes i no saben què és una baldufa. M'imagino que potser per on viu l'escriptor o per on passeja tot sovint els infants no juguen tant al carrer com pel meu barri i Espinàs encara no ha pogut copsar la revifalla d'aquest estri tradicional. No sé quant durarà però el cert és que la baldufa ha ressorgit de l'oblit, no sé si a tot arreu a uns quants àmbits escolars i veïnals. En tot cas, aquests jocs infantils s'encomanen i s'estenen, sense saber ben bé com. Moltes vegades fem afirmacions que responen a la nostra experiència individual, a les nostres percepcions, als nostres desitjos, manies i dèries. I d'aquest subjectivisme no se n'escapa ningú.

Ahir mateix al vespre vaig anar a escoltar al barri un antropòleg que parlava sobre els inuits, amb els quals ha conviscut en moltes ocasions i ha fet allò que en diuen el treball de camp, però el xicot va caure també en el parany de fer afirmacions lligades a percepcions com, per exemple, el temps meteorològic mediterrani, que eren absolutament subjectives i personals. M'adono que quan algú entén molt d'alguna cosa en concret té tendència a parlar de tot de forma una mica acadèmica. He escoltat bons economistes dient, per exemple, barbaritats sobre els temes educatius. El pitjor és que molta gent dóna a aquests experts credibilitat omnipotent. Fins i tot en els camps en els quals excel·lim podem fer patinades de categoria, com va ser el cas de Coromines i la xiruca, un clàssic. Per això les devocions absolutes o que et contradiguin amb l'argument que l'expert ho afirma, sense entrar a fons en la matèria, m'empipa força.

Sobre pantalletes i els perills de la modernitat: a través del blog de Gabriel Jaraba he accedit a un interessant article de Manuel Castells en el qual s'intenta desmuntar els set (nombre màgic) mites més lamentables sobre internet, la xarxa i les noves tecnologies. És absolutament recomanable llegir-lo en profunditat si es vol meditar sobre el tema tot i que m'he trobat amb bona gent d'aquesta que sempre alerta sobre els perills de les novetats que no s'han pogut estar de dir allò de : Sí, però... En tot cas tampoc vull caure en el parany d'afirmar que ja que ho han escrit aquests experts la cosa va a missa. 

Ens costa molt allunyar-nos de les nostres percepcions personals. Moltes afirmacions contundents que es fan a tort i a dret, a casa, a la perruqueria, als diaris, a les tertúlies televisives i fins i tot al Congrés de Diputats, són percepcions personals més o menys elaborades de forma una mica convincent. En tot cas a la porta de la biblioteca Francesc Boix vaig veure abans d'ahir uns quants nens i nenes jugant amb baldufes i vaig anar amb compte en passar ja que les baldufes, ai, també tenen els seus riscos. Llegir avui mateix l'article d'Espinàs sobre els seus dubtes sobre pantalletes i baldufes ha estat una casualitat o potser una jugada del destí, imprevisible en aparença i que fa que les nostres vides girin de forma estranya sense saber qui mena el cordill que les fa giravoltar. 

INFALIBILITAT DOGMÀTICA

Vaig llegir fa anys que quan es va proclamar el dogma de la infalibilitat papal alguns intel·lectuals es van separar de l'església catòlica, decisió que en aquell avui llunyà 1870, no era fàcil de prendre.  

S'ha criticat força el fet d'haver de creure per fe però el cert és que, molt més enllà de les religions, creiem moltes coses per fe, sense comprovar-les ni poder-les comprovar, coses que sovint pertanyen al camp científic, fins i tot.

La fe es té en les idees, en determinades persones, en diaris, àdhuc en partits polítics. Un cert grau de fe en alguna cosa potser és imprescindible però aquesta fe sempre hauria d'anar acompanyada d'un sentit crític disposat a revisar les nostres incondicionalitats.

Un acudit publicat al Café de Ocata i un comentari a la mateixa entrada que m'ha portat a un escrit periodístic incideixen en la fe actual, infantil i juvenil, però també adulta, sobre tot allò que es troba a internet.

Aquesta fe, però, no és tan diferent d'aquella que produeixen els llibres. Ah, els llibres. He trobat moltes errades i mentides a enciclopèdies com la de la GEC però no fa gaire algú em va dir que encara es refiava més d'aquesta enciclopèdia que no pas de wikipedia! Suposava que els garbells que passaven les enciclopèdies de paper eren molt més sòlids, cosa que avui sabem que no era així ni de bon tros.

