La crisi de la controvèrsia

Amb motiu de la mort de Teresa Pàmies els diferents homenatges blogaires o periodístics que s'escampen de tant en tant pel nostre petit mon cultural i/o polític han estat, majoritàriament, el de sempre, un record ben intencionat sobre la persona, unes lloances repetides i unes mostres de simpatia vers, sobretot, coses com ara la seva relació amb els boleros.

La mort de Tàpies va anar més o menys pels mateixos verals, una certa incondicionalitat. Admeto que encara ens trasbalsa parlar de forma una mica objectiva i desacomplexada dels difunts, àdhuc dels de la família, però quan els personatges transcendeixen la quotidianeïtat tot plegat em sembla una mostra més de la cultura de consum que ens amara des de fa temps. Per acabar-ho d'arreglar, aquí funciona encara allò de puix parla català, Déu li do glòria.

No hi ha una sana polèmica aprofundida sobre ningú? En general es passa de la lloança a l'oblit molt de pressa. És una època de canvis ràpids, d'immediatesa. No és estrany que ja en sorgir això dels blogs s'insistís en la necessitat de penjar-hi textos breus i que fins i tot aquesta brevetat hagi estat substituïda per coses més breus, com ara les piulades.

La ràdio i la televisió, sobretot la televisió, són també de consum ràpid. El temps, sempre el temps, insisteixen els entrevistadors, que fan anar a la gent per feina. S'ha d'anar a publicitat o al programa de després, normalment alguna bajanada. 

Fa uns dies vaig tenir una agradable sorpresa quan, a la COM, un bon periodista, Jordi Durán, de motu propi va allargar més enllà del que estava establert una entrevista amb Jordi Pujol, perquè va admetre que quan aquest senyor té ganes de xerrar s'ha d'aprofitar l'avinentesa. Va demanar, evidentment, excuses pel retard del programa de després, no sé si eren aquestes notícies repetitives i insistents amb les quals ens piconen moltes emissores a les hores en punt.

Aquesta és una tendència molt poc habitual i molt difícil en la seva realització. La mort de Teresa Pàmies podia haver engegat molts debats, sobre el comunisme, sobre la diferència entre ser demòcrata i ser antifranquista, sobre l'estalinisme, sobre els Fets de Maig, sobre Andreu Nin, sobre López Raimundo i Comorera, sobre la bondat o no de sacrificar la família a la política, sobre la literatura documentalista, sobre l'època, fins i tot, de la transició i de com es va acollir aquell comunisme en aquell moment, sacralitzant-lo però assegurant que tot havia canviat i que ara tocat el comunisme amb rostre humà. I és clar, sobre la situació de la dona fins i tot en el marc de l'esquerra, sempre tenint cura dels aspectes quotidians, un element molt present en els textos de Pàmies i, per a mi, molt més interessant que la resta.

Els primers textos de Teresa Pàmies tenen un gran valor testimonial i aquesta va ser la clau del seu èxit, en un moment en el qual sabíem poca cosa d'aquell exili, un altre tema és el del premi d'honor de les lletres catalanes, un premi del qual també s'hauria de parlar a fons. En la vida i la trajectòria de gent com Pàmies hi ha llums, ombres, ideologia, justificacions a posteriori, oblit dels propis errors. Avui admetem que tot s'ha de situar en el  seu context. Ho admetem? Sí, en allò que se'n diu l'esquerra i que sempre vol que tothom, menys ella, demani perdó. En això també caldria un debat a fons, què és, l'esquerra, avui? i la dreta? quins valors pràctics ens  demostren que algú és, avui, d'una cosa o de l'altra? Afirmar que ets així o aixà és molt fàcil, demostrar-ho ja és tota una altra qüestió.

Pel que fa a Tàpies, ja n'he parlat en d'altres ocasions, no entenc que no compti amb contestacions actuals una mica sorolloses, el mateix que Miró o fins i tot Gaudí. Són noms que ja han esdevingut marques. La seva trajectòria i els flirtejos més o menys dissimulats amb els poders de moltes d'aquestes marques també serien o haurien de ser motiu de debat. 

Vaig tenir l'esperança de què els blogs, amb les seves possibilitats d'afegir comentaris, serien una mena de tribuna de debat, però amb poques excepcions puntuals i breus d'algunes persones interessants que de tant en tant opinen de forma diferent o matisant el que s'ha escrit, la cosa no és així, en general. O així m'ho sembla a mi. En la premsa convencional passa més o menys el mateix, hi ha pocs articles que suggereixin o provoquin un debat seriós i els que podrien fer-ho són acceptats o condemnats de forma incondicional pels seus o pels altres. 

És possible que es puguin dir grans coses amb poques paraules, en tot cas em sembla molt difícil, la veritat. Pel que fa al tema polític, em sobta com sovint es rebat quelcom amb primarietats com ara que qui ho diu és de dretes, o ric, o que allò és una bestiesa, sense entrar a fons en les qüestions concretes i en intentar demostrar de forma seriosa la tesi contrària, fent servir desqualificacions amb molt poc fonament. 

He llegit en algun lloc que la recerca d'una objectivitat ha de comptar amb voler llegir o escoltar els contraris i en no enfadar-se, sobretot no enfadar-se ni picar-se, davant de raons que ens poden semblar surrealistes, sinó en intentar posar-se com es pugui en el lloc de qui ho diu i pensar en perquè ho diu. L'empatia està molt magnificada però crec que resulta, avui, una virtut -o el que sigui- gairebé inexistent. Crec que hem d'anar molt amb compte amb la irracionalitat que, sense adonar-nos-en, ens va embolcallant com una boira enganxifosa. A mi, la primera.


Per altra banda, els blogs, com els diaris en paper o digitals, han anat perdent, darrerament, molta pistonada. De tot, ai, ens cansem aviat, així és el món.