El llibre s'ha considerat i es considera un valor absolut. Hi ha frases molt brillants sobre llibres i lectura, ahir mateix en llegia unes quantes pel facebook. En el fons, com fem tantes vegades, es confon l'objecte, el mitjà, amb el contingut. Hi ha llibres absolutaments prescindibles i llegir no fa lliure ni res d'això. A través de l'alfabetització també s'ha adoctrinat. I molt. De fet, l'alfabetització de les masses ha tingut molt sovint una intenció molt més adoctrinadora que no pas alliberadora tot i que, evidentment, comptar a nivell general amb eines avui imprescindibles, com el llegir i escriure, és tota una fita.

Això de l'adoctrinament lletrat impartit pels capellans -a doctrina- ho vaig escoltar i debatre fa anys en una xerrada d'aquelles amb marxisme al rerefons. Malauradament, molts dels qui criticaven l'adoctrinament alfabetitzat catòlic acabaven fent el mateix. Els textos que s'utilitzaven en algunes escoles d'adults durant els setanta eren també força dogmàtics. Un company de feina, en època transicional, va deixar una d'aquelles cel·lules famoses i el partit pel fet que no feien res més que llegir passatges del llibre vermell del senyor Mao com si es tractés de fer màgia conscienciadora.

Pel que fa al tema religiós, recordo fa anys unes xerrades molt interessants d'un antropòleg català, en les quals incidia en com un mateix tema és creïble o no segons en quin context s'explica i, en concret, parlava de Pinotxo a dins de la balena en comparació amb Jonàs. Avui Jonàs ens sembla tan de conte com el mateix ninotet de fusta, la veritat, i l'exemple ja no seria tan ben acollit però durant anys i panys les  històries bíbliques no van ser qüestionades.

En l'actualitat molts saberuts ens avisen dels errors de la xarxa i, com que hi ha una tendència perillosa a tractar la gent gran com a criatures, els experts ens diuen que anem al tanto. De vegades, els qui ho diuen i escriuen tenen cert ressentiment perquè precisament són ells mateixos els qui s'han deixat enredar, com un periodista que escoltava fa poc per la ràdio.

Aquest senyor, després de fer una prèdica sobre el tema, en el marc d'una tertúlia, va admetre que ell mateix havia escrit un article a l'entorn d'una fotografia que havia resultat trucada, en concret la d'un basar xinès on veien pancartes per a indignats, una imatge que va resultar, com tantes, ser un muntatge. Se sentia estafat però ell, per feina, havia de ser molt més curós amb les fons que no pas la resta dels mortals, em sembla.

Avui no podem creure ni tan sols el que veiem, les imatges es poden manipular de forma molt artística i reeixida, sempre ha estat així però avui la tècnica ha millorat. No et pots refiar d'internet però tampoc no et pots refiar dels llibres. I molt menys, dels experts. Un munt de coses suposadament científiques o mèdiques   han resultat falses o mitges veritats, amb el temps. 

S'han criticat molt els disbarats que els confessors amollaven sobre temes sexuals, com ara la masturbació. Però molts dels llibres en els quals s'avisava dels perills de l'onanisme i les seves greus seqüele·les, com ara la ceguesa, eren escrits per metges i no sempre per metges creients.

Una bona amiga es va empipar quan va constatar que les dades històriques d'una novel·la de gènere que li havia agradat molt eren falses o retocades. A les novel·les se'ls ha de demanar que siguin novel·les i poca cosa més, encara que ens la situïn en l'Imperi Romà o l'Anglaterra victoriana. Pel que fa als llibres d'història, als acadèmics, també ens poden enredar i per això s'ha de comptar sempre amb fonts diverses, el més contrastades possible. Malgrat això cal admetre que durant anys i panys aquestes fonts venien del poder i dels poders i que encara avui passa quelcom semblant, ni que aquests poders siguin poders acadèmics o polítics. Un recurs actual, la memòria oral, s'ha mostrat també molt poc fiable. La memòria ens autoenganya de forma molt hàbil, què hi farem.

Fa uns dies llegia un llibre per fer-ne una ressenya, una novel·leta policíaca italiana. Com en tants casos, aquest tipus de literatura té més valor pels ambients que reflecteix que no pas per la història. L'autor és un escriptor jove i brillant amb un gran poder per ironitzar. En un dels fragments al·ludeix a aquest tema, a la tendència a recolzar-nos en axiomes que no volem verificar ja que donem crèdit al telediari, el capellà o el partit i fa referència a un acudit que es veu que es molt conegut a itàlia i que el traductor explica a peu de pàgina, relacionat amb aquestes fes laiques del nostre temps:

Un fill diu al pare, comunista fervent, papa, saps que els cocodrils volen? El pare, empipat, pregunta qui li ha dit aquella bestiesa i abans el fill no respongui es posa a criticar l'escola on ensenyen aquesta mena de coses absurdes i assegura que l'endemà s'anirà a queixar de forma seriosa. Però, pare, ho he llegit a 'L'Unità', diu el fill. Aquest diari és una publicació històrica de l'antic Partit Comunista, avui reconvertit en Partit Demòcrata d'Esquerra, com tants altres. Aleshores el pare replica, a veure, els cocodrils sí que volen, bé, de fet, voleien!!!

De la sacralització del llibre i de la confusió entre objecte i contingut n'han vingut els penjaments sobre el pobre llibre electrònic, tan còmode, al qual se li nega gust, olor i el poder de generar devocions futures. Que agradi un objecte, llibre, gerro o moble de la saleta, és molt natural, agafem carinyo a les coses, a les nostres coses i també n'agafarem a aquests estris moderns quan esdevinguin arqueologia tecnològica i ja no funcionin a tot rendiment. Però els llibres s'han de jutjar, com tantes coses, pel contingut, al capdavall. I aquest pot ser bo o dolent, positiu o negatiu, mereixedor de posteritat o de condemna a l'oblit. 

Internet enganya, és clar. El que hi diu li posem la gent i la gent enganyem o ens enganyem amb una gran facilitat. Els llibres d'història, els articles periodístics, els fa la gent i ningú no és tan objectiu com per dir una veritat que no respongui als propis dogmes, tots en tenim alguns. O és dogma de fe o està comprovat científicament o s'ha fet el document davant de notari. Sempre hi ha algun suport seriós que vol fer inqüestionable el que sigui però els homes i les dones ens hem de moure entre dubtes i fragilitats tot i que la nostra necessitat de seguretats ens porti de forma voluntària o inconscient vers camins que volem creure definitius i que sempre són incerts.  


Creure que som millors pel fet de llegir molt o que la nostra vida serà més rica i plena llegint, considerant la lectura com una mena de valor absolut, és una mostra més de l'urc humà dels mortals i de la necessitat de creure en dogmes. Tot depèn del què, del com, dels objectius, dels resultats, del context. El que dic de la lectura val per a l'esport i per a tota mena d'aficions lloables i enriquidores. Ho dic jo, que llegeixo força -molt, considerant la mitjana nacional- i que, a més, he aconseguit fins i tot que el llegir no em fes perdre l'escriure. 

Sobre enganys, errors i enredades, per internet o per on sigui

Avui un diari comentava els perills de l'hàbit de consultar temes mèdics per internet i, al mateix temps, per la ràdio, he escoltat un debat en el qual també s'incidia en la possible manca de fiabilitat de les informacions periodístiques que es troben a la xarxa, viquipèdia inclosa.

Estic segura que podríem conformar una enciclopèdia -virtual o en paper- que recollís les moltes vegades que, en èpoques pretèrites, els experts en el que fos ens han aixecat la camisa, de bona o mala fe. Errors mèdics, errors acadèmics, informacions periodístiques falses o mal intencionades. No calia que existís internet, el que passa és que abans els universitaris assabentats eren quatre i els concedíem una immerescuda fe i devoció.

Sé que molts metges, mestres, periodistes i el que sigui no accepten de bon grat que algú els esmeni la plana pel fet que ha llegit alguna cosa a internet, cosa que pot ser veritat o mentida, o ni una cosa ni l'altra, com gairebé tot a la vida. Només que per internet podem trobar també moltes opinions contrastades. Pel que fa a viquipèdia, he trobat  força errades a la Gran Enciclopèdia Catalana i això limitant-me a temes dels quals puc saber alguna cosa. Una amiga meva, fa anys, va retornar un dels suplements pel fet que el seu fill, historiador, va pescar-hi patinades de gruix.

Fa anys, en un llibre de Ciències Socials, per a l'alumnat de la segona etapa d'EGB, vaig ensopegar-me també amb errades importants. Com se sap, les lluites editorials en aquest tema, el de l'escola, han estat importants i no s'ha parlat mai gaire dels avantatges suplementaris que els grans grups oferien a escoles, directors i professors si triaven determinats llibres. Precisament jo havia estat molt reticent als canvis, els manuals anteriors em semblaven molt millors però la majoria de professorat creia que eren massa complets i volien una cosa més lleugereta i amb més il·lustracions, aquest parany ens ha costat un abaratiment progressiu en l'exigència acadèmica.

Quan va venir el pobre venedor de l'editorial, segurament amb contracte precari o temporal, i em va voler tornar a vendre les excel·lències del producte, li vaig dir que havia detectat aquelles errades i em va dir, una mica ofès, que jo havia de comunicar-ho a l'empresa. Jo? A sobre de patir les mancances encara els havia de fer la feina de franc? 

Fa poc un familiar va patir una gairebé errada mèdica, més aviat una negligència, que ens hauria pogut costar molt cara. Afortunadament la cosa s'ha arranjat, però motivada pel tema vaig cercar informació a internet i em vaig adonar que la simptomatologia estava força clara i que potser si el mateix especialista hagués navegat una mica la cosa no hauria anat tan endavant, car feia alguns anys que feien passar amb raons i mals diagnòstics la persona a la qual faig referència.

És un exemple, i tots sabem que ni a la xarxa ni als llibres en paper, ni tan sols a les persones, els podem demanar més del que poden oferir-nos. Ni tan sols als professionals. L'extensió del coneixement i de l'alfabetització ens ha facilitat o complicat la vida i les fes absolutes ja no existeixen o no haurien d'existir. Una de les últimes fes perdudes ha estat la fe en el personal de l'oficina del barri, de l'entitat de crèdit habitual. Que els experts que també s'equivoquen ens avisin una i altra vegada que a internet hi ha molt palla, la veritat, sobra. En tot cas, que concretin i que no parlin en abstracte i en general. O sigui, que denunciïn les errades i les fonts i no facin caure l'anatema damunt del mitjà.

Una vegada El Jueves, molt abans d'internet, feia broma amb una campanya sobre el consum de medicaments. No se autorrecete, deje que le maten ellos,  deia la impagable coberta de la revista. Avuim llegint i escoltant tot això pensava, parafrasejant aquella recordada frase humorística: no se autoinforme, deje que le engañen 'ellos'.

Quan no pots connectar...

Hem tingut i tenim un problema informàtic encara no resolt cosa que fa que estigui connectada a través de la xarxa d'un centre social del barri que tinc a prop, tot i que no sé si aquesta entrada d'avui arribarà a bon port. 

Un recurs és la biblioteca, però avui, com és lògic, està tancada. L'atenció globalitzada d'aquestes empreses fa que hagi atès la nostra queixa alguna persona inclassificable, des d'un punt misteriós del globus, que ens parlava una variant dialectal força interessant, però una mica inintel·ligible, del castellà normatiu. Nadie sabe de dónde ha venido, ni cuál es su nombre, ni dónde nació... com deia el cuplet de la Flor de Té. En tot cas avui és habitual parlar amb gent que no saps qui és, que cada vegada t'atengui algú diferent i això tenint sort, després d'escoltar musiquetes i gravacions diverses molt pintoresques.

Costa renunciar als costums quotidians relacionats amb l'ordinador, ni que sigui de forma temporal. És com quan et deixes a casa aquest estri avui gairebé imprescindible, el telèfon mòbil. Els invents i les novetats són criticats quan els gaudeix la minoria. Quan són a l'abast de tothom esdevenen normalitat. I prescindir-ne et produeix una sensació d'ira continguda i d'impotència absoluta i frustrant. Els nous invents tecnològics, per més que els critiquem, acaben formant part de la nostra vida íntima i personal.

Fa pocs dies tenia al costat, al metro, un xicot de la meva edat llegint un e-book i una mica més enllà un altre de més jove llegint un llibre voluminós i ferragós, sense saber el mal d'esquena que portar tant de pes a sobre li provocarà, al llarg dels anys. Sobre els e-books s'han dit i encara es diran totes les bestieses recurrents que es diuen davant de les novetats que amenacen canvis imminents en els nostres costums més preuats i adaptar-nos als quals, quan ja comencés a ser grandeta, demana un esforç que sovint fa una immensa mandra.

L'altre dia una d'aquestes pedagogues literates, d'ocasió i oportunisme, que sempre venen llibres per Nadal i Sant Jordi sobre temes educatius, parlava per la tele sobre el perill de l'adicció al mòbil per part dels joves. Comprar i llegir aquests llibres és patir el que jo en dic Síndrome Doctor Corbella, ja que durant anys l'obra de l'insigne psiquiatra va monopolitzar els regals profunds d'autoajuda adients a les ocasions importants. 

Els joves i els infants sempre semblen víctimes propiciatòries de les novetats, quan, de fet, és per a ells tot plegat encara un joc. Sembla que la gent no recordi les èpoques en les quals érem absolutament adictes al io-ió, a la rutlla, a les panelletes, als tebeos -gran pecat- o a les gomes de saltar. He escoltat moltes bestieses al llarg de la vida i em trobo amb el fet que la gent que avui té quaranta, trenta anys, ja creu que els nens d'ara són pitjors que no pas ells, com ha passat sempre.

Tan absurd és condemnar la modernitat de forma indiscriminada com condemnar  les persones irrecuperables, que no volen saber res de cap modernitat, allò que en diríem la Síndrome Amish. A casa d'una meva amiga no van poder comprar una rentadora fins que la mare va morir, la senyora ho rentava tot a mà, deia que quedava millor i potser era cert, no ho sé, en tot cas avui sembla aquesta una postura si més no singular i una mica masoquista.

He vist condemnar qualsevol estri al llarg dels anys: la rentadora, el rentaplats, la calculadora, la televisió, durant anys objecte d'anatemes diversos, fins i tot ideològicament parlant, i, és clar, els ordinadors i les plays. Qualsevol intenció de reduir els dolors de part, deien quan jo era petita, faria que les mares no estimessin els fills com calia. També recordo un debat encès per ràdio, entre escriptors, autàrquic, on es condemnava la màquina d'escriure, en defensa de l'escriptor genuí que ho feia a mà, tot i que m'imagino que ja amb una estilogràfica i no pas amb la bonica ploma d'oca dels seus avantpassats.

Es repeteixen molts tòpics antics de forma recurrent. Fa pocs dies algú em va comentar encara allò de què els nois i noies de les escoles dibuixen pollastres a l'ast quan els demanen el dibuix d'un d'aquests animalons. Jo crec que el problema és que no s'ha plantejat bé quina mena de dibuix es demana perquè precisament avui es poden veure pollastres a molts indrets, a més de filmats i retratats. Potser a mi mateixa, si em diuen dibuixa un pollastre, el primer que dibuixaria seria el rostit nadalenc tradicional amb la bestiola sense cap i ben posada en una safata envoltada de patates rosses, amb una ampolla de xampany, que no de cava, al costat.

L'altra dia en alguns blogs i articles de diari llegia comentaris sobre els mots que es perden. Molts mots es perden però molts altres també neixen i conformen nous vocabularis lligats al present, única època important de la nostra vida. De vegades escoltes el jovent i ja no captes del tot el seu argot, que també passarà, com passa tot a la vida, al món, a la història. 

El llenguatge viu i real és pràctic, econòmic i auster, són els escriptors, els poetes, aquells que l'han de refistolar i recrear, fixant, recordant o innovant de forma literària. La suposada riquesa en mots del món rural antic és molt relativa, limitada a un àmbit molt determinat. Per exemple, als llocs de conreu de vinya no existia un vocabulari extens relacionat amb els conreus d'horta. No feia falta. 


Tampoc no els interessava massa el paisatge, en general, més enllà del proper i utilitari i la gent de pagès mirava els primers excursionistes urbans -fins que els van començar a vendre botifarres casolanes- amb la curiositat i el menyspreu amb què es miren els desvagats que poden fer coses raretes perquè tenen poca feina. Es com allò que sempre s'explica dels esquimals i els vint adjectius per qualificar el blanc de la neu, tan suposadament poètic, tot plegat és necessitat comunicativa local. Subsistència.

Els ordinadors i, sobre tot, la xarxa, han canviat el món com el va canviar el cotxe, un altre estri molt criticat per part dels qui no en teníem fins que gairebé tothom en va tenir i vam oblidar que els trens de carbó eren, de fet, un fàstic, amb els quals arribaves a port amb aparença de fals rei Baltasar de la caravana epifànica. Hi ha un cert i perillós romanticisme lligat al passat i també una nostàlgia inevitable per una infantesa i joventut que no tornaran i que ens empeny a pensar que alguna cosa meravellosa s'ha perdut i que avui els nens i nenes o els jovenets no gaudeixen com nosaltres de la vida. 


Ah, -per exemple- què bonic era el sexe reprimit, quins somnis generava, quines il·lusions agombolava, quins misteris construïa en el nostre imaginari!!! Per no parlar de la creença en valors perduts que mai no van existir de forma absoluta, la pau estable, el pacifisme, la bona educació, la urbanitat, el tracte respectuós a la gent gran, el respecte, l'esforç i la dedicació a la feina... Tots aquests valors van existir, com ara, de forma individual, en algunes persones, poques, però no pas de forma general, només cal repassar la història o la literatura.

La llibertat en els costums dels nostres temps fa que perdem la seguretat d'un món on tot estava molt marcat i era obligatori, com era obligatori anar a treballar als catorze anys del que podies o tenies a prop en lloc d'esmerçar energies en pensar quina carrera o ofici triaràs quan toqui. Tenir un sol pretendent o només una noia que no t'hagués donat carbasses, en època de festeig antic, era gairebé més aconsellable que tenir moltes possibilitats, ja que el futur és imprevisible i la tria podia ser errònia, motivada pels somnis eteris de l'edat tendra. 

En resum: que acabo l'entrada, car no sé fins quan podré estar passejant per aquesta Rambla virtual dels nostre temps i em tornaré a quedar, informàticament parlant, amb un pam de nas!!!

Si es broma, bé pot passar...

Cosas veredes... deia el Quijote a Sancho Panza, en un fragment citat a bastament, àdhuc pels qui no hem acabat mai de llegir el famós llibre. La vida sorprèn per les seves contradiccions, incoherències i modes diverses, fins i tot en l'àmbit moral, que ja és gros. Però d'això te n'adones quan et vas fent gran, si ets capaç de mirar cap enrera de forma desacomplexada i una mica crítica. És un dels avantatges d'envellir, de la joia d'envellir, malgrat que aquesta joia vagi acompanyada d'un augment de l'artrosi i d'una disminució de la visibilitat propera.

El fet és que ahir vaig penjar un post en broma. En broma? D'entrada diré que el tema no és nou i que recordava haver llegit, ja des del principi de la conformació de la blogosfera, coses en el sentit de controlar-la. El control d'internet és un tema pendent per a molts governs, dictatorials, és clar, però també democràtics o pseudo-democràtics o pre-democràtics. La por a la llibertat, títol d'un llibre d'èxit de la meva joventut, molt llegit aleshores, d'Erich Fromm, és una constant. La llibertat fa por a molta gent perquè, diuen, es converteix en llibertinatge, paraula que el genial Perich definia en un llibre com 'llibertat espanyola'.

De petita i joveneta escoltava sovint comentar a molta gent, d'idees diferents, que quan morís Franco en passaria una de molt grossa. No m'estranya, ara, aquella por que aleshores em feia riure. Venien d'una època moguda, els grans, molt violenta, i volien un cert ordre, una estabilitat al preu que fos. Un ordre guanyat a bastonades però que va coincidir, durant els seixanta, amb un desenvolupament econòmic que semblava que sempre seria progressiu i constant. Franco va morir, el destape va arribar i no va passar pas tot allò que es pensava que passaria. És clar que tampoc la democràcia no va ser allò que somniaven de forma ingènua i juvenil. Durant els seixanta també era habitual comentar informalment que vindria la tercera guerra mundial, ja que totes les generacions tenien una guerra. Les guerres eren una mena de fenòmen gairebé natural per al control de la població, havia arribat a llegir en algun lloc. De moment, fins ara, m'he escapat de la predicció, però no tots els habitants del planeta poden dir, per desgràcia, el mateix.

Des del temps en el qual es criticava el pentotal perquè Déu havia dit que els fills s'havien de parir amb dolor fins a les manipulacions genètiques actuals, que superen el món feliç de Huxley, ha plogut molt. Ens vigilen, però de forma més amable que en el llibre d'Orwell, és clar, al menys per aquests verals. Fa anys, catorze, quinze, recordo uns dinars en una escola propera en els quals alguns privilegiats que havien anat als EEUU criticaven el país i les seves restriccions, per exemple, en la fumeria. 'Aquí no pot passar', deien, 'no ens deixem encotillar amb tantes bestieses'. No? Doncs ja veieu, ni cigarretes de xocolata puc trobar a la fira, ja.

A nivell individual, sovint de jove havies afirmat que mai no faries el que fas. Quantes vegades hem escoltat afirmar de forma contundent que no s'aguantaria segons què a la parella, als amics, als fills, a la feina, a persones que més endavant han hagut de baixar veles en molts aspectes de la seva pròpia vida? Les conviccions més sòlides trontollen en algun moment. Com que la nostra vida és fràgil i temporal, els pocs espais de llibertat ens procuren una gran satisfacció i per això internet s'ha estès com una taca d'oli i la gent li dedica molt de temps, de feina, sí, però també de lleure i gaudi, en molts aspectes, com ara els blogs.

La gent que no utilitza internet, generalment gent una mica gran, però també jove, hi veu molts perills. Sempre passa igual amb les novetats, amb allò que no es coneix, i que, a més, proporciona un cert plaer material o intel·lectual. He escoltat, a escola, criticar des de la calculadora a la televisió. El nen d'abans de la televisió i el de després de la televisió: recordo la xerrada d'un capellà que tenia una casa de colònies i que ens comparava, de forma suposadament aprofundida aquells dos nens abstractes. Fins i tot els mestres joves i xatejadors s'esveren quan saben que els infants s'estan llargues estones davant de la pantalleta. Tothom estudia, ara, he sentit també dir de forma crítica. Si tothom estudia, de què serviran els estudis? Doncs de poc, com s'està comprovant, perquè tot canvia i l'exigència, amb la massificació, disminueix, no tan sols pel que fa a l'alumnat sinó també respecte als professors. La xarxa, a més d'ocupar espais fins ara restringits a polítics, periodistes, escriptors professionals, i per tant, de fer minvar la feina corporativa, també va ocupant llocs acadèmics i ja sap més que no pas el mestre.

Davant d'aquest panorama, la pretensió política de voler controlar els blogs és un resultat a preveure. Només cal estendre l'opinió que són un perill per tal que la societat, gran abstracció, i sempre disposada a assumir restriccions amb tal de bandejar (suposadament) riscos de tota mena, es mostri favorable a la seva limitació i control. Els delictes de sempre es fan per internet, és clar, però semblen molt més perillosos a nivell virtual, segons com s'expliquen. Durant un temps es van ficar amb els pobres jocs de rol, pel fet que els van utilitzar quatre guillats violents. Recordo que en un càmping el meu fill adolescent va anar a preguntar a recepció si al poble venien en algun lloc jocs de rol i se'l van mirar com si fos el sacamantecas. Internet, a més, deien, era un perill per a la comunicació, aïllava, pervertia; ara mateix s'està magnificant el problema d'aquests nois que es tanquen a casa, davant de la pantalla, fins i tot en fan una obra de teatre. L'agorafòbia no és nova, per cert, he conegut gent tancada a casa, en temps pre-internet. No voldria treure importància al problema, però fer-ne llei de tot plegat, em sembla, això sí, perillós i malaltís.

No està de moda l'alegria ni el final feliç a les pelis. L'altre dia mirava per televisió un excel·lent reportatge sobre el cinema que es fa a l'Índia i del qual, per cert, ens n'arriba ben poca cosa. Una directora del país comentava que la gent vol anar a passar-ho bé, veure bones cases, amors tràgics i difícils, fins i tot un polsim de crítica social, però que tot plegat acabi bé i amb cançons i ballades. Em recordava els comentaris de les veïnes de l'escala durant la postguerra, també volien això, luxe, balls, amors feliços, finals agradables. Volem, la gent normaleta, que les històries de ficció acabin bé perquè a la vida, encara que al capdavall tots 'acabem', hi ha, de fet, històries que acaben bé, o al menys, amb una mica d'esperança. És clar que quan volíem que tot acabés bé en la ficció ens deien, en la vida real, que aquest món era una vall de llàgrimes i ara que es prioritza un acabament tràgic o inquietant, per tal que l'obra de ficció sigui creïble ens diuen i els diem, a escola, que aquí hi venin a 'ser feliços'. I a menjar anissos. O potser no, perquè els anissos poden crear adicció a la beguda, qui sap.

L'amic Gabriel en un comentari d'ahir explicava com la natura supera l'art. Aquí trobareu referències a la realitat de la broma d'ahir. Potser properament podré reproduir el post del dia dels Innocents de 2008 en un d'una altra data, però aleshores serà, si la providència no ens protegeix, seriós i real.